·POR
_____________________________________________________________________________________________
A prop de casa Santiago Carrillo han fet una pintada d’allò més rotunda que diu frases contundents i admonitòries, que tenen per destinació el qui és assegut al poder més alt de l’Estat. Diu més o menys així: “Así comenzaron las cosas en el 36 i nosotros ganamos la guerra”. Oi que s’han lluït aquests bandarres? Collons tu, aquests són del morro fort! De segur que més d’un pensarà que, al Carrillo -que ja està quasi per menjar sopes-, li haurà entrat una tremolor tan forta que l’haurà fet cagar garres avall, si no fos perquè sabem de quina pell està fet aquest prohom dels temps de la guerra (in)civil, del franquisme, la transició, i la democràcia. En canvi, tots aquells a qui els pares els clavaren la por al cos durant anys i panys, i que ara funcionen a cop de consigna dels missatgers que serveixen l’Estat a un i altre bàndol, doncs queden tan aclaparats amb històries com aquestes del “Así comenzaron...”, que semblen sumits en un estat de preocupació que frega el lament profund i la depressió. És la bilis de la por, que, a petites dosis i de temps en temps, han anat infectant una societat poc preparada i a penes vacunada contra notícies com aquestes, que tenen com a objectiu paralitzar la societat, quan allò que haurien d’haver fet era dir clarament que ja no sembla, que a la llum de l’època, el context, les circumstàncies, els actors i les expectatives històriques, siga possible el retorn al genocidi militarista i feixista i que l’únic camí és el del progrés, la confiança en el futur i l’aprofundiment de la democràcia com a única sortida per a tothom, inclosos nosaltres mateixos. Però, és clar, la por és la hipoteca dels poders mesquins i miserables de sempre, que sovint ens agafen per sorpresa i desarmats psicològicament per poder afrontar notícies com aquestes, i que no aconseguim fer fora per molt que sabem de la seua irracionalitat i instrumentalització al servei d’una certa classe d’interessos ben inconfessables.

Allò que podem dir al respecte és que, tot i acceptar que no és fàcil desnuar aquesta situació, la història no té per què repetir-se, perquè ella mai no s’ha repetit tot i la proliferació de fets semblants. De manera general, podem dir que l’època no és propícia als cops d’estat ni a l’atac contra les democràcies occidentals per part de les seues guàrdies pretorianes i exèrcits, sinó a la generalització de les democràcies i al seu aprofundiment, és a dir, a l’extensió del poder com un instrument cada vegada més pròxim i a l’abast de la gent, en el qual té el seu origen i sobre el qual està, a poc a poc, retornant. El poder ja no és un instrument exclusiu dels governants. A les societats modernes, aquest poder està cada vegada més i més present en molt grups i col·lectius humans, el que vol dir que està repartit, que també està en molts altres llocs a més dels governs. La nostra tasca és la d’apreciar la importància i la valuositat de l’home i les col·lectivitats humanes, i la d’aprofundir en la adquisició gradual del poder perquè retorne on els teòrics sempre han dit que ha sorgit: del poble, de la gent, de les persones i els grups.

Però és que, a més, les circumstàncies de la història recent, tot i els exabruptes impropis d’aqueixes democràcies actuals que necessiten fer exercicis impresentables d’imperialisme, són diferents a aqueixes que un dia es confabularen contra una república democràtica com l’espanyola, l’alemanya, la italiana, la portuguesa i moltes altres, que posaren en funcionament una repressió desmesurada i genocida impròpia de bons cristians i de persones de bé, les quals reprimiren i/o assassinaren impunement tots aquells que simplement pensaven diferent, que defensaven la democràcia i la legalitat republicana o simplement es quedaren a l’altre costat i no s’hi adheriren al bàndol dels rebels contra aquesta legalitat, com succeí en el cas espanyol.

I és que, ara, podem dir amb una poca de confiança que els temps són uns altres, car a aquestes alçades ja no queda bé –i no diem que no siga possible, sinó que no siga probable- el fet d’anar estomacant el personal, com tantes vegades hem vist en la història europea de no fa massa dècades. I això perquè el context en què ens movem els països desenvolupats que tenim una història al darrere, feta de misèries èpiques i tradicions guerreres deplorables, no és el mateix que el d’abans. Hem comprés que és millor anar junts i estar ben avinguts, que no anar a cops i a garrotades entre nosaltres. Ens ha costat d'aprendre aquesta lliçó, però sembla que les coses van per aquest camí. Doncs, què si no és la construcció europea que està intentant estrenar una Constitució tot i que no estiga feta a gust de tots i amb uns dèficits nacionals, culturals, socials i laborals tan clamorosos, que més d’un recomana el seu retorn al petit comité d’on sortí a fi de ser reelaborada? Com deia un leit motiv corejat per la generació del Bob Dylan: els temps estan canviant. Sempre. Amb major o menor percepció, però canviant. Fixem-nos si no en els actors. També aquests són diferents. Si exceptuem aquells que intenten sobreviure a sí mateixos en un impresentable exercici de democràcia per les terres celtes de la península ibèrica, responsable davant el seu Déu i la justícia internacional, que més que imparcial deu ser cega, ja que tampoc no és capaç de perseguir i jutjar genocides del tamany de Kissinguer, Pinochet, Videla, Galtieri, Massera, així com a una llarga llista de saquejadors polítics, els actors de l’escena pública tampoc no són els mateixos. Amb alguns que encara hi queden però ja a punt de retirar-se, una nova generació de joves han entrat en la política i li parlen al poder (als poders) de tu a tu sense complexos, directament i dient-los allò que mai no havien escoltat ni voldrien escoltar, però que algú –ja era hora- ho havia de dir. Ja no valen còmics exhibint exabruptes com aquell de l’“Ordeno i mando”, ni clowns eixits d’alguna escena d’El crim de Cuenca etzibant allò de “Quietos todo el mundo!”, ni que algú amb el vestit guarnit de medalles traga els tancs al carrer cercant imitadors per competir en destrossar l’asfalt dels carrers, ni valen els “Puedo prometer i prometo” de rància i buida “hidalguia”, ni tampoc val aquella sorna andalusí anunciadora d’una “OTAN de entrada, no!” tan infamant com l’entreguisme que li seguí.

