·NOSALTRES TAMBÉ DEVEM SER CATALANISTES (reflexió per a una gent que no sap com, no pot o no vol eixir de la panòplia blavero-feixista).
____________________________________________________________________________________________
Les baixades als inferns o les disquisicions sobre el sexe dels àngels deuen ser cosa de bojos i tronats, i la veritat és que ni estem ja per a aquests menesters ni tenim excessives ganes. Però com que encara hi ha gent que, atrapada en l’anormal-normalitat, utilitza el terme catalanista per designar certes conductes, persones o idees…doncs, au!, anem-hi! Farem una excepció.

Des que la dreta més cavernícola i reaccionària, es despenjà -ja fa temps- amb la parauleta, per estigmatitzar i paralitzar certes idees, persones i opcions, la gent normal i corrent, impregnada per un exercici de propaganda feixistoide i desaprensiva, ha vingut utilitzant el terme com si fos un terme adient i correcte per a designar les idees, les persones i les opcions que responien –a parer seu- al modelet, un model que retenia totes les connotacions del pitjor que es pot ser al planeta. Ser comunista al seu costat era tant com ser germaneta de la caritat. Ergo el catalanista era, en conseqüència, l’encarnació de totes les depravacions i desviacions. Una cosa així com ho és Carod –Rovira per a la dreta política i sociològica espanyola. I la cosa continua, no creieu.

Clar que ja estem fins a més amunt del nas que ens estigmatitzen amb indissimulat menyspreu com si ser d’una manera determinada -la que tota la vida ha estat normal, hauria de ser normal i molts la volen tenir encara per normal- fos incriminable i repudiable. I naturalment, com que voler viure així, siguen quins siguen els llocs, els àmbits, els temes i els interlocutors, comporta una anomalia que a molta gent li fa dir –li han fet dir- que està davant un espècimen que té totes les característiques d’allò més condemnable, rebutjable i exterminable, doncs, au! tiren pel dret i diuen: això és un catalanista!. I ja no val escoltar què es té a dir, ni enraonar ni considerar el que és possible dir i dir-se.

Sense ànim d’ofendre a ningú que no opine com nosaltres, volem dir-li que hi ha raons que són perfectament oïbles, és a dir, no són doncs sacrilegis, i que es poden compartir/respectar, perquè són un punt de vista tan vàlid i valuós com qualsevol altre, i han constituït i constitueixen encara el sentit comú de moltes persones, les quals ara -no sabem ben bé per què- hem deixat de ser persones normals i hem esdevingut espècimens menyspreables i llefiscosos, (això és una possible retraducció del terme catalanista entre moltes altres) perquè aquest és el sentit que han estat donant-li al llarg de molt de temps i batalles. Vegem-ne unes poques d’aquestes raons:

