· PRIVILEGIS i PRIVILEGIATS
_____________________________________________________________________________________________

De quan en quan sents a dir que estem vivint en el millor dels móns possibles. Quan la cosa es refereix a nosaltres, els que vivim en aquesta territori ... Bé, es diu que som uns privilegiats. Així ho recita de manera cofoia, una vegada i una altra la gent. Nosaltres, doncs, uns privilegiats, i el territori on vivim un lloc de privilegi. I d’això va la cosa.

Home! La veritat és que, aquesta terra dóna de sí, i això ja representa una petit avantatge. Malament si la terra és pobra. I pitjor encara si la gent no donara de sí tenint aquest avantatge. Però una cosa és que la terra i el país donen i una altra és que, perquè treballem i ho podem fer, puguem considerar-nos uns privilegiats. Allò normal és –hauria de ser, i per a tota la gent del planeta- poder viure de manera normal, en un territori normal, amb un treball normal i amb expectatives de vida normals. Com sol passar a molts llocs d’Europa i de les amèriques. Per descomptat que el que està passant a l’Àfrica i a les 2/3 parts del món no és normal. (El mateix 11 de setembre, dia en què a les Torres Bessones moriren ±3.400 persones, 35.600 persones, en el món, morien de fam; i de set, cada 10 segons, moria -i mor- una persona). I faltaria saber (bé, alguna gent ja ho sap i alguna altra s’ho ensuma), si la pobresa estructural, generalitzada, és per culpa dels territoris minsos en recursos o per alguna altra causa que té el seu origen en la classe de relacions que s’estableixen entre els homes propiciadores del tercermundisme enllà on aquestes relacions s’imposen.

Un món de possibilitats diu molt en favor d’una vida normal per a la gent. Expectatives, treball, progrés, democràcia, civilització, llibertat, respecte, solidaritat, repartiment de la riquesa, cohesió social, prosperitat material i cultural, etc. Tot molt normal. Quan algun país o societat ha aconseguit generalitzar alguns d’aquests desiderata i estàndards de vida elevats, com sol passar al nord i al centre d’Europa i el Canadà, ens quedem bocabadats pel nivell de sofisticació vital que gaudeixen i que aquí percebem encara a anys llum de distància.

Però la percepció que uns ideals de vida així no són meres quimeres ni fantasies, ens porta a veure que el seu aconseguiment és una cosa normal que, fins i tot, hauria de ser normal en qualsevol societat civilitzada. Per què, llavors, nosaltres no hauríem de poder arribar a una societat així, si és d’allò tan normal? Com que de moment és inabastable, decidim que una normalitat tal és un privilegi, i quan alguns individus o sectors d’aquesta societat arriben a poder aconseguir un nivell de comoditats que els sembla equiparat a la normalitat aconseguida per eixos altres països, llavors ja se senten uns privilegiats. Després sols queda creure’s la generalització que li segueix i, per extensió, tothom apareixem aquí com a privilegiats.

Aquesta visió (tot l’ingènua, optimista, amputada i errònia que vulgueu), pot arribar a fer que molta gent perda els paràmetres de referència de la seua identitat social, i amb les adquisicions materials i els signes de benestar que entren per l’ull, que després resulta que ha d’aconseguir a cop d’esforç i no poques suors -difícilment les coses ixen del no res-, passen a considerar-se com una gent benestant i privilegiada. Quan començaren, no tenien a penes res i han aconseguit, tenir pis o casa i/o xalet, tenir 2, 3 ó 4 treballs en la família, tenir 1 cotxe ó 2 (en ocasions, un per cada membre) i considerar-se, il·lusòriament, això: uns privilegiats. Estar com estem, en el lloc on estem, i en el País on estem –vindrien a dir- és tot un luxe, un privilegi, del qual pocs poden gaudir-ne.

El castell de naips, però, es desfà de seguida quan ens assabentem dels guanys (fitxatges, traspassos, nòmines, etc.) de molts esportistes, en especial dels jugadors d’élite del futbol que són a taula dia sí i dia també. Els Ronaldiño, Beckham, Ronaldo, Zidane, Raul, Figo, etc. Eixos són privilegitas. I privilegiats són també, com no, financers com els Ibarra-González del BBVA; els Botín del BSCH; els Blesa de Caja-Madrid; els March, contrabandistes de tabac que reberen grans favors de Franco pel finançament de la sublevació militar del 1936 contra La República; els Alberto Cortina, de família franquista i director de REPSOL i Alberto Alcocer, que no hi ha manera que entren a la presó, jutjats i condemnats com estan; els Oriol, família d’estrets col·laboradors amb el franquisme, que controlen els negocis d’Iberdrola i Talgo; els Fernandez Cuesta, de llinatge falangista i franquista, dels quals Nemesio és l’actual president de l’Abc, proposat recentment conseller delegat de Repsol; la E.Koplowitz de Fomento de Obras y Contratas i El Corte Inglés; els M.Villa i M.Pizarro d’Endesa i Ibercaja; el Fl.Pérez d’Altadis, Ibèria i ACS-Dragados; el C.Alierta de Tabacalera-Altadis i Telefònica; i els Ibarra i el Polanco, dirigents del grups mediàtics CORREO i PRISA, per esmentar els més potents, així com molta altra gent que pul·lulen al voltant de grups econòmics, financers i dels mitjans de comunicació, encara que no tenen tanta fama i nomenada. Sobre els Rich, Fridman, Rupert Murdock, Paul Getty, Isabel II i xeics de tota mena i pelatge, “extragal·làctics” ells, per a què parlar-ne: la llista semblaria interminable.

Bé, a més d’un li tremolaria l’ànima si sabera a quant ascendeix el seu privilegi. Però és clar que si hi ha privilegiats en aquest món, eixos en són una part important, per descomptat, i no pas la resta dels mortals, dedicats hores i hores a la feina i al treball, mal pagats en moltes -excessives, ai las!- ocasions, no com els altres.

No estem en la misèria, és clar! Però el benestar, la decorositat i/o la riquesa no la fan la naturalesa, sinó els homes. Donats els recursos cal, després, posar-se mans a l’obra i “doblar”, treballar dur i de valent, sense concessions, perquè el menjar no sol caure del cel sense no fer res. La gent sap de treballar, i sap què és el treball i les conseqüències que produeix, perquè les coneix quan n’hi ha i quan en manca. El treball, considerat individualment i col·lectiva, fa que augmente la riquesa, que es multipliquen i s’estenguen les opcions, que hi apareguen més possibilitats i, amb elles, més benestar i progrés –al menys de tecnològic i material-.

I que sorgesquen més expectatives de futur, que amb l’augment de la riquesa material hi haja, també, una major solidaritat en la seua redistribució, perquè així es generalitzarà el benestar i, amb aquest, un augment de la confiança i la complicitat social, una major capacitat deliberativa i d’organització democràtica i un major repartiment del poder i la riquesa a fi que cap d'aquests dos no es concentren en grups reduïts i en unes poques mans, etc.

Si demanar açò és avançar cap a l’aconseguiment dels mínims d’una vida civilitzada i madura, i açò és el que configura una societat normalitzada social, política i econòmicament, gens privilegiada (com no siga la d’aquells que amunteguen immenses fortunes especulant o explotant recursos, pobles i persones, perquè ningú no es fa ric treballant i vivint d’un sou), caldrà anar pensant què collons fem, nosaltres, votant massivament el partits organitzats per a la defensa dels interessos dels privilegiats i configurant la imatge absurda d’uns “obrers de dretes”, com algú ens ha titllat als treballadors.
_____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, B.Hernandis, J.Antón