APRENENTATGE i MEMORIA
Introducció
Havíem afirmat que la Psicologia actual es definia fonamentalment com "la
ciència de la conducta o comportament animal i humà". La conducta és allò
que els organismes fan i, és clar que tot allò que fan no és producte d’un
aprenentatge. La conducta apresa, doncs, no és l’única conducta que exhibeixen
variats organismes, encara que siga considerada pels psicòlegs com la conducta "par
excellence"; i l’aprenentatge, com el procés d’adquisició de comportaments
més important, a la vegada que el més estudiat en els darrers temps.
Mitjançant el comportament, un organisme entra en relació amb el seu medi
ambient amb la finalitat de nodrir-se, reproduir-se, satisfer-se. Aquesta
relació amb l’entorn permet mantenir l’equilibri intern de l’organisme, un
equilibri que és necessari per a continuar vivint. Com les possibilitats de
supervivència d’un organisme depenen de la seua capacitat per a discriminar,
integrar i coordinar estímuls i informació sobre aquests, resultarà que eixes
possibilitats seran majors com més complexes siguen, des del punt de vista
evolutiu, els seus sistemes de cèl·lules encarregats de tals missions (en el cas
dels animals, el sistema nerviós i el cervell), que faran que un organisme
responga més plàsticament, més adaptativament, amb respostes més variades. En el
cas d’alguns animals, com la formiga i l’abella, es tracta de conductes
heretades biològicament, de caràcter molt complex, però sense possibilitat
d’adquirir-ne més; en el cas de l’home, les respostes són innombrables, ja que
el seu cervell li possibilita una gran quantitat de conductes que no són
heretades sinó apreses.
Aquesta darrera qüestió ens porta a fer una precisió necessària per a no tornar
a caure en una polèmica ja totalment superada, i que de la mà de la
Psicologia Experimental i l'Etologia, establia que l’herència (o
naturalesa) era la responsable de l’aparició del comportament, en el segon cas,
mentre que l’entorn (o cultura) era el factor determinant, en el cas de la
Psicologia Experimental. La precisió esmentada va en la direcció d’establir
que l’existència d’un comportament sempre és fruit de la interacció
herència-ambient. En el nivell animal, malgrat la inicial distinció feta
pels primers etòlegs entre comportament innat i comportament aprés, sabem ja
avui que la majoria de les pautes de conducta inclouen a la vegada components
innats i components apresos. En el nivell humà, hom ha arribat a una conclusió
semblant propiciada per l'Etologia, la qual si bé ha reconegut la
importància fonamental del paper de l’aprenentatge i la intel·ligència en el
desenvolupament del comportament humà, ha subratllat l’existència de
comportaments innats en l’home (cosa que nega la teoria ambientalista).
Diverses classes de comportaments
En l’home i els animals, els comportaments tenen orígens molt diversos, puix
encara que sapiguem que l’aprenentatge és una de les millors solucions amb la
qual l’evolució ha dotat un organisme per a la seua adaptació al medi, tanmateix
hem de dir que no és l’única possible solució. Existeixen també pautes fixes
d’acció (P.F.A.) que són formes heretades genèticament per a respondre
adaptativament a determinats canvis ambientals. Entre aquestes pautes podem
esmentar els reflexos, els instints, el troquelat, les activitats endògenes,
etc. Vegem-les una a una:
Els reflexos
Una idea molt estesa entre els psicòlegs és la de que un animal, quan actúa, ho
fa sempre com a resposta a un determinat estímul, extern o intern, que actua
sobre ell abans no emeta l'esmentada resposta o comportament. La resposta,
doncs, es produeix sense que l'individu passe per un procés previ d’aprenentatge
o condicionament. Es més aviat, una resposta innata, una pauta fixa d’acció (P.F.A.),
prefixada per l’herència biològica, inherent a l’espècie, de vital importància
per a la supervivència de l'individu front a les incidències del medi i una de
les primeres línees de defensa autorregulatives de l’organisme.
Filogenèticament apareixen molt prompte, en els metazous i, d’acord amb les
diverses situacions vitals de cada organisme, són molt variats, si bé alguns com
els que es refereixen a funcions bàsiques, com la respiració o l’evitació
d’estímuls nocius, posseeixen un caràcter universal (Pinillos,op.cit.pàg.233).
En l’home existeixen moltes classes de reflexos incondicionats que provoquen
respostes incondicionades (és a dir, no apreses), com per exemple, el reflex de
sobresalt, el de contracció de la pupil·la, el de salivació, el d'orientació, el
patelar, etc.; a més a més, mantenint les funcions vitals bàsiques existirien
circuits reflexos de gran complexitat que apareixen regulant funcions tals com
la succió del nounat, els moviments peristàltics, la tensió arterial,
l’activitat cardíaca, el sexe, etc.
Encara que pensem que el reflex incondicionat és un tipus de resposta simple i
directa d’un organisme o part d'ell a algun estímul del mig, la veritat és que
inclús el més senzill d’ells, com el reflex patel·lar, comporta l’estimulació de
nombroses fibres sensorials que a la vegada es connecten amb moltes altres a
nivell medul·lar.
Els reflexos incondicionats es diferencien dels condicionats no obstant
compartir amb ells algunes propietats. No poden ser considerats com una conducta
de ple dret, la qual cosa lluny de significar que el seu cometut conductual siga
menyspreable, és més aviat reconèixer que ells constitueixen una de les bases
més essencials del comportament evolucionat (Pinillos,op.cit.,pàg.236).
Activitats endògenes (o activitats "in vacuo") i mecanismes desencadenants de
la conducta
En el cas que acabem de veure, el de la conducta reflexa, les respostes es
produeixen sempre davant la presència d’estímuls que incideixen sobre un
organisme. Ara bé, ¿necessita el sistema nerviós ser sempre excitat per estímuls
per a produir un comportament o, pel contrari, pot actuar també per pròpia
iniciativa?
La moderna Etologia ha comprovat açò segon, és a dir, que molts
comportaments semblen espontanis, es realitzen sense que cap estímul intern o
extern no hi intervinga. A tals activitats hom les anomena endògenes o
activitats "in vacuo". Konrad Lorenz, el pare de l'Etologia, descriu la
conducta d’un estornell en captivitat i isolat dels seus congèneres des del seu
naixement, al que mai li s’havia donat l’oportunitat de caçar insectes; no
obstant això, l’estornell, quan volava, obria i tancava el bec, com si agafara
un insecte i, després s’aturava i feia moviments de deglució. Les primeres
confirmacions experimentals de l'esmentada activitat espontània del sistema
nerviós es donaren en el camp de la Neurofisiologia, assolint una gran
divulgació les experiències de Von Holst, en 1935, amb anguiles. Operant
en una d’elles i separant l’encèfal de la medul·la i després els nervis dorsals
d’aquesta, la deixà sense poder rebre estímuls externs ni interns i, tanmateix,
l’anguila seguia realitzant en l’aquari i de manera perfecta, el típic moviment
ondulatori per a desplaçar-se.
