· QÜESTIÓ D'EVIDÈNCIES
_____________________________________________________________________________________________

Si no fóra perquè a la vida les hi hem vist de tots els colors, cosa que no els ocorre als més joves, que ara mateix estan perplexos i confusos davant una tan gran “moguda”, diríem que la societat valenciana –una part, almenys- ha embogit de nou, com ja havia succeït en altres ocasions de la història recent, i en van, pel cap baix, si no ho recordem mal, 4 o 5. És la increïble història d’una qüestió recurrent que assisteix una vegada i una altra puntualment a la seua cita per tornar-nos a abocar, no sense cansament, al fàstic i a l’angoixa.

Tothom i des de tots els llocs hi mullen. Deu ser la solidaritat. Editorials, periodistes, polítics -sobretot-, escriptors, radiooients, televidents, la gent del carrer, la premsa, la televisió, la ràdio... en fi, el de sempre i com sempre. El tema? Ah, bé, doncs el tema és l’eterna qüestió del català-valencià, a la qual sempre hi ha “catedràtics” i “catedràtiques” disposats a certificar l’origen, història i miracles del “valenciano-bien-entendido-diferente-del-catalán”.

El més curiós és que aquesta, que és una qüestió científica, i que correspon a la ciència i als qui la fan (als qui s’hi dediquen a observar, estudiar, analitzar, comparar, (re)conèixer, fonamentar, verificar, classificar, relacionar, informar, comunicar, debatre, decidir, dictaminar, etc.), l’hagen convertit en una qüestió en la qual els propis científics i erudits no puguen dir la seua i siga una instància política –la més alta representació del País Valencià o Comunidad Valenciana- la que es dedique (a més d’esbroncar i insultar els no complaguts) a repartir patents de definició sobre l’origen, la història, la pertinença i la peculiaritat de l’idioma dels valencians. Ja és curiosa la cosa, ja.

Però més curiós encara és veure com aquests representants polítics dels valencians es neguen a reconèixer el treball i la veu dels científics, dels especialistes, dels que saben de què va. Per a un home del carrer, com també per a qualsevol polític amb sentit comú, tenir l’assistència dels especialistes i els entesos en matèries diverses hauria de ser, en principi, fonamental i imprescindible. És elemental i evident. De sentit comú, vaja. O es fa el ridícul més espantós.

Més: un home que tinga responsabilitats polítiques no pot presentar-se en públic, ni menys encara mirar de front els científics i especialistes en la matèria de l’àmbit universitari, el lloc del saber i els coneixements, mantenint i/o dient bestieses del tamany que l’Il·lustríssim President de la Generalitat, entre molts altres, no para de dir sense cap rubor ni vergonya, ja que hi ha evidències sobre aquesta qüestió que no pot -ningú no pot- passar per alt. Anem a repassar-les:

