·LLUIS VICENT ARACIL
______________________________________________________________________________________________

A penes no conec l'Aracil ni sé massa de la seua vida i trajectòria. Haver-lo sentit 3 vegades i 2 d'elles al seu costat en la intimitat propiciada per un grup de persones, em sembla un bagatge bastant precari per dir el conec. Sols sé d'ell algunes coses a través dels dos llibres i diversos articles i entrevistes que s'han publicat, però sospite que n'hi ha moltíssim que haurà escampat per diversos llocs i que ignore. El Juli Camarasa ens traurà aviat d'uns quants dubtes més quan acabe de reunir, traduir i publicar els articles i escrits de l'Aracil. I així i tot, com sol passar, sempre hi haurà alguna cosa -més del que ens pensem- que pertany a la densitat de la història individual, privada, que pocs o quasi ningú no coneixerà o que quedarà en l'inconegut. Siga qui siga, el què siga o on siga, realment, crec que Aracil és una lúcida i no gens corrent persona universal com poques es donen en una època. I remarque això d'universal.

Algú li ha atribuit, no fa molt, amb l'apelatiu d'espanyolista, estar en una part de les dues en què hem de pressuposar es divideix la nostra societat i que, a més, són enfrontades, etc. Crec, en canvi, que ell mai no ha estat en cap d'elles i, no obstant, crec que n'ha visitat i explorat de moltes, tant de reals com de teòriques. Però, no l'he vist mai com la típica persona que es mou per interessos de paradeta (econòmics, polítics), de secta, clan, familia o personals. La seua més gran passió sempre m'ha semblat la passió pel coneixement, la qual crec que està fora de tot dubte; així com la seua camaraderia, desinterés, solidaritat afectuosa, entrega i amistat cap a tot aquell que comparteix les seues preocupacions. Que n'hi ha molts d'intel·lectuals així? Doncs me n'alegre. Però ell està clarament en la nòmina. Quan esperàvem de l'Aracil un dicteri contra l'altra part mai no ho va fer i sempre es movia en el més esquisit context de l'explicació històrica, econòmica, social, psicològica, política, sociolingüística, o d'altres. Tal i com ho faria un professor que descriu i explica els fets i les connexions més profundes producte de la excel·lent interpretació personal sempre arropada d'investigació exhaustiva, precisa i de primera mà. Però mai ens transmetia la predisposició a sentir contra, estar contra o actuar contra. I això que les seues anàlisis estan farcides de noms i cognoms: causes, orígens, detonants, mecanismes i connexions que remeten a dinàmiques, institucions, contextos i societats clarament identificables. Possiblement haja fet de la màxima sine ira ac estudio un leitmotiv epistemològic ben calibrat.

L'estrambòtic i ineducat apelatiu d'espanyolista, ja esmentat, amb que algú l'obsequià sols pot venir de la simplificació mental d'aquell que percep el món i el divideix únicament en espanyolistes d'una banda, i la resta, els catalanistes, de l'altra. Perdoneu, però la gent normal, mai no ha estat partidària de simplismes explicatius com aquests, perquè la realitat és molt més variada i diversa. I això ho hem anat sospitant a mesura que, com a individus, hem madurat i el nostre bagatge informatiu i les nostres experiències vitals ens ho han mostrat dia si i dia també. Possiblement, certes expressions atribuides a l'Aracil han estat extretes de context, i açò ja serien ganes d'enrarir el pati, o que tenen com a objectiu la sempre incitant maniobra de fer-lo parlar per treuren's de l'ensopit estat en que les ments mediocres i no tan mediocres a la societat valenciana -món de la política inclós- ens movem. I és que mai com ara, des de la mort de Joan Fuster, al qual molts ja acusen de ser el més funest dels nostres intel·lectuals, ens trobem en una situació tan excitable i, a la vegada, tan carent de respostes imaginatives i solucions estimulants, com quan ell hi era entre nosaltres.

Si la qüestió és provocar l'Aracil i remoure el soll d'idees en una societat paralitzada i a la vora de la més claudicant de les inèrcies, per descomptat que, si la polèmica no s'estrangula i reapareixen els blocatges i els vetos sempre maquinalment dissenyats, i que l'Aracil ja va descriure perfectament, pot ser enormement revitalitzador per a la societat i tots nosaltres. Ni que siga tenint en contra un cert escepticisme o desànim per part d'Aracil, no sé si ben comprensible. Per això cal que des d'aquestes pàgines, i des de les de qualsevol altre mitjà, reclamem la necessitat que la realitat siga dita una vegada més, no sols per a gaudi d'uns pocs, sinó també per a l'alliberament de molts. I en aquesta empresa Aracil és possiblement, si no l'únic, si un punt d'arrencada indestriable per a encetar qualsevol navegació. (Si els més de 400 estudiants de filologia fruiren de moments inoblidables i de privilegiada catarsis amb la seua conferència, nosaltres, la resta de la societat, ¿no podrem escoltar i llegir les entrevistes, articles, conferències de persones, com Aracil, que gaudeix en els àmbits científics més importants de màxim respecte i justa consideració, per tal com ha fet aportacions crucials a la Sociologia? Quin millor servei pot acomplir el periodisme a un País no ja perplex, com digué J.Vt.Marqués, sinó absolutament desballestat, desorientat, decebut i incipientment desesperat?

Dues de les dinàmiques possibles previstes per Aracil a Dir la realitat planen, possiblement, sobre la nostra societat: la confusió, la resignació i la impotència, d'una banda; la frustració i la violència irracional, de l'altra. D'aquí segurament la possibilitat, vorejant la profecia, que el catalanisme estiga "condemnat a embogir", etcètera. No sé si aquestes dinàmiques formen encara part del sistema de pensament d'Aracil, i si són aplicables a la situació actual com a part d'una possible radiografia general o particular de la societat valenciana. Crec, però, que allò que ara mateix interessa tothom i també a tots nosaltres és, que en compte de desaprofitar l'oportunitat, escardussant-nos mútuament en estèrils retrets i batalles, que reobrim la discussió pública i centrem el debat, assajant noves vies d'anàlisi, coneixement i propostes per configurar una societat més interessant, oberta i lliure, lluny de mites, hipotèques i irracionalitats impresentables.
______________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer,Diari LEVANTE, 26/2/97.