·REFLEXIONS PER A UN REARMAMENT MORAL
_____________________________________________________________________________________________

De manera semblant a com cal fer una vegada ha passat un esdeveniment, a prop del qual hi ha la sana costum de reflexionar sobre el grau d'èxit aconseguit així com de les insuficiències produïdes, caldrà que la societat valenciana i els seus més il·lustrats prohoms, facen un balanç amb la perspectiva necessària per reflexionar sobre allò aconseguit en el camí realitzat així com la direcció mampresa fins ara, i a reorientar el projecte que com a col·lectivitat, com a País, hem de construir en el futur immediat (i el no tan immediat) el qual, en haver passat les eleccions del 13 de juny, no ha d'entrar en la voràgine del morir d'èxit al qual els recents resultats el poden abocar. Perquè, si una cosa hem d'extraure del llarg camí recorregut amb aquesta democràcia és que les situacions no duren eternament, tot i semblar ja perfectes i immutables, i tenir el domini sobre les coses i les persones no és sinó disposar-se per als temps de canvi que ja són a l'horitzó. I és que mai com ara -moment en què la victòria del PP és abrumadora i indiscutible al País Valencià- veiem més nítidament que els aires de renovació també estan arribant i que aquests podrien i haurien de ser percebuts pels valencians.

La tasca inajornable per a nosaltres, els valencians de qualsevol signe, és la de realitzar una tranquil·la però severa reflexió sobre la situació en què ens trobem en aquest tombant del camí, a prop d'entrar a l'any dos mil, que ens permeta repensar, d'una banda, la nostra situació com a comunitat, tant pel que fa als aconseguiments constatables a la llum d'una radiografia del present com pel que fa a les necessitats i insuficiències que no poden ser ajornables per clamoroses, necessàries i imprescindibles; d'una altra, ha arribat l'hora que ens posem a revisar les relacions específiques que tenim amb els pobles veins, que és tant com repensar la situació d'encaix dins l'estat i d'Europa. Perquè la nostra, més que una situació d'incorporació a la societat hispànica per entrar en relacions de cooperació i ajuda mútua entre societats iguals en drets, s'assembla massa a una situació que és clarament d'annexió i sotmetiment i que ratlla clarament no sols el menyspreu i la ridiculització, sinó també la subordinació i l'absorció que, no cal dir-ho, són situacions insuportables i inadmisibles, a més de clarament injustes en una democràcia com cal. Bascos, catalans i gallecs ja ho han descobert: i nosaltres podriem començar a pensar si, en veritat, no hi ha motius més que evidents per a forçar un canvi respecte de les nostres relacions amb l'estat que és tant com dir establir sòlides bases de convivència que sols poden portar a noves i més justes dinàmiques de comprensió, respecte, cooperació, justícia i llibertat per a tots. Fins i tot, com diria Hegel, en la seua dialèctica de l'amo i l'esclau, també per als primers, és a dir, per als qui encara es creuen els amos de la situació.

Analitzades amb cura i perspectiva històrica, la llarga dinàmica d'assimilació i integració a la qual l'estat ha sotmés les nacionalitats històriques -entre les quals cal citar la nostra, particularment aquest tros de terra que és el País Valencià- , mai no ha estat bona, i sobre eixa (des)integració els valencians tenim una experiència històrica dilatada que pot ser fàcilment constatable per qualsevol. Que siga coneguda per tots i que en traguem les conclusions més adients és el mecanisme que caldría posar en marxa per a constituir una societat futura -la nostra- que fóra més equilibrada, democràtica i lliure.

La incorporació-integració-absorció al·ludida ens porta a situacions ben incòmodes i poc convenients. I ho són des de totes les perspectives i àmbits. Així, des de la PERSPECTIVA POLÍTICA, els valencians tenim unes estructures i institucions polítiques l'origen de les quals és variat i controvertible. D'una banda, n'hi ha unes (les diputacions, els governs civils, l'estructura provincial i regional) que són mera continuïtat d'un passat massa recent i antidemocràtic i donen la mesura de la seua corrupció i inutilitat quan, per exemple, s'entreguen a l'esport de pujar-se els sous de manera escandalosa davant una atònita i estupefacta ciutadania que prou feines té en intentar arribar a fi de més. Com que en el passat es feren tantes concessions a la inèrcia i tantes precaucions per no desmantellar les estructures de l'estat centralista, ara aquestes són una rèmora insoportable i són vistes per la ciutadania com a estructures que no serveixen per a res i constitueixen un cau on negociants sense escrúpols volen viure i lucrar-se a costa del pressupost, és a dir, de la butxaca del contribuent a canvi de simular que fan alguna cosa pel País, a casa nostra. És indispensable i urgent una reforma de l'estructura políticoadministrativa i de la seua total articulació. No poden quedar, en aquests moments, reductes del passat actuant pel seu compte, inarticulats i lluny de la mirada i el control dels partits, els poders de Les Corts Valencianes i els ciutadans.

