·LA PAU DELS CEMENTERIS
_____________________________________________________________________________________________

L' Estat Espanyol en les seues vessants cultural, social, humana, i de treball sembla, avui en dia, acomplir al peu de la lletra aquesta estrofa de la cançó que Raimon va dedicar al vell general quan es complien els 25 anys de dictadura.

Quant a la CULTURA, en el mitjà de gran difusió per excel·lència que és la televisió,(la premsa només la llegeix al País Valencià el 7% de la població) no hi ha possibilitat de tenir veus crítiques, ja que són eliminades en cas d'opinar, respecte a la falsedat del camí que les autoritats de l'Estat i de la nostra equívoca Comunitat ens estan imposant amb molta vaselina dolça i molta "operación triunfo" que, per més gravetat, ens la mostra com a exemple a seguir i, açò no ho diu l'arxiver o el secretari de torn (amb perdó d'arxivers i secretaris cultes), ho diuen els ministres de l'Estat i, fins i tot, el mateix president del Govern. I alhora, les cultures de dins de l'Estat, la basca, la gallega i la catalana (sinó són de l'Estat, que ens ho diguen i ens n'anem!) tenen subvencions de fam, és a dir, no les neguen, però no les promocionen.

En la qüestió SOCIAL, tots els joves estan d'acord i satisfets amb els "contractes basura" que els donen la possibilitat d'anar els dissabtes i els diumenges al cinema (del gran imperi nord-americà), i després fer cues a les hamburgueseries de menjar-merda, (que també són del gran imperi) això sí, asseguts còmodament en el cotxe com en les pel·lícules (també del gran imperi) i, així, tots som "imperials". A l'arribada a casa, deixats caure en el sofà i sense parlar, engegaran en la televisió qualsevol "programa-basura" de les televisions estatals, públiques o privades, tant se val, i rebran la informació per comentar amb els companys, a l'hoa d'esmorzar del dia següent, les declaracions insulses i idiotes de qualsevol jugador, entrenador o directiu d'un equip de futbol. Què més els dóna als treballadors que el treball siga insatisfactori, estiga mal pagat, i que les condicions del treball no siguen saludables? D'això, no parlaran perquè tot això és política, clar.

En l'aspecte HUMÀ, front a l'onada d'emigrants que fan les feines, que la gent d'ací no vol fer, els llauradors ja diuen que sense els treballadors emigrants, avui en dia no es collirien les taronges, per exemple. Aquesta onada d'emigrants és producte del progrés econòmic (no fa tants anys que treballadors de la Ribera anaven a França a fer la verema). Acceptada aquesta premissa cal que ens preocupem de la seua salut i de la nostra, cartilla de vacunació obligatòria, fent que l'Estat regularitze, legalitze i facilite la seua estada entre nosaltres perquè, al remat, amb el seu treball, si estan legalitzats, i mirant-ho egoistament, contribueixen a pagar les pensions dels nostres majors (els il·legals serveixen per omplir-se de diners les butxaques dels empresaris desaprensius que són doblement insolidaris, amb l'emigrant com a ser humà i amb l'Estat que som tots).

En la qüestió del TREBALL, no veiem per cap lloc uns sindicats de gent treballadora (al cap i a la fi, són els únics que la poden defensar amb garanties de la piconadora conservadora en el treball), solament veiem quadres burocràtics, anquilosats i que sols pretenen mantenir el salari del pessebre. ¿No serà per això que no diuen res de la reforma del mercat de treball; res de la reforma de l'atur; res dels "contractes-basura"; res de l'assetjament moral en la feina; res de la salut laboral; res de les condicions de perill físic; res de la contaminació acústica, química, física, que no ajuden als treballadors que no estan sindicats i pel que moltes vegades fan orelles sordes a les necessitats dels seus afiliats? Quina il·lusió poden transmetre aquests sindicats a les noves generacions?

Front al lema del Govern de l’Estat ¡"España va bien"!, podríem afegir algunes precisions, això sí, amb el silenci dels intel·lectuals; amb el silenci dels consumidors-venuts; amb el silenci dels cristians que es diuen solidaris; amb el silenci del sindicats. Amb tants silencis, pensem que encara caldrà tornar als cementeris per recobrar els aires de llibertat.
_____________________________________________________________________________________________
Col·lectiu Alquibla: B.Hernandis, S.Llàtzer, J.Antón. Diari LEVANTE, gener del 2003