·PENSAMENTS, PROFECIES i IMPERTINÈNCIES
_____________________________________________________________________________________________

*Fa 2500 anys que crearem la civilització i encara no sabem conduir les nostres vides de manera pacífica i ordenada.

*Estiguerem preparant el futur a través d'èpoques i edats, però aquest no ha arribat encara als pobles ni a les multituds.

*Maleïrem les lluites i les venjances però encara no ens hem dessembarassat d'elles.

*Aborrírem els dominadors i els senyors de la guerra, però aquests encara no han cessat d'extorsionar la pau dels homes. Ara -direm regirant Von Clausewicz- utilitzen la política com un altre mitjà de fer la guerra.

*Dibuixàrem valors que legàrem a la posteritat però sempre els deixem oblidats al calaix quan eixim a l'encontre dels altres.

*Somniarem utopies i els realistes sempre les sacrificaren en nom d'un impossible.

*Abraçàrem ideals per canviar una societat i l'espill ens retornà imatges mal polides i distorsionades.

*Confiàrem a altres homes els nostres somnis i forem traïts en nom de la causa i els canvis que haurien de venir. Això sí, tots actuaven en nom dels deus o d'elevats ideals i ens convertiren en titelles i carn de canó.

*Si abans regàrem els camps amb la suor dels nostres esforços, ara els regàvem amb la sang, el sofriment i les vides immolades en nom de Déu, la pàtria, les lleis, el poble o qualsevol altre ham.

*Escoltàrem històries del passat i moltes eren la mentida nua i retorçuda. Descobrirem la nostra veritat en el fons de moltes coses i fets a pesar dels qui havien d'informar-nos d'elles. Mes no per això cridàrem a matar els missatgers.

*Alguns homes intentaren fer-nos conscients de la realitat, però el que mai no ens digueren és que ella és una construcció, un procés que es realitza col·lectivament, que sorgeix de les nostres mans i els nostres projectes. Alguns d'aquests tenen tanta força que la gent mor per defensar-los.

*Però ja el mestre Aracil digué que no és el mateix morir per un ideal que et maten per ell.

*Normalment aquesta segona opció va acompanyada d'arengues, símbols, banderes, músiques i rentat de cervell. Transformats en autòmates, anul·lada la capacitat de pensar, ens poden convertir aviat en carn de trinxera. Amb la mudança dels temps prometen sou i un futur brillant. Per a que cole millor no t'ho diuen en la llengua dels serbis.

*Abans, les idees estaven absolutament controlades als mitjans de comunicació, i vivirem a l'edat d'una obscura innocència.

*Als defensors d'aquesta tenebra els ha recompensat el poble amb les magistratures més elevades. Algún dia caldrà que revisem el dogma que diu el poble sempre té raó. No és cert. Hi ha gent massa astuta que liquida tota opció de pensament amb parafernàlies i paraules dirigides a la manipulació de les emocions.

*La veritat estava en mans del "gobierno" que instal·là la pau dels cementiris, fa d'això ja molts anys. L'escola arrodonia el cercle infernal de l'engany. No cal dir que aquell era un sistema basat en l'extorsió, la mentida, el xovinisme patrioter i l'obscurantisme. Una ministra vol retornar-nos a aquella obscuritat. És de l'OPUS-DEI.

*La democràcia intenta demostrar que vivim en una altre sistema politico-social. La qüestió és si estem vivint sota un Ordre diferent o ens estem empassant més del mateix. Noteu que ja no fa falta l'extrema dreta que ara la volen reinventar per a que no se'ls note tant el desvergonyiment. Desgraciats! No saben desprendir-se de l'obscuritat de tant com estimen la caverna!

*¿Què fer amb aquelles flors que moriren defensant idees de llibertat?: apresar-les en el dolor íntim de la memòria, però ¿qui recorda ja? ¿qui està dispossat a recordar?

*Ens parlen de felicitat però se'ns amenaça amb imatges de destrucció final. La por és un ingredient que, no ho oblidem, algú fa intervenir en la vida dels homes; altrament realitzariem els desitjos de llibertat i felicitat sobre la terra.

