·REPÀS A L’IMPERIALISME IANKI
_______________________________________________________________________________________________

L’Onze de setembre, 4 avions de passatgers desaparegueren de la seua ruta habitual i estigueren “perduts” durant més de 20 minuts pel cel dels EUA. Digueren que res no se sabia d’ells, però després hem sabut que els radars de les forces aèries els tenien en tot moment controlats. D’aquests avions, tres d’ells impactaren en actitud “kamikaze” -els passatgers ho feren a la força- sobre les torres bessones de Nova York i el Pentàgon, el centre de la “defensa” a Washington. No han dit per què quan els avions havien sortit de la seua ruta marcada no aparegué la força aèria ni s’avisà el primer mandatari, el qual estava visitant una escola de nens.

Tampoc no han dit per què quan el primer avió es va estavellar contra la primera de les torres, el primer mandatari va continuar com si res la seua visita. Ni per què quan 20 minuts després es va estavellar el segon avió, Bush II no va suspendre el programa de visites que estava acomplint ni la força aèria no va ser més eficaç en la interceptació d'aquest tercer avió. La resposta de la defensa aèria fou lenta i encara no hi ha hagut aclariments, per part del govern, sobre aquest extrem. Quant a l’accident del quart avió, estavellat lluny del seu objectiu a causa de la suposada insurrecció dels passatgers, els quals haurien fet front als segrestadors de manera heroica... Bé, això resulta molt exemplar, però no acaba de creure-s’ho ningú. Hi ha la impressió que fou la força aèria qui el derribà, però això no convé dir-ho, perquè és un assumpte de dimensions tràgiques.

Les versions més senzilles de tot l’assumpte, de les quals Washington no vol sentir-ne ni parlar, és que són noves formes inconegudes d’atacs terroristes que iniciaren una nova manera de respondre als agravis que pateix un Tercer món, el qual es mor de gana i misèria davant l’activitat expoliadora del primer món i la nostra mirada indiferent. Si la realitat és més maquiavel·liana, sols ho sabrem en el cas que algun dia decidesquen obrir els arxius després del silenci obligat pels “interessos d’Estat” i es posen a disposició dels investigadors i el públic.

De moment, però, el que molta gent creu és que els dirigents dels EUA no tenen evidències creïbles que puguen provar que Bin Laden siga el responsable, tot i repetir-ho desenes de vegades (J.Petras, Contra les teories conspiratòries de Washington). La decisió que Bin Laden és el terrorista causant d’aquesta tragèdia nacional ha estat totalment interessada. Perseguir-lo fins enllà on es trobe, per agafar-lo viu o mort, passant per damunt, si cal, de la sobirania i la independència dels estats que, com Afganistan, sols li demanaren la presentació de proves que demostraren amb contundència que Bin Laden és realment el culpable i posar-lo en mans dels tribunals internacionals, no deixa de ser una actitud prepotent i “chulesca” dels EUA, com poques. I absolutament fora de lloc, quan resulta que Bush II i els seus consellers i companys de gabinet ja saben, per un informe de la CIA, com notifica Isaac Bigio (Bush, Bin Laden i el dret internacional), que els “musulmans” responsables dels fets no foren afgans sinó egipcis i àrabs. Davant açò, i seguint la lògica de l'actuació dels EUA, caldrà esperar la decisió de bombardejar i invadir Egipte i Aràbia, tal i com ho estan fent amb Afganistan. Però, sembla que l’assumpte és tot un altre, com ens diu N.Chomsky a Entrevistes agrupades Nº 3. Fins i tot, altres versions com la de Víctor H. Ego Ducrot a Bush & Bin Laden Societat Anònima han indagat en l'acusació llençada contra els Talibans d'estar mesclats en el narcotràfic, ja que Afganistan fou sota el domini dels partidaris de l'Aliança del Nord, el major productor d'opi. Així mateix, ens diuen que fou precisament la destrucció per part dels Talibans de 3.000 tones emmagatzemades al país, les que acabaren amb els milers de milions de narcodòlars, que eren rentats pels bancs i les institucions financeres europees que, si hem de creure el que deien tant el Senat dels EUA com el Fons Monetari Internacional, significaven una quantitat d'entre 250.000 i 300.000 milions de dòlars/any que arribaven a Wall Street procedent d'aquest negoci. Era un cop massa fort per al seu negoci que els grans traficants no podien tolerar.

