·LES MENTIDES DEL PP
_____________________________________________________________________________________________
Els partidaris, defensors i simpatitzants del PP no han sabut de les mentides que els havien inoculat a causa de la intoxicació informativa i la confiança que tenien amb els propis mitjans de comunicació als que s’hi adherien. Els partidaris d’altres opcions les conegueren però a penes no les recorden perquè vivim en una societat presidida per la saturació informativa i la pràctica de la desmemòria. La simple ciutadania no les va conèixer perquè no va ser ni ha estat fàcil -en una situació de predomini quasi exclusiu de la informació en mans del PP- que arribés a creure una altra cosa que allò que els amos de la informació li deien. La víctima innocent de tota aquesta història va ser una veritat que s’intentava amagar perquè la màquina dels interessos s’havia posat en marxa i els duros (vull dir, els euros) en joc eren molts.

Alguns arribàrem a descobrir el tripijoc. El problema era com escampar-ho i fer que la gent tingués alternatives al pensament únic i oficial imperant, reflexionés i dubtés. Al final ens assabentàrem de la situació i, a poc a poc, potser d’una manera exasperadament lenta, començàrem a sortir del túnel. Però les coses cal deixar-les dites, escrites, no siga el cas –i és el cas, malauradament- que molta gent que ve darrere crega una altra cosa de com les coses van succeir realment i no com els les hi han contat o encara els les hi conten. D’una altra manera: les mentides es continuen perpetuant. Les mentides del PP, en aquest cas, per suposat.

Economia
En matèria econòmica, el PP va escampar una sèrie de mentides que hem recollit de l’impagable treball de l’historiador Edmundo Fayanás dipositat a la web de Rebelion l’any 2003.

Pel que fa a l’atur el PP va vendre la idea que degut al dinamisme de la seua política econòmica s’havia aconseguit reduir-lo. Zaplana, aleshores ministre de treball, proclamà a principis de juny que l’atur havia descendit durant el mes de maig en 49.689 persones. Examinada l’evolució de l’atur amb les pertinents correccions de les variacions estacionals, resulta que l’atur no havia baixat sinó que havia pujat en 7.400 persones, a l’inrevés del que s’havia informat. El mateix succeí el març del qual es digué que l’atur havia descendit en 10.000 persones, quan en realitat l’atur havia pujat en més de 14.000 treballadors. La tendència de l’atur era a augmentar i la dinàmica estava en consonància amb la desacceleració del creixement econòmic. La mentida s’havia escolat.

Pel que fa a la política fiscal, el PP deia constantment que aquest partit era sinònim de menys impostos. Però el 2002 la pressió fiscal va pujar en 0’5 punts del PIB perquè no s’actualitzaren –d’aquí la mentida- les taules de l’IRPF, el nou impost sobre la benzina i la pujada dels gravàmens del tabac i l’alcohol. En general des que el PP va accedir al poder la pressió fiscal va augmentar en 2’2 punts del PIB, passant del 33’4 al 35’6, i això succeí perquè els impostos directes –que signifiquen major justícia social- es reduïren d’un 31’4 a un 35’6 del PIB. La recaptació d’impostos directes es va reduir del 31’3% del total dels impostos al 30’5%. Aquesta menor recaptació fiscal és típica de les polítiques neoconservadores ja que beneficia les classes benestants i perjudica les classes baixes. Els impostos indirectes –injustos perquè tots, rics o pobres, els paguem igual- augmentaren del 32’6% al 33’8%. Si a això afegim que a l’Estat espanyol es pagava un 5’5 punts menys que a la Unió Europea i que açò era degut al frau fiscal, resulta que les grans fortunes i les rendes més elevades eixiren enormement beneficiades. Per cert amb el PP ja no es va saber mai més de les quantitats que s’obtenien de la lluita contra el frau. Amb la política d’augment dels impostos indirectes i la disminució dels impostos directes el PP va afavorir els interessos de les classes riques que cada vegada pagaven menys; les classes baixes pagaven més, i tot això propiciava una inflació superior a la europea amb el cost social que això implicava.

Pel que fa al creixement econòmic cal dir que la cosa no succeí tal i com es va dir. Creixerem un 1% del nostre PIB, però com rebíem una ajuda econòmica d’Europa de 7.000 milions d’euros, resulta que creixíem un 1% del PIB. D’una altra banda el preu de la vivenda va créixer durant els 7 anys de govern PP un 95% en termes nominals. El 1996 les famílies espanyoles tenien un endeutament del 44% del PIB; no obstant, als inicis del 2003 ja arribava al 64’5% del PIB. Si parlàrem d’arribar a final de mes resulta que amb aquest major endeutament, i si arribés a canviar el cicle i pujaren els interessos llavors disminuiria la nostra capacitat d’estalvi, la qual l’any 2003 va ser d’un 11’4% menys.