El fet que existiren aquestes conductes espontànies, com les activitats
endògenes, d’una contribució innegable per a la supervivència biològica, va fer
sospitar que deurien estar controlades, per a esdevenir més útils a l’animal,
per mecanismes inhibidors que bloquejaren els impulsos emesos pels centres
espontanis fins que no fora precís, així com complementats per mecanismes
desencadenadors que suprimirien la inhibició, i que sols actuarien quan l'animal
es trobés en presència d’estímuls particulars (els anomenats estímuls-senyal).
L’existència d’aquestes classes de mecanismes ha estat demostrada per Roeder
en els seus treballs sobre la Mantis Religiosa. Si seccionava una
determinada part del sistema nerviós de la Mantis (ganglis protocerebrals),
l’animal es posava a marxar espontàniament; pel contrari, quan el seccionava per
una altra part (ganglis subesofàgics), els moviments s’aturaven. D’aquí deduí
Roeder que els ganglis protocerebrals contenien els mecanismes inhibidors
que impedien que els impulsos generats pels ganglis subesofàgics arribaren a les
potes. Per això la femella d’aquest animal devora el mascle començant pel cap
quan aquest tracta de copular; en aquest moment l’activitat sexual del mascle
hom intensifica al desinhibir-se i es consuma exitosament.
Pel que fa als mecanismes desencadenadors de respostes estem obligats a esmentar
aquí els treballs de Niko Tinbergen amb els mascles del peix espinós, la
conducta dels quals (en aquest cas es tracta d’una conducta agressiva) es
desencadena davant la presència de models o reclams molt grollers, sempre i quan
van proveïts d’un ventre roig, que és l’estímul específic, o com hem dit abans "estímul-senyal"
que desencadena la conducta d’atac de l’espinós. Els mecanismes desencadenadors
són innats i molt nombrosos. De tipus òptic, com el que hem vist en el
peix espinós; de tipus acústic, com els que exhibeixen els grills, els
llagosts, les granotes i molts ocells que amb els seus cants fan per atreure les
respectives femelles i iniciar el comportament de festeig; de tipus químic,
com és el comportament de festeig que es desencadena davant determinades
substàncies químiques emeses per les femelles de les papallones nocturnes que
poden ser captades a molts centenars de metres de distància pels mascles d’eixa
espècie, o el comportament de recerca de l’aliment que es desencadena en els
taurons davant la presència de la sang que capten amb l’olfacte.
El gran problema de les activitats endògenes, com diu Pinillos, és que,
encara que en la majoria de casos els animals exhibeixen conductes que s’adapten
a les circumstància concreta i contribueixen, per tant, a la supervivència, en
altres casos com el de l’estornell de Lorentz ja citat, o el d’un
esquirol que efectua tots els moviments necessaris per a soterrar una nou en un
sòl de fusta (acció impossible aquesta), demostren la seua estereotípia i
automatisme, la seua desconnexió del context i, en definitiva, la seua manca de
sentit adaptatiu concret. En conclusió, doncs, esdevenen esquemes rígids sense
valor supervivencial (Pinillos,op.cit.,pàg.222).
Els instints
El terme "instint" és un concepte que ha jugat un important paper en la
Psicologia Animal del segle passat i començament d’aquest, que s’utilitza
amb profusió en el llenguatge de sentit comú, que té una gran importància dins
la moderna Etologia, i que evidentment continua essent objecte d’apassionades
discussions.
Des de la definició de Mc.Dougall fins que es produí la lògica reacció
dels adquisicionistes (Watson, Dunlap, Yerkes, Woodworth), es proposaren
tantes classes de conducta instintiva que pràcticament tot tipus de conducta
-inclosa la humana- tenia un origen instintiu.
La definició que més ha quallat ha estat la feta per Niko Tinbergen, el
qual estableix des de l'Etologia, que
"un instint és un mecanisme nerviós jeràrquicament
organitzat, sensible a determinats estímuls -interns
i externs- que el carreguen, desencadenen i dirigei-
xen, i que respon a tals estímuls amb moviments co-
ordinats els quals contribueixen a l’eficàcia biolò-
gica de l'individu i de la seua prole".
Per a que una conducta fos instintiva deuria tindre, en línees generals, els
requisits següents:
a) ser innata, és a dir, executable sense cap intervenció d’experiència o
aprenentatge o aprenentatge.
b) ser estereotipada, és a dir, realitzar-se d’acord amb unes pautes fixes,
invariables en la seua forma i ordre d’execució.
c) ser específica, és a dir, compartida per tots els membres de l’espècie.
d) desencadenar-se indeliberadament davant cert tipus d’estímuls externs i/o
intraorgànics.
e) continuar-se fins la seua consumació, una vegada desencadenada.
f) posseir un grau de complexitat superior al del simple reflex.
g) tenir un sentit supervivencial per a l'individu que l’executa i/o per a la
seua espècie.
h) segons alguns autors, ser saciables, és a dir, més difícils de provocar
després d’estimulacions reiterades.
(Pinillos,op.cit.,pàg.220)
Sembla que hi ha conductes genuïnament instintives; així la que exhibeix el
marsupial Didelphis Virginiana, el qual res més nàixer, sense ajut de sa
mare ni aprenentatge de cap mena, grimpa ràpidament pel cos d’aquesta fins
refugiar-se en la seua bossa on romandrà les primeres setmanes de la seua vida.
Però, conductes com aquesta, amb tots els requisits de la instintivitat, són
molt difícils de trobar, en opinió de Pinillos. És per això que
actualment es contemplen amb recel els intents de donar explicacions dels
comportaments prenent com a base els instints, terme aquest que en realitat
al·ludeix, més aviat, a tot un ventall de conductes molt diverses i amb
freqüència mal conegudes, les quals la majoria de vegades ni acompleixen els
requisits de la instintivitat ni poden incloure's en una mateixa categoria.