*Filòsofs com Hume parlaren de llançar a la foguera tot allò que fos mer prejudici i especulació: hi ha històries tan retorçudes que sembla mentida servesquen encara per alimentar l'imaginari de la tribu. Falten nous esperits i noves pedagogies, noves històries que superen l'abjecta ideologia dels estats. Una matització: no estic segur que el foc siga, en aquestes qüestions, la millor medicina. Sempre ha acompanyat els incendiaris i inquisidors que vibraven amb la contemplació de tot el que destruïen. Pur esperit de venjança propi de tot fanatisme, si hem de creure Nietzsche. Però ens calen focs creadors.

*Aquests focs permanéixen controlats pels administradors de la llibertat d'opinió. Nous celebrants que paralitzen la creativitat de l'home. N'hi ha qui es creu amb capacitat de decidir allò que li convé a la gent i el que no. Des d'eixe moment s'han convertit en sacerdots i oficiants, éssers venjatius, perquè sols ells posseeixen "la veritat" de la què es tornen servidors, fanàtics.

*Es vol fer de l'home un paralític. Les seues crosses són els estats. Ningú no vol ser un paralític i camina cap a qualsevol lloc perquè li han dit allò de que "en caminar es fa camí". Aquesta lletanía venç tenacitats i conviccions. Ens aboca a la necessitat de ser salvats de la Desorientació i la Confusió. Darrere hi ha l'Ordre immutable de les coses: el projecte d'estat de sempre. Per això es va tornar a posar en circulació Ortega i Gasset, el gran pensador capaç de quadrar el cercle. Però, mai més no se n'ha sentit a dir. ¿Ja no creuen en els seus grans sacerdots?

*Els temps ho proclamen: els botxins esdevindran víctimes; les víctimes botxins. Aquestes són ja definicions controlades pels estats. Però, tots som fills de la història. Cal no desconéixer-la. Ni oblidar-la.

*Se'ns acusarà d'insolidaris i del que vulguen: així diran dels que parlem la llengua de Montaner. Deixeu-ho caure a un costat del camí, perquè ells ja han decidit que nosaltres som els botxins, i ells les víctimes en aquest joc al revés. Però l'escorxador estarà plé de despulles i cadàvers dels nostres. On hi ha una batalla?. Aguditzeu les oides: es tracta d'una guerra sorda! Afineu la ment: busqueu entre papers! Però, compte amb el tuf que desprenen certes tintes: maregen i endormeixen!

*Hem perdut molts territoris: imposat des de Madrid no votarem l'Estatut. És una vella història que ja ningú no vol escoltar, perquè tots volem l'amnèsia col·lectiva. On estan els historiadors? Què conten a les generacions futures? Hem perdut els símbols, el projecte, les forces i les energies; hem dilapidat la voluntat, el voler ser; hem diluït la identitat; enganyosament canviem cultura per modernitat; estem entregats a la despersonalització col·lectiva, confusos, desorientats, sense impuls vital, vençuts i morts més que altra cosa, vivint de la contemplació i per a la contemplació. Qui en trau profit de la destrucció? És un déu o una deesa, allò que necessitem? Un tractament de shock, potser?

*Mentrestant, els pobles clamen la seua llibertat, i la fera brama, esbufega, es retorça. La democràcia és una xarxa que l'atrapa quan algú li qüestiona les regles del joc i diu: "Ningú no jugarà amb les cartes marcades". La partida és més que un joc de daus que digué Raimón: hi ha la voluntat de la gent. La rebel·lia sempre formà part de la civilització grega. Prometeu trencà el destí dels homes condicionat pels déus. ­Obriu les vostres oides: cal trencar el destí que ens preparen els estats, els seus déus i oficiants!

*Els pobles no són patrimoni de les seues esglésies. Innominables són els seus fets. Haurien de servir els pobles i mudar la seua llengua. O no existeixen déus capaços d'una tan gran infàmia.

*La democràcia exigirà mès democràcia. Prenguem-los la paraula als que insincerament pensaven acallar les nostres exigències convertint certs totems en paràlisi al servei de la seua dominació!

