·LA NORMALITZACIÓ ALS PEC
_____________________________________________________________________________________________

El 28-II-94 el P.S.O.E. al poder va fer rodar un Projecte de Reglament Orgànic i Funcional per als Instituts Públics d'Educació Secundària. No quallà la cosa. Hi havia al seu interior un concepte -Normalització Lingüística- que no obstant deixar moltes coses en l'aire i a mig lligar, era esperable dins la retòrica utilitzada per eixe partit. Apuntalava el context en el qual es devia desenvolupar i que no era un altre que el que devia mantenir i consolidar l'ordre lingüístic establert, val a dir, la subordinació del valencià al castellà i que tenia com a centre la noció de Bilingüisme, filosofia sagrada i indiscutible del poder d'aleshores a la Generalitat.

Ara s'està vivint als Centres, al menys als Instituts, un moment en que aquests han de confeccionar els seus Projectes Educatius de Centre (PEC). I no crec que siga perquè la realitat lingüística del País no puga passar desapercebuda sinó perquè encara hi està vigent l'Ordre del 29-6-92 pel que alguns centres inclouran algun tipus de mesures respecte la qüestió de l'idioma: des d'ignorar-lo (arribaran alguns a tant?) fins assajar qualsevol mena de mesures contemporitzadores (una manera com una altra de debilitar-lo) o la seua real potenciació, per a la qual cosa la Comissió corresponent haurà de fer un Projecte, al qual, anomenaran de Normalització Lingüística, tal i com marca l'esmentada Ordre. I ja estem de nou davant el tema. El problema és que amb aquesta Ordre, i curiosament el PP no s'ha molestat en retirar-la de la circulació ni revisar-la, ben poques coses es poden fer. I és que un Projecte de Normalització Lingüística, en minúscula, en un medi com l'acadèmic, absolutament hegemonitzat per un idioma -el castellà- que és dominant segons una tradició i una inèrcia històrica que tant els ensenyants com els pares, els alumnes i la societat han assumit com a usual i normal, ¿com va ell a poder canviar l'estatus quo lingüístic?

Però deixeu-nos escorcollar aquesta qüestió amb una mica més de profunditat. Que un Projecte de Normalització Lingüística puga aparéixer en qualsevol ordre o context, sembla a primera vista una qüestió que és important per a la vida de les persones d'una comunitat. I si les paraules han de significar el que cal que signifiquen la cosa pot esdevenir crucial. D'una altra manera: si Normalització vé de normalitzar i açò vol dir usar normalment, llavors açò serà el que s'entén i s'ha d'entendre per "normalització lingüística": l'ús normal del català com a vehicle fonamental en el que es realitza la comunicació a la societat i, per tant, a l'ensenyament. Una altra cosa és la seua utilització decorativa, formal o retòrica del concepte "normalització lingüística" que inclou altres diversos sentits del concepte "normalització".

Mirant la cosa des del tema que ens ocupa, les qüestions importants i transcendentals, que possiblement es vulguen fer passar per supèrflues, sobreenteses o, fins i tot, ignorar pels agents socials que intervenen en el procés (professors, alumnes, pares, personal administratiu), són les següents:

¿Què significa Normalització lingüística? ¿Significa el procés pel qual una societat com la nostra dirigeix conscientment des dels resorts dels poders públics la planificació lingüística a fi que la llengua pròpia d'aquesta comunitat, sense cap interferència ni interposició d'una altra, esdevinga d'ús normalitzat i siga vàlida per a tots els usos i propòsits de la comunicació entre els parlants d'aquesta societat i, si aquest no és el cas, (impossibilitat de fer-ho per ocupació, interposició, degradació, minorització), que s'engegue l'esmentat procés, a fi que la llengua pròpia recupere tots els àmbits d'ús en poder de la llengua dominant?