D'una altra banda, tenim estructures pròpies de recent recuperació (les Corts Valencianes, la Generalitat) que haurien de fer la faena d'articular el país i propiciar l'augment dels estàndards d'equilibri territorial, prosperitat, democràcia i llibertat. Però, allò que tenim, en realitat, són unes Corts que, encara que eixides d'unes eleccions democràtiques (res que objectar a la voluntat de la ciutadanía, però cal que aquesta conega de què va la qüestió), estan ocupades bàsicament per forces polítiques que obeeixen als desitjos, conveniències i òptiques específiques del poder central, unes forces que no tenen més remei que acceptar unes decisions globals que ens vénen imposades des de fora de la nostra societat, que normativitzen la nostra realitat, que obstaculitzen el dret a percebre les nostres realitats de la nostra particular manera, que ocorren amb independència dels nostres desitjos i les nostres necessitats reals i que bandegen la nostra capacitat per a decidir sobre els nostres problemes i el nostre futur. Forces polítiques sucursalistes que ens venen el seu petit marge de maniobra com un exercici de la sobirania (?) i l'autodeterminació (?) valenciana, que en el millor dels casos significa, el resarciment de la part del botí que, en compensació, reclamen i s'emporten les elits interiors per la seua submissió i acomodació a l'ordre establert, i que es concreta en pessigar quantitats importants del pressupost per part dels amics i íntims dels qui serveixen el PP i, en particular, presidència del govern; o en el pitjor, la complicitat dels de dins amb els de fora per portar a cap la sagnía econòmica sobre els beneficis que ixen del País Valencià cap a empreses i societats forànies (econòmiques, financeres, de serveis, etc.), amb gran perjudici per a l'economia i les butxaques de gran part dels valencians; qüestió a la que s'ha d'afegir el montant que el sistema fiscal espanyol s'emporta del nostre territori per a, suposadament, redistribuir segons l'estratègia del qui ocupa el govern d'acord amb la pròpia visió del que són les seues raons, les seues necessitats i els seus interessos i desitjos (això ens ho venen com a solidaritat amb els altres pobles i regions de l'Estat espanyol).

En donar el poder polític als testaferros de la dreta sucursalista valenciana, el País Valencià resta hipotecat tant des de la perspectiva nacional (la seua economia, la seua política, la seua dinàmica creadora, els seus serveis i solucions de futur) com des de la perspectiva de classe. Globalment, cada vegada manem i decidim menys en la nostra terra, tenim menys capacitat de decisió; una perquè el sucursalisme sempre està pendent de les decisions que vénen des del centre, des de Madrid, que és qui realment decideix, i l'altra perquè cada vegada decideixen més les elits econòmiques i els interessos d'aquells que han convertit el País Valencià en un territori on la distribució del botí i el saqueig estan rigorosament jerarquitzats entre els seus depredadors. No cal dir que les multinacionals -i ningú no en parla perquè sembla que és un tema tabú, senyal que el pensament radical al nostre país està de baixa- estan en el primer lloc de l'espoli. Això si, tot fet de manera natural, d'acord amb les lleis del mercat, segons les directrius d'una indiscutible racionalitat econòmica, segons els paràmetres del sistema liberal vigent, etc., sense cap oposició per part de ningú, amb la vergonyant complicitat dels instal·lats en el sistema, defensors emporuguits dels seus minvats sous i llocs de treball, i del que és pitjor, del silenci còmplice dels interlocutors sindicals absolutament comprats pel sistema econòmic via pressupostos de l'estat i altres bagatel·les com la devolució del deute històric, la burocratització creixent a les organitzacions sindicals que porta a la professionalització dels sindicalistes i a la hipoteca de les organitzacions dels treballadors i la seua paralització reivindicativa, amb el consegüent deteriorament del treball existent i a l'abandonament progressiu de la recerca de solucions per als que queden al marge del treball, els qual passaran a engrossir l'exèrcit de parats que cada vegada serà més nombrós, de la qual cosa es deduiran més dificultats psicològiques, socials i laborals de la gent per integrar-se a una labor productiva i a una vida normal.