Però, l'Etologia no sols ha pretès explicar les conductes animals en base a
suposats o reals instints. Ha intentat també establir que les seues explicacions
de la conducta animal poden ésser vàlides quan s’apliquen a l’home i, per tant,
concloure d’ací que també la conducta humana pot ser explicada mitjançant
l'instint. Alguns autors (J.Toro,op.cit.,pàg.22) concedeixen que el
nombre de conductes innates en l’home és elevat, però sols algunes són
especialment significatives, i així cita: el plany, que pot ser de fam,
colèric i de dolor. La succió, complex mecanisme muscular, coordinadament
encadenat, que comprèn des dels moviments dels llavis fins la deglució. El
somriure, que perquè requereix una certa maduració neuromuscular, no fa la
seua aparició fins el primer mes de vida, essent desencadenat per canvis en les
sensacions, com escoltar certs sons, veure unes llampades lluminoses, percebre
moviment, etc.; més tard, farà la seua aparició el somrís social (cap els
7 mesos), provocat pel rostre humà. La resposta sensorial, és una altra
conducta innata, i implica el funcionament dels òrgans dels sentits, assegurant
des d’un principi la relació amb el mig físic, la recepció d’informacions, la
captació d’estímuls. I darrerament, l’activitat general (el nen es mostra
des del naixement com "nerviós" o "tranquil"), la qual cosa suposa una forma de
reaccionar congènita a l’estimulació general tant interna com externa.
És, en canvi, exagerat i arriscat establir l’existència d’instints sexuals (Montagu,op.cit.,pàg.68),
d’instints d’agressivitat, de territorialitat, de lluita i de guerra. Pensar que
existeixen uns tals instints està en contradicció amb els fets aportats per l’Antropologia,
la qual ha posat de relleu la manera en que molts pobles pertanyents a societats
recol·lectores-caçadores (els tassaday, els tasmanians, els bosquimans, els
esquimals, els pigmeus, els aborígens australians, els indis papago, els hopi,
els zunyi, etc. etc.) resolen els seus conflictes interpersonals, no estableixen
l’existència d’un territori com a propi, ni exhibeixen cap inclinació belicosa
ni guerrera.
Açò, en definitiva, posa de manifest l'enorme influència del medi social, de la
cultura, la qual va modelant (mitjançant educabilitat, aprenentatge o
experiència) tendències genètiques de conducta en maneres molt distintes.
D’aquesta manera, s’accepta el fet innegable que l’home hereta gens, que aquests
influeixen sobre la seua conducta, que eixos factors genètics, en canvi, no
determinen la conducta, i que aquesta no és cap altra cosa que un resultat de la
interacció entre herència i medi ambient. Els gens no determinen trets de
conducta; el que fan és influir en les respostes de l’organisme al medi, i
aquestes respostes seran diferents en la mesura en que siguen diferents els
medis que actuen sobre l’organisme (Montagu,op.cit.,pàg.252). La
determinació de la conducta humana no és, doncs, biològica, sinó social i
cultural.
Més amunt, quan donàvem la definició d’instint deguda a N.Tinbergen,
dèiem que aquell jugava un paper de primer ordre perquè contribuïa a assegurar
la supervivència, a fer més eficaç l’adaptació de l’organisme al mig ambient.
Juntament amb els reflexos, els instints són P.F.A. (pautes fixes d’acció),
modes de conduir-se característics i estereotipats propis de tots els individus
d’una espècie davant determinats estímuls que els ha permès eixir triomfants en
defugir les complicacions d’un mig variat. Per a eixos organismes tot va bé
exceptuat que es produesquen canvis en el mig que podem qualificar de
"dramàtics"; aleshores, els reflexos i els instints esdevenen un sistema
d’adaptació incomplet en 3 sentits (Blazquez,op.cit.,pàg.14):
1) la limitació del nombre de reflexos i instints
innats
significa una opció adaptativa incompleta i arriscada,
amb freqüència vàlida sols en hàbitats concrets. Així,
si la granota sols tinguera la possibilitat de llançar la
seua llengua als estímuls llambrejants (els insectes en
els quals la llum incideix sobre les seues ales), moriria
quan desaparegueren al no caçar tampoc altres po- tencialment
alimenticis.
2) són incomplets en un altre sentit: quant a
que l’estímul innat és solament alguna part
o propietat i no pas l’objecte o esdeveni-
ment complet. Així, la granota no caça
"insectes totals", sinó estímuls espurne-
jants: si li col·loquem paperets transpa-
rents, els caça una i altra vegada.
3) però, el que és més greu és que els reflexos i
els instints funcionen sols en les immediacions
de l’organisme i, per tant, eliminen les possibi-
litats d’anticipació, la deficiència de la qual és
molt greu. Així, la carència d’anticipació pot
ser fatal per a la mosca que no reacciona da-
vant una persona estàtica proveïda d’una pa-leta matamosques.
Per a finalitzar ja la qüestió i de cara a ser clarificadors al màxim, caldrà
capguardar-se del terme "instint" si es vol anar afinant en les explicacions de
determinades conductes, ja que sota aquest terme hom expliquen conductes molt
diferents, des de la conducta típica innata de l'esmentat marsupial Didelphis
Virginiana fins altres com els actes reflexos, les P.F.A., els actes "in
vacuo", les conductes específiques complexes encara mal conegudes, i alguns
comportaments humans en els que el reflex, l'emocional i l'adquirit es mesclen
de manera confusa.
Més fecund, tal vegada, resultaria tractar d'analitzar quines són les
estructures funcionals que hi intervenen de fet en l'exercici de cada classe de
conducta, en compte d’assumir que totes elles són regulades per uns suposats
principis instintius (Pinillos,op.cit.,pàg.227-8).
El troquel·lat, empremta o sensibilització
Al parlar dels instints hem intentat dir que els factors externs exercien una
considerable incidència sobre el comportament instintiu que és innat; en altres
paraules, que una determinació exclusivament genètica de la conducta és, en
principi, impossible. És el que passa amb les experiències de troquelat
descrites per K.Lorentz, les quals revelen la subtil manera en que les
primeres experiències dels animals neo-nats contribueixen al desenvolupament de
pautes de conducta filial atribuibles a objectes o animals distints dels
vertaders pares. La imatge de la parella significant (parella reproductora o
parella sexual) no ve preformada, sinó que s'estructura en el curs dels primers
instants, dies o setmanes que segueixen al naixement.
L’empremta podria definir-se com "l’aprenentatge d’una configuració
d’estímuls particular que desencadena una resposta innata, i que representa les
següents característiques:
1ª) sols ocorre en un període molt limitat de la vida de l’animal (en els ànecs
fins les 13-16 hores després
de nàixer).
2ª) una vegada adquirida, l’empremta és molt estable i, de vegades,
irreversible.