Que el català i el valencià (i el mallorquí i totes les altres varietats diferents que hi ha dins el domini catalanoparlant) són la mateixa llengua:
És una evidència per a la Romanística Internacional, la disciplina científica que és l’encarregada de l’anàlisi i l’estudi de les llengües sorgides de la descomposició del baix llatí.
És una evidència per a totes les universitats estrangeres d’arreu del món.
És una evidència per a totes les universitats que hi ha al domini lingüístic dels Països que parlen la llengua coneguda internacionalment com català (Alacant, Andorra, Barcelona, Castelló, Girona, Illes Balears, Lleida, Perpinyà, València, Tarragona).
És una evidència per als professors de valencià, de català i de mallorquí, així com per a la resta del professorat encarregat de la educació del jovent a tot arreu.
És una evidència per als intel·lectuals i escriptors de tota mena, usuaris i no usuaris del valencià amb nul·les o ben poques excepcions.
És una evidència per a les institucions culturals més importants dels PPCC (Omnium Cultural, ACPV, Omnium Cultural Balear) compromeses en la defensa, la cultivació i l’extensió d’aquest idioma dins i fora del territori on es parla.
És una evidència per a les Institucions Culturals d’arreu del món.
És una evidència, fins i tot, per a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (fundada pel Sr. Zaplana i controlada políticament pel PP).
És una evidència per a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.
És una evidència per a la Real Academia Española. (que no té res a veure amb el conflicte i que quan ha intentat mitjançar en aquesta pseudoproblemàtica ha estat menyspreada pels polítics valencians del PP dient-li que aquest tema no era de la seua incumbència).
És una evidència per al PP de l’Estat Espanyol excepte el del País Valencià, que cada vegada que té problemes o perd pistonada perquè no té res a oferir a la ciutadania i el seu és un projecte trencat i/o acabat, treu del calaix el tema de la llengua, del qual espera obtenir sucosos dividends electorals.
És una evidència per a la resta de forces de l’espectre polític espanyol, malgrat la tebiesa i la por d’alguns dirigents i ex-dirigents del PSOE a dir les coses pel seu nom i no deixar-se endur per les tesis secessionistes d’una extrema dreta i un PP que no sap més que escridassar i introduir confusió per emportar-se rèdits electorals cap el seu cistell.
És una evidència per a les organitzacions de dreta com el PNB i CiU, així com les de l’esquerra política més enllà del PSOE (in)directament afectades com Izquierda Unida, Esquerra Republicana, Eusko Alkartasuna, Bloque Nacionalista Galego, Batasuna, Bloc Nacionalista Valencià, Esquerra Unida, Chunta Aragonesista, etc.
És una evidència per a les Centrals Sindicals Obreres com STEPV, CCOO, UGT, etc.).
És una evidència, fins i tot, per al Tribunal Constitucional que l’any 1997 va emetre una sentència en la qual es reconeixia que valencià i català eren la mateixa cosa, deixant des d’aleshores desactivada la qüestió.

En canvi sembla que no és una evidència per a Convivencia Cívica Valenciana del Sr. Juan García Santandreu, ni per a Convivencia Cívica Catalana del Sr. Vidal-Quadras, que des de posicions de dreta i d’extrema dreta, sols pretenen que la llengua de Ramón Llull, Ausiàs Marc i Josep Pla continue en la situació de subordinació-relegació-destrucció a la que ha estat sotmesa durant segles (no mesos ni anys, sinó segles), a fi que el castellà, la llengua que ha ocupat des del XVIII fins ara tots els espais i àmbits d’ús, no siga desplaçada pel català que és la qui deuria d’haver-los ocupat amb normalitat si aquesta hagués estat una societat normal on ni els borbons, primer, ni el franquisme, després, no s’hagueren dedicat a perseguir ni la cultura, ni la llengua, ni la societat catalanoparlant.

En tot l’enrenou que l’extrema dreta i la dreta estan portant a cap, no es tracta de dirimir en una confrontació català-valencià, que no existeix, sinó de desviar l’atenció de que el castellà és l’autèntic problema que els usuaris d’aquesta llengua tenim i que aquestes forces polítiques mai no denunciaran: el valencià continua el seu lent procés d’agonia no perquè el català, o el mallorquí, o l’andorrà, o l’alguerès, o qualsevol altra modalitat de la llengua catalana ens faça la punyeta o ens envaesca. El valencià, modalitat de la llengua catalana, és en l’actualitat un idioma subordinat, en regressió, sense utilitat, ni important i en perill de desaparèixer (a València i Alacant capitals sols el parla entre un 3% i un 5%, i clar això no t’ho diuen ni els preocupa) perquè les classes benestants d’aquest País i els seus gestors polítics, han decidit ja fa temps que el valencià és/ho ha de continuar sent un idioma a no usar, inservible per a les “qüestions importants” i a extingir. Per això no fan res o a penes acompleixen mínims per justificar-se davant un electorat que també algun dia serà residual i desapareixerà de les comarques del País.