Des de la PERSPECTIVA ELECTORAL, el País Valencià suporta una vergonyant restricció que no es dóna en altres comunitats autònomes d'aquest estat pel que fa al percentatge necessari de votants (que és del 5%) per a què un partit aconseguesca tenir representació parlamentària en les Corts Valencianes. És conegut de tothom, que aquesta discriminació es fa per evitar que els partits nacionalistes autòctons, com el Bloc Nacionalista Valencià, tinga cap representació parlamentària. I és que el nacionalisme perifèric en general (com el del Bloc), sempre ha estat i està sota sospita pels amos de Moncloa, i és considerat, pels nacionalistes espanyols -polítics, partits, mitjans de comunicació, etc.- com una gangrena tumoral que cal extirpar. El País Valencià, que és un territori clau que, amb el seu pes pot arribar a fragmentar dramàticament l'estat i fer que les forces espanyolistes perden el seu domini sobre la seua Espanya una, eterna i immortal saben que la balança no s'ha de decantar -no es pot decantar- favorablement cap al nacionalisme perifèric de matriu catalana (açò explicaria l'acció contundent i sostinguda per part del nacionalisme espanyol al País Valencià), sinó cap al nacionalisme que fins ara ha vingut controlant i dominant la situació a tot l'estat emmascarat exitosament amb el nom d'espanyol al qual responen les paraules-emblema España, estado español, democracia española, España nación de naciones, o el que vulgueu, etc.).

Les actuals forces sucursalistes -i abans les altres (és a dir, tant el PP com el PSOE)- que ara governen el País Valencià són incapaces, des de la PERSPECTIVA ECONÒMICA, d'arrancar als poders de Madrid un model econòmic i fiscal propi per a aquest país (com el concert econòmic que tenen Euskadi i Nafarroa), model al qual nosaltres -com els bascos- tenim perfecte dret per tal com, també nosaltres, som una nacionalitat històrica, un poble diferenciat al si de l'estat espanyol, amb una història, una cultura, una llengua i una particular manera de pensar, fer i treballar. Les forces sucursalistes d'ací, com el el PP i Zaplana, són forces polítiques que s'han omplit sovint la boca parlant de poder valencià, però continuen sense solucionar la sagnía del nostre dèficit fiscal anual que les fonts més benèvoles estimen en 800.000 milions de pessetes (recordem com Catalunya que és la que més impostos paga de totes les comunitats autònomes té un dèficit de 1 bilió 200 mil milions que augmenta escandalosament any rere any) respecte d'un estat que ens retorna ben poc (finançament autonòmic) del que li donem en concepte d'IRPF, Impostos de Societats, IVA, Impostos Especials i quotes a la Seguretat Social. Les forces sucursalistes valencianes sempre han acceptat aquesta situació, que ratlla en l'espoli econòmic, sense dir-ne ni pruna. La seua influència en els òrgans de l'Estat sempre ha estat nul·la, sempre han acceptat un paper passiu i de segona en qualsevol organització o en la política dins els seus partits i els òrgans de partit, sempre han pegat la cabotada a tot allò que des del centre els han ordenat i mai pensen ni han pensat en servir aquest país, a tot estirar administrar-lo; de vegades ni això, com demostren en afavorir tant de negoci per a si mateixos i els seus, i en procurar-se una poltrona a Madrid amb jubilació inclosa si poden.

Tenim unes forces sucursalistes que accepten sense badar boca i de manera vergonyant que obres d'infraestructura que hauria de pagar l'estat, com l'AVE Madrid-València, hagen de ser costejades per nosaltres, els valencians, amb el que això implica de sagnía per al nostre territori en desviar recursos importants que el País Valencià necessita per a altres qüestions, mentre que a altres comunitats autònomes és l'estat el que els paga les infraestructures com eixa. Més encara: aquestes forces sucursalistes són incapaces de veure que el nostre futur no passa per Madrid i la construcció de l'esmentat AVE Madrid-València, sinó per un corredor (si és amb AVE millor) que ha de servir per a vertebrar l'Eix Mediterrani i per a unir-nos comercial, econòmica i socialment amb Europa, la qual haurà de començar a ser acabada d'articular un dia en la seua construcció política. Eixe és el camí o corredor que als valencians ens interessa de veritat.