3ª) les seues conseqüències poden manifestar-se molt de temps després del moment
de l’aprenentatge
(en esdevenir adults els ànecs mascles sensibilitzats per l’home preferien
enamorar éssers humans
abans que les femelles de la seua pròpia espècie).
(Cruells,op.cit.,pàg.34
L’habituació
Probablement el tipus d’aprenentatge més senzill siga l’habituació, ja que no
suposa l’adquisició de noves respostes, sinó la pèrdua de les antigues.
Razran entén per habituació "la desaparició de les respostes a un estímul
quan es presenta reiteradament".
Es tracta d’un procés d’aprenentatge pre-associatiu, de caràcter negatiu, és a
dir, d’una adaptació negativa en la qual l’organisme aprèn a no fer. La seua
conducta queda, doncs, temporalment modificada a través de l’experiència, en el
sentit d’evitar la repetició de respostes innates sobrants o perjudicials des
del punt de vista de la supervivència. El soroll del vent, per exemple, pot
desencadenar una resposta de sobresalt la primera vegada; però, amb la seua
repetició, la resposta desapareixerà gradualment.
El condicionament clàssic
És un tipus d’aprenentatge on l’estímul que en principi no és capaç de
desencadenar una resposta incondicionada, acaba provocant-la a conseqüència de
la seua associació amb l’estímul que des d’un principi desencadena la resposta.
Són ja clàssiques al respecte, les mil i una experimentacions de Pavlov,
el qual realitzant experiències amb gossos aconseguia associar idèntiques
respostes a estímuls diferents el quals quedaven així mateix associats.
Estimulava un gos amb el so d’una campana o amb qualsevol altra senyal a la qual
responia amb el clàssic reflex d’orientació el qual s’extingia després de
repetir-se diverses vegades. La campana esdevenia així un estímul neutre.
Després, Pavlov li presentava menjar al gos (estímul incondicionat)
i el gos començava a salivar (resposta incondicionada). En un posterior
moment, Pavlov feia sonar la campana just en el mateix moment en que li
presentava el menjar (estímul neutre + estímul incondicionat). Al cap d’algun
temps de repetir la presentació conjunta d’aquests dos estímuls, l’animal
responia al so de la campana (estímul condicionat) amb la consabuda
resposta de salivació (resposta condicionada) però sense que hom li
presentés a la vegada el menjar.
L’estímul "neutre" s’ha convertit, per associació amb l’estímul incondicionat
(campana + menjar), en un estímul condicionat capaç de provocar una resposta
condicionada semblant a la provocada per l’estímul incondicionat.
El condicionament clàssic és un tipus d’aprenentatge que té un caràcter temporal
i que no es manté res més que si és reforçat. Si es deixa de reforçar es
produeix la seua extinció.
En l’home les respostes condicionades de major transcendència conductual són les
emocionals. Aquestes poden ser provocades per persones, situacions, objectes
paraules o idees, per obra i gràcia de l’establiment d’altres tantes conductes
condicionades. I no ho oblidem, són respostes completament involuntàries; si es
presenta l’estímul es desencadena la resposta encara que no ho vulga la persona
afectada. L’home és ací un ser passiu (Toro,op.cit.,pàg.17).
Condicionament instrumental o operant
Si en el condicionament clàssic o aprenentatge per condicionament responent
l’estímul ocorre abans que es produesca la resposta, en l’aprenentatge
instrumental o operant la resposta es produeix abans que es presente l’estímul.
D’una altra manera, un comportament instrumental (o aprenentatge instrumental)
és tot aquell que es produeix o es modifica en funció de les seues
conseqüències. Es diu "instrumental" en el sentit que s’entén la conducta
com un instrument de l’organisme amb la qual aconsegueix coses del medi; "operant",
perquè l’organisme opera, manipula, amb les seues accions sobre el medi.
El primer que estudià experimentalment l’aprenentatge instrumental va ser
Thorndike, el qual enuncià la Llei de l’efecte, la qual estableix que
"qualsevol conducta que en una determinada situació produeix un resultat
satisfactori, es farà més probable en el futur davant situacions semblants".
El problema d’aquesta llei és precisament que com la "satisfacció" és quelcom
íntim i inaccessible a l’observació científica, sols podem establir que alguna
cosa és satisfactòria per a algú perquè veiem que ho repeteix amb freqüència, i
a l’inrevés: quelcom es repeteix amb freqüència perquè és satisfactori, doncs
resulta que aquesta és ni més ni menys, una "explicació circular" (una "petitio
principi"). No obstant això, Thorndike va fer amb la Llei de
l’Efecte una aportació fonamental a la Hª de la Psicologia.
La qüestió fou corregida i completada per B.F.Skinner mitjançant la seua
Llei Empírica de l’Efecte. Aquesta llei diu simplement que tot aquell
estímul que seguint una conducta té la capacitat d’augmentar la seua freqüència
en el futur en situacions semblants, s’anomena reforç. I, és clar, sols
és reforç si es demostra empíricament. El factor reforç és fonamental, ja que la
repetició d’un procés de reforçament fa cada vegada més probable l’aparició de
la resposta condicionada, de la conducta apresa.
Però, juntament amb el reforç, Skinner col·loca un altre factor com
essent també fonamental: l'operant. D’ací rep aquest aprenentatge el seu
nom: aprenentatge operant. I açò perquè aquest tipus de condicionament o
aprenentatge resideix en el fet que la conducta de resposta d’un organisme opera
d’alguna manera sobre el medi ambient per a aconseguir el reforç o recompensa.
Per a aconseguir un control absolut sobre totes les variables que poden
aparèixer en una situació experimental, Skinner construí la seua famosa "caixa
de skinner", on sotmetia els animals a experiment. D’una de les parets de la
caixa sobreeixia una palanca que, quan per casualitat era trepitjada per
l'animal sotmés a experimentació, obria el pas per a que per un forat caigués
una bola d’aliment. Al cap d’un temps en el que s'han succeit de manera fortuita
accions com la descrita, arriba un moment en que l’animal prem de manera
continuada la palanca fins assaciar la seua fam. L'animal ha aprés d'alguna
manera que hi ha una relació entre l’acció de prémer la palanca i l’aparició de
la recompensa, que una cosa depèn de l’altra. En la seua conducta apareix una "propositivitat",
és a dir, que certs actes són ordenats amb notòria efectivitat a la consecució
de certs fins, tinga l’animal consciència d’això o no.
