·PREMIS LITERARIS, NENS PRODIGI i CULTURA ESPANYOLA
__________________________________________________________________________________________________
Enguany –any 2006 després de la mort de Crist-, els Premis Literaris de la Ciutat d’Alzira, ens han delectat (més aviat afligit!) amb un Cicle de Conferència anomenat "Les estrelles del Saber". Entre algunes digníssimes “estrelles” n’hi hagué que més valia que hagueren continuat el seu erràtic caminar pel no-res del firmament. Entre aquestes es presentava un jove, Carlos Blanco, nen prodigi en la seua ninesa, infantesa i adolescència i que amb un curriculum que ja comença a engrossir-se (membre de l’"Asociación Espanyola de Superdotados", membre de l’"Asociación Internacional de Egiptólogos", lloat pel diari dretà El Mundo, estudiant de llengua russa, i en el darrer curs ja de teologia i de ciències químiques) segur que us mareja a més d’un.

En la seua conferència dita de “carrereta” i a tota màquina, que és la forma més adient per a que el públic no se n’assabente de res, el nen prodigi, que ara té 20 anys, demostrà en determinats moments que no sols sabia llegir-la, sinó que també sabia afegir-hi idees, com ja demostrà en algun que altre programa de TV com el de "Crónicas Marcianas", fent una exhibició de la seua prodigiosa memòria que li permeté acoblar idees i més idees conforme les necessitava per a emplenar el fil d’un discurs planificat per endavant, però que als més vells ens sonava excessivament esquemàtic, superficial, tirant a enciclopèdia domèstica, aparentment asèptic, políticament correcte i sense expressar un clar compromís, i no passant d’adhesions –poc convincents per cert- envers els Drets Humans que semblaven que sols servien per a quedar bé.

En un moment determinat fregà el límit autoimposat del que li era possible o convenient de dir, però en aquest lloc reduí el llenguatge a conceptes ben abstractes quan decidí parlar del poder, de la seua responsabilitat, de les seus inconveniències per a la configuració d’un ésser lliure i autònom o com ell digué, de la mà de Maslow, autorealitzat. En veritat tota aquella visió que el conferenciant desgranava davant nostre era un paisatge estrany, anti-històric i aliè a la nostra realitat, pendent encara de construir, d’articular, de configurar, en tant que societat que ha de conciliar tradició i modernitat, esperit col·lectiu i individualitat, història passada i futura, desenvolupament i destrucció del medi ambient, normalització cultural i assimilació de les cultures alienes, diversitats ètniques i tolerància, benestar i subdesenvolupament, treball i atur, producció i distribució del benefici, etc. Però les construccions de Carlos Blanco, algunes de les quals insinuaven les solucions en la dimensió religiosa i metafísica de l’home, deixaven oblidades altres tan actuals com sempre que restaven en la foscor, inexistents i caducades. Impresentable. La seua versió assolia de quan en quan altures que s’escolaven imperceptiblement en més d’un i el deixaven “patidifús”. Tal era la retòrica amb la què el conferenciant esbatussava al respectable.

Però Carlos Blanco no és un jove innocent, imparcial, neutral. Darrere del seu discurs hi ha una intenció, una direcció i uns instruments que basteixen un sentit. El sentit cristià de la vida contat des d’una perspectiva que vol ser aliada d’una interpretació particular de la ciència a la qual per cert li imputà tots els mals haguts i per haver (increïble!), fent-la responsable exclusiva de totes les malifetes i situacions límit a les què l’home havia portat el món, sense que parlés per a res del complex articulat de responsabilitats compartides de les classes i les élites econòmiques, socials, industrials i militars que ocupen administracions i poder, i que es dediquen a envair territoris; a ocupar i dominar pobles que viuen sobre altres territoris; a inspirar, recolzar, entrenar i municionar exèrcits i forces paramilitars expertes en enderrocar democràcies i apallissar les víctimes de la seua ocupació i el seu domini; a saquejar els recursos de pobles i nacions, i a propiciar les matances i els assassinats d’aquells que no s’avenen a consentir aquests espolis, ocupacions i saquejos. Per no esmentar no ho féu ni d’aquells que suposadament són, com ell, pertanyents a la mateixa religió i la mateixa església, en defensa de la qual homes com Ellacuria i alguns altres germans/es jesuïtes, l’arquebisbe Óscar Romero, i molts altres cristians foren massacrats, a Llatinoamèrica, en nom d’una veritat i una realitat que una certa part de la pròpia església no vol veure, ni reconèixer, i sobre la qual sols han determinat mantenir un silenci còmplice i vergonyant, connivent amb aquells que des de posicions conservadores són defensors de la família, la doctrina de la defensa nacional, la guerra preventiva i convertits en atacants contumaços d’ideologies com el comunisme i el socialisme però sense denunciar, en canvi, la ideologia capitalista causant de l’egoisme, l’acumulació capitalista, la pobresa, els milers de morts deguts a la fam i l’escassetat als quals les receptes de les institucions com el FMI, BM i OCDE sotmeten les poblacions de bona part del món. On quedà una mínima referència del nen prodigi d’aquestes qüestions? On la denúncia? Per què el silenci? Per què la gent com ell oculta els defectes i errors de determinats actors i critica els suposats errors d’altres?

