CICLE DE CONFERÈNCIES "PREMIS LITERARIS CIUTAT D'ALZIRA" 2002
LA TAULA RODONA DELS PARTITS POLÍTICS SOBRE “ELS REPTES ACTUALS I FUTURS DE LA SOCIETAT MULTICULTURAL AL SI DE LA UNIÓ EUROPEA”


A la Taula Rodona d’aquest interessant cicle de conferències dels “Premis Literaris Ciutat d’Alzira”, els protagonistes de la qual eren els polítics, Ricard Pérez Casado, del PSOE, no vingué. I ni el Bloc de Progrés, ni Unió Valenciana, ni el PSI, amb representació a l’Ajuntament d’Alzira, no foren convidats i tothom tenia clar que algun d’ells estava més legitimat per parlar de multiculturalitat que no els que ho feren. Creiem que hi hagué molt poca seriositat i una manca de respecte inadmissible per part del PSOE cap el públic assistent, ja que ens deixà La Taula coixa dins l’amputació que suposava haver deixat fora els altres partits polítics. A diferència del PSOE, el PP si que tingué la sensibilitat de preveure un substitut per al ponent que estava anunciat. Tot tenia un excessiu aire d’improvisació i de desídia impropi d’una organització com cal. Impropi d’un esdeveniment com els Premis Literaris Ciutat d’Alzira.

El representant d’Izquierda Unida, Ramón Cardona, obrí el foc preocupat perquè li semblava molt clar que la seua(?) cultura no havia de ser destruïda, que nosaltres els valencians havíem de poder continuar essent el que som sense cap problema de futur per causa de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra manera de ser i de viure. Però el problema era –deia el contertuli- que avui dia el panorama s’ha tornat més complex i hi ha davant els nostres ulls una varietat de gent com búlgars, lituans, marroquins, subsaharians, hispanoamericans, ameríndis, etc., que pertany a cultures diferents i això implica que hem de fer possible el conviure en una mateixa societat. Ell voldria que la gent no tinguera que dimitir de la seua cultura i que tots ens poguérem enriquir; que la convivència fos una mescla meravellosa de cultures i que el resultat fos una convivència de cultures on els Drets Humans presidiren i instauraren unes relacions el més igualitàries possibles entre totes elles. Que cap ni una d’eixes cultures haguera de ser esborrada del mapa i es donara pas a una societat on cap ni un de tots els homes i dones pertanyents a totes eixes cultures foren desposseïdes dels drets socials fonamentals (el moll de l’ós de la qüestió) que són els converteixen en persones humanes. També afegí que els homes no són iguals, que som diferents i que no sap què és això que defensen alguns dient que els que pertanyem a una cultura som iguals. Per a ell, tothom és diferent, “jo sóc diferent del presentador d’aquesta Taula, la meua cultura no és semblant a la seua, ni la meua cultura és com la del contertuli del PP aquí present. Cadascú de nosaltres som diferents perquè la nostra cultura és diferent. El que importa són els drets que ens han de permetre ser ciutadans iguals i lliures a tots els d’aquí i els de fóra”. I calen autèntiques polítiques d’acollida de la immigració que no és precisament una situació agradosa per a qui se n’ha d’anar del seu país, lluny de casa, la familia i els seus.

És curiós com aquest ponent defugí d’estudi el problema i negà, en el fons, que la diversitat tinga dret a la defensa i l’organització bàsica per a la seua supervivència en tant que formada per éssers que participen de característiques comuns a molta altra gent. Però negant que existesquen característiques comunes compartides es nega la possibilitat de la seua defensa, ja que no hi ha res comú a defensar sinó sols característiques individuals de les quals únicament s’encarreguen els Drets Humans individuals. Però com que els Drets Humans no reconeixen drets col·lectius, dels pobles o nacions, es mutila així la possibilitat de la defensa de les comunitats nacionals, o el que és el mateix, nega l’existència de tals comunitats en tant que comunitats.

D’una altra banda, el procés d’atomització a què porta la seua anàlisi, ja que considera que sols hi ha individus que sobre parlar un mateix idioma i tenir uns referents culturals semblants, són individus de diferents cultures com ens ha dit, açò condueix a deslligar la gent per baix i deixa intacta una situació que ve lligada des de dalt. Com que el que està dalt és l’estat, que sovint és en la realitat un estat multicultural però que construeix una ficció –la de la realitat nacional- a partir d’una cultura i una llengua en la majoria dels casos, per no dir tots, llavors es deixa fóra de l’anàlisi el fet que una de les cultures, la que l’estat avala com l’oficial i l’única que ha de funcionar en tot el territori, es converteix en la cultura dominant, i la resta de cultures queden arraconades i abandonades a la seua sort (el punt final de la qual és la mort o desaparició) o en el millor dels casos, alentir la seua destrucció mitjançant estatuts especials on malviuen convertides en cooficials i, per tant, en cultures i llengües prescindibles, etiquetades de pageses, arcaiques, inútils, retardatàries del progrés, etc.