El condicionament operant, evolutivament més complet i superior que el
condicionament clàssic, es diferencia d’aquest fonamentalment en una cosa, i és
que amb ell es pot condicionar qualsevol classe de conducta que l’animal puga
realitzar amb plena espontaneïtat per a operar fins trobar l’estímul condicionat
mitjançant tempteig. En el condicionament clàssic l’estímul incondicionat és
imposat al subjecte amb independència del que faça o deixe de fer. En el
condicionament operant l'estímul incondicionat (que és un reforçador de la
conducta) depèn de la resposta condicionada emesa pel subjecte.
L’obra de Skinner és impressionant i no admet impugnació (Stevenson,
op.cit., pàg.139), però té el mateix defecte que ja observarem en Lorentz:
és criticable quan s’extrapola a la conducta humana en general. Aquesta
transposició al plànol de la conducta de l’home fou el que permeté Chomsky
mostrar l’absurd de pretendre explicar el llenguatge per part de Skinner,
en termes d’operants i reforços.
L’aprenentatge latent
Aquest aprenentatge ocupa un lloc més elevat que els anteriors des del punt de
vista filogenètic. Aquest aprenentatge és una proposta explicativa de
l'adquisició del comportament feta per Tolman i Honzik en 1930.
Tolman, influït per la Psicologia de la Forma, se separa del
conductisme, car no accepta que tot l’aprenentatge consistesca en connectar
respostes a estímuls, en un procés més o menys complex d’associació entre
estímuls i respostes mitjançant reforçament.
Per a ell intervenen en l’aprenentatge, fonamentalment, factors perceptuals i
cognoscitius, d’aquesta manera un organisme no aprèn una resposta específica a
una situació estimulant, sinó un coneixement de noves relacions entre estímuls i
la situació total. Tolman col·locà unes rates en un laberint deixant que
el recorregueren de dalt a baix, la qual cosa feien lentament cada vegada,
cometent errors i sense trobar ràpidament l’eixida al no trobar-s'hi cap
recompensa. Semblava que les rates no aprenien res. Nogensmenys, si estaven
famolenques i hi col·locava menjar (recompensa) al final del trajecte, el
recorrien més de pressa que abans i que altres rates que no havien recorregut el
laberint.
Tolman establí que un organisme construeix un "mapa cognitiu" que
conserva en la memòria, i així mateix realitza processos de percepció i
inferència que li permeten assolir les seues metes a través d’una flexible
variació de respostes, és a dir, anar als mateixos llocs per camins diferents.
Allò essencial d’aquest tipus d’aprenentatge, conclou Tolman, és la
capacitat per a posar en relació cognoscitiva les distintes parts del
camp-situació, de tal manera que quan l’organisme està situat en una part d'ell,
recorda o es representa el que hi ha en la resta i pot, a més, inferir maneres
escaients d’anar d’una part a una altra. L’aprenentatge latent o perceptiu, com
també hom l’anomena, té una gran importància per als animals en el seu ambient
natural; la memorització de la geografia dels voltants del seu habitacle, que
pot no tenir aparentment utilitat immediata, mostra el seu valor per a la
supervivència quan l’animal cerca aliment o parella, o se’n fuig d’un
depredador.
Aprenentatge per comprensió
En opinió de Cruells (op.cit.,pàg.34), aquest tipus d’aprenentatge
és el més complet i elevat. Aquest concepte de "comprensió" (einsicht,
en alemany; insight, en anglès), fou introduït per W.Köhler cap el
1920 per a explicar la rapidesa amb la que els ximpanzés resolien situacions
d’aprenentatge sense necessitat de realitzar cap aprenentatge anterior.
Köhler pensava que els organismes més intel·ligents, a més d’actuar d’acord
amb els principis de la psicologia conductista, tenien la capacitat de
"comprendre" les situacions si els donàvem l’oportunitat per a això. En veritat
açò significava qüestionar seriosament la psicologia de Thorndike i de
Skinner.
Per a demostrar les seues argumentacions, Köhler realitzà diverses
proves. En una d’aquestes col·locà un ximpanzé en una gàbia privant-lo d’aliment
durant algunes dies, i al de fora, però sense poder agafar-lo, un plàtan. Molt a
prop de l’animal es trobaven també dos pals que l’animal podria fer-los servir
en un determinat moment. Davant aquesta situació, l’animal començà a assajar
tota mena de conductes per agafar el plàtan: allargar la mà, ficar la pota entre
els barrots, arrancar els barrots de la gàbia, enfurismar-se i tirar-se per
terra, suplicar fins i tot, per a que li donaren el plàtan, etc. Fracassades
totes aquestes conductes, el ximpanzé desistí i es va asseure en un racó de la
gàbia guipant de quan en quan el plàtan. De cop i volta, el ximpanzé s’aixecà,
agafà els bastons i inicià un seguit de moviments aconseguint empiular-los
formant així un pal suficientment llarg per arribar fins el plàtan i poder
arrossegar-lo fins l’abast de la seua mà i agafar-lo per acabar menjant-se’l.
Què havia succeït? Per a Köhler, el ximpanzé havia tingut una comprensió
sobtada de la solució del problema, és a dir, un insight. L'insight
o "comprensió brusca" esdevé quan, de sobte, la percepció de la situació es
reorganitza i es veu d’una altra manera: els bastons omplin el buit de
l’organització perceptiva anterior (és a dir, la distància al plàtan), i
s’integra en la nova percepció, veient-se com instrument (Blázquez,
op.cit.pàg.49).
L’aprenentatge per comprensió pot definir-se com "la capacitat de combinar
dues o més experiències d’aprenentatge separades en el temps, produint una
resposta nova amb la qual s’aconsegueix l’objectiu desitjat" (Cruells,
op.cit., pàg.34). Aquest aprenentatge es pot considerar, segons aquest
mateix autor, com un vertader comportament intel·ligent. La intel·ligència
humana, amb les seues extraordinàries possibilitats no seria més que una
expressió amplificada, en veritat, d’aquest tipus d’aprenentatge.
Aprenentatge per imitació
No tots els comportaments tenen el seu origen en el que succeeix abans o després
d’haver estat emesa la conducta en qüestió. Una gran part d'ells tenen un origen
distint: apareixen quan el subjecte observa el comportament d’unes altres
persones i l’imita o reprodueix. Rebutjada en un principi pel conductisme, la
imitació fou reintroduïda en la Psicologia de la mà de Miller i
Dollard i apuntalada per les aportacions de Bandura, el qual recull
el problema de la interacció de sistemes pertanyents a distints nivells de
conducta incloent-hi la participació de les imatges (rebatejades amb el nom de "perceptes
centralment activats") i dels signes lingüístics.