Durant molt de temps, com que han estat en les institucions controlant i gestionant els instruments de produir ideologia i propaganda (moltes escoles i quasi totes les ràdios, periòdics i televisions) mai no han defensat l’ús del valencià ni han alertat de la situació deslleial a que l’estat espanyol i la cultura i la llengua castellana han abocat a les societats minoritàries i en particular la societat valenciana. Més aviat ha estat al revés: sempre han fet bandera de l’espanyolisme i abundant cultiu, notícia i propaganda de la cultura i la llengua de Cervantes. Sempre han procurat que el nostre univers i centre de referència i de lleialtats fóra Madrid i Espanya, i les figures importants de la realitat construïda per a consum interior foren espanyoles per tots els costats, menyspreant la realitat plurilingüe i multicultural de l’estat i despullant de qualsevol consideració, respecte i dignitat aquells que es presentaven al món com el que eren: persones diferents quant al sistema cultural de referència. I per descomptat, incidint en el seu afebliment, separant el valencià i la cultura dels valencians del conjunt de la llengua i la cultura catalanes amb l’excusa que era una llengua i una cultura diferent. Allò seu és destruir (les comunitats nacionals diferents de la castellana) per a construir el seu projecte (una Espanya una, única i sense diferències amb el castellà com a símbol i bandera). I amb aquesta mena de genocidi ja els va bé la cosa com està.

Els defensors de la “llengua valenciana”, mai s’han aproximat a una realitat que constitueix un univers de sentit com el que donen moltíssims noms i cognoms valencians que des de l’àmbit de la cultura, la ciència, la investigació, el pensament, l’art, el teatre, la música, l’educació, l’esport, la història, la sociologia, l’economia, la medicina, la psicologia, el periodisme, etc. donen prestigi i configuren un món i una visió de les coses -una cosmovisió- alternativa i suficient. Tot el contrari, s'han abocat al paradigma d’un món construït des de fora, que és una visió espanyola i que ens vol espanyols pels quatre cantons quan sempre hem estat una societat diferent, dinàmica, creativa, que busca la modernitat i progressar en tots els àmbits sense tenir que vendre el territori als especuladors, ni que aquest siga malmès -espoliant i desfent els seus paratges i zones verdes, aqüifers i aigües d’albuferes i rius-, sense tenir que renunciar a la cultura i a la llengua pròpia, sense desertar dels nostres escriptors i la nostra literatura, sense tenir que abandonar de res ni claudicar de res.

El greu problema que tenim els valencians és que les nostres classes benestants de les quals sorgeixen els nostres gestors mai no han tingut un model de País, ni han arribat a concebre encara la noció d’equilibri territorial, i estan a anys llum de concebre la idea de progrés general de la societat. Sols tenen una consciència clara del que havien de ser els seus negocis privats i els dels grups econòmics i financers que els acompanyen o configuren, per a incrementar els beneficis personals i/o de grup/classe. Però per a tenir un Projecte de País (ells dirien de Comunidad), cal una altra cosa. Cal produir una síntesi entre el passat i el present, perquè sols així és possible guanyar el futur. Mes per a això cal fer una reflexió i que unifiquem la història, la cultura, l’art, la ciència, l’economia i la societat, que construïm una societat valenciana abandonant el pes mort de la divinització de l’estat –l’estat espanyol- que durant quatre segles ha buidat de personalitat i continguts (jurídic, polític, econòmic, cultural, lingüístic, social) la nostra societat, perquè en la mesura en que ens espanyolitzàvem més, més deixàvem de ser valencians. Tal vegada és una operació impossible per a les nostres classes dominants. Els seus interessos fa segles que han anat en un sentit contrari al que hauria d’haver estat la direcció que marcava la història de la nostra comunitat. Els actuals mandataris es neguen sistemàticament a participar en projectes, qüestions i esdeveniments que ens aproximen a aquells amb els quals compartim història, cultura i fatigues passades, així com projectes futurs necessaris per a la supervivència de tots com a grup diferenciat al món, perquè sols -i és ací on aquests oligarques valencians ens han dut històricament- anem cap a la liquidació. Valencians, mallorquins, catalanescs, andorrans, rossellonesos, algueresos, fragatins, catalans tots –com sabia i deia Sant Vicent Ferrer-, o trobem la manera de ser junts al món o, com digué J.Fuster, desapareixerem tard o d’hora del mapa. Tots aquests pobles ens necessitem, i si la dreta valenciana entenguera açò, que sembla que no vol entendre-ho, els beneficis per a tots serien inimaginables i abundants. Com a mínim seriem una societat normal, la qual es veuria alliberada de l’esport preferit per l’extrema dreta i la dreta valencianes com és el d’agredir els altres llençant-los la llengua o qualsevol altra controvèrsia al clatell.