Les cultures i les llengües estan sotmeses a processos dins la societat i, per tant, poden funcionar o poden desaparèixer. Una cultura, una llengua, si no té el recolzament dels poders públics i esdevé útil per a totes les funcions sense que una altra cultura, una altra llengua, recolzada per l’Estat, entorpesca el seu normal funcionament, pot desaparèixer en unes poques generacions. De fet cap dels contertulis digué que la realitat al País Valencià està ben fotuda i que això té uns responsables que sols segueixen les consignes de situacions típiques del mercat econòmic. A Alacant, a València i a moltes ciutats de les comarques del País, el valencià i la seua cultura han desaparegut. I cap dels contertulis n’ha dit res. El d’Izquierda Unida sols temia que la “seua”(?) llengua i la “seua”(?) cultura no desapareguera. Una posició ben curiosa a la vegada que miop i patètica.

Per la seua part, el representant del PP, Vicente Ferrer, que no era el convidat inicial Sr. Esteban González, digué que estava preocupat per moltes coses: la cultura dels valencians; les cultures minoritàries com la nostra que hi ha al món; de que puguem continuar sent valencians i homes diferents als d’altres cultures; de la globalització de la comunicació i l’espai ja que podem estar quasi a la mateixa hora en molts llocs distints, de la immigració que no pot esperar una reflexió sobre el tema per part d’Europa i cal resoldre ja els problemes que ella presenta, etc.etc.

Nosaltres també estem preocupats. I estem preocupats perquè allò que el representant del PP no digué és que l’Estat en què ens hi encabim homes i dones de diferents cultures i que ells controlen i usen de la manera que volen, és precisament, el nostre maldecap –el maldecap de les cultures com les formades pels bascos, els gallecs i els catalans – més que no la nostra solució. És el seu govern, el del PP, el que no respecta ni té cap consideració, ni potencia (com hauria de ser la seua obligació), les cultures de tot l’estat. Això tampoc no ho feren els socialistes. Maquillaren una mica la qüestió, quedaren bé davant la gent i el món, però mai no creieren que les diferències ens enriquien a tots, sinó que heretaren la desconfiança i quan no el menyspreu i l’insult cap a les cultures anomenades perifèriques, desconfiança i menyspreu que contagiaren a la societat sencera perquè no saberen ni volgueren explicar-li que les cultures i les persones d’eixes cultures tenen drets fonamentals que els estats haurien de reconèixer, acceptar, respectar i promocionar com assumptes d’estat, tal i com es fa amb la cultura i la llengua dels castellans que en aquest Estat la parlen i la practiquen. Vostès estan disposats a retallar encara més –i alguna cosa els ho permet de fer- les possibilitats què una comunitat de cultura puga no ja defensar-se, sinó desplegar les seues potencialitats com qualsevol altra que tinga un estat al darrere afavoridor de la que considera la pròpia i la de tota la societat.

És una trista ironia o més encara una burla que Vostè vinga ací a defensar allò en què el seu partit no creu, i no ho creu perquè la seua pràctica política real, la de cada dia, ens diu tot el contrari del que Vostè està ací defensant. Però com que Vostè no és ingenu, ni és subnormal, tot i que ha volgut despistar-nos dient que com ho era s’ha dedicat per això a la política, hem de pensar que Vostè és alguna cosa pitjor: un hipòcrita poca-solta, impresentable en qualsevol cenacle o fòrum. Ens queda el dubte si al seu partit ho són tots. Tinc entès que, molts del seu partit, fora del País Valencià i, el que és pitjor, dins mateix, espanyols de bé i fins a la medul·la, menyspreen fins a l’exasperació els valencians que se senten i volen exercir de tals. La paranoia és de tal calibre que fins i tot creuen que parlem el nostre idioma sols per fotre’ls. Si tindran barra!

Perdone que li ho diguem, però el seu partit ni promociona, ni té interès, ni l’importa la llengua pròpia dels valencians. Fins ara ha seguit la inèrcia de la situació que heretà i poc més. Si ho tinguera ja s’haguera aliat amb aquelles comunitats que tenen una llengua idèntica i en idèntiques circumstàncies (Catalunya, les Illes Balears, i les institucions que de manera mancomunada intenten organitzar una defensa digna i útil) davant el context polític actual i haguera exigit un tracte semblant a qualsevol altra llengua de l’Estat i, per tant, no discriminatori.

El seu partit, el PP, ha atacat reiteradament la Universitat i aquelles organitzacions que com Acció Cultural del País Valencià i moltes altres han estat durant molts anys clares defensores de la llengua i la cultura dels valencians. A què ve ara xalar de ser un defensor de la valenciania? Quina classe de valenciania és eixa? La que ens construeix o la que ens destrueix? La que ens allibera o la que ens encadena més a Espanya?

