· ELS PAPERS DE SALAMANCA
_____________________________________________________________________________________________

El 1995, en un acte impropi d’un intel·lectual de la seua talla i nomenada, l’escriptor i acadèmic Torrente Ballester arengava i encoratjava, des del balcó de l’Ajuntament de Salamanca, 30.000 persones per tal que, amb una demostració d’unitat i de força com aquella, l’Administració Central i l’Executiu sentiren la pressió de la societat salmantina que es negava a no deixar eixir cap Paper de l’Arxiu de la ciutat. Tothom, fins i tot el llavors alcalde seu, el socialista Jesús Málaga, també s’hi apuntà a l’algaravia generalitzada i esdevenia contrari a la sortida de cap document. Era ministra de Cultura, la socialista Carme Alborch, amb la qual es posava en marxa el 2n o 3r intent per recuperar, per part dels seus legítims amos, una documentació que havia estat espoliada per les tropes franquistes en el moment en què, cap al final de la Guerra (in)Civil, saquejaren tots els centres de documentació públics i privats amb finalitats de control i repressives. De tota aqueixa informació que es recollí a partir del papers robats, es confeccionaren tres milions de fitxes de sospitosos per a ser presentats davant els tribunals de guerra, que, com sabem ara, era obtenir una segurança de mort quasibé inapel·lable. Però, a més, eixiren també més de 1700 registres de cases a tot l’Estat. I a Catalunya, en particular, n’hi hagueren més de 2000.

La xifra total robada ascendia a 160 tones de documents. I el 90% d’aquesta quantitat es van perdre o es van vendre per a ser convertits en pasta de paper, desapareixent per a sempre. Actualment, el que hi queda són 24000 caixes de documents.

En el moment actual en què el PSOE governa sense majoria absoluta i està necessitada, entre altres, dels ajuts d’IU i ERC, sembla que és el moment oportú per tancar determinades pàgines d’una Història ben obscena que ja dura massa i que les dretes, prepotents i cainites, mai havien volgut tancar. Per això, encarregada la qüestió de la Devolució a una Comissió de Savis, presidida per Federico Mayor Zaragoza es donà, al final, la raó i el vist i plau per tal que els Papers de Salamanca retornaren a Catalunya, el País Valencià i les Illes, des d’on els seus amos, particulars, ajuntaments i institucions de tota mena, els havien reclamat des de feia molt de temps. Reclamen el que a Castella i altres llocs de l’Estat una altra gent i unes altres institucions han recuperat ja fa un temps. Per què, doncs, als Països Catalans calia que la ignomínia i la indignitat es perpetuaren? Perquè etzibar-nos un plus d’escarni i d’ultratge?

Davant la sentència de la Comissió de Savis, l’actual alcalde de la ciutat Julián Lanzarote (PP), tal i com va fer el seu predecessor, i no podia ser menys, ha dit que no sortirà cap paper de la ciutat, amb l’excusa que això seria disgregar l’Arxiu de la Guerra Civil, i tira la culpa de tota la mobilització per la Restitució dels Papers al President de la Generalitat, Joan Maragall, i al líder d’ERC, Josep Lluís Carod-Rovira. Això es diu tirar pel dret. Com que no saben com disfressar el seu orgull d’hereus dels vencedors d’una guerra incivil i volen consumar per sempre l’espoli històric implícit en el sentiment de superioritat de ser més espanyols que cap altre poble de l’estat, construeixen dimonis familiars als quals acusar del seu mal dissimulat, “justo derecho de conquista”, un vent que els hi ha fet anar de cara i facilitat la travessia durant molts anys.

Però ara, tot i que alguns encara volen continuar vivint d’aquesta situació d’indignitat, saben que, desemmascarada la realitat nua a què s’enfronten, la seua posició és insostenible i comencen a percebre que, fins i tot, la solució adoptada els pot alliberar del pes de la seua culpable responsabilitat. Tan gran arriba a ser l’asfíxia d’una història que mai no volien, ni podien ja suportar, ni sabien com desempallegar-se’n. De tots els alliberaments, aquest, el de la Devolució, és un dels que restableix la justícia, restitueix dignitats i ajuda a tancar ferides. A condició de reconéixer i admetre –i no de manera poc sincera- la veritat.
_____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Antón, 3-I-MMV