·MÉS SOBRE LA IMMIGRACIÓ
_____________________________________________________________________________________________
Hi estan presents. Sonen a la vista i a l’oïda. Però els mirem i no els veiem perquè hem decidit invisibilitzar-los. I això que alguns tenen un color i trets que destaquen. No els saludem. “Passem” d’ells. Alguns dels de nosaltres, fins i tot, no es refien. Altres els tenen por. Són, per a quasi tots uns autèntics desconeguts. No sabem per què estan aquí, d’on venien i on vivien, quan vingueren, en què treballaven, en què vingueren, on viuen ara aquí a Alzira, de què viuen, si algú els ajuda, en quines condicions viuen, si treballen o no, en què treballen, quantes hores els fan treballar, quant cobren per treballar una jornada, quant paguen de lloguer, si arriben a final de mes, si alguna institució s’ha preocupat per ells, si estan contents d’estar aquí i quin tracte els dispensa la població o les institucions, etc.

És terrible l’observació de l’escriptor Eduardo Galeano, en una entrevista realitzada per a la Revista Teina i publicat a la WEB de Rebelión en març del 2007 sobre els immigrants: “No se van porque quieren. Se van porque los echan. Los emigrantes son desesperados, gente que se han cansado de tanto esperar y que, ya sin esperanza, huyen”. Uns fugen de l’opressió i la persecució; uns altres són convertits en desterrats; uns tercers, espoliats i en la misèria, cerquen un lloc on deixar-se caure, lluny de les amenaces de la repressió religiosa, moral, jurídica, penal o ideològica.

A Suècia en són el 10%. A Alemanya el 9% (més de 2 milions són turcs). A França el 6’3% (10 milions en són musulmans). A l’Estat espanyol el 2004 eren 2’1 milions (el 5%). 1’5 milions tenen papers i 600.000 no en tenen. Al País Valencià hi ha 184.000. A Catalunya 384.000 (el 10% de la població). I a les Illes en són més de 75.800. Segons les dades disponibles el juny del 07, el 2010 en seran 6 milions. I el destí més abellible és Catalunya, Andalusia i el País Valencià.

A alguns països europeus com Anglaterra hi ha una bona política d’acolliment i integració dels immigrants. Ens porten molts anys per davant. Se’ls ofereix un mínim vital d’ajuda assistencial. Se’ls allotja en pisos i apartaments. Se’ls dóna opció d’aprendre l’idioma. Se’ls busca treball i se’ls tracta per l’administració amb un mínim de dignitat. A França, tot i els problemes sorgits -no fa massa- als voltants de París amb els immigrants, tenen una mínima política d’ajudes. Aquí, a l’Estat espanyol sembla que “passem” d’ells. Algus entrepans d’ajuda, algun allotjament de poques dies i, després, el carrer. I de quan en quan els expulsem i els retornem al país d’on havien eixit.

A l’Estat espanyol calen polítiques més serioses que traspassen l’Estat de dalt a baix. Calen recursos per als ajuntaments per a que es possibilite l’acolliment d’immigrants. Calen inversions en infraestructures i ajudes econòmiques per dotar d’un mínim vital als que han vingut i necessiten sobreviure. Cal que els busquen treball i els faciliten l’accés a les llengües de comunicació de la societat i una mica del coneixement de la terra que els acull. A la vegada, cal que Europa, configure polítiques de llarg abast i densitat per a que s’instal·len empreses als països africans per a fixar les poblacions al seus territoris i no hagen de tenir necessitats imperioses d’abandonar-los.

Com a ciutadans, hauríem de tenir en compte que ser immigrant no és un privilegi ni una situació que en podríem anomenar normal. Ser immigrant és una situació vital ben incerta i desgraciada, perquè és un trànsit, no un estat definitiu de persones que haurien de poder dedicar-se tranquil·lament a viure la vida i treballar pel futur. El personal i el col·lectiu. I nosaltres els valencians, hauríem de recordar que hem tingut una experiència bastant viva i recent d’aquest fet. Molts hagueren d’agafar les maletes i anar-se’n a França a la verema, a Suïssa, a l’obra; a Alemanya, a les empreses de la fabricació de gelats i molts altres llocs i a fer molts altres durs i penosos treballs. En definitiva: anar a col·laborar en el desenvolupament de molts països europeus a costa del nostre gran sacrifici.

Aquí, algú ha de posar fil a l’agulla i, sense complexos ni manies, obrir portes i finestres a la realitat dels immigrants a casa nostra que és –ha de ser, també- la d’ells. Integrar-los. I per a això, cal començar per tendir ponts de comunicació i diàleg amb les comunitats d’immigrants. Per a quan?
_____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Antón. 6/VI/MMVII