Creiem que no hi calia l’ús i l’abús de la força per part del l’Administració de George W. Bush, i sí calia, en canvi, haver realitzat consultes als organismes internacionals, haver-se sotmés a les deliberacions i les decisions de l’ONU, i haver posat la qüestió en les mans dels Tribunals Internacionals, a fi d’arribar a una investigació, un judici i una sentència justa i independent, com caldria esperar d’una questió com aquesta. Tal i com ocorregué en altres casos, com el de Pinotxet, caldria haver decidit si existien raons irrefutables per iniciar la persecució internacional dels culpables i fer-ho per altres mitjans que no foren la guerra sinó la pau, el respecte a l’ordre jurídic internacional i els drets de tots.

Però, a més, haguera calgut que els EUA haguera fet un ús com cal de la diplomàcia, així com haver observat un respecte exquisit a les lleis i el dret internacionals. En un moment en què tothom estava impactat i expectant davant la magnitud de l’atemptat a les Torres bessones i al Pentàgon, l’Administració Bush hauria d’haver conservat la ment ben freda, observat les formes més elementals del faire play internacional, abandonant tota solució de força que poguera donar peu que els EUA es deixaren portar per una moral de revenja més que una de justícia, si empraven la intimidació i el seu desmesurat poder per solucionar una qüestió d’aquesta magnitud, i per les conseqüències que un esdeveniment com aquest sempre pot comportar. Però, des d’un principi, La Casa Blanca decidí que aquest problema no necessitava de la diplomàcia ni de mà esquerra per tractar una qüestió tan espinosa. Bé, sempre és el mateix. Passà durant tota la guerra del Vietnam; passà el mateix a Centreamèrica, on es carregaren sistemàticament el Tractat de Contadora; s’oposaren al “Pla Arias”, així com l’Acord centreamericà de pau de 1987; i passà el mateix a l’Orient Mitjà on els EUA s’oposaren reiteradament a una solució política per al conflicte israelià (Chomsky, Cròniques de la discrepància).

L’ús de la intel·ligència convenientment administrada, i no pas la força bruta i desproporcionada per combatre el “terrorisme”, haguera estat una solució molt més assenyada i, a la llarga, eficaç, sobretot per part d’una nació que compta amb mitjans i organització molt poderosos per enfrontar-se als seus suposats enemics que, amb un monumental xantatge, també els han fet nostres. Però, a més, si les paraules han de significar el que deuen significar i no el que vol qui les controla, l’anàlisi del concepte “terrorisme” s’estendria a molts més casos, a molts més mandataris i consellers d’estat i de govern, a molts governs i països i, amb tota seguretat, a qui no creu figurar en la nòmina però les seues pràctiques són, a ulls de qualsevol persona de criteri independent i distant de les consignes de la propaganda oficial, clares accions de terrorisme d’estat, d’exercici neocolonialista intolerable i d’imperialisme salvatge absolutament condemnable i rebutjable. (Chomsky, Cròniques de la Discrepància).

