·PERÒ... ÉS PREFERIBLE?
______________________________________________________________________________________________

Ja tenim la frase oportuna, contundent i lapidària que resumirà les raons, l'arenga a conservar el valor i les crides a la defensa de la pàtria ultratjada en aquesta guerra acabada d'estrenar per l'OTAN contra Milosèvic i Iugoslàvia, o el que en queda. La frase diu així, "És preferible morir per un horror infinit, que no viure indefinidament en l'horror".

L'expressió ens sembla un pèl típica del qui se sap perdedor en una més que probable pluja de contundents artefactes que ja li estan caient al damunt. S'assembla moltíssim a altres de la mateixa factura tals com "És preferible morir amb dignitat que viure en la indignitat", "És preferible morir que viure sense honor" o "Es preferible honra sin barcos que barcos sin honra".

Per descomptat que les darreres tenen un aire castrense innegable; ranci, fins i tot. La segona podría ser atribuïble a algun filòsof arribat al límit d'alguna irresoluble -per a ell- paradoxa vital. Però la primera regala una invitació inexcusable al personal per a que compartesca l'holocaust imminent que els propis heroïs encumbrats a les altes responsabilitats de l'estat han anat cuinant fins arribar al moment de repartir graciosament les viandes entre tots els seus comensals.

Una vegada més la frase no és una síntesi enginyosa i intel·ligent; menys encara ho és de divertida. Es tracta del típic pensament que considera que l'autoimmolació és el sacrifici suprem que tot heroi ha d'estar predisposat a practicar al final de tota èpica per tal com l'autodisolució és el passaport per a la immortalitat. I tot en nom de "el sacrifici per la pàtria" o alguna retòrica pareguda.

El que si es veu clarament, és que estem davant un pensament necròfil que arrossegarà indestriablement comportaments del mateix signe. La mort sempre ha estat un reclam; no sabem si bo, però eficaç. I és preferible quan s'aplica als altres. Fins i tot de vegades fascina i serveix com a festí, gaudi i plaer. La nostra societat consumeix massa morts. Vivim atrapats per una cultura que sembla més una cultura de la mort que no pas una cultura de la vida. Amb açò no descobrim les amèriques. Però de nou les superestructures político-burocràtico-militars col·loquen el personal en situacions res còmodes ni segures per a la pau i la concòrdia humanes.

Les apel·lacions típiques dels estats jacobins -què si nó són els estats?- a la defensa del solar comú com a pàtria seua, el sentiment d'amputació traumàtica que teatralitzen viure si algú d'eixe suposat territori seu inicia una via cap a la pròpia emancipació, les acusacions de tota mena (insolidàries, egoïstes, separatistes, etc.) llençades a les comunitats que volen ser sobiranes i independents del projecte en curs, constitueixen peces que configuren una mentalitat molt estesa -més que no pas ens pensem- i que enterboleix la intel·ligència, l'honestedat política i la capacitat d'acció dels responsables d'una comunitat d'homes que viuran atrapats per proclames mesquines, aparentment democràtiques i conscientment manipulades per a propiciar una població idiotitzada i entregada a les consignes i eixides proposades pel poder.

Qui no veja que Kósovo com Gibraltar no valen una guerra és que ja ha sucumbit a l'atracció fatal que els polítics i les seues retòriques hi exerceixen. El responsable polític que no veja que la vida d'una persona val més que dos pams de terreny i s'entregue amb astúcia maquiavel·liana a confondre i destrossar les ments i les accions dels moradors d'un territori és que no entén que dels dos camins que hi ha sempre al davant ja ha escollit el que ens du cap avall. Aquest, i no el que ens du cap amunt, és el camí dels qui estimen la mort. El camí de la cultura de la mort.

"Cal pagar un preu", se'ns diu. La mort és el preu que sol satisfer les exigències dels genocides. Ells no moren mai (o quasi mai), i sempre que poden acaben fugint. Ni quasi mai se'ls jutja. Hassan, Tuchman, Karadjik, Milosèvic, d'una banda, però també de l'altra molts responsables de les guerres i les dictadures dels anys 70 com Kissinguer, i en aquests moments la Margareth Tatcher i la Margareth Albraith, semblen extrets del món de les tenebres perquè tenen una facilitat pasmosa per a justificar qualsevol acció encara que aquesta implique eliminar unes quantes vides.

Està per decidir en un món racional que a cap ni un dels mandataris d'un estat li estiga permés declarar una guerra contra algun grup nacional que hi existesca en la "seua" pàtria. Açò ha de ser declarat impropi d'humans i societats democràtiques i lliures. La llibertat ha de ser llibertat per viure acompanyat o per viure sol. I una comunitat nacional ha de poder decidir-ho sense intromissions ni pressions d'altres, per molta germanor, història o destí històric que es reclame.

D'una altra banda, la frase convida el personal al suicidi col·lectiu. "Ara us toca morir com a homes" -vindria a dir de manera grandiloqüent-. Però Aracil recordava que "no és el mateix morir per un ideal que et maten per ell". La cultura de la mort no distingeix massa clarament un extrem de l'altre. Com que al final el que espera trobar és l'anihilació -i de ser preferible la dels altres- doncs tant se li'n dóna. Que muira la gent. La seua sang ens redimirà a tots i de pas confirmarà el que ja sabiem: que els altres són perversos i hem de lluitar contra ells.

¿Com és possible tractar la gent, fins i tot la pròpia, com a xais que han de ser degollats a l'escorxador? ¿Com un futur de llibertat i democràcia arribarà a detenir les accions genocides des del seu començament? ¿Com l'Europa del futur canviarà els vells mecanismes de gestió que propicien que els estats furten el poder a les comunitats i a la ciutadania i l'atorguen als seus mandataris quedant els individus i les col·lectivitats nacionals a mercé dels enganys i trucs dels gestors de la societat, atrapats per la il·lusió dels mitjans de manipulació mental, davant la corrupció exercida als diversos nivells de la societat i sotmesos a la intolerància i l'opressió dels aparells existents encara en eixos estats de la vella europa que arriben a impedir a eixes comunitats l'autogestió dels propis recursos i l'exercici de l'autonomia i el poder reals en tots els àmbits (econòmics, fiscals, socials, culturals, sanitaris, etc.)?

¿Quan s'arribaran a separar els conceptes de gestió política i poder polític en aquesta i successives civilitzacions a fi que no caiguem en mans de paranoïcs que tenen com a distracció més important, si arriba el cas, dissenyar-nos una mort, això sí, "heroïca"?
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,J.M.Pons,J.Antón,F.Camarasa, B.Hernandis,M.Mengual.Diari LEVANTE.9/4/99.