D’una altra banda sembla que tampoc les expectatives siguen les mateixes. El desenvolupament de la ciència i la tècnica; el domini sobre l’espai i el temps amb el desenvolupament de les comunicacions; el coneixement i l’atenció cada vegada més acurades que dediquem a la vida humana i la naturalesa; la creixent cura que dediquem a les relacions humanes i les estratègies d’organització que hi realitzem en totes les nostres activitats econòmiques, comercials, polítiques, científiques i tecnològiques; l’aposta pel futur de les energies alternatives i renovables que està centrant les preocupacions de molts científics, dissenyadors socials i polítics; el desenvolupament dels processos democràtics i la seua extensió adaptada a les particularitats de les diferents cultures nacionals; l’aprofundiment epistemològic en els àmbits de la física, la biologia, la medicina, la matemàtica, la robòtica, la història, la cultura (les cultures) humana i les formes de vida diferenciades; el progressiu coneixement de la història dels pobles i la humanitat, dels seus problemes i dificultats, de les seues solucions, èxits i fracassos; i, sobretot, la capacitat de comunicar-nos i dialogar que tenim i fem gala els homes actuals –tot i que ja hem dit que no tots sinó una majoria- que dotats de sentit comú, ganes de viure i deixar viure, són amants de la pau, la concòrdia i la llibertat dels individus i els pobles, els existents i els que volen “existir” de manera emancipada, que això també forma part dels canvis socials i vitals.

I la gent? Doncs si exceptuem una petita minoria dotada de suficient olfacte o intuïció i un raonable i sanitós escepticisme, la gent –que en general té al seu abast una informació tan espessa i abundant- està bastant mal informada de les coses que realment compten i per què compten. Cada vegada és més clar que alguns mitjans de comunicació estan sotmetent el personal a la intoxicació, la desinformació i el silenci del que passa al món i s’aprofiten del cercle infernal amb el que encerclen aquelles persones mancades d’informació lliure i plural, oberta i entenedora del que són les situacions per les quals passen les societats, totes les societats... incloses la seua, clar! Atrapats per aquests dejunis obligats a causa de les actuacions caciquils dels responsables polítics d’un territori com el País Valencià i posant èmfasi en els aspectes més rudimentaris, retardataris, colpidors i inductors de temor ciutadà, les élites, petites no sols en nombre sinó també en molts altres sentits i que sols han posat els ulls i l’enteniment en la manera de fer negoci, silencien les seues trapelleries i robatoris, pressions i amenaces, manipulant intel·lectualment i emocionalment la gent, la qual no acaba de percebre amb claredat (a tot estirar es dedica a dir “pensa mal i encertaràs” i tot seguit passen de la política) com els poderosos que estan a l’ombra i els qui en donar la cara els hi preparen el festí, no fan més que transferir recursos cap a les seues butxaques i, de pas, malmetre el territori, que aquí és l’esport preferit i de moda. Perquè, ja fa bastant de temps que tot ho transformen en pedra i rajola. Com el rei Mides que tot el que tocava se li transformava en or, aquests tot el que toquen ho transformen en urbanitzacions. I és clar, la seua voracitat tot ho compromet: espais naturals, espais verds, camps, muntanyes, costes, espais humits, llacs, albuferes, rius grans i menuts, aqüífers, aigües subterrànies, llacs, mars interiors, mars exteriors ...; i a punt per a la destrucció massiva que aquests espavilats ajudaran a convertir en sacs de bitllets per a uns pocs, els quals distribuiran recompenses ridícules per als subordinats, excepte les d’aquells gossos que bordaran i mossegaran els qui intenten desafiar l’apropiació de la riquesa dels qui realment han muntat l’escena, la controlen i la dirigeixen.

Per a que la gent calle i no els discuteixin el saqueig, donat que les fonts independents comencen a deixar-se notar i escoltar, no hi ha millor recepta que clavar la por al cos a tothom per a que recorden que fa 70 anys, més o menys, hi hagué una guerra (in)civil, quelcom que ja escoltaren de llavis dels seus pares i sovint els sobresalta i no els deixa dormir: l’esclat feixista, l’embranzida tronadora del seu foc, l’ocupació despietada en nom del símbol suprem -tòtem entre els tòtems-, la persecució i la revenja feta a mata-degolla si cal. Tot açò, i no és poc, és el que gela les seues venes i paralitza el seu esperit, gravitant com una espasa de Dàmocles sobre els seus caps. Per si el cercle no s’arrodonia a bastament calia que hi intervinguera la sempre insidiosa i subtil propaganda. Aquest recurs no falla. És penós alçar-se del llit un dia i descobrir que vivim sota la tirania de la por! Sota la tirania del “Así comenzamos...”. Però així estan les coses després de tants anys. I intenten forçar-nos a la resignació, a l’obediència, al “laissez faire, laissez passer...”, i a la por. Venen a dir –tot i que no ho expliciten- que això és el que ens convé i que això és la pau, la llibertat i la democràcia.
_____________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, llegida a la "taula" del Col·lectiu Alquibla el V del MMV.