·9 d'OCTUBRE: CAL
ANAR MÉS LLUNY



De tots els viatges que s'han de fer, aquest és, possiblement, el més aspre i cansí. És també el més dolç i embriagador -tot i que, potser, és plé de desencís- perquè es fa enmig de la indiferència de molts. Però sabem -sempre ho hem sabut- que s'ha de fer, que l'hem de fer i que no hem d'aturar-nos. Sabem que no podem defallir i que hem d'anar més lluny, molt més lluny, més lluny de l'ara i l'ací, a la recerca d'espais de llibertat i d'esperança. Sense desmaiar. Sense aturar-nos. Sense concessions a la fatiga i al desencant. Amb la ment i la passió obertes a l'aventura. Delerosos de trobar nous camins i territoris. Desitjosos de continuar la travessia. Amb l'ànsia d'arribar a l'horitzó. Anhelants i esperançats de trobar nous companys i viatgers amb qui creuar-te i aplegar-te. Intentant defugir les tempestes i les solituds. Posant proa a l'alba que ens assenyala nous aconseguiments i promeses. Esperançats de futur, de poder agafar-lo amb la ment, el cor i les mans; de fer-lo precipitar damunt nostre perquè les mans buides de present són plenes de no res, són mans mancades de passió i d'esperit de revolta necessàries per l'aparició de vida infinita que omplí l'ahir i l'avui; vida infinita que emplenarà l'esdevenidor, que ha de ser més lliure i lluminós. Vida infinita que lluitarà per afirmar-se entre altres formes de vida, que cercarà d'afiançar-se enmig de les altres vides. Vida que ha de combatre per ser mitjà, i no fi, per ser pont, i no termini, propiciant l'aparició d'altres vides que li han de seguir. Vida que vol arribar a la plenitud enmig de la conflagració i l'asfixia. Vida minúscula però vida també, com qualsevol altra. Tan especial com les del seu voltant. Tan valuosa com les demés, i diferent a totes. Vida necessitada de les condicions que l'han de fer arrelar-se, créixer i expansionar-se sense ofecs ni tragèdies que la facen esbufegar i escridassar com el bou acabat de guillotinar a l'escorxador per la mà que exercita amb precissió i destressa el coltell punxegut i tallant. Mes cal evitar els coltellaires, car les seues són mans que ens portaran cap a la deriva tràgica i destructora; no podem confondre-les amb les mans d'un daimon familiar, que advoca davant els deus en les desgràcies. Les seues no són mans de vida. Són mans d'esclavitud, mans brutes que sols reclamen servitud, obediència i sotmetiment a l'ordre de les coses imposat pels Senyors de la Foscor i la Dominació. Mans que provoquen la paràlisi de les ments i les consciències, mans que empresonen races d'homes, mans que sotraguen lleis, mans que condueixen exèrcits, mans que controlen pobles i països, mans que fulminen vides, que ofeguen les paraules, els sentiment i la vida, perquè sols així ells -els Senyors de la Confusió i l'Engany- poden jugar al seu gran joc.
____________________________________________________________________________________________
Salvador Llàtzer,10/99