En la imitació, el procés adquisitiu requereix el concurs del model i l'imitador,
la qual cosa introdueix de ple un ingredient social en les entranyes de
l’aprenentatge, condició indispensable de tota conducta superior real i efectiva
(Pinillos,op.cit.,pàg.342). La imitació, doncs, és una adquisició
eminentment social i és un dels motors essencials de l’aprenentatge humà.
La imitació és també a la base del procés de socialització humana per tal com el
nen tendeix a imitar tot comportament observat en l’entorn social en el que es
desenvolupa, i perquè ja abans, d’infant, ha patit la més important relació com
a ser humà: l'establerta amb la seua mare, que a la vegada ha patit el seu propi
procés de socialització. Per mig d’aquest procés, que és fonamentalment un
aprenentatge, l'individu aprèn a adaptar-se als seus grups, a les seues normes,
imatges i valors. Particularment intens durant els primers anys, dura tota la
vida de l'individu i és perenne en la societat (Giner,op.cit.pàg.86).
Es també molt important, al parlar de la imitació, tenir en compte el
Llenguatge, ja que la major part dels aprenentatges humans estan determinats
o mediatitzats per ell. A través del llenguatge, de la captació del significat
de les paraules en una comunitat lingüística determinada, adquirim les claus
fonamentals per a compartir i heretar la cultura d’eixa comunitat.
Per acabar la primera part del tema, i després ja de tot el que hem dit, podem
extraure una definició bastant acurada del concepte d’aprenentatge puntualitzant
abans dues coses que a hores d’ara no li hauran passat inadvertides al lector:
1ª) que els
diversos aprenentatges que aquí hem presentat posen de relleu que hi existeixen
diversos nivells
d’aprenentatge i que
hi ha entre ells un ordre jeràrquic. Des del punt de vista de la filogènesi,
cada nivell
expressa unes possibilitats funcionals en un
organisme. Quan un nivell d’acció ha arribat al límit de les
seues possibilitats funcionals, llavors o s’estaciona o es produeix el
salt qualitatiu a un altre nivell superior
(canvi estructural); aleshores, hom alteren les possibilitats funcionals, la
qual cosa dóna pas
a formes de
conducta originals, val a dir, noves. Tot açò és coherent amb els
principis bàsics de l’evolució.
2ª) que el neoconductisme (que és el corrent més important i quasi l’únic de la
Psicologia de l’Aprenentatge)
no és vàlid
a l’hora d’explicar els processos adquisitius (aprenentatges) d’ordre cognitiu
implicats en la
conducta dels animals i de l’home ja que hi ha una diferència estructural entre
l’hàbit neuromuscular i
l’hàbit neurocognitiu. Aquesta diferència és una diferència important que
representa una innovació subst-
tancial respecte del condicionament associacionista (basat com sabem en
l’esquema E-R) que no pot
explicar el pensament humà i la naturalesa dels seus processos, ni tampoc el
llenguatge, que representa
la diferència més gran.
La definició d’aprenentatge
Abans de donar una definició de l’aprenentatge direm allò que ell no és.
D’aquesta manera establirem que:
a) no és una adquisició mitjançant l’estudi; aquesta definició intel·lectualista
deixaria fora a processos
que com el condicionament és el més representatiu de la Psicologia de
l’Aprenentatge.
b) no és una adquisició intrínseca que enriqueix la conducta i "serveix de
profit": l’addicció a l’heroïna
és considerada profitosa però destrueix.
c) no és una adquisició simplement, perquè hi ha processos com per ex. una
malaltia que encara que
s’adquireix no té sentit dir que s’aprèn; per una altra banda, una neurosi,
encara que fins a un cert
punt s’aprèn, no constitueix precisament un enriquiment.
d) no és una modificació de la conducta simplement, ja que hi hauria que
incloure, en aquest cas,
canvis conductuals deguts a causes patològiques, accidents o processos de
maduració biològica
que no són apresos.
Una vegada dit açò ja estem en condicions de donar una definició del que és
l’aprenentatge. Així direm que aquest és:
1) una modificació de la conducta relativament estable que s’adquireix en
l’exercici d'ella.
2) implica una ampliació i un enriquiment de la capacitat adaptativa de
l’organisme que aprèn.
3) habilita els organismes per a mantenir i desenvolupar les seues respectives
interaccions vitals
amb el medi ambient.
(Pinillos, op.cit., pàg.370-1)
La Memòria
La memòria és la facultat de conservar (fixar, retenir o emmagatzemar) i evocar
(reproduir, recordar o recuperar) allò que hem aprés.
Aquesta definició ens lliura d’una sèrie de malentesos que han acompanyat aquest
concepte des d'Aristòtil (el que no és obstacle per a reconèixer-li la
seua gran preocupació per la memòria i el descobriment de les regles que
permeten la memorització: lleis de contigüitat, d’analogia i de contrast,
redescobertes més tard i reconegudes com lleis fonamentals de les associacions).
Eixos malentesos recolzats per les opinions de Montaigne, La Bruyère,
Chateaubriand i Diderot, concloïen que la memòria era una facultat
subalterna i oposada a la intel·ligència. També en el segle XIX la teoria de
les localitzacions cerebrals argumentava el mateix: la memòria ha de comptar
amb el seu propi centre distint al de la intel·ligència (avui ja sabem que és
fals mantenir que hi haja un tal centre, car ambdues funcions són correlatives).
Però, a més a més, la nostra definició ens lliura de la concepció de Bergson,
el qual al distingir una "memòria del cos" i una "memòria de l’esperit", abonava
una interpretació impregnada de preocupacions espiritualistes i metafísiques.
Aquesta interpretació ja fou rebutjada per psicòlegs com Ribot i
Jackson.
La nostra definició, doncs, no fa obligatori el postular l’existència d’una
consciència ni tampoc de la localització en el temps. Per això ens permet,
d’acord amb Th.Ribot, englobar en la memòria:
a) certes manifestacions dels animals superiors, d'on es deriva la introducció
de l’aprenentatge
experimental en l’anàlisi dels mecanismes de la memòria.
b) certes activitats dels animals inferiors, com l’activitat de certs cucs
marins que s’enterren en
la sorra coincidint amb les marees, i que mantenen el mateix horari
d’enterrament encara que
la marea ja no els hi amenace.
c) certes rareses dels vegetals, com l’obertura de les flors encara que estiguen
en la foscor.