En la seua “guerra contra ningú”, allò que els EUA no han dit clarament és que allò que realment volen és un govern servil i dòcil, a l’Afganistan, així com el sotmetiment de tots els països de la zona, els quals aviat decidiren que no els quedava una altra sortida davant l’amenaça que sobre ells es projectava; que allò millor que els podia passar era estalviar-se la ira nordamericana, i acceptar que les desvergonyides transnacionals del petroli els explotaren les riqueses del respectius subsòls, qüestió aquesta que és, realment, l’origen de tot aquest aldarull i un tema que ha passat a ser prioritari en l’agenda americana donat que, la sensació de ser els amos del món s’havia mesclat amb el lent decaiment de la seua economia, per la qual cosa passaren, molt abans de l’11 de setembre, al disseny estudiat i programat de la recuperació i reforçament del seu lideratge a partir del domini de determinats països de l’Àsia com Kazajstan, Turkmenistan, Afganistan, Pakistan, Tadjikistan, Uzbekistan, etc. on, si hem de creure Jose Maria Vidal Villa (L'altra guerra imperialista) i Nina Burleigh (Ignorant el tema del petroli), la quantitat de petroli i gas que emmagatzema aquella zona és tan gran, que l’any 2050 el 80% de l’energia que consumirà el món procedirà d’aquest part de l’Àsia.

Amb el domini d’aquesta zona, els projectes petrolífers com l'Azerbadjan International Operating Company que inclou, entre altres, les companyies petrolíferes americanes com UNOCAL, AMOCO, EXXON i PENZOIL, (MOIR, L'interés d'EUA en les Repúbliques de l'Àsia Central), bombejaran aquests productes des del Caspi al Golf Pèrsic a través d'un oleoducte de més de 10 mil kilòmetres (Abdul Salam Zaeef, La barbàrie i la tirania són segells de la vida nordamericana a través de la història), abastiran economies com la del Japó, s’encararan amb la Xina -el seu pròxim i imminent enemic- des d’una posició avantatjosa, i amenaçaran l’antic imperi soviètic, en tenir a un tir de pedra els jaciments pràcticament inesgotables dels extensos territoris de Rússia i Sibèria, estretant el seu cercle sobre aquestes extenses i productives regions.

L’Administració dels EUA decidí que Bin Laden era l’excusa perfecta, fabricada a la mesura dels seus desitjos i necessitats per a propiciar en nom d’una “croada” primer, d’una “justícia infinita” després i, darrerament, de la “llibertat infinita”, la descàrrega de la seua “venjança infinita”, contra un poble extenuat per una guerra de 10 anys contra els russos, atemorit pel nou assot de la jugada immisericorde dels Senyors de la Guerra, els nous Amos del Món (J.Petras), els quals li han tallat a l’Alfagnistan la capacitat i la possibilitat de ser escoltat i respectat en la seua sobirania i independència.

D’una manera escandalosa i burlant-se de la Comunitat Internacional, els EUA decidiren que no calia presentar al món les proves de la culpabilitat de Bin Laden ni demanar el vist i plau de l’ONU, perquè aquesta podria presentar objeccions a la seua terrorífica campanya en abocar-li descrèdit moral i deslegitimitat sobre les esquenes. Els EUA s’han passat pel camal la seua opinió, la seua autoritat i el seu possible desacord a les iniciatives de guerra que estava mamprenent, sense adonar-se que amb això certificaven si no la defunció merescuda de l’ONU, sí la seua més vergonyant submissió. A la vegada, li pegaven una patada al cul al Consell de Seguretat com tantes vegades han fet al llarg de la seua existència. Els vetos reiterats dels EUA a la resolució 425 de març del 1978 que obligava a Israel a retirar-se del Líban, on aquests produiren 20.000 morts (Chomsky, Com ens venen la moto); els vetos continuats (el darrer en desembre del 89) a la resolució que conminava a detenir l’agressió i l’ocupació d’Israel de la Franja de Gazza i els Alts del Golam a Palestina (Chomsky, Cròniques de la discrepància); els vetos a 2 resolucions condemnant la invasió d’EUA de Panamà; els bloqueigs reiterats dels intents de solució de l’ONU per acabar amb l’ocupació turca de Xipre, per la que ha quedat dividida en dues parts, han estat sempre a l’ordre del dia. Si es repasa la història, són els EUA, i no pas l’antiga Unió Soviètica, els qui han estat impedint sistemàticament amb els seus vetos i bloqueigs a l’ONU i al Consell de Seguretat que aquella complira amb el seu paper: el de mantenir la pau. (Chomsky, Cròniques de la discrepància).

