· TEMPS DE REVOLTA, TEMPS DE DIGNITAT
_____________________________________________________________________________________________

Aquest vol ser una reflexió ben curta. Va dirigida a la gent que estima el País Valencià, la terra on vivim. És gent que es preocupa per aquest País i pels qui hi vivim –interessats i desinteressats, autòctons, nouvinguts i estrangers-. Com molts de nosaltres detecten la degradació del territori, de les condicions de treball, així com les dificultats de la vida. És gent que ha vist com la depredació, el saqueig i el robatori dels recursos financers, econòmics, ecològics i culturals d’aquesta terra ha estat el pare nostre de cada dia. És una percepció que els ha costat de configurar, de percebre. Però aquesta percepció es va dibuixant més i més nítidament, i arriba a més i més gent. Aquesta, amb l’experiència del transcórrer de la vida i els resultats de la democràcia, va aprenent que no sols les solucions –sinó també els problemes- procedeixen de la gestió política d’aquells als qui la societat els ha donat el poder per decidir, actuar i transformar. La conclusió és clara: la mateixa política és la que perpetua la situació o qui l’ha de canviar.

Però, la gent, no sols es percep a sí mateix dins els marges dibuixats per les divisions practicades per l’Estat, sinó que també percep més enllà de sí mateix, i veu que, al seu voltant, hi ha altres que s’assemblen a ells, que són com ells, que són ells: andorrans, algueresos, rossellonesos, catalunyesos, mallorquins, eivissencs, gent de la franja d’Aragó. Catalans tots, com diria l’il·lustre sant valencià, Vicent Ferrer, en declarar els seus orígens. I les raons, que s’havien extraviat en el temps i la història (i podrien saber-se de manera clara i evident si la televisió servira per a alguna cosa més que desinformar, manipular i aïllar la gent dels pobles i les nacions sense estat) sorgeixen sense massa esforç, de vegades parlant amb la gent, de vegades viatjant; fins i tot, vivint entre ells: llengües semblants, territoris similars, cognoms idèntics, pensaments afins, valors compartits. I idèntics somnis i utopies, i, és clar, la mateixa història si arribàvem a gratar en el passat. I com no, compartim i patim, també, necessitats, problemes, marginacions i limitacions comunes.

¿Com no haver percebut abans que si teníem o ens afligien qüestions comunes, hauríem pogut defensar millor els nostres idèntics problemes? Per què la llunyania amb aquells amb qui més afinitats hi teníem i continuem tenint? Qui ha construït i ha alimentat aquest distanciament que ens separa d’aquells amb els qui més coses en comú hem tingut mai, i encara tenim, per configurar una comunitat de llengua, de cultura, de pensament, de cor i de sentiment? Qui s’entesta en trencar ponts i alçar murs entre nosaltres? Per què seguir els camins dels defensors d’un Estat, centre de les responsabilitats i la causa de les insofribles pàgines de la història, que sols ens ha dut persecució, repressió, inconvenients, decepcions, desgràcies i endarreriment, en el passat; i en el present, desengany, frustració, disgust i cansament?

A la revolta de les consciències li seguí la revolta de la resistència i la lluita per les llibertats, en particular la de les llibertats democràtiques; a la revolta de les llibertats democràtiques, la de les formes polítiques i canvis institucionals; a aquesta, la de la paraula i la informació no controlada pels poders públics; a la revolta de la paraula i la informació, la de la societat per aconseguir les apropiades condicions de vida dels homes; i a aquesta, la revolta identitària i de pertinença a una col·lectivitat amb característiques determinades per la història, la cultura, la llengua, l’economia, la laboriositat, la imaginació, la creativitat, i moltes altres.

Aquesta, –la revolta identitària i de pertinença a una determinat poble, a una nació- és la que cal, ara, assumir i empènyer. Assumir i empènyer la història i els valors culturals comuns, en definitiva, la realització de la nostra dignitat col·lectiva. I, ara, més que mai, perquè, per si no en tenim prou amb el que tenim, amb els temps de globalització en què vivim venen mal dades. I en aquestes, valencians, andorrans, rossellonesos, gent de la Franja, i de la resta, o construïm una comprensió clara de nosaltres mateixos, enfortim la nostra condició nacional i actuem de manera conjunta, nacionalment, o ni les pedres de l’idioma quedaran a peu dret. Una cançó ens encoratjava no fa massa: “Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà...”. Són els joncs amb que haurem de fer la mata. Esdevindrà forta, indestructible, important, poderosa, esperançadora. A condició que trobem el projecte, l’instrument i les voluntats resoltes de portar-lo a cap.
_____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, B.Hernandis, J.Antón. IV-IX-MMIV