Mecanismes de la memòria
Quan els fisiòlegs suscitaren reflexes en animals als que prèviament hom els
havia amputat el còrtex cerebral, el punt de vista de la teoria de les
localitzacions cerebrals i, així mateix, el de Pavlov, que localitzava
l’origen dels reflexos en el còrtex, varen ser refutats. Dels experiments en
neurocirurgia, en especial les aportacions de Wilder Penfield, que
després d’extirpar determinades zones cerebrals en alguns pacients, va
aconseguir per estimulació sobre eixes zones ressuscitar records oblidats temps
arrere, podem concloure:
1) el còrtex cerebral no és pas generador de records, sinó magatzem de records
antics.
2) no existeix pas un centre de la memòria, sinó innombrables circuits.
Respecte de la primera qüestió direm que aquesta conclusió ve avalada per la
síndrome de Korsakov (que té el seu origen en una lesió del circuit de
Papez: trigon, hipotàlem, tubercle mamil·lar i la circumvolució cingular),
que consisteix en una amnèsia que elimina la possibilitat de fixar nous records,
però que respecta els records antics així com la memòria immediata. El còrtex,
doncs, no és pas el generador dels records, sinó el seu magatzem; nogensmenys,
és responsable de la memòria immediata.
Respecte de la segon qüestió direm que dues experiències la recolcen: la de
Flexner i Roberts, per una part; per l’altra, la de J.Olds. En
1967 Flexner i Roberts assajaren la injecció en el teixit cerebral
d’un antibiòtic -la puromicina- que impedeix la transformació dels àcids
nucleics del cervell en proteïnes. Si la injectaven al dia següent d’un
aprenentatge en l'hipocamp, anul·laven el record i amb ell la tasca apresa. Si
la puromicina no s’injectava fins les 6 setmanes després de l’aprenentatge, no
era suficient fer-ho en l'hipocamp, sinó que hi devia fer-se en tot el córtex.
Semblava, doncs, que hi havien més centres complicats en la retenció mnèsica.
Per la seua part, J.Olds comprovà mitjançant la implantació d’elèctrodes
que l’emmagatzematge mnèsic sembla produir-se en quatre regions:
- el tàlem superior.
- la formació reticular central.
- el neocòrtex.
- l'hipocamp.
En conclusió, per tant: no existeixen centres de memòria, sinó
que aquesta depèn d’innombrables circuits.
Però, hi ha, a més d’aquest, un altre problema que li és complementari, que
marca l’orientació per on segueixen les actuals investigacions i que, tanmateix,
no subministren, encara, una certesa absoluta. Es la qüestió de determinar quina
siga la substància en la qual s’emmagatzemen els records. Com que tot succeïa
com si els records deixaren una petjada durable en el cervell, Lashley es
referí a ella amb el nom d'"engrama". Més tard, aquest terme es substituí
per un de més precís com ho és el de "codificació", que en 1960 permet‚ a
Hydén assimilar la codificació de la memòria a la codificació genètica i
formular la teoria que estableix que la codificació de la memòria depèn d’àcids
nucleics del tipus A.D.N., però no d’aquest, sinó en concret de l'A.R.N.
extranuclear, i açò avalat per múltiples experiències que demostraven que durant
el període d’aprenentatge augmentava el nivell d'A.R.N. en el cervell de
l’animal.
També les experiències de Mc.Conell, Jacobson i Kimble en
1959, així com les que Mc.Conell repetí en 1971, realitzades amb
planàries (cucs que es crien en els bassals), reforçaven efectivament la idea
que establia que el fonament bioquímic de la memòria sembla residir en la
complexa molècula de l'A.R.N. (les planàries, decapitades després d’haver estat
entrenades a alçar el cap davant la presència d’un llum, regeneraven un cap nou
i realitzaven ara l’activitat apresa, sense cap aprenentatge. Per una altra
banda, si es feia ingerir a una planària no entrenada el cos triturat d’una
planària entrenada, l'aprenentatge s'acurtava).
Tanmateix, aquesta concepció que té el seu origen en Hydén, no gaudeix
d’acceptació universal. Per a G.Ungar, les bases químiques de la memòria
no són pas els àcids nucleics, sinó els pèptids (composts formats per la
unió d’un nombre relativament baix d’aminoàcids). En 1968 Ungar i els
seus col·laboradors extragueren del cervell de rats i rates als que prèviament
se’ls havia induït el temor a la foscor, un pèptid, l'escotofobina, que
injectat en animals nous provocava en ells el mateix temor a la foscor.
La Teoria de la codificació química de la memòria exigeix, però,
estudis més profunds i complexos que la confirmen, car no explica tot un procés
tan enrevessat com és la memòria; no obstant això, és una hipòtesi de partida
molt vàlida.
Fases del procés mnèsic
D’acord amb els enfocaments tradicionals, podem distingir en la memòria els
processos de:
1) fixació.
2) conservació.
3) evocació.
La Fixació és el procés mitjançant el qual determinats esdeveniments són
fixats en la nostra memòria d'acord amb determinats factors d'entre els quals hi
ha dos que influeixen profundament en la fixació:
a) l'interés, que depén de les preferències individuals.
b) l’atenció, que disminueix amb el cansament i l'ansietat.
Però, són també factors de la fixació la joventut, l'interés prestat a
l’assumpte, la repetició dels missatges, etc.
Però la noció de fixació ha estat intercanviada per la d’aprenentatge des del
desenvolupament del behaviorisme. L’aprenentatge és, doncs, la primera fase del
procés mnèsic, i les lleis de la memòria (i l’oblit) coincideixen en gran part
amb les lleis de l’aprenentatge verbal. D'entre aquestes podem citar:
- llei de repetició: l’aprenentatge d’una resposta és fruit d'haver-se
repetit nombroses vegades.
- llei de Jost: entre successives repeticions de l'acte d’aprendre hi ha
que deixar passar intervals de temps.
- llei de Skaggs-Robinson: el descans després d’un aprenentatge facilita
la retenció; pel contrari, la iniciació
de nous aprenentatges la pertorba, sobretot si aquests guarden una semblança
moderada amb el primer.
La Conservació és el procés que porta a cap la memòria pel que aquesta
emmagatzema organitzadament (o codifica) la informació. Una bona conservació
d’allò que hem aprés és, en part, producte de la seua organització en el moment
de la fixació, però és erroni creure que la informació conservada (i inclús
després evocada) seria idèntica a la informació fixada en el moment de la
percepció o l’aprenentatge. En tot procés de conservació de la informació
aquesta pateix transformacions o reconstruccions que depenen de les propietats
evolutives dels esquemes de la intel·ligència (Piaget i Inhelder) com estableix
el cognitivisme, o pel contrari, trencant el marc estrictament cognoscitiu
d’aquesta corrent, declarant que eixes transformacions es deuen a una diferència
fonamental d’estructura entre el present percebut i el passat evocat (Maurice
Dayan,op.cit.,vol.II,pàg.305).
