·MIGUEL DE LA QUADRA SALCEDO
__________________________________________________________________________________________
El dia 26 d’octubre en el context de les conferències dels “Premis Ciutat d’Alzira” del 2005 aparegué pels escenaris culturals de la ciutat, la Casa de la Cultura, un personatge prou conegut, sobretot, per aquells que acostumen a pegar el nas a la petita pantalla. Un aventurer –així ens semblava i així es va presentar- que creiem no anava a ser excessivament avorrit, tot i que, una mica escèptics, no esperàvem massa.

Probablement, el presentador de la suposada conferència, un antic membre convidat d’una de les múltiples expedicions organitzades i liderades pel personatge en qüestió, estava convençut que un home tan cosmopolita, elevat i experimentat estaria a l’altura de les circumstàncies i ompliria les expectatives dels assistents que no en foren pocs, sobretot gent jove.

El to inusual d’aquesta conferència respecte de les conferències convencionals, l’espontaneïtat de la narració, la memòria de la qual feia gala el convidat, el nombre tan elevat de pobles, ciutats, cultures, tribus, països i llocs que contínuament citava, li donava a la suea exposició -no exempta de lleugeresa- una frescor i una calidesa embriagadora que et resultava agradable, entretinguda i atraient, al menys en principi. La gent, embeguda per l’allau de dades procedents de les seues àmplies i diverses experiències, pareixia entregat de cor i ment a un home que s’havia passejat per quasi tot el planeta, relacionat amb personatges importants vius, recorregut rutes, i visitat pobles i gents de tots els colors, condició i pelatge. Un luxe de personatge que, en principi, prometia.

D’entrada, no sabem per què, ni per quins set sous, ni per acontentar a qui o per quina mania, el Miguel de la Cuadra, el nostre ínclit aventurer, es dedicà –en parlar sobre la meravellosa abundant diversitat existent al planeta de la qual era espectador privilegiat- a assabentar-nos (ufff!) de la inigualable condició de valencians, la identitat dels quals amb llengua inclosa, digué, era diferent a la de catalans i mallorquins, i que aquesta identitat era un do magnífic que havíem de conservar. Extraordinari, no?

Passat aquest ensurt que ens omplí de perplexitat, la cosa semblà tornar a la “normalitat” expositiva. Però quina no seria la nostra sorpresa quan, ves per on, començà a aparèixer, a poc a poc, el rerefons de tot el seu entusiasme i vocació i, molt ens temem que també, de la seua vida: l’encàrrec del monarca borbó –eixe que mantenim a Madrid, amb família inclosa, en base al pressupost- de relligar els súbdits d’aquestes latituds i a aquests amb la gent de les amèriques, a fi de continuar fent reverberar en persones concretes el mite de la Hispanitat, el Descubrimiento, la Conquista de Amèrica o l’Encuentro entre culturas, que dit siga de pas es celebra per aquestes latituds amb tota mena de faramalla, desfilades militars i vacança per al personal. Així mateix, el Miguel va començar a fer desfilar els espectres d’una intel·lectualitat, forjadora d’una concepció ideològica de la història d’Espanya, el més ranci de la qual generació tenia, en l’historiador Ramón Menéndez Pidal, un dels grans –no cità a Miguel de Unamuno, Américo Castro, Ortega i Gasset, Sànchez Albornoz, Salvador de Madariaga, Laín Entralgo- i, en l’actualitat, al filòsof Julian Marias, l’intel·lectual continuador de la saga d’una manera de pensar que ja pocs creuen, al menys encara en la perifèria, tot i que sempre hi ha qui veu els avantatges d’apuntar-s’hi.

Com més avançava en l’exposició intentant ser ocurrent i entretingut, el Miguel, que a hores d’ara anava mesclant històries del seu pensament particular, anava enfangant-se en els paranys del seu lamentable maniqueisme polític amb la dosi precisa de misèria ideològica i a punt, també, de cantar-nos la llista completa d’excelses senyories del PSOE i del PP que, com el Bono, són el seus amics (no cal dir del monarca o les institucions econòmiques com el BBVA, patrocinador de l’invent). Amb aquestes referències, Miguel ens recordà aquella situació de pagament a republicans i demòcrates per part de moltes gran empreses americanes que, mane qui mane a Washington, tenen assegurada l’entrada lliure al despatx del President dels EUA, és a dir, a ser escoltats, incidir sobre les decisions a prendre pel govern i a rebre sucoses ajudes i privilegis.

El que ja tenia tot l’aspecte de ser una presa de pèl intolerable per part d’aquest personatge, que pel que es veu estava persuadit que venia a un poble de la “perifèria” convençut que ací ens mamem el dit i que podia dir quatre tonteries i alguna que altra mentida perquè no hi estaríem assabentats de la història real, va ser quan descarregà tota la responsabilitat de la mortalitat dels natius americans sobre les espatlles dels virus portats pels espanyols i els europeus, contra els quals els indis americans no tenien cap immunitat. I ¿res del genocidi que uns i altres, també els espanyols, cometeren contra les poblacions indígenes? ¿Res de les irades històries de les malvestats que cometeren els espanyols assassinant i exterminant indis a tort i a dret com contava Fra Bartolomé de las Casas als Reis d’Aragó-Catalunya i Castella i ens deixà notariat en el seus escrits? Ens sembla un insult a la intel·ligència que es manipule la història i s’oculte la veritat del que succeí que ha estat la història de sempre i contada pels de sempre, dels defensors de la Espanya immortal i eterna que no s’aguanta per cap lloc.

Miguel de la Quadra “oblidà” –quina casualitat- que les nacions índies, reunides l’any 2000 a Teotihuacan (Mèxic) un 12 d’octubre per commemorar, precisament, els 508 anys de supervivència, proclamaren sense pèls a la llengua: “Els pobles i nacions originàries d’Amèrica, supervivents de grans genocidis i globalitzacions, després de 508 anys de resistència, encara conservem els valors que el món occidental ha perdut. Pels nostres drets com a pobles i nacions, exigim i denunciem la derogació de la festa de la Hispanitat o de la Raza, que només en privilegia una: la hispana, sobre una única existent, la humana”. Com és que Miguel, coneixedor de tot el que afecta els indis, se li oblidà esmentar aquesta important proclamació que donava a tota la història haguda i per haver un gir de 180 graus? Com és que no digué ni piu de la situació neocolonial i de dependència, de relegament, de sotmetiment, d’oblit i de pobresa en què viuen els indis? A qui o què volia defensar o ocultar?

Essent tan amic del borbó actual i la seua família, i tan depenent de les institucions polítiques i econòmiques que l’estan nodrint i mantenint temps i més temps en aquest muntatge de la Ruta Quetzal, a part d’altres històries, clar!, no ens estranya que aquest ínclit personatge haja vingut a passejar-se per Alzira per fer una mica de propaganda de com d’inquiet va ser de jove i com d’astut ha arribat a ser acomodant-se al calor del sol que més escalfa. Sense oblidar-se, és clar, d’esmentar com està de ben apadrinat i protegit. Damunt, va i nosaltres, colla d’intel·ligents, li aplaudim les gràcies i el recompensem per dignar-se en fer la ruta a terres valencianes amb una generosa xifra de cinc zeros. Què més es pot demanar?
__________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Antón. 31-X-MMV