Però, a més de boicotejar i ridiculitzar reiteradament les decisions de l’ONU, els EUA han practicat des de fa temps la injerència sistemàtica, directa o indirectament, en els assumptes interns de les altres nacions: ací estan els casos de Hawai, Filipines, Vietnam, Laos, Cambodja, etc. i el seu respald, organització i, fins i tot, intervenció, a Xile, Grenada, Haití, El Salvador, Guatemala, Panamà, Nicaragua, Iraq, etc. mai no ha estat per defensar la democràcia i els valors democràtics, sinó per recolçar dictadures o governs democràtics de “baixa intensitat”, perquè allò que en darrer terme sempre han buscat és, ni més ni menys, la defensa dels propis interessos. Sols a Vietnam, Laos i Cambodja, les seues intervencions directes, que en un altre cas estariem titllant de “terroristes” i/o “genocides”, van matar a prop de 5 milions de persones. I d’açò hi ha responsables amb noms i cognoms (Chomsky, Petras et alii).

Per coses així, que són clarament crims contra la humanitat, els tribunals de Nuremberg condemnaren a mort els jerarques nazis. Però clar, ells foren els perdedors d’aquella guerra. Milosèvich, Karadjic, Tutdman varen ser perseguits i el pes de la llei caurà sobre ells; són genocides que tingueren la mala sort d’estar en el bàndol equivocat. No eren ben vistos pels EUA. Pinotxet, en canvi, com que prestà un gran servei als interessos de les transnacionals dels EUA, o Noriega fins que volgué anar d’independent, o Rabin, responsable de l’expansionisme dels assentaments jueus que despullaven als palestins i els tiraven literalment de les seues terres, o Sharon, un representant de l’extrema dreta sionista, responsable de les matances de Sabra i Shatila, no seran mai jutjats imparcialment (en alguns casos ni jutjats), i cap condemna caurà sobre ells: estan en el bàndol dels “bons”. D’aquesta manera ni Kennedy, que portà a cap una guerra terrorista contra Cuba durant molts anys i encetà la guerra contra Vietnam; ni Jhonson; ni Nixon, antics presidents dels EUA que continuaren la labor; ni el secretari d'estat Henry Kissinguer, al qui l'any 1973 li donaren el Premi Nòbel de la Pau (algú entén res?) i que fou el dissenyador de tota l’estratègia, seran mai considerats com a genocides ni terroristes.

En un xantatge monumental recolçat sobre la seua potència militar i la de la seua potent economia, els EUA decidiren, en la més pura expressió d’un exercici de totalitarisme feixista, que “qui no era a favor d’ells llavors el considerarien que estava en contra” i passaria a configurar, per tant, la nòmina de països a posar sota sospita, aillar i ser, amb una certa probabilitat i si les coses li roden com espera, blancs futurs dels seus atacs, els quals no sols prenen la forma d’holocaust sinó també la del bloqueig econòmic. Ací estan Panamà, Nicaragua, Cuba i Iraq que podrien confirmar-ho, sobretot els dos darrers que encara estant patint, entre altres barbaritats, un boicot econòmic terrible.

