ACOMIADAMENT DELS COMPANYS DE L’INSTITUT “Josep Ma Parra” - 2008
(O el que haguera volgut llegir-vos i no em vaig atrevir per no fer llarg el meu parlament)
Estimats companys que feu més acollidora i suportable l’arribada a aquesta fita a partir de la qual haureu de continuar el camí sense la meua presència:
Gràcies per aquesta estona d’agradable i bulliciós simposi que de ben segur quedarà com un record dolç i inesborrable en la meua memòria.
Com ha dit en una recent entrevista el filòsof Jostein Gaarder “La vida és una visita molt curta”. I té raó des de la perspectiva d’un com jo que ja ha fet una gran part del camí. Ara que sóc on sóc, no tinc un altre remei que dir que la vida ha passat molt ràpidament. No ha estat cap juguesca d’un déu o un dimoni, espere, perquè si no, em sentirà i ja sabeu que parle poc però quan he de parlar, parle. I procure que se m’entenga. Espere, no obstant, no acumular més enemics a la porta de casa.
Em veig a mi mateix com un espectador de la vida, com un que intenta entendre-la una mica i reflexionar sobre ella: un espectador no sé si dir privilegiat, però sí interessat i compromès amb algunes interpretacions de la realitat i posicionaments que m’han costat no pocs problemes i distanciaments. Veureu, i perdoneu-me que per uns instants convertesca el meu pensament- jo mateix, en definitiva- en centre de l’univers, en una mirada particular sobre el món i la realitat:
Vaig ser espectador del franquisme, el qual, convertit en un continuum eternitzable, intentava l’impossible paper de ser representatiu, legítim davant el món i mostrar que la seua no era la pau dels cementiris. Moments difícils i complicats per a una ciutadania resignada, silenciada i atemorida que nodria les inacabables cues d’uns temps d’escassetat de tot.
Vaig ser espectador de l’extensió generalitzada de la ràdio, primer, del telèfon, després i, una mica més tard, de la TV. I d’un control molt més eficaç –tot i que en aquells moments no ho sabia, és clar- de la paraula, la notícia i la música. Se’ns “descobria el món” i se’ns enrolava, fascinats, en les realitats, somnis i mentides –també les mentides- que feien desfilar davant les nostres oïdes i els nostres ulls. El Pik-Up, tota una invitació a les reunions en domicilis, habitacions i locals, facilitadores de privacitats no acostumades, posava la cirereta d’un canvi en els costums i la moral.
Vaig ser espectador de l’explosió estético-musical dels 60. Tota una incitació a defugir l’autoritarisme i el control dels pares. Més tard, la revolta insinuada es materialitzà en veus denunciadores de manca de llibertats que s’enfrontaren als poders dient-los NO! obertament. No obstant, de tota aquesta història que presagiava canvis en tots els ordres de la societat, sorgia un nou esperit gregari i de ramat. Els amos estaven contents perquè aparentment res escapava al seu control i, a més, feien caixa.
Vaig ser espectador dels importantíssims processos de descolonització que imparablement, se succeïen al món: els anys 60 fou el del “boum” i des de l’emancipació de Xipre en el 60 fins a la de Montenegro en el 2006 es produïren 17 a Europa; 38 a l’Àfrica; 4 a l’Orient Mitjà; i 11 a l’Àsia.
Vaig ser espectador de trens i estacions plenes de famílies nombroses que marxaven a la verema fugint de l’escassetat i la fam. La versió oficial que parlava de pau, ordre, benestar i progrés, i que no existien antagonismes ni conflictes socials, s’esquerdava. Tot un desafiament a la reflexió.
Vaig ser espectador d’allò que els mitjans anomenaven Guerra Freda. Un vell discurs -el de la amenaça i la por-, avalat pel Gran Germà d’aleshores que és el mateix que el d’ara. L’holocaust anunciat fou per a alguns un xantatge per a afavorir interessos d’origen geoestratègic i econòmic.