*La Constitució diuen que és la carta magna dels que habitem aquest Estat: està feta de drets i llibertats. Mal futur per als republicans: el dret d'escollir el Cap no hi figura. Mals temps per als demòcrates; però el futur està per venir.

*"Juga amb les seues regles" diuen els seus defensors. Però les cartes estan marcades. Jacobinisme s'anomena el mal joc. Un gran embolic hi ha d'amagat; grans silencis que són manca de drets; grans enganys, a penes recordats, alberga. Caldria apel·lar a l'ull de l'àguila: té accés a la panoràmica i percep les realitats amb més precisió que el dels humans. Siguem àguiles traçadores de nous camins!

*"Un estat, un país, una nació", criden els confusionaris. Però la vida no respecta murs ni fronteres, ni a la mateixa civilització. ¿A quin domini pertany la raça dels homes? Natura o cultura. Cap domini més! ¿No és un impossible que l'estat proclame la seua naturalitat? Paradoxa final: ens inquieta que allò que ha de caure no caiga. L'haurem d'enfonçar, doncs, amb la nostra indiferència. Però, hi haurà prou amb això?

*Algú ha escrit un llibre titolat Els nacionalismes perillosos. Propose que canviem el sentit del significat. Perillosos són aquells nacionalismes que no diuen que ho són; que en el seu jugar va implícit. I si la majoria d'ells no arriben a la neteja ètnica i l'extermini, és perquè no hem arribat a exasperar-los suficientment.

*Mentrestant, els seus oficiants diran de nosaltres que som el càncer de la civilització i que la neteja al·ludida és l'inevitable destí del nacionalisme. Ells, els nacionalistes de sempre, els de l'Estat-nació, els que ensangonaren Europa, volen canviar la història i emmascarar les definicions. "El nostre -diuen- no és un nacionalisme". Quin nom té aquesta gran mentida?

*Les identitats no es venen en el mercat de dimecres. Però l'adscripció nacional i el patriotisme han estat objecte de venda a la menuda. Consulteu el vostre D.N.I.!

*Fuster digué que si som nacionalistes és perquè algú ens hostiga amb el seu. La qüestió és: de quina nació ho som? La mitologia serveix per a evitar una tria d'opcions incompatibles: una nació o l'altra, una llengua o l'altra, una identitat o l'altra, uns símbols o altres, una fidelitat o altra. Però ¿podem agafar-nos a totes dues opcions alhora? Ficció i mascarada açò és!

*La llengua -diuen- no defineix la nació; ni la cultura, ni la poesía, ni la literatura, ni els costums, ni la psicologia, ni la història, ni les lleis, ni les institucions, ni la passió per la llibertat, ni els desterrats, ni els cantants, ni els anònims defensors, ni els morts. Doncs, aleshores, ¿què defineix una nació? ¿La voluntat de les seus classes dominants? Prepareu, doncs, el taüt! Algú ha decidit que no podem continuar existint!

*Els nacionalismes perifèrics no han estat absorbits per l'assimilacionisme de l'Estat-nació. Ens deixarem absorbir ara? L'estratègia s'anomena democràcia, progrés, mundialització. Estem preparats per a aquesta batalla?

*Tot el tinglado de l'Estat sempre serà una amenaça. Com l'escurçó, la seua picadura és mortal. Els maîtres a penser han reflexionat sobre el benefici del seu verí; alguns, fins i tot, ja s'han convertit en escurçons; nosaltres hem de defugir els seus caus i la seua picadura; no hem de tenir mai vocació de presa.

*Com que no es pogué enverinar Portugal, s'inventà l'iberisme. No pot funcionar mentre les regles de la partida propicien el joc brut, la falta de respecte i l'hegemonia sobre les nacions perifèriques: hi ha moltes coses a Restituir després de la Devolució!

*Llibertat d'un poble: així s'anomena la llibertat primera. Cal col·locar-la davant, no al costat ni al final de les altres. Alguns són cegs per a veure-la. Altres la témen. I quasi tothom la combat. No veuen que és el principi de tota existència democràtica. Però molts caminen perduts i tenen vocació d'esclavitud. A la seua dependència l'anomenen així: llibertat. Rousseau advertí que no és un exercici propi d'esclaus parlar de llibertat.

