·POLÍTICA VE DE POLIS
_____________________________________________________________________________________________

És, segurament, una trivialitat coneguda per quasi tothom que la paraula política és un terme grec que procedeix de "polis" i que significa, de manera genèrica, ciutat. I "política" l'art de dirigir les accions humanes al millor govern de la ciutat; l'art d'ocupar-se d'aquelles qüestions que van més enllà de l'estricte àmbit del privat i que ens afecten a tots, i que per això haurien de ser, com a mínim, motiu de preocupació comuna. A aquestes qüestions els romans, sempre tan precisos en les seues definicions, les anomenaven "res pública", la cosa pública, allò que ens afecta a tots, que ens pertany a tots. I si són de tots ¿què és allò que ens distreu d'aquesta preocupació que és fonamental en la vida de l'home?

Petites i grans decisions es juguen dia rere dia en l'àmbit de la política i les seues conseqüències abasten la ciutadania. ¿Com, però, aquesta ciutadania es desentén de, es distancia de, i fins i tot, aborreix, deserta i odia la política, aquest art noble i digne, en principi ? ¿O és que hem caigut en el parany d'establir per endavant que la política és noble i digna quan en realitat no ho és i la percepció del personal -més realista- és que la política, per ser d'aquest món, no pertany sinó al món de l'oportunitat i l'èxit circumstancial, on regna l'ambició, la mentida, l'engany i la traició, un món que, en principi, tothom aborreix però que vegem amb escàndol que massa gent s'hi acosta?

Així les coses, podem pensar que a molts de nosaltres ens està vedat -a alguns, fins i tot, per qüestió de principis- l'exercici d'aquest art que de bon començament estàvem disposats a creure difícil, noble i digne. Requereix d'una voluntat, una habilitat, un temps i una experiència que són requisits que pocs posseïm. Solució salomònica, doncs: deixar-ho en mans de gent que amb la seua dedicació (la pràctica fa mestres, diuen) o la seua acurada formació prèvia esdevidran, amb una mica de coratge i resistència, els adequats gestors de la cosa pública.

Són els especialistes als que el món actual ens ha acostumat que hi ha d'haver en qualsevol lloc on el tema, el llenguatge, els interlocutors i les situacions es presenten una mica feixugues, llargues, complicades i initel·ligibles. I, clar, aleshores la gent confiem. I ens desentenem. I els especialistes, ja entrenats, comencen a fer i desfer, això sí, en benefici de la ciutadania. I nosaltres que cada vegada n'estem més lluny. I embeguts en les nostres preocupacions quotidianes què ens obsessionen i ens aïllen. I per tot arreu la despreocupació. I les distraccions a la mà dels productors d'alienació programada que s'escolen a casa nostra, vomitant a través d'artefactes enginyosos consignes buïdes i mentides interessades. I per tot la desorganització. I les notícies retorçudes i la confusió.

I la desmobilització. I les trivialitats i romanços que trituren cervells atònits i marejats. I la desvertebració ciutadana. I els slogans de consum obedient. I la despersonalització. I la destrucció cultural que no para. I el parany formidable i enginyós representat per les regles d'un joc -el de l'Ordre Establert- que aboca la ciutadania, incapaç de veure les jugades ni entendre-les, a l'absurd i al fracàs; un parany que acula molts individus a una situació d'incertitud, de desencant, de desconfiança en el futur, de pessimisme i de por; i que acaba en la inhibició, el silenci i la desmobilització en el millor dels casos, quan no en la desesperació que condueix a la frustració i la violència agressiva.

Però ¿no és aquesta una alarma innecessària ja que el mateix sistema, o la societat, anirà absorbint els inconvenients i restablint l'equilibri natural al qual tota societat tendeix? O ¿seria pertinent preguntar-se si hi ha responsables?. O ¿és un Ordre que té una quota perenne que pagar (tot té un preu, es diu) pel progrés aconseguit? I si l'Ordre Establert arriba a (de)mostrar-se que no afavoreix tots de la mateixa manera sinó a uns més que altres ¿qui garantirà la llibertat dels ciutadans i les possibilitats d'accés als bens materials i culturals que són objectius irrenunciables de tot ésser humà? D'una altra manera: qui ens assegura que el món no caminarà cap a situacions com el de la democràcia americana que és capaç de funcionar deixant al marge aturats, desocupats i multitud d'indigents que no figuren en cap llista com si no existiren? Clar que si observem el món -el 3r món, el Sud, i d'altres- la cosa és pitjor encara. Però ¿açò faria justificable un món que no desitjariem i al qual ens podriem anar aproximant inexorablement?

I de tot açò ¿són els polítics i la política els responsables i, per tant, responsables del subsegüent desencant i desmobilització de la ciutadania?. Però ¿és aquesta una maniobra dels polítics interessada? ¿Es tracta, pel seu compte, de mantenir-se en el poder a tota costa i fer de la política un modus vivendi particular i lucratiu?. I ¿en què es converteix, doncs, la política? ¿Què tenen a dir els ciutadans al respecte, tant els que ara estan desencantats com els nous entusiastes per als quals el pèndol de la història els col·loca més lluny o més a prop del poder? ¿És un Destí al qual és precís doblar-se i que un dia ens tornarà a afavorir atorgant-nos el simple benefici de veure els nostres una altra vegada a cavall de l'ona i els contraris defenestrats? ¿És tot el que esperem dels polítics i de la política? ¿És açò el sentit més autèntic del que és, del que ha de ser la democràcia i la participació ciutadana?. ¿És tot el que podem i sabem fer per possibilitar una manera decorosa de viure, una manera d'expressar la nostra sociabilitat? ¿Hi ha alguna cosa més enllà de les preocupacions i els comportaments polítics que meresquen ser considerats per autoproclamar-nos dignes fills d'un temps i d'una civilització?.

Hi ha una cosa, almenys, que podem deduir de tot pensament que vulga encarnar-se en paraula i que oferim a la consideració pública: la reflexió, aquell tipus de reflexió, de racionalitat, que assumida per tots instituesca el gran debat a la col·lectivitat perquè, aquesta, amb el seu ajut possibilite el disseny del que són les aspiracions dels ciutadans, la participació en el projecte comú (necessari per a sentir-se vius i sentir-se homes) que amb la col·laboració i la discussió oberta i tolerant, no sols allibere la paraula dels segrest que aquesta pateix, monopolitzada pels grups de poder, sinó que faça possible el gran ideal d'educació ciutadana, col·lectiva, necessari perquè una societat es puga dir lliure i civilitzada, per tal que una vida puga ser anomenada digna i ser viscuda amb plenitud i amb esperança. Per tots, és clar, i no únicament per uns pocs.
_____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,B.Hernandis,J.Carreres,X.García, J.Antón.Diari LEVANTE.27/12/95.