La divisió de projectes socials desviant-se de la línia traçada per la història, l’esquizofrènia col·lectiva en què les classes benestants ens hi han ancorat, les discussions identitàries interminables, la manipulació política de la història, els símbols i la llengua no ens porta a cap altre lloc més que la dissolució i, a més, ens nega l’impuls necessari per a projectar-nos de manera poderosa en el món. Mai reeixirem com ens prometen en les seues proclames la dreta i la ultradreta valencianes. Ens menteixen en la seua proclamada valenciania i ja estan bé dins el projecte espanyol, que és a allò a què sempre han aspirat per salvaguardar els seus interessos que passen per l’apropiació del territori, de l’aigua, de la construcció de parcs temàtics i camps de golf, d’hotels d’alt estanding i d’urbanitzacions al seu voltant i per tot arreu, d’assecar zones i paratges naturals i enrajolar-los, de destrossar les costes construint ports olímpics, i de desfer les marjals i les albuferes per a fer més del mateix. I encara es pensen que els hem d’aplaudir-los les gràcies i atorgar-los reconeixement i legitimació.

L’extrema dreta, i si no despavila també la dreta, són irreconciliables amb la ciència i els científics; aqueixes no sintonitzen amb la ciència perquè aquesta no sintonitza amb elles. La ciència no vol a l’ultradreta i a la dreta, perquè aquestes representen, de la manera més barroera, l’anticiència. Com que el que volen, en el fons, és fer negoci, i la ciència (les ciències humanes, les ciències naturals, les ciències medioambientals, etc.) mostren anàlisis, explicacions, inconvenients, prohibicions, solucions i valors alternatius, posen vetos, regles i normes i els seus imperatius atempten contra els seus interessos -els de les dretes insaciables, clar-, aquestes funcionen d’esquenes a la ciència i li diuen que, malgrat això, pensen guanyar la cursa perquè sempre han tingut clar que la voluntat –la seua voluntat, la que representa i defensa els seus interessos de classe- és superior a la intel·ligència (la que representa el sentit comú i els interessos públics); que el desig –el seu desig- és superior a la reflexió (la feta des de paràmetres científics); i que el poder –el seu poder, el d’uns pocs- venç la raó (les raons de la democràcia, les raons de tots). Però, precisament per això, el saber i el coneixement no els donen, ni els donaran, la legitimació que cerquen, i per això mai no es projectaran en la direcció que la història –ben tossuda- els marcarà.

Les evidències de la història i la cultura juguen contra el seu projecte, tot i que tenen molts adeptes que els recolzen. Mes per embarcar aquest País en la perplexitat i l’esquizofrènia, han decidit enfrontar-se a les evidències i lluitar contra el sentit comú construït i avalat per la ciència i el saber. En aquestes: Quant els durarà aquest negoci seu que sembla més bé un joc de mans propi de venedors d’il·lusions i de timadors? Quan deixaran de manipular els sentiments identitaris de la gent? Quan deixaran de manipular la gent escampant idees irracionals de tota mena que la ciència no ha verificat, ni justificat ni legitimat sinó en un sentit contrari? Quan deixaran d’usar el poder i la informació privilegiada per ampliar els seus negocis i fer-ne de nous per obtenir més influència i poder? Quan decidiran fer les coses amb mesura i com cal com farien les persones de bé? Quan decidiran aterrar en la realitat que hem estat i som i comportar-se com una dreta raonable i enraonadora? Quan es plegaran a les evidències com faria qualsevol persona informada, amb sentit comú i racional? La resposta és que segurament mai, perquè les seues necessitats han fet aparèixer interessos i generat raons que no són ni les raons, ni les necessitats ni els interessos de la gent normal, la que sap captar les evidències com el que són: evidències.
_____________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, llegida a la "taula" del Col·lectiu Alquibla el 29-XI-MMIV.