Vaig ser espectador de la Revolta del Maig del 68. Tota una protesta dels universitaris que no visqueren cap guerra mundial i que, en principi sols exigien canvis tan ingenus com que pogueren entrar a les Residències on eren les xicotes. Clar que la cosa es va complicar molt després i, fins i tot feren dubtar el President de França, que desaparegué unes dies del país. Al final tornà el garrot, triomfà el seu imperi i es va restablir l’“Ordre Etern de les coses”.
Vaig ser espectador terroritzat del que la TV emetia sobre la mal anomenada Guerra del Vietnam i la resta d’agressions americanes a Cambodja i Laos. Una paraula per definir allò era l’“HORROR”. Els “civilitzats” mostraven el seu veritable rostre.
Vaig ser espectador de l’avanç científic i tecnològic, que ara mateix no sembla tenir aturador. La investigació, els seus mètodes, programes, objectius i tècniques, són a la base d’un món que ha revolucionat l’activitat humana, així com les vides personals i les de les societats fins a límits –no exempts de perills- difícilment somiats pels utòpics.
Vaig ser espectador de com la Universitat Literària de València, feia esforços per sortir del control de les idees, intentava obrir portes i finestres a la llibertat. Malgrat els delators, la policia, els empresonaments, les pallisses i les tortures, el descontentament creixia i la llum ja era al final del túnel.
Vaig ser espectador de l’atac al Palau Presidencial, a Santiago de Xile, on Salvador Allende i els membres del seu govern intentaven resistir (1973). La CIA, treballant per a la Transnacional ITT, i Pinotxet fent el treball brut, enderrocaren un govern democràtic que sols pretenia que els recursos de Xile foren per al xilens. La mort inicià el seu passeig.
Vaig ser espectador del desplegament dels satèl·lits de telecomunicacions dels països i per a tots els usos imaginables –els militars també- que ens portaren notícies i intranquil·litats –de vegades manipulades- provinents d’altres societats.
Vaig ser espectador de la mort del dictador Franco (1975) un militar que seguint una llarga tradició, cregué que ells no estan per a defensar la societat dels enemics exteriors sinó per a domesticar la població quan aquesta reivindica llibertats. Foren 40 anys de vergonya pròpia i aliena, amb final dramàtic per a alguns que es prengueren les llibertats seriosament. Les fosses, silenciades, són no obstant, ben a prop; sols cal mirar.
Vaig ser espectador de l’arakiri franquista que ens dugué a la “normalitat democràtica” procedent del “atado i bien atado”, amb una monarquia que garantia que els vells dimonis familiars no tornarien a aparèixer a l’Estat, impedint si calia l’asfixia de llibertats bàsiques.
Vaig ser espectador de com els soviètics els guanyaren la mà als americans en l’anomenada “cursa de l’espai” en col·locar Yuri Gagarin fora de l’atmosfera terrestre abans que ho fes cap europeu o americà.
Vaig ser espectador del Concili Vaticà II i com, l’església catòlica, recolzava els moviments d’alliberament i excel·lia en la defensa dels Drets Humans, sobretot a l’Amèrica Llatina. Un somni breu perquè aviat l’Esglèsia tornà al silenci còmplice amb els Amos de sempre per oprimir tothom, pobles indígenes inclosos.
Vaig/varem –caldrà dir ja- ser espectadors dels viatges espacials i de l’arribada de l’home a la Lluna. Propietat exclusiva dels enamorats, havia deixat de ser un territori immaculat. La ciència culpable, a més, del desencantament de la realitat?
Vaig/varem ser espectadors de l’aparició d’Acció Cultural del País Valencià, una organització per a la defensa de la cultura i la llengua del País, com l’Omnium Cultural i l’Obra Cultural Balear a Catalunya i Balears. Els “Premis Octubre”, la intercomunicació radio-televisiva de l’espai catalanoparlant, els “Casals Culturals Jaume I”, les reivindicacions dels “9-d’octubre” i els “25 d’abril”, i l’actual CENTRE de CULTURA CONTEMPORÀNIA, són un saldo molt interessant.
Vaig/varem ser espectadors de la popularització d’ Internet, instrument que poc a poc està formant part del nostre paisatge informatiu, cultural, domèstic i professional, imprescindible en el món actual, ple d’avantatges i d’inconvenients. I al damunt de tot, “Echelon”, eixa espècie de Gran Germà a la Xarxa.