¿Com és que no percebem (tots els d'ací, uns i altres) d'una vegada, que els assumptes d'estat tal i com els interpreten des del centre no reben el tractament que els cal i les decisions que des d'allí es prenen acaben convertint-se en lessives per als interessos dels territoris perifèrics de l'estat espanyol -en particular per al País Valencià- de cara a la configuració de futures regions productives i competitives, com ha establit Maastricht, que han de ser pilars bàsics de la futura Europa i en el cas nostre -dels que vivim a la vora del Mediterrani i compartim problemes, llengua, històries i interessos comuns- de poder arribar a convertir-nos en un motor econòmic en aquesta regió mediterrània de quasi infinites possibilitats? Les capitals com Madrid i París -que no paren d'absorbir recursos i més recursos procedents de les regions perifèriques més productives- són un pes mort i innacceptable que grava el progrés del conjunt. Aquestes ciutats ornamentals tenen el que tenen perquè ho sostreuen a la perifèria que ho paga al final en dèficits fiscals, intolerables en una societat democràtica com cal. Sabem que l'Europa dels Estats es nega a aceptar que les grans regions europees (allò que es coneix com l'Europa de les regions i que està contemplada en els textos de la Unió) són les peces bàsiques del futur d'una Europa unida. En aquesta, eixos estats estan lluitant i lluitaran amb totes les seues forces per no perdre un excessiu poder i, en el cas d'aquells que com l'espanyol n'hagen cedit, tractaran de recuperar-lo reabsorbint competències traspassades a les autonomies, cosa que ja està ocorrent. Però la cosa -l'exercici d'un centralisme que ofega el desenvolupament d'una democràcia política, econòmica, social i cultural-, no pot durar eternament; també els centres hauran de jugar a la democràcia i competir un dia; no tindran més remei que plegar-se a les demandes de justícia dels qui paguem i hauran de pactar una millor redistribució dels recursos amb la perifèria i traspassar moltes de les seues més importants competències a algunes comunitats per a que aquestes s'entenguen directament amb Europa sense passar per les capitals dels estats. Els pobles tenim un protagonisme a jugar escollint aquells partits i aquells polítics que de veritat ens poden portar aquestes possibilitats que són una defensa clara dels nostres interessos i de pas l'oportunitat d'evitar la nostra sucursalització. Madrid, com tantes capitals europees, autèntics forats negres que atrapen recursos i no els deixen eixir, ha de ser prescindible. I les regions s'han de configurar sobre la base d'uns referents bàsics com la història i les arrels comunes, la cultura, la llengua, els costums, la tradició, els intercanvis econòmics, socials i culturals, la reconstrucció d'un mercat regional o nacional, etc. i no sobre la base d'una burocràcia anquilosada, ni sobre una superposició estructurada de processos de decisions centralitzadores i estatalitzadores, ni sobre la base d'uns partits polítics que sols responen a uns interessos econòmics que bandegen les necessitats reals de les poblacions sobre les que estenen el seu poder i influència propiciant únicament l'escassedat, la corrupció, el clientelisme i la burocratització, a més de servir de coartada a l'estat per a procedir a l'homogeneïtzació i l'uniformisme destruint les aspiracions i els drets nacionals i culturals de les col·lectivitats nacionals que inclou sota la seua administració.

