·ADAPTACIÓ A LA SUPERVIVÈNCIA
______________________________________________________________________________________________

Hi ha una expressió del sentit comú molt utilitzada per la gent que aparenta transpuar clarividència, seny, utilitat, fins i tot, moralitat: Cal adaptar-se a la situació, diuen; o també: Hi ha que sobreviure com es puga; al límit: Adaptar-se o morir, dita amb una mica de sornegueria còmplice.

Però enmig del context de civilització que estem vivint, les expressions com aquestes han de ser relegades perquè suposen que han de continuar existint àmbits de degradació humana, explotació i misèria com els propiciats per situacions tercermundistes que els homes i les societats han viscut durant llargs períodes, el que no deixa de ser un atemptat a la vida i una immoralitat profunda i sagnant que hem d'ajudar, al menys, a no apuntalar amb la nostra tebiesa. I és clar que no perquè deixem d'utilitzar conceptes com el d'"adaptació" desapareixeran les situacions degradants; però, si ajudem a desvetllar les situacions com són, possiblement ja estem posant les primeres pedres de la dignitat i a l’inici de la batalla contra les injustícies que pateixen els humans.

Possiblement l’home passa per tres situacions vitals que encara subsisteixen, més o menys encavalcades:

La dels que busquen i aconsegueixen fruir d'"una vida bona i feliç", en tant que fi últim al qual la vida ha de dirigir-se, tal i com precisava l'ètica aristotèlica, vida de la qual únicament algunes élites han pogut gaudir sobre la base del seu domini i situació de privilegi, construït en base al sotmetiment i el treball d'altres als quals subjectaven a condicions de vida d’explotació i degradació increïbles. No és la situació de la majoria sinó de minories que poden dedicar-se a una vida tranquil·la, sense estretors materials ni amb la culpabilitat necessària que les porte a canviar les seues orientacions respecte del que val la pena perseguir en la vida, tot i l’advertència de Hobbes de que una vida tal mai no és una meta, un punt d’arribada, sinó un mitjà, un procés ("la felicitat consisteix en prosperar, no a haver prosperat").

D'una altra banda, hi ha una part més nombrosa de gent que viu, al menys en el primer món, amb una certa decorositat material i moral. Per a una gent com aquesta no deixar-se enxampar pels paranys que els depara la vida, podria ser un desiderata no massa dificil d’aconseguir. Sempre li demanarien una mica més a la vida, però amb el que tenen van tirant i, si conserven el cap en el seu lloc, poden defugir les angúnies econòmiques i els sotracs sempre fastigosos de la dinàmica consumista.

En tercer lloc hi ha una massa immensa de gent, la del tercer món i les borses de depauperació que s'afiancen també en alguns països capitalistes rics. Aquesta gent ho passa mal, realment. No sabem com veuran la vida, però la pobresa i la misèria són fenòmens terribles per als qui les pateixen. Sols recordar-les és reviure etapes d’escassedat de tot: de subalimentació, de cues per a l’aprovisionament, de manca de recursos, de poques opcions de treball, de malalties de tota mena, de condicions de vida terribles, de manca d'educació, d’impotència de la sanitat, d’inoperància de l'organització social i política, de degradació i de misèria en tots els ordres i per tot arreu, de morts inútils i estúpides, etc.

Si cal adaptar-se a algun tipus de vida és a aquella que pot ser, i ha de ser viscuda, amb decorositat material i moral. Una vida en la qual els mínims són els d'una vida amb treball, econòmicament decorosa i que, en el nostre context ha de ser, a més d’irrenunciable, universalitzable. Per això, hem de rebutjar l'adaptació a la pobresa i a la misèria ja que no pot ser una opció vàlida per als humans que el que necessiten, volen i hi tenen tot el dret, és a viure, al menys, amb dignitat.

Si propiciem una "filosofia de l'adaptació", una "mentalitat de l'adaptació", una educació que mantinga com a premissa fonamental l'adaptabilitat a la situació que a cada home li ha tocat viure, aleshores el progrés moral i social es degradarà més encara del que ja ho està. Adaptar l'individu a situacions d'emergència supervivencial pot ser útil per a determinades i molt puntuals situacions davant catàstrofes que deixen els pobles vivint al límit de les seues possibilitats, i a la gent en el més espantós dels drames. Però donar com a sediment bàsic de les ensenyances una filosofia de l'adaptació a les situacions generalitzades de precarietat, induir que una vida de supervivència ha de ser el medi en el que la gent de quasi tot el món ha de debatre's permanentment, etc., pot ser un inconvenient fins i tot, per a aquells que en qualsevol temps i societat s'apropien de la part més gran del producte social.

La revolució agrícola (esdevinguda fa 10.000 anys), i la revolució industrial (esdevinguda al segle XVIII), sempre han significat passos endavant en la humanitat, i han estat això: revolucions, processos de canvi que han significat la possibilitat que altres de nous es donaren. Però, l'"adaptació" com a narcòtic del pensament, com a mecanisme de l'acceptació de les condicions inhumanes i de misèria en les que els pobles del 3r món es debaten res no presagia en favor d’ells ni res de bo no diu en favor nostre.

Amb mesures així s'està propiciant que aquests països continuen en la seua situació de prostració i d'obediència a aquell o aquells que dicten les regles per les quals els països pobres no han d'agafar les regnes de la seua dignitat i el seu alliberament, sinó que han de permanéixer sempre sotmesos als dictats dels seus amos i depredadors. En definitiva, a la seua postergació i misèria i a l'oblit de tothom.
______________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, professor de filosofia. Publicat a LA INTRO, 07/2001.