·SOBRE POLITICA AUDIOVISUAL
______________________________________________________________________________________________

El día 25 de març un diari que arriba fins aquestes latituds publicàva un impagable article de Jose Woehrling, catedràtic de dret a la Universitat de Montreal, anomenat La Política Audiovisual al Canadà. Tot un exemple de periodisme a imitar. Dels que no s'escriuen per cobrir el cupo d'una obligació concertada. Directe. Entenidor. Important. Cabdal, fins i tot. Dels que mostren la realitat; no dels que la distorsionen o l'emmascaren. D'eixes que assenyalen camins i vies per a reivindicar possibilitats que el personal creu impossibles d'aconseguir. Dels que assenyalen construccions de futurs previsibles als que sols s'oposen els interessos mesquins dels grups monopolitzadors del poder i les llibertats de tots. Dels que no fan victimisme, ni impotència, ni entreguisme. Articles com aquest són el més pur estil de la claredat, la concisió i l'elevada visió del que consisteix el joc entre els agents socials (individus, entitats i grups) pertanyents a societats madures, civilitzades, creatives, progressistes, racionals i que se saben dignes i lliures. Tot un avís per a navegants: pilots, comandants, mariners, grumets, politzons, sabotejadors i ... passatgers.

A l'article sols li mancaven algunes referències al context polític (endevinar-lo a través de l'exposició dels fets narrats no és una bona pràctica), alguna referència a les normes del joc que regulen els drets, les llibertats i possibiliten el capteniment de les dues comunitats que hi resideixen al Canadà, la francòfona i l'anglòfona, la qual cosa haguera donat una major comprensió de l'abast, límits i restriccions de l'àmbit de joc en què aquella societat dual es mou. Però, bé quedà la cosa. No era, almenys, mera paperassa el que hi llegirem; ni molt menys, ideologia amb la qual se solen disfressar determinats discursos amb la seua oportunista, contradictòria i confussionària retòrica. Recopilem, doncs: per fer front a l'enorme competència de les ràdios i televisions dels EEUU, de la mà del Consell de la Radiotelevisió Canadenca (CRTC), i sobre el principi del caràcter canadenc que aquests mitjans han de tenir es configuren els tres eixos de la política audiovisual canadenca apuntats per Woehrling:

1) Totes les empreses que hi ha al Canadà cal que siguen propietat dels canadencs.
2) Totes les empreses han de respectar les quotes de contingut canadenc i ajudar, de manera calculada sobre la base dels seus beneficis econòmics, a la creació d'una programació canadenca, a fi de recolçar i potenciar els artistes i productors canadencs, la seua cultura i la seua música.
3) Cal subvencionar estatalment les empreses privades per a fer que, en contribuir al desenvolupament d'una indústria canadenca dinàmica en el camp de la producció de discos i d'emissions televisives, puguen produir i comercialitzar els productos musicals i culturals fets al Canadà.

Però, com que al Canadà hi ha dues comunitats de cultura i llengua, de forta influència, tradició i història (les minories índies no compten, és clar!), s'ha tingut que distingir entre política de contingut canadenc, d'una banda, que fa referència a tot allò que és fet en llengua anglesa, i política de contingut francòfon, de l'altra, que remet a tot allò que és fet en llengua francesa. Es clar que per a que hi haja una entente cordiale entre aquestes dues comunitats, cultures i llengües s'han establit algunes regles com aquestes: el Canadà anglòfon estableix, des del 1968, com a quota, la presència d'un 30-25% de música popular vocal a la ràdio (de producció canadenca); a la televisió el percentatge de produccions pròpies puja al 60-50%. Se suposa que el % restant seran produccions d'arreu del món, preferentment les fetes pel seu potent veí, els EEUU.
Per la seua part, el Canadà francòfon (bàsicament el Quèbec ha establit des del 1973, a les ràdios francòfones una quota del 65% (essent-ne -més de la meitat- produides a països francófons) i a les ràdios anglòfones que hi ha al seu territori una quota mínima del 5%.

Pel que fa a la televisió, com a resposta a l'allau de films i documentals de contingut canadenc, hi ha hagut -al Quèbec- un augment de les produccions de contingut francés (el 1990 tantes com les produides per França, Suïssa i Bèlgica juntes). Les conseqüències d'aquesta política i les seues mesures han estat palmàries:

1) la potenciació d'una indústria canadenca molt dinàmica en el camp de la producció de discos i d'emissions televisives en llengua anglesa.
2) mesures econòmiques encaminadas a afavorir la producció de discos en francés, així com de nous talents francòfons.
3) presència molt notable de les produccions anglòfones i francòfones als mitjans respectius.

Bé. Una cosa és meridianament clara. El Canadà no és Espanya. I, per descomptat, el Quèbec no és el País Valencià. D'una altra banda, el nivell de sofisticació tecnològica no és, molt probablement, ni paregut. El nivell d'enginyeria política, per descomptat que és a anys llum. De madureses civils i altres sobiranies ... bé, d'això caldrà parlar-ne.

Una cosa sí quedà evidenciada: que sols si hi ha una política cultural, clara, imaginativa, contundent i decidida (¿és això la retraducció del concepte "poder valencià" si hem de fer cas de l'eslogan del PP; o el de "sobirania per al poble valencià" si hem de creure a la UPV?) a posar les bases per a una cultivació d'allò que és una manifestació del que és propi, llavors és possible la tan airejada defensa de la cultura autòctona o nacional, o com es vulga dir. Que el camí no és inviable, ho demostra el cas del Quèbec, al que hem al·ludit. I no sols ell. Molts ja han trepitjat eixe camí abans o l'hi estan trepitjant. Però, i nosaltres? Què o a qui caldrà esperar? La nostra indigeneització, potser? Els nostres botxins, tal vegada?
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,J.Pons,B.Hernandis,M.Mengual,P.Carreres,F.Camarasa, J.Antón.Diari LEVANTE.Tardor/97.