Pel que fa a que el PP digués que ells eren la garantia del sistema del benestar cal dir que la realitat va ser ben distinta. El PP destinà el 0’5% per a vivenda, mentre Europa destinava el 2%. I en educació cada any disminuïren els diners i ens allunyàrem de la convergència educativa amb Europa. Pel que fa al benestar social cada vegada ens allunyàrem més d’Europa. Des de la seua arribada al poder el PP dedicà a benestar social respecte el PIB un 16% menys.

De tot açò la màquina de propaganda d’Aznar i els seus grups mediàtics transformaren la veritat a través de mentides, mitges veritats, silencis i ocultacions.

Medi Ambient
Pel que fa al tema de l’aigua, la cosa no és menys heavy perquè al final de la correguda hem arribat a saber que el PP mentí als llauradors valencians, als llauradors alacantins, a l’opinió pública valenciana i espanyola, a les Corts Valencianes, a l’Estat espanyol i a Brussel·les. Les dades dels cabals d’aigua que hi figuraven a l’Informe fet pel Govern del PP velencià eren falses, i això va fer que els representants de totes les forces polítiques a les Corts Valencianes aprovaren l’any 1997 per unanimitat el Transvasament Xúquer-Vinalopó.

Per la seua banda, l’organització “Xúquer Viu” destapà la situació caòtica en la gestió dels recursos aqüífers del riu Xúquer del qual es deia que en tenia 300 hm³ a la sortida de Tous i ja s’havien aprovat 100 hm³ per a l’albufera de València, quan resulta que, en realitat, el riu no en portava ni 80 hm³. Una altra mentida, doncs, del PP.

Pel que fa a la seua política informativa sobre aquest tema, el PP va mentir sistemàticament, escampant sols la veritat única imposada en tot moment i per tot arreu on hi arribava la seua llarga ombra, marginant qualsevol punt de vista alternatiu, dissident i crític, entrebancant la possibilitat que hi hagués qualsevol espai de debat on el dissident pogués participar-hi, i negant l’opinió no sols de l’adversari sinó a l’adversari també, al qual va tractar de “traïdor” i “antivalencià” públicament. La televisió autonòmica valenciana no va celebrar ni un sol debat per tractar el Pla Hidrològic Nacional. I els insults de la gent del PP es van sentir fins a l’Àfrica del Sud. Els adversaris del transvasament eren segons alguns, “el pitjor de cada casa”, i el ministre espanyol Arias Canyete, del PP, arribà a dir que es faria “por cojones”.

El Transvasament Xúquer-Vinalopó s’acabà quan una decisió del Tribunal Suprem l’any 2004, deixà sense cobertura jurídica la possibilitat de la seua realització.

El PP i els qui li feien la cobertura mediàtica mentien quan parlaven sobre el quantum dels partidaris que anaven a les seues manifestacions de “Agua para todos”. Les xifres eren inflades escandalosament fins convertir una manifestació de 60.000 persones en una altra de 800.000.

I, per acabar aquest capítol, el PP espanyol mentí a Brusel·les sobre les xifres reals de la situació, i tampoc no va realitzar els Informes d’Impacte Ambiental necessaris i imprescindibles exigits per les polítiques europees i el Parlament Europeu.

Prestige
Quan l’enfonsament del petroler Prestige, que va provocar una marea negra immensa i devastadora, el PP ens va mentir a prop de la situació real i del que realment estava passant. “Unos hilillos”, deia el Rajoy. En un intent de monopolitzar la informació i fer que la resta d’Espanya i el món sencer no sabés la veritat de debò, intentaren no deixar aproximar-se aquells mitjans que podien contar la realitat del que passava. Fins i tot van qualificar de “gossos” als qui no van creure les seues mentides. Després, tampoc no permeteren en el Congrés dels Diputats cap Comissió d’Investigació que clarifiqués les coses.

Iak-42
Amb l’assumpte del Iak-42, l’avió que transportava uns soldats de retorn a casa procedents d’Afganistan i que mai arribaria al seu destí, també mentiren negant que hi hagueren queixes per l’estat dels avions. Així mateix, van mentir als familiars de les víctimes quan digueren que havien identificat correctament els cossos. Ens van mentir a tots i encara, ara, mantenen les seues mentides.

