·LES OPINIONS DELS IMPORTANTS I DELS NO TAN IMPORTANTS
_____________________________________________________________________________________________

El 9 d'Octubre, el diari LEVANTE, un dels periòdics més democràtics i acollidors del País Valencià, anava ple d'informacions i articles d'opinió sobre actes, activitats, diagnòstics, crítiques, balanços, estratègies reals i possibles, espectatives i advertències de tota mena sobre la nostra realitat i situació com a societat. Hom podia detectar que la cosa anava des de la celebració més folklórico-festivo-horxatera(amb-fartons) amanida de defensa ultramontana de l'Estatut i l'autonomia sagrada i intangible que tenim (no dóna que pensar que els detractors de la normalització lingüística a la Universitat i a la societat estiguen contents amb l'Estatut i l'autonomía existents?) convenientment mesclada amb essències de llengua incontaminada de res que comence pel prefix cata, fins la blana esquerra que o bé accepta, com Lerma (PSOE-PSPV), la situació perquè forma part de les seues institucions i no té massa que afegir excepte que qui està al front de l'Administració autònoma està fent-ho més mal que ells no ho farien, o bé contesta la situació global, com fa Pere Mayor (UNITAT DEL POBLE VALENCIÀ), per a qui els problemes únicament són abordables des de la pròpia sobirania (poder autonòmic real), la qual deurà defugir les mediatitzacions, les decisions imposades des de l'exterior, la provincianització o el sucursalisme claudicant. Sobirania vol dir capacitat per dirigir els assumptes i problemes propis. Tot un repte. I, mentrestant, Europa ja és pròxima.

Una detall massa important com per a que passe desapercebut: les opinions del molt honorable Zaplana (PP) i les del molt ex-honorable Lerma (PSOE-PSPV) eren oposades. Conclusió: o un dels dos menteix o tots diuen mitges veritats. Però per què els importants d'aquest País no han de dir enterament les veritats? A què juguen? Fallen ells o les dades que algú posa a la seua disposició per a fer el diagnòstic de la realitat del País, Regne, Comunidad o Levante? Sembla que sociòlegs, economistes, homes del dret, les finances, del pensament i tothom en general, haurien de tindre un gruix de dades sobre la nostra realitat fiables i garantides per les més altes institucions científiques del nostre País. Es això un impossible? Perquè, ¿qui subministra les dades i en garanteix la seua fiabilitat al País Valencià?

Una altra qüestió que es dedueix clarament i directa d'aquesta batalla per la veracitat entre els caps majors del PP i del PSOE és que si la contradicció és real i forta, la moralitat dels qui diuen mentides manifestes queda immediatament en entredit. ¿Com la ciutadania i els partits polítics podem consentir que se'ns enganye amb impunitat? És que no tenim vergonya de participar en el bandolerisme universal en què es pot convertir el regne de la política? Per quins set sous hem d'acceptar que la mentida i l'engany siguen utilitzats sistemàticament per burlar la ciutadania? Però, són mentides o simplement errors, com algú disculpa?

Alguns com F.Castelló, A.Taberner i P.Mayor, han gosat parlar explícitament de Projecte. Bé. Tots coincideixen en això i és positiu que així siga. Però, mentre que per al primer està en marxa, els dos darrers en dubten que siga l'adient o que existesca. Teòricament pot haver aquestes quatre situacions: Un, que no hi haja, realment, de projecte, cosa molt lamentable. Dos, que no puga haver-hi projecte: la dependència coharta i és ben real. Tres, que el projecte d'alguns és fer que no hi haja de projecte. I quatre, que el projecte ja està molt clar per a quasi tots i que el fer consisteix a desfer les resistencies d'unes voluntats i estructures que insinuen altres possibles projectes que s'han de desfer a consciència creant les paranoies i confusions ciutadanes que calga perquè per a construir "EL" projecte, primer hi ha que destruir els alternatius.

Però, nosaltres ¿quina classe de Projecte podem construir quan s'accepten obediències forànies, imposicions claudicants, solidaritats inacceptables, hegemonies incontestables, mediatitzacions espanyoles, minoritzacions impunes? Més pes decisiu en el destí d'Espanya, com diu l'Honorable? Com ha dit sempre l'ex-honorable? I com ens ha anat? Hem assolit el decissiu pes tan cacarejat?

Albert Taberner (ESQUERRA UNIDA) posa el dit en la nafra per la forma en què aquestes qüestions prenen cos i hi apareixen: sistema de finançament injust, retallada de polítiques socials i de solidaritat, politiques afavoridores d'acumulació de la riquesa en unes poques mans a través de mesures fiscals, privatitzacions, polítiques anticomarcalitzadores.

Perfils d'autèntic espoli econòmic -diu Pere Mayor-. Una dada: el País Valencià ha estat durant 14 anys a la cua del finançament per càpita d'entre aquelles comunitats que tenien competències semblants a nosaltres i, el que és pitjor, ho continuarem estant. Resultat: 400 mil milions de pessetes que volaran. ¿Amb aquestes hipotèques -econòmiques i polítiques- serà la manera com un "vell poble afrontarà el seu futur" de cara al que Europa representa, si hem de fer cas del què diu el President de la Diputació (PP)?. Se sap el què es diu quan es pronuncien frases com aquestes?

Però, si cal fer algun comentari és dels joves (molts?). Un grapat d'organitzacions han entés que cal reivindicar allò que els seus majors, dividits per anys d'enfrontament, no han sabut construir: la unitat. Aniran en expansió. Perquè han vist el final del recorregut: o això o la desaparició com a poble. Opinió nostra: tindran molts enemics. Aquesta és una qüestió que destorba. I el que és més: els enemics estan a casa de (quasi)tots. El refrany castellà sentencia, per això: "De mis amigos me libre Dios, que de mis enemigos ya me ocupo yo". Un afegit: cadascú pot veure el que vulga, però sapieu que existeix una mancança anomenada miopia.

Algú com Artur Ahuir que clama pel coneixement de la llengua d'Oc -molt interessant la proposta- no veu en canvi allò que hi ha, més a prop, fora dels límits de la tàpia.

Joan Sifre (magnífic article el seu) li recorda antics i recents lligams i germanors. Que li servesca de reflexió, a l'Artur. Es tot un camp per explotar i més pròxim que no pas Occitània a la qual, desintegrada, enyorem, no obstant.

Vivim fa temps enmig de la destrucció nacional i açò sols ens aboca a una disjunció: o la despersonalització i l'assimilació o la insubmissió que ens porta a la dimissió nacional. Tot condueix al mateix lloc, però. Així, doncs, el marasme o la dignitat nacional: la de l'economia, la de l'agricultura, la de les persones, la dels seus pobles i ciutats, la de tota la societat.

Totes les opinions parafrasejaven l'Ordre Establert. El camp, els límits, les jugades, les estratègies, els discursos, les accions, els aliats. Tot estarà calculat i determinat. Però, perquè hi hagués de tot potser hi mancava l'extralimitació. On són els rebels?
______________________________________________________________________________________________
Salvador Llàtzer,Llegida la Tardor de 1996.