Vaig/varem ser espectadors de la descomposició i caiguda de la URSS. Un imperi que s’esfondrava davant els ulls perplexos i incrèduls de tothom, i d’on aparegueren noves nacions: Estònia (1991), Letònia (91), Lituania (91), Georgia (91), Eslovènia (91), Croàcia (91), Macedònia (91), Moldàvia (91), Ucraïna (91), Bielorússia (91), Bòsnia-Hercegovina (92), Txèquia (92), Eslovàquia (92), Andorra (93), Montenegro (2006) i, ahir mateix, Sarajevo (2008).
Vaig/varem ser espectadors de les guerres i conflictes més recents, com les del Líban (del 75-82), Timor Oriental (1975), Argentina (1976), Angola (1976), Guatemala i El Salvador (1980 i ss.), Nicaragua (1982), Granada (1983), Panamà (1984), repressió turca i iraquiana contra els kurds (dècada dels 80), la 1a Guerra del Golf contra l’Iraq (1991), Somàlia, Afganistan (1992), Haití (1994), Sudan (1998), la Guerra contra els Talibans a Afganistan una altra vegada (2001), la 2a Guerra del Golf contra l’Iraq (2003), la inacabable de Txetxènia, i altres llocs on tornarem a veure més del mateix: bogeria, estupidesa, prepotència, iniquitat, homicidis, assassinats, lletania de realitats que es perpetuen en la història. No m’oblide de Palestina, no. Impossible.
Vaig ser, i ho som encara, espectadors i pacients de la Globalització, un macro-fenomen comunicacional, econòmic, comercial, social, cultural, que encara s’està desplegant i que és contestat fins i tot des de les trinxeres dels defensors més insignes de la globalització, com l’expresident del Banc Mundial Joseph Stiglitz. Els detractors –és clar- volen un altre tipus de globalització, o de món, que ve a ser el mateix.
Darrerament vaig ser espectador de l’atac i l’ensorrament de les Torres Bessones (11/09/2001), i encara no em sé avenir del que vaig veure, del que digueren que havia passat, del que uns altres digueren que realment havia passat, i del que molts ex-caps de governs europeus digueren públicament que hi passà, una vegada deixaren el càrrec i la representació. La versió oficial continua sent –tot i que és la que volen que passe a la història- rebutjada.
Per totes aquestes coses i alguna més que, o no he sabut detectar, o he decidit ometre, puc dir que he estat bàsicament un espectador al llarg de la meua vida. La meua mirada és com moltes altres, una mirada esbiaixada, deformada. Però, què li anem a fer: és la meua, és la que tinc i és la que com a espectador us volia contar perquè tot açò forma part de la meua vida i m’ha constituït ja que, com algú ha dit, en tant que animals històrics som una mica també el que hem viscut. Enmig de tot açò, la lectura, la reflexió, el comentari, el diàleg i les propostes, labor pròpia d’un docent com jo que ha mirat en la vida i n’ha intentat extreure una interpretació que donés sentit a les coses per transmetre-les a les generacions futures. [Aquesta és la tasca que us tocarà continuar fent, ara, sense mi.] Una tasca que exigeix treball i complicitats amb les generacions presents per a poder edificar homes nous i societats noves [a les que, estic segur, ajudareu amb coratge, un coratge que als majors com jo ja ens comença a abandonar.]
Deia l’altre dia l’escriptora Patrícia Gabancho que “avui tothom es jove fins que es prejubila”. Bé, doncs a partir d’ara ja sóc una altra cosa perquè em prejubile. Des d’aquesta nova condició faig els meus vots i vull fer un brindis perquè la flama dels vostres esperits joves no s’apague i us done la força i les energies perquè continueu realitzant -o ajudant a realitzar- aquesta feina antiga, sagrada i alliberadora com és -com ho ha de ser- l’educació de les generacions futures. Mai us oblidaré i us portaré sempre en el meu cor fins el dia de la meua mort. Fins sempre.
S.Llàtzer, 30 de Juny del 2008