Des de la PERSPECTIVA SOCIAL no és possible que ens convertim en una sucursal perifèrica d'un estat que repeteix el model neocentralista imposat des de la capital de l'estat; no és possible que esdevinguem una colònia i una subsocietat de la madrilenya, amb tots els respectes per als ciutadans de Madrid. I com a exemple d'açò esmentarem una qüestió que és simbòlica però important per aquesta i altres qüestions. Els valencians ens hem hagut d'engolir com un vertader gripau el veto dels poders de Madrid que ens ha negat (i hem acatat obedientment, els primers els nostres dócils i impresentables polítics) una torre de comunicacions al País Valencià com la dissenyada per l'arquitecte Calatrava sota l'excusa que no podem tenir-ne una que siga millor ni més alta que la de la capital del reino d'España. Vivim en un País Valencià enmig d'un context democràtic i que se suposa lliure de prendre les seues pròpies decisions -per això ha de servir la seua pròpia autonomia-. Coses com l'exemple que hem esmentat són l'expressió més clara de la nostra subordinació claudicant i el nostre vergonyós sotmetiment que ens conduiran, com a poble, a la nostra final assimilació i (des)integració i, com a societat, a la nostra més claudicant marginació. Què signifiquen els símptomes com el de la ridiculització de Felipe Gonzàlez en referir-se a que la situació plantejada a l'agrupació del socialisme valencià no li importava un carajo? ¿No són unes exides de to com aquesta una mostra molt clara i precissa del respecte i la consideració que a Madrid tenen els socialistes espanyols -i no sols ells clar està- dels propis companys valencians de partit? Si no és perquè són socialistes -cosa que implicaria un descrèdit del socialisme espanyol en general, judici al qual no van a sotmetre's- cal pensar que és perquè són valencians? ¿Podem creure raonablement que l'agrupació valenciana del PSOE, que és una de les agrupacions amb més militants de tot l'estat significa, en realitat, no res en el conjunt del socialisme espanyol? Haguera dit el mateix dels bascos o els catalans del principat? És perquè són socialistes o perquè són socialistes valencians? És legítim pensar que si eixe és el respecte que es té als propis companys valencians, ¿quin serà, llavors, el respecte als ciutadans valencians en el seu conjunt? Hi ha una visió compartida des de la història i la tradició, que tothom afegeix a la visió centralista de entendre la perifèria i que en el cas dels valencians és un tòpic dificilment evitable? S'afiança sobre aquella expressió deguda al Comte-duc d'Olivares que ens titllava de molls? Ser moll implica que som éssers als que cal desconsiderar i menysprear? Què pensar del fet que alguns no ens tenen, als valencians, un mínim d'aquell respecte que sempre ha de presidir les relacions entre les persones i els pobles, siguen quines siguen les seues creences, opinions, llengües, cultures, raça, color de la pell, etc.? Davant exabruptes d'aquesta mena, no és normal sospitar que ens consideren com elements a marginar? És que ens consideren éssers de segona classe? No ens dóna vergonya haver de suportar eixides de to com eixes provinents de la gent que es diu d'esquerres i ha estat rellevant en la política de l'estat Espanyol? Quina lliçó bàsica podem extraure d'una gent que es pensa que té la patent de cors de l'espanyolitat? Romandrem, per això, indiferents davant aquestes coses? Més encara: ¿Com és possible que malgrat haver-se pronunciat tantes i tantes veus sobre les necessitats de comunicar el Mediterrani amb Europa (propiciant el corredor Alacant/València/Castelló/ Tarragona/Barcelona/Girona/Perpinyà/Montpeller/Nord d'Itàlia) a través d'un AVE, el govern de Madrid haja fet oïdes sordes i deixat en el més espantós ridícul les declaracions del PP de la CV sobre l'assumpte, les declaracions del qual han quedat ràpidament aixafades i eclipsades? Si tingueren dignitat s'haurien d'haver produït ja fa molt de temps més d'una dimissió. Escrúpols? Això queda per als beneits i els creïents en déu. Com a detall el cas dels voluminosos diners públics que van a parar a col·legis privats propietat de persones que tenen poder polític en l'administració de la generalitat governada pel PP (200 milions a l'escola de la Mari Àngels Ramón-Llin), o el negoci privat anomenat Terra Mítica que els va a montar la Generalitat a uns amiguets del "molt Honorable".

Des de la PERSPECTIVA CULTURAL hi ha el fet que des que el PP s'ha ocupat dels assumptes públics a la Generalitat del País Valencià i per mitjà de le institucions que són les encarregades d'impulsar la cultura d'aquest país, hem vist com es reduïa pràcticament a zero la presència dels esdeveniments de la pròpia cultura fets en la llengua del país. La cultura, el que es diu la cultura (allò que es promociona i s'exhibeix amb els diners dels impostos dels ciutadans, alguns dels quals suposem que no voldran veure el seu horitzó cultural mutil·lat pel fet que els gestors dels diners públics tenen una concepció de la vida que no passa per afavorir els drets de tots a una cultura d'expressió dual, la que és feta en les dues llengües), únicament la constitueix aquella que afavoreix els drets de la comunitat cultural castellana al País Valencià i constitueix la seua forma d'expressió, amb total menyspreu dels drets de l'altra comunitat a la qual aboca sense miraments a la desintegració o a la més desèrtica de les solituds.

Dissimuladament estan portant a cap i amb laminació pacient però continuada allò que se'n diu un procés d'assimilació-destrucció per invasió i desplaçament de la cultura feta pels valencians i en valencià. Clar que després voldran alliçonar-nos sobre la democràcia, el respecte, la convivència i d'altres històries.