¿O no significa més que l'intent de mantenir una situació de control sobre la llengua dominada, en el nostre cas el català, mitjançant la declaració de situació diglòssica o de bilingüisme com a situació ideal i equivalent a la de "Normalització Lingüística"? Sapieu que aquesta retòrica és la pròpia del món oficial que desenvolupen els petits governs regionals (com les Generalitats o altres semblants) de col·lectivitats lingüístiques amb idioma diferent al de l'Estat i que són, en el fons, un intent de perpetuar la situació de dependència i satel·lització, de destrucció, en definitiva, a què es troben abocades eixes col·lectivitats. Algú ha dit que la retòrica bilingüista és la perpetuació d'una situació claudicant. És la filosofia genocida que serveix de justificació a la necessària impossició de les llengües dominants. El Bilingüisme no és una altra cosa que una situació de transitorietat d'un procés social, dinàmic, que porta a la llengua nativa cap a la seua substitució per part de la llengua dominant (bilingüisme substitutori). El bilingüisme oblida que la desigualtat, el desequilibri, és el motor del canvi lingüístic i que, en tant que no representa una situació estable, condueix, per això, a la desaparició de la llengua dominada. De moment les mesures substituidores s'acontenten en fer els natius bilingües (els altres no ho són mai, clar!). Com que el bilingüisme intenta emmascarar una situació de conflicte i de desigualtat entre dues llengües que competeixen per ocupar àmbits públics i privats és -més bé- un mite; el seu efecte seria el d'enfortir eixa desigualtat i mantenir ambdues llengües en el seus llocs adients (superior i inferior). Els qui han esbombat aquest mite no són sinó aquells que han abandonat el català i que intenten combinar, no dos idiomes, sinó -com diu Aracil- un idioma amb una mala consciència (o mala fe); és el pretext infal·lible d'alguns per no haver d'usar el català. En definitiva aquest mite ha servit per a, encobrint la situació, com és el nostre cas, justificar l'espanyolització. El bilingüisme, doncs, és una negació real de la Normalització.

Si per Normalització haguerem d'entendre el que la Sociolingüística crítica entén i no allò que tan ambiguament em temo va a definir-se, a tort i a dret (i que equival a Bilingüisme), en el cas que ens ocupa pel que fa a l'educació ¿quins són els criteris que definiran la situació sociolingüística a la que haurà d'acoblar-se un Projecte Educatiu de Centre (PEC): ¿el que expresse el dictamen d'alguna Comissió creada a l'efecte segons la percepció de la situació per part dels seus membres i com a resultant de la correlació de forces i interessos al si de cada conunitat escolar? ¿criteris històrico-lingüístics? ¿criteris romàntics sobre la llengua del territori dels valencians? criteris polítics? sociològics? ¿els que es desprenen del Mapa Escolar de la Generalitat recientment publicat que delimita i defineix les zones lingüístiques del territori?

I ¿qui durà a cap la Normalització? ¿El personal administratiu i els bidells? Les proclames i activitats dels alumnes i les seues organitzacions? ¿O també, i fonamentalment, a l'àmbit acadèmic, els professors? I, qui d'aquests? Els que s'hi apunten voluntàriament? I si se n'apunten pocs o quasi ningú?

I, a les classes, en el cas que es determine que els agents principals de la Normalització són els professors ¿quedarà la cosa en qüestions superficials i de comentari o caldrà contemplar una immersió total emprant llibres de text, apunts, comentaris de text, explicacions, treballs, lectures recomandes, diccionaris, enciclopèdies, bibliografia de recolçament, etc., tot açò en català?

Pel que fa als idiomes, tant els anomenats moderns com els clàssics: en el cas en què es faça alguna traducció, de vegades imprescindible, ¿a quin idioma es traduïrà? ¿Sabrà el professorat d'aquestes llengües implicat -i sabrem nosaltres- que la interposició d'un idioma com el castellà entrebancant l'accés directe del català a eixes llengües constitueix un factor clau, determinant, en el procés de substitució lingüística del català? ¿Tindrà -tindrem- clar que Normalitzar és descastellanitzar o desespanyolitzar, en el nostre cas?

Per cert: ¿quedaria clar per a tots que la llibertat de càtedra exercida en nom de la pròpia consciència o d'una lectura subjectiva i interessada de la carta constitucional, els Drets Humans o algun altre argument no tenen ja, ni són, ni poden ser justificacions basades en cap força, ni recolçades per cap imperatiu ni moral ni legal que no siga el dret d'una col·lectivitat (constitucionalment reconegut?) a la recuperació i normalització de la seua llengua en tots els àmbits públics i privats que la llengua dominant ha relegat (tot al llarg d'un ampli procés històric, basat en la violència física i moral) fins esdevenir hegemònica en la nostra comunitat catalanoparlant, entre altres?

