·QUE ENS RESTA PER DIR DESPRÉS DE TANTS 9 D'OCTUBRE?
_____________________________________________________________________________________________

Assistírem a molts 9 D'OCTUBRE. Ho ferem des del principi en què van brollar. Visquérem la fase d'embrancida i d'eufòria inicial. Vibràrem plens d'esperança i fe en les paraules, els himnes i les senyeres que llençarem al vent. Els discursos sonaren reivindicatius i digueren allò que calia dir: lúcids, amanits de frescor i vigoria, intel·ligents i plens de futur, bells i dignes. Eren tot un altre estil que sonava diferent als grans mitings de la democràcia incipient. I ja, des d'aleshores, ho digueren tot.

Cantaren el passat, les ancestrals glòries i els nostres mites fundacionals; dibuixaren i protestaren l'advers present; i esguitaren les línies d'un futur de promissió. Feren trontollar i ensorraren els límits de la pàtria estretada i aixecaren noves germanors i lligams. Ens transportaren més enllà dels Pirineus fins als confins de la nostra terra; i ens ajudaren a guaitar per damunt les ones fins deixar-nos contemplar l'albada a la més oriental de les Pitiuses nostrades. Ens advertiren de la teranyina que els oficiants de la tenebra teixien en mans de la imperceptible opressió i amuntegaren el fustam que hauriem d'encendre per esvair les ombres i fer aparéixer la vida lliure i joiosa. Ens (re) descobriren la ciutadania dient-nos que ho erem de l'univers sencer i que, per això, ser valencians devia ser la nostra enorgullida forma de ser ciutadans del món.

Ens mostraren que la Terra anava plena de cultures i pobles diferents i que calia exigir dels Estats respecte: així, és com començariem a guanyar espais de llibertat. Ens parlaren en la llengua que no aprenguérem a les escoles, i això ens enorgullia, ens dignificava i ens humanitzava.

No ens incitaven a la revenja, però estenien el dret a una vida digna i lliure a les col·lectivitats en procés de destrucció com la nostra. No ens parlaven d'odi, però ens alertaven de l'autoodi generat per les jugades deslleials que ens plantejava l'ordre establert. No maquinaven ni conspiraven, però destaparen el joc maquiavèlic de la divisió del nostre poble, abans i després de l'establiment de la Constitució Espanyola.

Denunciaren sense parar els atacs a la nostra llengua davant la qual els seus enemics apareixien com a víctimes insultades per la nostra pressuposada irrespectuositat. Ens esperonaven a recuperar el seu ús social, i els seus opositors ens obsequiaren amb l'estigmatitzant mot de catalanistes intolerants i merdosos i amb un atac institucionalment organitzat des de diversos fronts (Generalitat, periòdics, opinions de personatges i individus de tota mena i condició), perquè véien com el valencià començava a jugar contra ells i, en el futur, possiblement, contra els seus interessos.

Ens compel·liren a formar organitzacions polítiques que defensaren el nostre poble a fi que el seu futur ens portés l'esperança del progrés, la llibertat i la dignitat. I ens feren mantenir la fe en nosaltres mateixos i perseverar en els fins i objectius a què tota col·lectivitat deu aspirar.

Però, si al nostre País, durant tants 9 d'Octubre, i des de fa quasi vint anys, totes aquestes coses ja foren pronunciades i declarades ¿com és possible que hagem arribat a la ignominiosa situació en què estem, que encara pot ser pitjor?. Per què la cosa ha eixit com ha eixit? Quina culpa en tenen els altres? Fins on som culpables nosaltres?

I d'ara en davant, què caldrà fer? Serem capaços d'articular el possible? De realitzar el necessari? O ¿ens deixarem arrossegar per les inercies i les rutines que són el pur determinisme i imposició de les raons d'altres? Sabrem ser innovadors i genuins? Entendrem el nostre dret a ser diferents?

Voldrem el dret a una vertadera autonomia? O ¿ens diluirem en tant que apèndix d'un estat que demostra no tenir sensiblitat sinó per a relegar i sepultar tot allò que no serveix a la quadratura del cercle hispànic? És que no sabrem sinó viure agenollats davant l'espectacle de l'eterna ofrena claudicant a Espanya? És que en aquest Estat no sabrem fer equacions democràtiques sense trampa? I les regles del joc democràtic ¿quan seran regles semblants per a tots els participants?

¿Quan una comunitat de cultura deixarà de ser dominant entre les altres a l'Estat espanyol? ¿Quan s'acabaran les dinàmiques tendents a la descohesió i la desvertebració nacional de les cultures i pobles que integren l'Estat plurinacional espanyol, que impotents per canviar l'hegemonia del castellà no paren de contestar els valors espanyols de (quasi) sempre? És que no serem capaços d'organitzar una convivència muntada sobre el respecte mutu, la no discriminació i la igualtat? ¿Quan uns pocs deixaran de destruir i passarem entre tots a construir la convivència comuna?

A hores d'ara, estem temptats d'afirmar que en el nostre País, al llarg dels 9 d'Octubre tot ha estat ja pronunciat i declarat. Però, tal i com han anat les coses, (quasi) tot està per fer. Aleshores, ¿què no hem sabut pensar? ¿Què ens ha estat impossible de dir?
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,J.Pons,J.Antón,P.Carreres, F.Camarasa,B.Hernandis.Diari LEVANTE.9/10/97.