La recastellanització ha adquirit un aspecte brutal i poc falta per a què es perseguisca d'ofici el personal valencianoparlant. La tímida presencialitat del valencià durant el període en que els socialistes estaven governant el país, el petit orgull injectat en les persones sobre la base de l'Estatut i la Llei d'Ús del Valencià per a que deixaren de banda el seu complex per parlar públicament en la llengua pròpia, la tolerancia d'una gent -els castellanoparlants- que esdevenien bilingües passius i respectuosos amb els valencianoparlants, etc., tot això ja ha estat oblidat i arraconat. Kaput! I l'embrancida desvergonyida de molts castellanoparlants que ara se saben una altra vegada a cavall de la nova oscil·lació pendular, que ara els afavoreix clarament, fa que tornen a exigir amb una contundència i descaro del qui es creu en possessió de la veritat -simple expressió de la més bàrbara, despòtica i indecent intolerància-, que els parles en castellà com en els millors temps del franquisme. En eixa direcció mateixa podem comprovar com molts espais televisius han estat castellanitzats. La presència del valencià com a vehicle de cultura ha passat a un segon lloc, s'ha fet del valencià i de la cultura catalana al País Valencià una manifestació pràcticament inexistent (recordem que allò que no apareix als mitjans de comunicació és com si, en realitat no existira), de rara manifestació, pràcticament vivint la seua darrera agonia, a tot estirar de segon ordre, totalment dependent, subsidiària, pobra i marginal respecte el castellà i les manifestacions i formes culturals castellanes, que apareixen com a puixants, omnipotents, esplendoroses, senyorívoles (una mostra d'açò El faro de Alejandria del Sànchez Dragó a Canal-9 TV). D'alguns espais televisius de masses en valencià, com el futbol, més val no parlar-ne degut a la vergonya que produeix la reiterada exhibició d'un idioma tan deteriorat i vulgar com el que usen els seus comentaristes transmissió rere transmissió. No és que utilitzen un col·loquial que li dóna familiaritat i proximitat a la narració, no. El que hi ha és allò més adulterat, inoïble, estrany i vergonyant que un pot arribar a escoltar. I no li posen remei. Està clar que els seus mentors estan pel descrèdit de la llengua, una forma ben curiosa de persecució que consisteix en exhibir-la per a què la gent la repudie conscient o inconscientment per deteriorada i impresentable.

Des de la PERSPECTIVA EDUCATIVA hi ha la impressió bastant generalitzada, i ja circula de boca en boca sense cap mena de precaucions entre la gent més preocupada per un tema que els va a afectar en un futur ben pròxim, que la reforma educativa a l'ensenyament és un absolut desastre tal i com s'està desenvolupant en els establiments públics. Les persones més distants però preocupades per aquest problema sospiten i verbalitzen què el desgavell en que s'ha convertit la reforma educativa per manca del suport econòmic adequat de l'administració i altres històries, és la conseqüència d'una política conscient ben descarada dels amos del govern de la Generalitat, que afavoreix clarament els interessos de les institucions educatives privades per a que hi vagen a parar tots aquells que no troben en l'escola pública d'ara la tranquil·litat, l'assossec i el clima de treball necessaris que necessita tot establiment educatiu per a desenvolupar amb consistència un projecte de tal mena. La gasiveria cap a l'escola pública que contrasta amb les descomunals injeccions a l'escola privada; la negativa a donar ni una pesseta a alguns gestors de l'escola pública perquè aquesta és també una bona trinxera des d'on liquidar antigues revenges polítiques asfixiant els opositors sens cap contemplació a costa si cal de la no viabilitat de l'escola pública; l'estretor i amuntegament en què a alguns col·legis i instituts es troben els alumnes perquè ni tenen els metres quadrats preceptius per alumne ni es posen els mitjans humans a l'abast per a donar eixida a necessitats i conveniències formatives; l'absoluta indiferència amb que tots contemplen -satisfets no sé de què- el tema de la ratio per aula, una reivindicació de la que ara curiosament ningú no se'n recorda; el deficient finançament dels Instituts d'Educació Secundària (IES) en els quals treballen un nombre bastant elevat de treballadors de l'educació pública especialitzats i competents preocupats per donar un servei de qualitat a la ciutadania, finançament que hauria de ser mínimament el doble del que reben de l'Administració, etc.etc. tot açò -diem- són la mostra més palpable que els poders públics d'aquest país estan per la no satisfacció de les necessitats que planteja l'educació pública; per deixar que l'ensenyament públic presente una imatge de degradació a ulls dels professionals, dels pares i de la societat; per a què s'estenga la desmoralització dels pares i els professionals de l'ensenyament davant la degradació dels immobles i establiments de l'educació pública; i, per a que es propicie un suculent botí, com és el pressupost d'educació que ara, en el repart, es desvia en grans quantitats cap a l'escola privada.