Per què no establir clarament que els òrgans màxims competents, com el Consell Escolar i el Claustre de Professors, respectivament, seran els organismes del Centre que hauran de fer un seguiment del procés de Normalització Lingüística, si aquesta és una qüestió important a desenvolupar en els Projectes Educatius de Centres (PEC)?

En cas que no es fes així ¿és prou per a assegurar el desenvolupament progressiu d'un Projecte de Normalització una figura tal com la Comissió de Normalització Lingüística?
¿Per què davant una qüestió que qualsevol comunitat consideraria fonamental no es propicien reunions a tots els nivells (de directors -comarcals i de País-, d'aquests amb l'Administració i la Conselleria, amb els Sindicats, etc.etc.) per prendre la iniciativa i pressionar en el tema davant els poders públics per a que no escamotegen un Projecte de Normalització com cal als Centres? I si anem a ser optimistes esperant que les coses rutllaran bé amb un Projecte, l'objectiu del qual és normalitzar l'educació i la vida acadèmica tota ¿quin sentit tindran en el futur les línies en valencià existents per tot arreu?

Però com que res a la societat és un compartiment tancat permeteu-me anar més enllà en les nostres apreciacions.

I així: Si el sentit últim amb el qual es pretén en un procés que des dels PEC es puga dinamitzar -i allò coherent seria que es fes a tots els centres i a tots els nivells acadèmics- és contribuir en una gran part a la Normalització de la col·lectivitat (i espere que açò tinga encara per a nosaltres un sentit!) ¿com es podrà fer sense un gran projecte de Normalització Global de la Societat? Mirant-ho des d'un altre costat: ¿com es podrà realitzar una cosa tan dificultosa si, cada vegada més àmplia i insistentment, l'extensió de la llengua hegemònica -el castellà- a tots els nivells i racons de la societat esdevé més efectiva en comptar amb més recursos, instruments i mitjans?

¿Com es podrà normalitzar el català (aquí i als demés territoris regionals on es parla: Catalunya, Les Illes, el Rosselló, l'Alguer, etc.) si aquest idioma no arriba, no ja a desplaçar al castellà (al francés, a l'italià), sinó a no poder ni competir en igualtat de condicions amb ell? ¿Com no es plantegen projectes, polítiques i inversions comuns als tres territoris de parla catalana (com faria qualsevol comunitat que vol estendre la seua llengua sobre un domini territorial) amb problemes comuns i objectius normalitzadors comuns, premissa indispensable per a la vertebració de la comunitat catalanoparlant, que és una sola i única comunitat de llengua i cultura? ¿Com és possible suportar aquí, al nostre País (on tan particulars mentors i gestors polítics ens parlen -i ens parlaran-, de la defensa del català esgrimint criteris normalitzadors tan febles, limitats i restrictius) que no hi haja un Projecte Global ambiciós que pose aquest bé públic, la llengua, a l'abast de tots, dotant-la d'un gran prestigi i utilitat, estenent-la per tot i a tots els àmbits i situacions, fent-la funcionar com un instrument remarcadament digne per a la comunicació, com un objecte valuós, desitjable i utilitzable al màxim per tots, competitiu, vàlid per a tots els usos moderns en els àmbits de l'art, la ciència, la tecnologia, la literatura, la premsa, el cinema, la televisió, l'economia, els negocis, la medicina, la judicatura, la política, etc.? ¿És que sols nosaltres, des dels Centres d'Educació anem a aconseguir la suposada Normalització social de la llengua a partir dels PECs? ¿És que sols nosaltres serem els responsables del triomf o el fracàs d'una Normalització Lingüística a la societat?