Amb la destrucció de llocs distants de qualsevol objectiu militar; amb la mort de més innocents a afegir als ocorreguts als EUA al·legant efectes col·laterals; amb ingredients d’un més que immoral “preu a pagar” com sempre justificava aquella antiga secretària d'Estat americana, Margareth Albraith, quan parlava del 1/2 milió de nens iraquians que havien mort en 5 anys a l’Iraq per les conseqüències de la guerra amb els EUA (Chomsky, La (des)educació); amb el menyspreu cap a vora de 3 milions d’afganesos que abandonaren esglaiats els seus pobles i cases realitzant un itinerari incert a “terra de ningú”; amb el xantatge sobre tots els països i en especial sobre els anomenats “STANS” (Pakistan, Tadjikistan, Uzbekistan, Turkmenistan, Kazjastan, etc.); amb el vòmit incessant i mortífer dels artefactes de guerra que de manera immisericorde no han parat de realitzar una destrossa que, com s’ha demostrat tantes vegades, té per objectiu arrassar-ho tot, destrossar-ho tot, deixar un reguitzell tan gran de morts, ruina i desolació que el país atacat no puga en moltes dècades alçar el cap ni puga arribar a una reconstrucció que el situe en el nivell en què es trobava abans del desastre total a que fou abocat; amb tot açò diem, els EUA han establit que aquest és el preu a pagar perquè els negocis dels Senyors de la Guerra no s’enfonsen i esdevinguen d'allò més pròspers traïent al mercat les seues existències, perquè ja tenen clar que la cosa va a l’alça i els pressupostos de l’Administració-nodrissa per a adquirir joguines de guerra mortíferes van a ser molt sucosos amb l’Administració de Bush II. Algú dubta, després d'açò, que els EUA aposten per la militarització creixent i no pas per la pau?

Amb la seua agressió a Afganistan, a la que anomenen “guerra defensiva”, els EUA han donat tota una lliçó de coherència i “savoir faire” perceptible a qualsevol que tinga una mica de cervell encara que es posicione en concepcions ideològiques de centre-dreta i de dreta: manca de respecte per les lleis i el dret internacionals, manca de sensatesa i intel·ligència a l’hora de perseguir el terrorisme, atacs massius i desproporcionats contra un pressuposat enemic debilitat al màxim per la guerra acabada l’any 1989 amb Rússia i, darrerament, desconsideració cap a les conseqüències que es poden deslliurar per a la pau mundial enmig del sempre complicat joc d’interessos opossats pel domini de la zona dels “STANS” (Kazjastan, Turkmenistan, Uzbekistan, Tadjikistan, Pakistan, Afganistan).

D’Europa ¿què podem dir sinó que ha jugat un paper deplorable, llepaculs i servil, quan haguera pogut jugar un paper de mitjancer entre els EUA i Àsia, d’equilibrador entre Occident i Orient, entre el Primer i el Tercer món, entre els pobles i les cultures del Primer món i el Tercer, i assuaujador de la ira venjativa dels nordamericans? Crec que Europa ha perdut l’oportunitat de convertir-se en una regió independent dels iankis des de la perspectiva econòmica i des de la perspectiva moral. Ara mateix és no res, sols un espectre, una caricatura de si mateix. I els oferiments d’alguns governs, com l’espanyol, un espectacle vergonyós i absolutament deplorable. No es pot ser més servils i lacais. No es queden sols els anglesos en aquesta nómina, en la qual Blair no para d’intentar convèncer l’opinió pública, d’una manera que ratlla en el patetisme més teatral i desvergonyit, de la contundència d’unes proves que no posa a disposició de ningú.

Hem de rebutjar i denunciar les polítiques de doble raser que els EUA han mantingut i mantenen, cínicament, protegint les accions terroristes i genocides dels estats als que considera amics com Israel o Turquia rebutjant, una vegada i una altra, les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU sense que això origine sanció alguna i sense acceptar de cap manera la jurisdicció del Tribunal Penal Internacional, el qual ha pronunciat, en reiterades ocasions, condemnes sobre els EUA, els quals, en canvi, sempre han respost de manera contundent cap aquells als que ha considerat enemics perquè, en realitat, s’interposaven en la consecució dels seus interessos estratègics i econòmics (C.Taibo, Deu raons per desconfiar dels EUA). Ha estat una constant de la seua història recolçar dictadures com les de Franco, Duvalier, Somoza, Pinotxet, Mobutu, Marcos, Suharto i Hassan II, a l’empara de les quals sols ha crescut la corrupció, l’autoritarisme i la injustícia.