D'altra banda, curiosament, hi ha el manteniment de la desmobilització del professorat incapaç de donar cap resposta que no siga capficar-se i aprofundir en la reforma -no podran dir que no és un col·lectiu responsable- al qual mantenen ocupat i callat amb les gratificacions d'un sou que, de moment, els dóna un relatiu poder adquisitiu, però que els indisposa per a veure en perspectiva la situació global en què es troben i els té immobilitzats sorpressivament intentant dominar la situació acadèmica i afiançar-se en una situació que acaben d'estrenar -la reforma educativa- i en la qual estan ficant-hi totes les seues energies, sabers i preocupacions. Resignats i quasi com amagant -i que ningú no s'ofenga- el cap sota l'ala, com en un espècie de fugida endavant, tractant de no veure les insuficiències plantejades (econòmiques, organitzatives), ni la realitat del problema (que determinades decisions polítiques responen als interessos d'unes classes socials concretes que intenten tallar el pas a les possibilitats d'ascens social i professional a les classes menys afavorides de la societat), ni de veure l'estafa que plana sobre l'educació pública (en propiciar el traspàs a les privades de molts estudiants que no podran estudiar com cal en les públiques condemnaran els seus professors a ser administradors passius i simples educadors-gendarmes d'una escola degradada i inservible, les forces dels quals no podran fer res per a que els joves que les plenen abandonen una concepció de la vida i es desfacen d'uns paradigmes de valors i espectatives que sols els porten a la més retardatària i negativa de les solucions vitals), ni de veure la desassistència i abandó en què moltes escoles es troben (repasseu els deterioraments que hi ha pertot arreu a nivell de cambres, mobiliari, material, dutxes i instal·lacions de tota mena), i la incertitud del seu futur en tant que projecte profitós i útil. Ara per ara, molts pocs -de dins i de fora de l'educació- són els que li veuen un futur profitós i d'utilitat a l'escola pública. Tal i com s'ha plantejat la reforma educativa cobreix les demandes i les espectatives que els nous temps exigien? L'egebeització del batxillerat era un tema cantat. La conseqüència era la degradació progressiva de la formació secundària, com a mínim en la pública. En eixes estem i ningú no fa res per extraure-la del marasme a què ha arribat. Mirant cap a l'infinit, que és el lloc on l'il·luminat dirigeix la mirada per iniciar l'èxtasi, l'escola privada recull els beneficis d'una política de formació d'elits amb les garanties que suposa la fàcil navegació del qui va ben aprovisionat enmig d'una mar procel·losa que engoleix aquells qui per la seua desprotecció, s'han llençat sense garanties al tempestuós viatge.

EPÍLEG:
Amb el vont vent de l'economia europea i les exigències plantejades per Maastricht i el Banc Europeu de que s'acomplesquen imperativament les seues orientacions per part de tots els governs europeus, els quals han de seguir al peu de la lletra les indicacions necessàries per a la futura convergència i entrada en l'Europa de l'euro, els valencians tenim l'oportunitat de poder arribar a comprendre i exigir les següents realitats:

1) Que som contribuidors nets a l'inrevés del que passa amb altres territoris de l'estat espanyol que administren el que produeixen (com Euskadi i Nafarroa), o són perceptors nets (com Andalusia o Extremadura) o, tot i que tenen una bona economia productiva, absorbeixen (degut a un injustificable exercici de centralisme) més recursos que ningú (com Madrid).

2) Que som, amb els habitants de Catalunya i els de les Illes, els qui més paguem a l'estat i els qui suportem aquest invent anomenat Espanya la qual, sense aquests països, entraria en el col·lapse econòmic.

3) Que, paradoxalment, som dels que menys rebem de l'estat en concepte de finançament i que açò ho hem de denunciar com una clara i injusta discriminació.

4) Que aquesta discriminació no és cosa que vé d'ara, sinó que és històrica; es tracta de la història d'una llarga dominació que ha anat accentuant-se al mateix temps que assistíem pertot arreu a l'enfortiment de les monarquies i les repúbliques com a formes d'estat que han anat retallant les aspiracions de democràcia i llibertat de les seues societats civils amb un menyspreu afegit cap aquelles societats que, com la nostra i altres, no gaudien de la mateixa cultura i llengua que la societat matriu dels grups que organitzaren, controlaren i monopolitzaren l'estat.

5) Que aquesta discriminació econòmica bàsica presenta tot el perfil d'un espoli i un saqueig en tota regla per tal com l'estat i els grups que el controlen no tenen la intenció de que acabe en un futur immediat, amb el que això comporta de detriment per a la butxaca i les possibilitats de desenvolupament real dels valencians. I també, és clar, per al desenvolupament de tota mena de manifestacions culturals peculiars.

6) Que per neutralitzar les reclamacions que els valencians puguem fer-los a fi que s'acabe aquesta sagnia indiscriminada dels recursos del País Valencià, els grups dominants que controlen l'estat busquen la complicitat d'aquelles autonomies que com Anadalusia, Extremadura i alguna que altra més, han esdevingut en realitat subsidiades per les economies com la nostra, havent de suportar en contrapartida la innacceptable i irresponsable demagògia que som insolidaris com a coartada de la seua secular acció espoliadora de les regions, entre les que hi ha la nostra, a les que han sotmés a dinàmiques d'explotació típicament colonials, brutals.