¿Com pot un govern regional (com és el del PP) que es desinteressa/renuncia a un Projecte de Normalització Lingüística no encetar una política de cara a aconseguir un mínim i imprescindible domini, un poder real, efectiu i vertebrador sobre el seu espai territorial, el País Valencià de tots, que passa per fer recular els agents, els instruments i mitjans que exerceixen sobre la gent d'aquesta comunitat una colonització efectiva, influència que ha esdevingut hegemònica, i que entrebanca tota possibilitat de normalització social? ¿Què esperen els polítics d'aquesta comunitat tripartita, amb problemes comuns, per a encetar la disputa amb els poders mesetaris a fi de canviar la Constitució que és, en general, l'autèntica mare dels ous de la destrucció nacional dels pobles minoritzats de l'estat espanyol i, en particular, la causa de la nostra impossibilitat de Normalització cultural, lingüística i col·lectiva? Però ¿sabem nosaltres que la nostra (sub) normalització es deu a les regles del joc d'un Ordre Sagrat Inviolable que ha consagrat la desigualtat i la subordinació, la relegació opressiva i el confinament de la nostra col·lectivitat? ¿Sabem nosaltres que la Constitució és en gran part la responsable de la situació de raquitisme i atròfia de la cultura i la llengua catalana? ¿Sabem nosaltres que l'actual estatus quo és la causa de la seua situació de sotmetiment i decadència? De la nostra decadència? Del nostre complex de vençuts? De la nostra marca d'esclaus? De la nostra desmobilització? Del nostre desencant? De la nostra paràl·lisi? Del nostre cansament? De la nostra deserció?

¿Com poden, cap dels tres governs d'aquesta comunitat tripartita, deixar d'utilitzar criteris expansionistes per a la supervivència i normalització de la seua llengua (com ho faria qualsevol poder polític estatal que respalda i representa una cultura, una llengua, una col·lectivitat) deixant d'utilitzar oportunitats com les que ofereixen els satèl·lits de telecomunicacions, per exemple, (i ara sembla que s'acaba d'inaugurar-ne un; és suficient, però?) dotant la comunitat de mitjans, avanços tecnològics i d'informació de tot tipus a fi de viabilitzar, prestigiar i consolidar per tot arreu la llengua i la cultura catalanes, i posar aquesta col·lectivitat a la mateixa altura i dignitat que qualsevol altra nació europea moderna? ¿No seria la manera d'agafar un últim tren en la història per no desaparéixer com a col·lectivitat?

¿Com és que els pobles perifèrics no han tingut, ni ells ni els seus polítics, la saviesa necessària per a veure que les seues respectives llengües mai no devien d'haver estat una qüestió de les respectives autonomies, sinó una qüestió d'Estat que implicava que aquestes llengües tingueren un mateix tractament en peu d'igualtat democràtica amb la llengua castellana? I damunt ¿haurem de tenir en contra els poders regionals controlats per la dreta conservadora que no fan més que agredir aquesta comunitat -el País Valencià- en intentar desentendre's dels deures que tenen envers la dignificació o normalització de la llengua pròpia? I ¿com podrem estimar i plegar-nos a unes institucions que no solament ens obliden sinó que són l'autèntica enemic a casa nostra?

¿Com ens podrem anomenar ciutadans i no súbdits -o pitjor encara vasalls- sota uns poders que ara, paradoxalment, en democràcia continuaran propiciant la nostra destrucció col·lectiva?
¿No estem, possiblement, davant la darrera possibilitat de subsistir com a col·lectivitat en l'enorme i complicat terbolí dels interessos mundials, atrapats enmig de les immenses forces que l'economia i la tecnologia han posat en ares de la mundialització dels processos de tot ordre i de la feroç i despietada competència entre gegants econòmics que estan ja lliurant una batalla per la supremacia econòmica i política, on no hi ha cabuda per al narcisisme, les indecisions, les febleses, la desunió, les divisions, l'anarquia, la desmobilització, l'obsolescència, la irracionalitat, la ineficàcia, la inutilitat, el parroquialisme suïcida, l'estrucisme o la desorientació?

Aquesta anàlisi és un garbuix de provocació, utopia, rebel·lia i radicalisme. Totalment d'acord. Però no hem renunciat a abordar la realitat d'una qüestió sinó partint de les propostes plantejades. I com que tota conseqüència es deriva sempre de les seues premisses, no tenim la culpa si la realitat és la que hi ha, ni si la lògica de la inferència és implacable.
_____________________________________________________________________________________________
Salvador Llàtzer,llegit la primavera del 96.