CICLE DE CONFERÈNCIES "PREMIS LITERARIS CIUTAT D'ALZIRA" 2002
A PROPÒSIT DE LA “MULTICULTURALITAT POSSIBLE: LA MIRADA AL DRET”


La segona conferència dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira, tingué una ponent que prometia ser interessant. Mª José Añón Roig ens digué, en una progressió prometedora, que a les societats hi ha els individus que són ciutadans perquè són individus que tenen drets i en gaudeixen. I que, entre nosaltres, els DRETS HUMANS són un punt de partida molt importants. No són realitzats per tot arreu, però no podem partir de menys. I devem tenir-los com a referent i criteri.

Quan hem parlat de drets en abstracte, no obstant, sempre hi havia els drets concrets d’uns individus que es pretenien universals i aplicables a altres individus, a tot individu. Però ja fa temps que hem descobert la seua no neutralitat i la seua hipocresia; eren expressió de determinats grups, les seues necessitats, objectius i interessos que no eren els de tots els individus.

Sempre, doncs, hi ha discriminacions o conculcació de drets per part d’agents, grups socials o poders que despullen altres individus o grups dels seus drets, dels seus drets civils, polítics, socials i econòmics.

Però, hi ha algunes discriminacions que són comunes a molts ciutadans i altres que són específiques d’individus en tant que pertanyents a una comunitat diferenciada. Açò darrer, que existeixen comunitats culturals diferents és un fet clar, contundent i incontestable. Que hi ha individus que pertanyen a eixes “altres” cultures i que en principi tenen drets en abstracte, com tots els altres, però que precissament per això queden al marge dels drets propis en tant que individus pertanyents a eixes altres cultures. Per als individus de determinades cultures els seus drets són contemplats i tenen la possibilitat de ser satisfets; per als pertanyents a altres cultures, els seus drets no són contemplats i, per tant, es fa difícil que puguen ser satisfets.

La discriminació individual és discriminació de drets, culturals, lingüístics, polítics, socials, econòmics. Però els individus són el que són en funció de les cultures a què pertanyen. La discriminació de drets de determinats individus, en la mesura que pertanyen a una determinada cultura, són discriminacions que perjudiquen tots els individus que pertanyen a eixa cultura pel simple fet de ser-ho d’una comunitat cultural.

Les comunitats culturals tenen la possibilitat epistemològica de percebre’s a si mateixes com a cultures diferenciades. Les comunitats culturals tenen la capacitat moral no sol de resistir a una situació, en negatiu, sinó també la de construir-se en positiu, políticament, econòmicament i socialment, ja que no es pot estar sempre resistint. Al final, tota resistència acaba per desaparèixer i una cultura així queda a mercè d’una altra de més potent. Cal construir i, per a construir, una comunitat s’ha d’organitzar políticament, socialment, econòmicament, és a dir, nacionalment.

Construir-se socialment i econòmica o, al menys, defugir les discriminacions que apareixen en aquest sentit farà que les cultures minoritàries puguen evitar la dominació d’una de les diverses existents en un mateix estat i sobrevisquen sense ser menystingudes ni assimilades o fagocitades per l’esdevinguda dominant i desaparéixer.

La conclusió que es desprèn (i no ho fa precisament la Mª José Añón) és que per evitar la discriminació, la fagocitació, i l’assimilació per part de la cultura dominant, que sempre és la que té l’Estat a les esquenes i acaba imposant-se a totes les demés que existeixen en eixe context d’estat, les comunitats o societats minoritzades han de tenir la capacitat per decidir si volen continuar a l’Estat que els acull o plantejar altres solucions de convivència dins d’eixe estat. I per a poder fer això, i ja hi ha territoris com el Quebec, Euskadi i altres que es plantegen una possibilitat així, una comunitat de cultura ha de poder arribar a plantejar-se mitjançant un REFERENDUM d’AUTODETERMINACIÓ què és el que vol. Si vol quedar com està, si vol canviar el seu estatus o si vol independitzar-se. Aquest és un dret que no pot ser furtat a les comunitats culturals i polítiques que no tenen estat o que més aviat en tenen un, però que molt sovint juga en contra seua. Quan un espectador li féu la reflexió a la ponent, i s’esmentà explícitament el tema d’Euskadi, la Mª José Añón digué que no ho tenia clar!!!. Aquesta sortida ens recordà a J.J.Rousseau, el qual després de parlar de totes les inconveniències de la propietat i de les conseqüències nefastes que ha dut a compte al llarg de la història humana, no conclogué que calia la seua abolició.

Per això pensem que la seua explicació o fou una burla, o fou allò màxim que li permetia la seua ideologia, o el seu és un caràcter moral ben feble perquè no sap o no vol transcendir els marcs de les explicacions petit-burgeses típiques d’una intel·lectualitat ben cínica que és capaç de parafrasejar el límits dels problemes de la seua societat però no s’atreveix a transcendir-los i trencar amb les cadenes de la ideologia dominant de la qual ells participen i amb la quals s’identifiquen, convertint-se així en ideòlegs prosistema capaços de caminar al costat dels qui, a Euskadi, desfilaren amb les consignes “No al nacionalisme obligatori”, quan ací en aquest estat, l’únic nacionalisme que sempre ha estat i és obligatori -i ara, a més, ho fa Constitució en mà-, ha estat el nacionalisme espanyol, absolutament intolerant, irrespectuós, excloent, amenaçador, xulesc, prepotent i feixista. La història al revés, vaja!

Estem davant el cas d’una universitat que utilitza doctors i doctores, tesines i tesis doctorals, estudis i estudiants com a poderosos mitjans de propaganda al servei d’una concepció de l’Ordre Establert? D’un Ordre Intangible, doncs, que és la pura expressió d’un discurs farisaic, hipòcrita i cínic?
_____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, B.Hernandis, J.Antón.