7) Que els partits i les organitzacions pròpies del País Valencià que volen traure profit d'aquesta situació gens beneficiosa per a la societat valenciana, a penes fan res que no siga mantenir-se en la situació de subordinació a la concepció d'un Ordre Establert que és una visió de la societat espanyola compartida per les institucions i aparats polítics estatals i una acomodació a la visió creada per les elits econòmiques i polítiques dominants que controlen l'Estat, Ordre que s'ha afiançat durant segles i que ningú no veu pertinent trastocar. Aquests partits i organitzacions exhibeixen una praxis adaptativa a la situació creada i no trencaran mai amb l'ordre de coses existent perquè per a ells una situació així sembla ser-los beneficiosa. D'una altra banda funcionen de fet com si els fóra indiferent que la situació perjudicara la societat.

8) Que les élites econòmiques dominants autòctones s'han acomodat al sistema de dominació exercit pels poders exteriors i superiors. Com a grups estratègicament posicionats en la societat valenciana, contemporitzen adaptativament amb la situació per extraure els dividends que com a elits els permet la seua participació avantatjosa en el jóc.

9) Que si a aquestes élites -econòmiques, polítiques- els interessa ser connivents amb la situació general, a la societat valenciana, en canvi, allò altre que potser li interessa és que la situació siga totalment diferent i que cal cercar la defensa d'una opció millor per als nostres interessos en aquells partits no estatals ni sucursalistes, als quals caldrà recolzar exigint que esdevinguen gestors de les nostres posicions, necessitats i objectius materials i culturals.

10) Que els objectius materials que necessitem defensar són els de la formació, el treball i el salari dignes, la vivenda, la sanitat i l'escola públiques, el transport, l'esport formatiu i l'oci creadors, la creació d'infraestructures que propicien el desenvolupament sostenible global dels pobles i ciutats del País Valencià, la no pol·lució ni contaminació del medi urbà i rural, fluvial i marítim, etc. una labor de construcció que sols els partits valencians i progressistes, que no tenen el centre de decisió fora del País Valencià, han d'estar per força en disposició de portar a terme mitjançant polítiques regionals més eficients que aquelles altres que pretenguen fer els partits centralistes.

11) Que els objectius culturals a defensar seran aquells que configuren la cultura secular que el poble valencià ha desenvolupat i que ha estat reiteradament arraconada o menyspreada. Manifestacions de l'alta cultura com la llengua, la literatura, la ciència, el teatre, la música, la dança, així com les manifestacions de la cultura popular en tots els seus aspectes i formes, constitueixen el nostre tresor més important que hem d'apuntalar i potenciar de manera inequívoca i sostinguda, a fi que no desaparega, es revitalitze i nodrisca un futur d'esperança, progrés i llibertat creadores.

12) Que, darrerament, la cultura i la societat valencianes sols poden projectar-se en l'avenir com a cultura i societat diferenciades si l'apuntalem d'acord amb un projecte específicament valencià que s'articule de manera inequívoca en el conjunt de la cultura dels països catalans, àmbit al que ha pertangut al llarg de la història i pertany encara; que estrete lligams de tot tipus amb el territoris de llengua catalana (les Illes, Catalunya, Andorra, el Rosselló, l'Alger) i que propicie iniciatives polítiques, econòmiques, comercials, educatives, socials i culturals, que ens porten a trencar una prolongada situació d'allunyament, de desconeixement mutu, de recel i malfiança entre els països d'una mateixa cultura que hem compartit un passat que ha estat amagat i demonitzat, que compartim un present, i que podem compartir un futur de major esplendor perquè tenim i gaudim d'idèntics contextos, situacions, problemàtiques, perspectives, handicaps i una visió semblant de com projectar-nos en el món. No debades pertanyem a un mateix substrat cultural. El que ens ha fet diferents en la identitat. El que ens possibilita la comunicació en la mateixa llengua. El que ens fa vibrar i gaudir en la comuna parla. El que ens fa més forts en l'articulació de la entesa i la unió. El que ens dóna confiança i ens fa sentir-nos més pròxims i pletòrics. El que ens il·lusiona en saber-nos que podem caminar junts. El que ens permet prolongar-nos cap el futur.
_____________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, COL·LECTIU ALQUIBLA, llegida a l'hivern del 1999, a prop de tocar l'any 2000.