Sobre el com i el lloc on la informació és codificada, fora convenient remetre
al lector a la pàgina 15 d’aquest mateix tema.
L’Evocació és el procés mitjançant el qual reproduïm la informació
prèviament fixada i conservada en la memòria. Blonski distingeix en
l’evocació:
- reconeixement o recognició: el subjecte reconeix per haver-ho ja
percebut o aprehès,
una seqüència d’informacions qualsevol.
- reminiscència: el subjecte evoca records e esdeveniments aïllats, sense
que els relacione
amb experiències anteriors.
- record: el subjecte produeix esdeveniments que conserven el sabor
original de la representació
del passat així com els detalls, els accidents i la càrrega afectiva de
l’esdeveniment.
L’evocació dels records pot ser voluntària i, fins i tot, penosa: resulta més
difícil sota un estat de cansament, i per la nit més que pel matí; pot ser també
involuntària, espontània, i aparellada a sensacions visuals, auditives i
olfactives.
Classes de memòria
Jean Delay distingí 3 tipus de memòria:
1) autista, que es manifesta durant el son normal i durant els deliris
febrils que prenen els seus
temes del passat però provocant il·lusió d’actualitat.
2) sensomotriu o biològica, que és la més elemental; està relacionada amb
la conservació dels
records elementals concernents a les sensacions i als moviments. Es comú a
l’home i a l’animal.
3) social, que representa el nivell més elevat de l’evolució mnèsica. Es
caracteritza pel relat lògic,
racional, suposa el reconeixement del passat i concerneix a l’home en societat.
Però, més modernament, degut al recolzament que subministra la Psicocirurgia o
neurocirurgia de l’epilèpsia, podem distingir de la mà de Vigotski 2
classes de memòria:
1) memòria immediata o a curt termini (I.M. o S.T.M.: "inmediate
memory" o "short time memory").
2) memòria a llarg termini (L.T.M.: "long time memory")
La memòria immediata (S.T.M.) és la que ens permet
retindre, i de manera excepcional recordar un aprenentatge durant un període que
no ultrapasse d’uns quants segons. La seua capacitat d’emmagatzemament és, a
més, molt reduïda. Miller estableix eixa capacitat en un límit de 7 unitats
informatives (alguns altres autors la xifren entre 5 i 9 en un temps que dura
entre 2 i 10 segons, període que pot prolongar-se mitjançant repeticions mentals
efectuades durant els primers segons posteriors a la informació). Són exemples
d’aquesta memòria immediata: la còpia o el dictat mecanogràfic, la retenció
momentània d’un nombre de telèfon, etc.
La memòria a llarg termini (L.T.M.), per la seua part, ens permet retenir
i la possibilitat d’evocar els records durant per¡odes de temps variables, fins
i tot, de manera indefinida. La retenció permanent de la informació en la L.T.M.
o memòria a llarg termini depèn de que la S.T.M. la transferesca a la L.T.M. Per
a que aquesta transferència de la informació a la L.T.M. ocórrega, la informació
deu mantenir-se un període de temps suficient en un circuit transitori de
retenció (rehearsal buffer) fins que el seu transfer a la L.T.M. arribe a
consumar-se (Pinillos, op.cit. pàg.394).
Una evidència favorable a la L.T.M. ho constitueixen les experiències de
Penfield, el qual mitjançant l’estimulació directa de determinades àrees
temporals ha suscitat reviviscències infantívoles, oblidades des de feia un
llarg temps. Per la seua part Milner constatà en pacients amb lesió en
l’àrea hipocampal dels lòbuls temporals que ni la S.T.M. ni la L.T.M. s’havien
alterat; sols havien perdut la capacitat de transferir informació nova a la
L.T.M. i així mateix experimentaven greus dificultats per a retenir-la, encara
que recordaven perfectament les seues experiències i coneixements anteriors (Pinillos,op.cit.,pàg.395).
L'oblit
Com una característica complementària de la memòria està l’oblit. Es pot definir
aquest com un eclipsi de la memòria que pot ser momentani o durable.
Veritat és que la I.M. condicionarà a una enorme quantitat d’informació a ser
ràpidament oblidada degut a les evidents limitacions que la I.M. imposa a
qualsevol informació i que, per tant, no emmagatzemarà en la L.T.M. Però, és
veritat també, com posen de relleu els treballs ja citats de Penfield i
l’acció de la hipnosi sobre els pacients, que retenim més informació del que ens
pensem, si bé no tota la informació emmagatzemada és recuperada degut a
deficiències del procés d’emmagatzematge i/o dels mecanismes de recuperació.
Les causes més barallades per les quals es produeix l’oblit són:
1) teoria del desús: amb el pas del temps
i degut als efectes del metabolisme, es
va produint una contínua erosió que acaba per
esborrar qualsevol record. Però, hi ha evidència en contra: an-
cians que tot just acaben d’oblidar allò
que han fet un moment abans recorden,
en canvi, vivament esdeveniments de la
seua joventut. Juga en contra,
també, el fet que hi hajen aprenentatges
motors, com la natació o el muntar en
bicicleta que mai no s’obliden.
2) teoria de la interferència: esta-
bleix que la causa de l’oblit resideix en
allò que ocorre en l'interval que exis-
teix entre l’adquisició (o aprenentat-
ge) i el record (o evocació). Tampoc
és satisfactòria.
3) teoria de l’oblit motivat: defensada
per la psicoanàlisi, manté que l’oblit és
una reacció de defensa contra de- terminats records
que si accediren a la consciència provocarien
conflictes psíquics en el subjecte.
Bibliografia
Pinillos, J.L., Principis de Psicologia, Ed.A.U.
Toro, J., El comportament humà, Temes Clau, Ed.Salvat
Montagu, A., La naturalesa de l’agressivitat humana, Ed.A.U.
Blazquez, Claus de la Psicologia, Temes Clau, Ed.Salvat
Cruells, E., El comportament animal, Temes Clau, Ed.Salvat
Giner, S., Sociologia, Ed.Península
Dayan, M., "Estudi experimental de la memòria", Enciclopèdia de la
Psicologia i la Pedagogia, Ed.Sedmay-Lidis.
Stevenson, L., Set teories de la naturalesa humana, ed.Catedra.
S.Llàtzer,1982