1) Si perquè defensem la llengua que parlem i en la què escrivim aquest full, que no és ni més ni menys que l’esforç que faria l’usuari de qualsevol altra llengua i per la qual cosa no li diuen que és això o allò, i això és de ser catalanistes, llavors devem ser catalanistes.
2) Si perquè parlem de continu aquesta llengua tan antiga que coneixem com a valencià, això és ser catalanista, doncs devem ser catalanistes.
3) Si perquè parlem valencià en els àmbits formals i informals i davant de qualsevol interlocutor que ens puga comprendre mínimament això és de ser catalanista, doncs devem ser catalanistes.
4) Si perquè un interlocutor a penes ens comprèn i fem tot el possible perquè aprenga la nostra llengua, és a dir, continuem parlant-li en valencià, com faria qualsevol fill de veí a Portugal, Espanya, França, Alemanya, Itàlia o Gran Bretanya, usuari de la seua respectiva llengua, això és de ser catalanistes, doncs devem ser catalanistes en la mateixa mida en què aquests fills de veí esmentats són lusitanistes, espanyolistes, gal·licistes, germanistes, italianistes o britanistes.
5) Si perquè al valencià que parlem li diem també català, com fa la Romanística internacional, les universitats nostres i d’arreu del món, les institucions culturals del món, els escriptors de tota mena, l’Acadèmia de la Llengua Espanyola, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, les Centrals Sindicals Obreres i de Treballadors, i fis i tot la innecessària Acadèmia Valenciana de la Llengua creada pel propi Zaplana i, com totes aquestes, tampoc no admetem que es tracte de llengües diferents, això és de ser catalanistes, doncs devem ser catalanistes.
6) Si perquè defensem que la nostra llengua és la que es parla més enllà del terme d’Alzira i la seua comarca, i s’estén a altres comarques i a la major part del País Valencià, i també a Catalunya, Les Illes, la Franja de Ponent, Andorra, Perpinyà i l’Alguer, això és de ser catalanistes, doncs devem ser catalanistes.
7) Si perquè aspirem a viure un futur de normalitat per al valencià, pressionant per a que tinga la mateixa consideració, dignitat i ús que qualsevol altra llengua, no sols al País Valencià sinó també en els àmbits europeus de decisió, això és de ser catalanistes, doncs devem ser catalanistes.
8) Si perquè hem triat aquesta llengua per a identificar-nos i presentar-nos davant els demés amb ella sense cap vergonya això és de ser catalanista, doncs devem ser catalanistes.
9) Si treballem perquè la cultura dels valencians feta en llengua catalana (teatre, cançó, cinema, ràdio i TV) aconseguesca nivells majors de normalització i, per tant, presència pública en la societat valenciana, això és de ser catalanistes, doncs devem ser catalanistes.

Bé, queda clar que voler viure en la normalitat no et fa -per a alguna gent- normal, tot i que ens semble ben normal resseguir el fil d’una normalitat que ve del passat (s.XII) i arriba fins avui mateix i vol projectar-se en el futur. Voler viure en aquesta classe de normalitat és, per a alguns que s’entesten en recordar-nos-ho totes les dies, anacrònic, inviable, censurable, ridícul i pobletà o provincià. Ara bé, aquesta normalitat, que no és ni millor ni pitjor, i que a nosaltres ens serveix i volem fer servir, és, però, la nostra. I no volem passar-nos a l’altra normalitat, la que té –diuen- més prestigi, és millor, és indispensable, és més útil, és la que s’acabarà imposant i la que funcionarà en el futur. D’una altra banda, si la nostra és, ara mateix, una normalitat insuficient llavors la direcció és molt clara: cal que ens espavilem i ens esforcem per apuntalar-la, reconstruir-la i estendre-la. Sense quarter ni defalliments. I això, malgrat els dimissionaris, els que ens acusen d’anormals i de retardats i de que som catalanistes, que de segur en són més d’un i més de dos.

Si per defensar coses com aquestes se’ls anomena, a nosaltres i als que pensen i actuen com nosaltres, catalanistes en un sentit despectiu ¿per què als defensors de la normalitat de les cultures portuguesa, espanyola, francesa, italiana, alemanya o anglesa se’ls exonera d’un tal sentit? No són aquests tan -istes com se’ns acusa a nosaltres? Per què la defensa de la seua normalitat cultural i lingüística és vista com a lògica i normal i no es qüestiona i, en canvi, la defensa que nosaltres fem de la normalitat que anhelem per a la nostra llengua i la nostra cultura és vista com innecessària quan no contemplada amb sospita, ignorada moltes vegades, sovint denigrada i insultada, o fins i tot, rebutjada i combatuda? Ens sembla que aquestes actituds no expressen tolerància, ni respecte, ni igualtat, ni justícia, ni llibertat, ni res de res. Clar que sempre hi ha aquells que prefereixen no veure’s a si mateixos com a resultat del que fan i llençar el seu odi sobre aquells altres que, pel que fem, som diferents a com aquells voldrien que fórem. I per si algú havia perdut la memòria vaja com a informació final aquesta: de bon començament nosaltres ens designàvem com a valencianistes, teníem un món i uns valors molt clarament dibuixats. Els altres ... bé, ells sabran.
_____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Antón. III-MMVI