Guerra d’Iraq
El PP mentí sobre l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq que asseguraven tenia Sadam Hussein, qüestió decisòria per justificar la intervenció en aquest estat sobirà, clavant-nos de quatre potes en la guerra de destrucció i arrasament d’aquest estat. En compte d’escoltar-se altres veus altament autoritzades que venien dient que l’Iraq no hi tenia aquestes armes i, en conseqüència, practicar una política de prudència envers una qüestió tan delicada i que s’havia de resoldre segons els paràmetres de les lleis internacionals i les exigències de NU, com ho feren la majoria de països europeus i de la resta del món, el president del Govern espanyol -un neocon partidari de rememorar pàgines antigues de la negra i casposa Ej-paña imperial a l’ombra de l’amic totpoderós G.W. Bush, i el seu comparsa Tony Blair-, es llençà a una aventura sense calibrar la dimensió ètica que una acció tan important i greu comportava, ni les conseqüències que una acció així podia tenir per als iraquians envaïts, les seues ciutats i estructures socials, polítiques, econòmiques, comunicatives, culturals, educatives, etc., ni tenir en compte la transgressió de les lleis internacionals que aquesta invasió suposava de la sobirania de l’estat iraquià, ni de la legalitat i legitimitat d’unes accions que anaven a comportar centenars de milers de persones assassinades a la que la propaganda ja ens ha acostumat a considerar com a “efectes col·laterals”, etc. El PP hi mentí, mai no hi van reconèixer les seues mentides i, a més, mai no ha demanat perdó.

L’11-M
El PP mentí també, i continua mentint encara, en tota la informació donada l’ 11-M, data de l’atemptat i mort de 192 persones mortes a mans de terroristes a l’estació d’Atocha l’any 2004.

A la Comissió Informativa del Congrés tots els compareixents (policia, guàrdia civil, serveis d’intel·ligència) així com la premsa estrangera, part de l’espanyola i multitud de pàgines web, creien i deien fermament que els autors de la matança d’Atocha eren terroristes islàmics. No obstant, el ministre de l’interior Acebes (que anomenà “miserables” els qui no creien les seues mentides), Tocino, Zaplana i Aznar, informaven de manera insistent, repetitiva i autista urbi et orbe, que els autors de l’atemptat eren integrants de l’organització ETA, malgrat l’assumpció de l’autoria per part dels propis protagonistes de la matança –Al Queda- en la seua pàgina web, malgrat les evidències obtingudes de gent detinguda, malgrat les informacions d’una part de la premsa espanyola i internacional del moment que documentaven l’ocultació calculada per obtenir rèdits electorals per part del PP, malgrat les declaracions de Batasuna i, fins i tot, malgrat la informació de la mateixa organització armada ETA, que declarava no haver esta l’autora d’aquesta acció terrorista. La cosa fou tan grossa que fins i tot el Secretari General de Nacions Unides del moment criticà el govern espanyol per una actuació tan irresponsable i increïble. Davant la Comissió del Congrés de Diputats muntada més tard per esbrinar la veritat de la qüestió, el senyor Acebes s’entossudia -quan ni en el moment de l’atemptat ni després no hi havia ni es tenia cap pista sobre ETA- en continuar mentint una vegada i una altra. També va mentir quan havent-hi pistes que apuntaven al terrorisme islàmic, va continuar afirmant que la pista principal era ETA.

El cas De Joana Chaos
La darrera mentida, va ser el muntatge al voltant de l’etarra De Juana Chaos. La inestimable informació del periòdic Avui –que no propaganda- com fan altres mitjans amb clara transgressió del codi ètic periodístic, posà de relleu molt clarament que el PP excarcerà a 306 etarres de la mà del govern Aznar. Dels que tenien més de 30 anys per acumulació de penes n’eixiren 55, dels quals el ministre Mayor Oreja n’excarcerà 18, Rajoy 14 i Acebes 23. Alguns etarres com Esteban Nieto, company de fatigues del tan esmentat De Juana Chaos, estava condemnat a 3.150 anys i només en va complir 12 mesos. Ningú no parlà aleshores que el PP estava posant l’estat de dret i democràtic “agenollat als peus dels etarres” ni res per l’estil, sinó que s’estava acomplint la llei penal tal i com ella determinava i era interpretada pels jutges. Era una qüestió delicada i ningú feia electoralisme ni demagògia. Tot el contrari del que va fer el PP en el cas De Joana.

Conclusió: aquí qualsevol pot mentir i ¿si és un càrrec d’importància, com un polític de l’oposició, encara més? Pel que es veu, no hi ha una llei que castigue el mentider. Tothom pot mentir impunement i dir el que li done la gana i no passa res. Increïble!
_____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Antón. III/MMVII