·PAU, SOLIDARITAT i DIÀLEG
______________________________________________________________________________________________

No hi ha dubte que el concepte "diàleg" va de baixa a la societat en què vivim. Al costat d'altres com "pau", "solidaritat" i "llibertat", sembla no tenir ni hora. I és curiós que açò passe perquè el pressupost de tota acció encaminada a aconseguir la pau, la solidaritat o la llibertat és, i açò no admet cap discussió, el diàleg. Aquest possibilita l'acostament, l'encontre amb l'altre, la xerrada humil, l'intercanvi d'experiències, la comunicació més acurada; ens fa arribar a l'acord o el disens, al pacte o al trencament, però sobretot ens humanitza, ens fa sociables, ens redescobreix l'altre i, en moltes ocasions, ens reconcilia amb l'altre; ens ensenya a compartir i a respectar, ens fa més humils i respectuosos, ens transporta a móns inexplorats, ens porta a realitzar projectes i a aventures i a profunditats que mai no haguérem sospitat. Ens converteix en éssers sociables i amables i a veure en els demés persones humanes que transiten com nosaltres per aquest món i per la història una mica més esperançats i carregats de raons per viure i creure que res no existeix per res.

Però en quests moments la paraula "diàleg" està sota sospita, estigmatitzada i a punt de desaparéixer del vocabulari perquè no és políticament correcta. Estar pel diàleg et fa sospitós immediatament de ser company de viatge de terroristes i nacionalistes -perifèrics, of course- als quals tan durament se'ls està sotmetent a observació acurada, prompta desqualificació i programada exterminació.

És molt evident que és molt fàcil col·locar-se darrere de les consignes de "llibertat" i de "solidaritat" i que en canvi siga molt comprometedor i arriscat estar darrere d'aquelles altres que aboguen pel diàleg, que l'inclouen. Fins a tal extrem hem arribat.

Però no encertem a veure -és una manera de dir les coses- per què una paraula com "diàleg" pateix un estigma i en canvi no el pateixen paraules com "pau", "solidaritat" o "llibertat". En bona lògica ni aquestes tenen per què ser tan "positives" ni aquella altra té per què ser tan "negativa", màximament tenint en compte que el diàleg és la base de la societat, és fruit del pensament i excepte si un és un solipsista paranoic necessita de l'altre, del qui comparteix la situació de comunicació. I la societat és una comunitat d'interacció i intercanvi sobre la base del diàleg. Viure en societat significa viure per intercanviar, per cooperar, per compartir, per dialogar. Ser lliure i solidari són passions i realitats que s'han de compartir, primer que res, amb els propis, amb els conciutadans.

Probablement el que alguns volen és una pau i una solidaritat sense diàleg i açò no és possible. Sense diàleg sols hi ha eslogans, directrius, consignes, endoctrinament, propaganda, i el que s'obté no és una comunitat que parla i que es comunica autènticament, no és una democràcia de la paraula i de les persones, no; allò que es construeix és un quarter, un camp de concentració, un grup de gent ensinistrada, un ramat, una societat no lliure, submisa, obedient, alienada, oprimida, esclavitzada. Una societat funcionant com una màquina al servei de la qual cal estar-hi sense que es puga pensar ni reflexionar sobre el sentit de ser i de compartir valors humans i humanitzadors; sense que es puga pensar i debatre sobre el sentit de l'organització social de la vida; sobre el sentit de la construcció i perfeccionament dels sistemes i models sobre els que cal organitzar-la; sobre la manera com produir per abastir les necessitats de la societat i la de distribuir de la manera més justa possible el producte del treball humà; sobre la millor manera de cooperar i ser solidaris amb els països endarrerits. Diàleg o consignes? Trieu.
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Pons, J.Antón, B.Hernandis, A.Ballester.Diari LEVANTE, 7/2/2001