·EL QUEBEC
_______________________________________________________________________________________________
El Quebec, i per extensió, el Canadà, és una societat més civilitzada que els EUA. Com demostrà Michel Moore al seu film-documental Bowling for Colombines, al Canadà a penes hi ha desassossec i és, per això, una societat més estable, tranquil·la i segura que el seu veí del sud. I això perquè no hi ha tantes pistoles, rifles i metralladores per metre quadrat com en ells. No hi existeix una atmosfera de por generalitzada contra algun altre que exhibesca un aspecte, color o manera de vestir diferent i la gent viu, en conseqüència, molt més relaxada, amb menys neguit. De segur que no és l’Arcàdia feliç, ni la Itaca tan llargament somniada, però molta gent hi està d’acord en que no és una societat tan aspra, dura i incòmoda de pair com els EUA, on una part important de la situació en què viuen ve condicionada pels seus mitjans de comunicació. Aquests mitjans, per exemple són, al Canadà, més objectius i ponderats, i no afavoreixen l’ús de l’agressió contra altres països tal i com aquests mitjans han fet recentment als EUA, en aplaudir la decisió de l’Administració americana d’anar a la guerra contra l’Iraq.

Les regles bàsiques de la convivència (Acta d’Amèrica del Nord de 1867, que no és exactament una constitució) per la qual es regeix el Canadà en règim de Confederació, ha acabat recollint com a oficials els idiomes anglès i francès, aquest darrer des de 1974 a fi de solucionar el problema francòfon i la situació al Quebec, tot un “detall” de respecte cap a una altra comunitat nacional diferent que ja el voldríem per a nosaltres si arribàrem a concebre’ns com a comunitat nacional. Així mateix, i no és qualsevol cosa que haja de passar desapercebuda, l’Acta reconeix el Dret a l’Autodeterminació dels seus territoris tradicionalment dividits en províncies de les quals el Quebec, Ontàrio, Columbia i Alberta semblen les de més nomenada de les 10 províncies i 2 territoris en què es divideix el Canadà.

Tampoc, al Quebec, i en general, al Canadà, no existeix la pena de mort, cosa que no podem dir dels EUA, on encara avui, a molts estats, funcionen les execucions a la càmera de gas o la cadira elèctrica a tota velocitat. Que li ho pregunten si no a G.W.Bush, actual president dels EUA que, estant a Texas de governador, li tenia una certa afició a prémer el botó per acabar amb la vida dels desgraciats condemnats a mort.

Al Quebec, com a tot el Canadà, el sistema de la Seguretat Social és públic, no privat, i la cobertura, doncs, és universal, per la qual cosa ningú no queda al marge de rebre assistència sanitària, tot el contrari del que passa als EUA. D’una altra banda, no hi ha entre els diversos grups de la societat del Canadà polítiques d’enfrontament, sinó de solidaritat i ajuda, polítiques tendents al multiculturalisme, a fomentar la cultura de l’altre; més en concret, a afavorir positivament la cultura dels natius americans que han estat la part més castigada i històricament marginada de la societat canadenca. A la població índia se li estimulen les condicions per a que puguen viure d’acord amb les seues formes de vida i la seua identitat en tant que indis. Tot un signe i un valor que diu moltíssim de la civilització i la sensibilitat dels canadencs.

El Quebec, del qual caldria que ens recordàrem una mica més, ara que venen temps de canvis en les regles del joc de la convivència a l’Estat Espanyol, on quasi totes les regions autònomes van de cul refent els seus Estatuts, viu en un context envejable que marca un elevat nivell de llibertats que molts espanyols ja voldrien i que altres són incapaços de veure o uns pocs de mostrar a la seua clientela com desitjables i més convenients. Aquest context, ja ho hem dit, és el de la Confederació. Aquí, el Quebec té 3 membres en el Tribunal Constitucional i entre moltes altres coses pot gestionar la immigració i programar la política d’immigració.

El Quebec ha plantejat, en 3 ocasions, sense cap problema ni estridències, com és – malauradament- un costum pervers a Espanya, Referèndums d’autodeterminació. Amb total normalitat i amb respecte, per això, pels altres territoris, conscients que forma part de la sobirania del Quebec decidir si volen o no ser amb els altres canadencs i absolutament respectuosos per la decisió tan important que els quebequesos poden prendre. El primer referèndum realitzat el 1980 fou superat per un 60% dels “NO” contra un 40% dels “SI”. El segon referèndum, el realitzat l’any 1995, els partidaris de la independència quedaren a sols 7 dècimes per obtenir el 50’1 % necessari. Al 3r, però, hi hagué un clar retrocés i la cosa se n’anà en orris. No obstant, el descontent continua perquè la minoria angloparlant posseeix els ressorts del poder (econòmic, financer) al Quebec, i la majoria quebequesa no acaba d’acontentar-se amb haver adquirit certs drets com la igualtat teòrica entre el francès i l’anglès, ja que la realitat com sempre va per un altre camí: el de la minorització (destrucció) de la comunitat francòfona. Res que no sapiguem també per aquestes latituds, encara que la gent de per aquí no se n’haja enterat o simplement, de manera còmplice, alce els muscles i deixe fer a aquells que ni respecten els drets ni les llibertats dels demés.
_______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Antón. 9-MMVII