En un moment de la seua conferència Carlos Blanco decidí apuntar-se al “revival” de la crítica políticament correcta. La crítica d’aquells líders i països que tothom té fàcil de criticar perquè és el que la corrent convencional d’una informació que té amo –no ho oblidem- ha convertit en dianes sobre les quals tothom projecta, sense cap pudor ni consideració, tota mena de dicteris, insults, vexacions i odis. El fanatisme, el fonamentalisme i el totalitarisme (real o ideològic) dels altres apareixia així amb meridiana facilitat. Blanco no va ser capaç de denunciar –amb noms i cognoms si calia, i és clar que calia- el fanàtics, fonamentalistes i totalitaristes instal·lats en i dirigint les democràcies actuals i que de manera seriada (baix la forma de conservadors o la de “progressistes”) afligeixen els pobles considerats febles i sense possibilitat de resposta i els organitzen el desastre amb l’excusa de regalar-los la democràcia i la llibertat. Increïble.

Bé, no cal que continuem, perquè una cosa va quedant ja molt clara després de novembres i novembres culturals com aquests dels "Premis Ciutat d’Alzira". De conferenciants, en venen una pila. Ara bé, el seu nombre no és una garantia de res. La qualitat que, fins no fa massa, s’havia aconseguit era realment lloable i digna. Però de fa uns anys cap aquí les coses han anat quasi imperceptiblement canviant. La qualitat ha baixat ostensiblement. Hi ha persones que han desfilat per aquí que en altres temps no hi haurien tingut cabuda. Hom està exhibint gent vinculada a tendències que impliquen clarament visions “neocon” de la realitat i, per tant, un intent descarat de suplantar les visions i teoritzacions més científiques i reals sobre els fets. Que ho facen a aquestes alçades sols pot ser degut a que algú com els poders municipals estan reclamant la seua part del botí i entrant en el repartiment de quotes de presència i influència en el món intel·lectual, que d’una altra manera no els seria possible perquè front a les propostes racionals, científiques i democratitzadores, les conceptualitzacions metafísiques i religioses no deixen d’injectar com a legítimes les seues interessades visions de l’home, la societat i la història que sols serveixen els pocs que s’autodenominen Intel·ligents, Importants i Escollits, coneixedors de la Veritat i el Món, cosa que desqualifica tots els demés, l’únic recurs dels quals ha de ser admirar-los, creure’ls i reverenciar-los com els seus Mentors i Amos.

A aquest ritme, qualsevol dia ens trobem en què aquests “neocon” ens estan posant a caldo la teoria de Darwin, com passa a molts llocs dels EUA; defensant la guerra civil espanyola batejada com a “cruzada”, és a dir, justificant la intervenció militar africanista com a necessària, legítima, alliberadora i salvífica; o entorpint una labor científica com la realitzada a través de la investigació sobre les cèl·lules mare que està en la línia d’acabar amb malalties com el càncer, la diabetis i moltes altres considerades fins ara com a incurables. Ja fa temps que estan en això. Tranquils que no tardarem molt en veure’ls pontificar en aquestes àmbits! Què us hi jugueu?
____________________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Antón, XI-MMVI