Com que Vosté digué que era advocat anem a donar-li unes pistes per a que cerque per on poden venir els tirs contra aquesta comunitat de gent de bé que som els valencians: hi ha una llei de lleis, criteri quasi darrer de totes les qüestions, que és la Constitució que ara venera com ningú el seu Cap de files a Madrid i a l’Estat tot i que mai no ha cregut. Doncs, bé. Ací radica tota la qüestió per la qual un poble com el seu, una comunitat de cultura com la seua, la dels valencians que tant ens ha recordat en les seues intervencions, amb un clar oblit i menysteniment, solapat (els seus silencis cap a Catalunya i les Illes han estat clamorosos) per aqueixes altres amb les que compartim tantes altres coses i més, és sistemàticament destruïda, desvertebrada, minoritzada i assimilada. La Constitució més que ser un instrument que juga en favor nostre, juga en contra nostra. Vostè deuria saber-ho, però això sembla que no li apareix en cap part del guió que li fan llegir.

L’Article 3, sols considera una de les 4 llengües com la llengua de l’Estat i les altres, que ni té la decència d’anomenar-les, com cooficials (és a dir, prescindibles) en les seues Comunitats Autònomes respectives. Això equival a dir que les llengües perifèriques com la nostra no tenen la mateixa importància ni la mateixa dignitat que aquella que és afavorida com a llengua de l’Estat. El cas de Suïssa que un contertuli del públic esmentà és una mostra molt clara de com fer que un idioma no desaparega i que una democràcia no lesione els drets de les altres cultures d’un estat. Però eixa lliçó que Vostè no desconeixerà, si és veritat que vola tan alt per Madrid, s’ha guardat de posar-la sobre la taula perquè la gent podria descobrir que Vostè és connivent amb la trampa que a tots els nivells comet el seu Partit, per al qual sols hi ha l’España “una, grande i libre” de sempre, amb l’idioma de sempre, i amb la cultura de sempre. Realment impresentable i lamentable.

Amb la d’avui hem assistit al·lucinats a conclusions totalment oposades a les escoltades dies passats en boca d’altres ponents. En compte d’avançar, anem cap arrere. Som definitivament una societat immadura i alguns dels nostres representants públics en compte de fer pedagogia política, integrant i resolent les contradiccions pròpies de les societats actuals, ens porten al marasme i a la confusió d’idees que són més pròpies del segle passat i a la negació més absoluta de llibertats fonamentals. Per cert, d’entre aquestes llibertats ni un sol dels ponents no esmentà ni va parlar del que molts autors consideren el dret democràtic fonamental i imprescindible instituir en totes les societats com el Dret d’Autodeterminació, més encara ara que no fa massa, la Unió Europea ha permès i regulat la possibilitat que un estat puga abandonar en el futur la Unió a través d’un Plebiscit com l’esmentat. És curiós: l’Estat ens pot treure de la UE i, en canvi, nosaltres no podem eixir-nos de l’Estat. La democràcia funciona entre els estats (poden entrar i poden sortir de la UE quan ho desitgen) i no funciona en els territoris històrics que hi ha al seu interior (als quals se’ls nega eixa mateixa possibilitat). Per cert ¡què lluny està l’actual Izquierda Unida de la defensa de conceptes com el d'autodeterminació, antigament defensats per aquesta coalició així com pel Partit Comunista, un dels integrants majoritaris de la coalició!

Senyors dels partits polítics convidats a la Taula Rodona Sobre la Multiculturalitat dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira: Unes propostes culturals com aquestes no es mereixen ponents com Vostès. La seua intel·ligència és massa subtil, Vostés persones massa responsables i els seu caràcter massa agosarat per a que perden el temps amb nosaltres que tan poc acostumats estem al tràfec de la Villa y Corte, a les anades i vingudes de l’immortal centre on hi ha els problemes importants i “reals” i on poden saludar com a iguals a personatges de la importància i educació del Sr.Hatami. No perden el temps explicant-nos tan àrdua i elevada teorització sobre els problemes dels pobles i les cultures existents perquè de tant incultes com som, no acabem d’entendre les subtileses de les seues anàlisis i disquisicions, ja que sols faran augmentar la nostra perplexitat i que definim aquests pobles com rucs i ignorants, degut a que matèries com les tractades es transformen en les seues mans en exposicions inintel·ligibles per a cervells tan poc cultivats com els nostres.

Per acabar, demanariem al nostre Ajuntament que organitzaren amb major rigor i serietat unes xerrades que estiguen a l’altura d’una de les millors propostes culturals d’Alzira, si no la millor, encara que els que les seguim siguem una minoria, ja que d’aquesta manera l’única cosa que aconsegueixen és remullar les intel·ligències dels assistents amb aigües tan mefítiques com les que circulen pels inferns de la ciutat.
_____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, B.Hernandis, J.Antón.