MATERIALS DE RECOLZAMENT

A PROPÒSIT DE LA FILOSOFIA

A les societats democràtiques actuals l’objectiu del sistema de la propaganda consisteix en la fabricació del consens: així s’evita que es puga percebre la realitat sembrant la confusió. Açò es fa a través de:

(1) el control del llenguatge, els temes i les definicions mitjançant la deformació dels

      conceptes (per exemple: “terrorisme”, “pacificació”, etc. – construcció de la Newspeak

      d’Orwell);

(2) l’acusació de l’opositor com a part del problema, no com a part de la solució; inici de la

      dinàmica del seu desprestigi (estigmatització) amb l’acusació d’irresponsabilitat.

(3) la persecució implacable de l’oponent, el seu arraconament a través de l’insult

      sistemàtic i el sotmetiment a una permanent difamació per part dels media al servei del

      poder.

(4) l’estigmatització de l’opositor i la seua satanització presentant-lo com enemic de la

      societat i com a amic de terroristes, arribant, si cal, a assenyalar-lo a ell mateix com a

      terrorista).

Amb el control de l’opinió pública a través del pensament únic, es va configurant una situació que té cada vegada un major perfil totalitari = predomini d’una élite a través de la ideologia del Racionalisme Oligàrquic: contraposició d’interessos de la gent (“ramat esgarriat”) i interessos de les élites. La democràcia esdevé una “democràcia de l’espectador”. Aquest, cada vegada esdevé més inhibit, més apàtic i més incapaç d’organitzar-se, desmobilitzat, que és el seu estat ideal.

Si hi ha grups i persones que com les feministes, els moviments antinuclears, els ecologistes, els antiglobalització, els antimilitaristes, els pacifistes, etc. actuen organitzadament i no s’avenen a quedar-se quiets, aleshores es comença a parlar de “crisi de la democràcia”. I l’élite imposa ràpidament tirar mà d’altres recursos per domesticar la dissidència.

Un d’eixos recursos imprescindible en el control de la gent i de l’opinió pública es l’apel·lació a la por (fabricació d’un previsible enemic: els russos, Castro, Gadafi, Sadam, el fonamentalisme islàmic, el terrorisme internacional, els àrabs). Tenim aquí tots els signes d’una cultura totalitària. Serveixen per a desviar que la gent es puga preocupar de les causes de la degradació de la seua vida, dels problemes que els afecten: problemes relatius a la salut, l’educació, els sense llar, els aturats, l’índex de criminalitat, la delinqüència creixent, les presons, el deteriorament dels barris perifèrics, l’augment de la pobresa, la indigència, el creixement del deute extern, la regressió dels salaris reals, l’agressió als drets humans i als drets civils, la reducció de la llibertat individual, etc.

Una altra recurs per controlar la societat, és la falsificació de la història: la veritat queda soterrada sota muntanyes de mentides: ex. les enquestes sobre els morts a Vietnam parlen de 100 mil, quan en realitat en foren entre 3 i 4 milions). I és que “no ens diuen la veritat  perquè ens tenen por –diu Chomsky. Temen que si ens assabentem de la veritat els parem els peus. D’ací les mentides. D’ací el sistema educatiu, els mitjans de comunicació. I així tot”.

Comenta la següent expressió:

            “La propaganda és a la democràcia el que la porra és a l’estat totalitari”