D’una altra banda, els EUA són els principals responsables de la misèria del món. Defensors de l’American Way of Life consumeixen al voltant del 25 per cent de l’energia mundial quan únicament representen el 5% de la humanitat. Com diu Heinz Dieterich a Els ases al poder, de 6’4 milions d’éssers humans, 5’4 mil milions queden exclosos dels beneficis de la societat global. Aquesta és sols possible per a 1.000 milions i tracta com a infrahumans a més de 5.000 milions. Com a mínim és responsable que 1’4 milions de persones hagen de susbsistir amb menys d’1 dólar per càpita diari. Són les conseqüències d’un sistema de globalització de l’economia i la vida que imposen i lideren les empreses dels EUA, recolçades pel Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç, controlades totes tres per ells (C.Taibo, Deu raons per desconfiar dels EUA).

Però, a més, és que els EUA provoquen, amb el seu model econòmic i social, alarmants desigualtats. Sols en ells hi ha, segons esmenta Taibo a l’article al·ludit, 46 milions d’indigents, 40 milions que no es beneficien de l’assistència sanitària, 52 milions d’analfabets i més de 30 milions que no aconsegueixen arribar als seixanta anys. Per a posar-ho encara millor en els darrers vint anys els ingressos de la cinquena part més rica dels EUA han crescut un escandalós 30 %. Els de la cinquena part més pobra han disminuït un 6 %. I el que és un escàndol en tota regla és que els EUA, que són la primera potència econòmica mundial, siga la primera quant a la taxa de pobresa de la seua població.

Així mateix, els EUA són els responsables de la degradació del medi ambient (C.Taibo, Deu raons per desconfiar dels EUA). La seua economia és, amb molt, la que més contamina i, per descomptat, la que més es dedica a la depredació dels escasos recursos del planeta, la qual cosa passa per l’expoli d’aquells que pertanyen a altres estats i nacions amb un clar perjuí envers aquelles societats que són les seues posseïdores i ames.

Així mateix, i degut a que els EUA estan a l’avantguarda de l’enorme consum de combustibles fòssils amb la consegüent emissió de gasos a l’atmosfera, són els responsables de la disminució de la grossària de la capa d’ozó i de l’efecte hivernacle, provocant canvis en les condicions de vida i en el clima del planeta, els quals estan tenint conseqüències preocupants i més que previsibles pel que fa als processos de deshumidificació i de desertificació; canvis en la temperatura mitjana de la terra que ha produït un augment de l’escalfament global; l’allargament, per tant, de l’estació reproductora dels insectes depredadors d’aliments agraris els quals són uns forts competidors de l’home en la consecució d’aqueixos aliments; l’elevació del nivell del mar en derretir-se els casquets polars i els glaciars degut a l’augment global de la temperatura, etc., etc. D’una altra banda, els EUA estan imposant un model biolimentari que porta el camí d’anihilar el poc que queda de la biodiversitat. Darrerament, la seua negativa a signar el Protocol de Kyoto revela, d’una manera irresponsable i de conseqüències ben dramàtiques, la seua despreocupació pels altres i els seus problemes. En definitiva, la seva insolidaritat, el seu egoïsme i la seva forma d'entendre la civilització, configuren els EUA com una nació embogida i la civilització que produeixen com inequívocament patològica.
_______________________________________________________________________________________________
Salvador Llàtzer, llegida a la "taula" del Col·lectiu Alquibla el 28/11/2001.

Post Scriptum: A la WEB http://www.rebelion.org/ hi ha un cabal impressionant d'articles que són una vacuna imprescindible per a fer front als silencis i les distorsions de la informació convencional.