*Molts dels seus missatges són cadenes que ens preparem a suportar inadvertidament. No és mera literatura quan prevenim del "vivan la caenas". Els defensors dels treballadors caldria que no miraren cap a una altra banda.

*Al mig del camí fan la seua aparició noves alimanyes que, com les antigues, porten sempre una justificació: els nostres interessos -diuen. En el fons tracten d'acomplir el que expressa el sentit de tota supervivència: "Et aprés tout, il faut que je vive".

*Algú, a qui segurament no li anaven massa bé les coses, digué que "viure és morir a poc a poc". Sembla una broma, però el cicle es tanca. Sempre; inexorablement. La Vida s'alimenta dels seus fills. ¿Viu, la Vida, baix el principi de l'aprés tout?

*Instal·lats i insatisfets, vivim alguns. Però la marginalitat és gran i comptem els desheretats a garveres. El poeta cantà: la misèria, mai! ¿Com traduir el seu cant?

*La riquesa, exultant, es mostra; però la pobresa és ben a prop. Mai la misèria degué seure a la taula dels convidats. Però ¿oblidariem que estem en el món? I ¿hem de renunciar, per això, a la utopia? Canta, poeta, ben alt, la utopia!

*"Increment de la producció!" crida algú rememorant el "més fusta!" de Grouxo Marx damunt un tren que s'autodevora llançat a tota velocitat. La situació a molts països no millora i esquilmem els recursos i les terres de cultiu. ¿Sabem que ens quedem sense tren a força de cremar la fusta dels seus vagons? Amb el cultiu intens produïm, a més, la desertització del sòl. "Això era una vegada i així succeí, que uns Importants es reuniren en una ciutat per xerrar sobre els problemes produïts per l'escalfament gradual del planeta..."

*En produir treballem. Però la taxa de plusvàlua no decau -ans bé augmenta constantment- i la seua apropiació està en mans dels mateixos actors. Quina classe de teatre és aquest? Quina la representació? Proscrit està el seu nom i en certs cercles no queda bé el pronuciar-lo. A què es dediquen els economistes ara?

*Tesi per a economistes desintegrats: "el benefici econòmic a una societat i l'augment de la satisfacció d'unes determinades classes degut a eixe benefici, són proporcionals al desencant dels obrers pel sistema econòmic en que viuen i la seua impotència per capgirar la situació". De qui és la falta?

*Nous tòtems té l'economia avui: "globalització", "internacionalització", "desregulació". Són els signes dels temps. Mai com ara necessiten emmascarar el seu tripijoc d'interessos. Utilitzen per això "paraules-florer". Substitueixen realitats. Les amaguen: no cal dir-ho més explícitament.

*Els jutges no volen servir el poble que els paga, i és que no volen parlar la llengua del poble. Així comença el seu primer acte de justícia. Els que segueixen tenen per missió protegir l'Estat. És l'eros dels jacobins?

*Mes ¿Qui és aquest que així ens parla? Com s'atreveix a solicitar el silenci i l'atenció? Per què unes paraules tan verinoses si no viu a la muntanya? Quins són els seus ressentiments? Quines les seues venjances i odis? Quin el seu futur? Quina la seua advertència final? Sols aquesta us respondré. Heus-la ací: "Quan el meu país ocupe el seu lloc enmig de les nacions de la terra, aleshores, i únicament aleshores, que escriguen el meu epitafi!"

*Una escala he usat per arribar fins a vosaltres i ara us anime a que la llanceu havent escoltat les meues paraules. Les escales sols serveixen per pujar als pisos de dalt, però no per a caminar pels laberints!

*Mes, per fer el camí lleuger, agraneu la cambra i llanceu els objectes que hi guardeu; no us deixen suficient espai per viure i són pesades càrregues. Al final sempre acabem llençant-los a l'abocador! Per a què, doncs, tenir andròmines inservibles a casa? Convertien les oïdes i la ment en verges escrupuloses i vestals immadures. Prepareu-les per a la vida, perquè són filles de la Vida. Us han de guiar pel laberint!
FI
_____________________________________________________________________________________________
Salvador Llàtzer,llegida a l'Estiu de 1998.