GENERALITATS SOBRE EL PSIQUISME HUMA: EL CONSCIENT I L'INCONSCIENT.
Introducció
“Tot coneixement del món passa sempre a través del coneixement dels homes”. En aquest principi enfonsa les seues arrels la Psicologia, és a dir, l’estudi objectiu i rigorós, per tant, i fins on és possible, científic, de la vida psíquica de l’home (conducta, comportament, acció) i que constitueix una peça molt important en el conjunt de les ciències humanes a l’hora de comprendre i explicar la realitat humana.
Inclús si es tracta de caminar cap a l’elaboració d’una síntesi filosòfica o teoria filosòfica que intente donar una visió general de l’home contemporani, cal sotmetre el mateix home a l’anàlisi i els mètodes científics que ens permetran descobrir l’estructura biològica, psicològica, històrica i social de l’existència humana (Svitak,op.cit.,pàg.42).
Una anàlisi de l’home és, doncs, necessària i justificable sobre la base que volem i necessitem saber sobre l’origen de l’home, els seus trets específics comparats amb els dels animals, la seua personalitat com a creador de cultura, la seua història, relacions socials, ecologia, possibilitats econòmiques, etc. Sols des d’aquí serà possible una acumulació de coneixements, de dades, el suficientment ampla per propiciar-ne la síntesi o teoria filosòfica.
De la mà de la biologia, la psicologia i la sociologia, la ciència comença a donar les primeres respostes al problema de l’existència humana. Estem en condicions de dir que:
"L’home és un ens obert, una personalitat i la suma de les
seues relacions. (Que) s’originà en la naturalesa, en la
història (i) en el desenvolupament de les societats i les
cultures; (que) marxa cap a un món humà, cap al domi-
ni de la tecnologia, (i) cap a la creació i la metamorfosi
de si mateix en el temps". (Svitak,Ibidem,pàg.44).
Si a més de les dades empíriques subministrades per la ciència -les ciències humanes, en aquest cas-, diem que cal tenir en compte el problema dels valors i una preocupació pel problema de la visió del futur de la humanitat, com diu Svitak, llavors obtenim un esquema prou complet per a possibilitar la comprensió de l’existència humana, per a possibilitar que les accions humanes siguen racionals i asseguren la societat del futur, i, darrerament, per a possibilitar que l’home canvie la història i el món, dotant-lo de contingut humà (preocupació per les relacions humanes, pels problemes humans, etc.) i de llibertat efectiva, autèntica, real (en contra de la tendència creixent als nostres dies de crear robots mecanitzats i autòmats prefabricats).
Com ja hem dit al principi, la psicologia intenta elevar-se, en el moment present, com una ciència, com un instrument indispensable (al costat de les altres disciplines humanes) i valuós per a enfocar millor la imatge de l’home i, per tant, aprofundir en l’explicació i la comprensió humana. Es veritat, però, que en el món contemporani, l’home (lluny de ser un llop per a l'home, com digués Hobbes) és més aviat un problema per a l’home; però, és per eixa problematicitat generalitzada del món humà que es convida la Psicologia a sortir amb insistència a la palestra i es reclama cada vegada més la seua intervenció. Eixa problematicitat és la que instal·la l’home, de cop i volta, en la crisi que recorre i sacseja de dalt baix tot l’edifici de la societat: crisi de l’individu; crisi de les relacions familiars; crisi de la parella i amb els fills; crisi de l’adolescència; de l’educació; de la religió i la moral; de la producció i l’economia; de la política; de les relacions socials; de la cultura; dels sistema; de les relacions internacionals; de la civilització.
L’home actual, proveït de marcs teòrics ja caducs, o trontollants, o que estan trencats, però totalment inservibles per afrontar fenòmens excessivament pròxims i que reclamen el seu compromís (com el sexe, la mort, la guerra, la delinqüència, la contaminació, etc.) du camí d’encetar una era on haurà d’assumir una gran responsabilitat personal, o caure, si fracassa en l’intent, en mans d’una tirania tecnològica vasta i subtil que utilitzaria al màxim les potències de l'ànima, de la psique humana, com ja antigament havia fet amb les del cos.
La solució a aquest problema sembla que passa perquè l’home aconseguesca un domini més complet de la seua vida psicològica i perquè es faça un ús desemmascarador de la pròpia psicologia, caràcter aquest irrenunciable si es vol caminar cap a l’establiment de les bases d’una vida lliure i digna, plenament humana.
La Psicologia intenta conèixer l’estructura psíquica de l’home dilucidant les múltiples forces que el governen, i és en l’aconseguiment d’aquesta tasca com la Psicologia desenvolupa una dramàtica història. El drama consisteix en què aquesta tasca, que evidentment deu presentar-se com una tasca científica, desemboca en un moment determinat en una discussió sobre l’objecte, el mètode i la finalitat de la investigació psicològica. Erem al segle XIX i tot el que s’havia fet des que va nàixer la Psicologia a Grècia com a “ciència de l’ànima” semblava que no valia per a res. No obstant això, la Psicologia no llanguí, sinó que inicià un nou periple de la mà, aquesta vegada, no de l’ànima com a objecte seu d’estudi, sinó d’una noció que la duria als llindars de la mateixa ciència: la consciència.
La consciència
Aquest terme, que la neurofisiologia del cervell ha recuperat recentment per a la ciència, havia estat bandejat durant el segle XX al ser reduït a la categoria d’epifenomen. Però, com ja hem dit, la consciència es convertí, de la mà de Wundt i Titchener, en el centre d’atenció d’una Psicologia que volia acabar, per inverificables, amb una pressumpta ciència de les propietats de l’ànima. La consciència és també a la base no sols de l’estructuralisme de Wundt i Titchener, sinó del funcionalisme (W.James), de la psicoanàlisi (S.Freud) i del behaviorisme o conductisme (J.Watson, I.Pavlov), és a dir, està a la base dels més importants moviments psicològics, encara que en aquest darrer la seua negació servesca de punt de partida. Veiem la consideració d’aquest concepte en les diverses corrents que hi hem acabat de dir
L’estructuralisme
L’estructuralisme cercarà fets susceptibles de ser descrits per les seues propietats observables. Eixos fets observables, objecte d’estudi de la Psicologia, seran els continguts de consciència, és a dir, el món dels objectes, l’existència dels quals es percep quan hom retira la seua atenció del món exterior i la dirigeix cap al seu món interior (imatges, sentiments, desigs, etc.); o com diu Titchener, “el conjunt dels processos mentals que tenen lloc en un individu en un moment determinat”.
Aquesta escola fou la primera que adoptà formalment com a mètode la introspecció. El seu objecte d’estudi era la consciència, i la seua finalitat era realitzar l’anàlisi i la reconstrucció sintètica dels continguts complexos (les estructures) de la consciència. La finalitat de la investigació psicològica la concebé de manera semblant a la química; és a dir, la seua finalitat era la recerca dels components irreductibles de la vida psíquica (les sensacions, les imatges i els afectes elementals) i de regles d’associació mitjançant les quals es construïen, a partir d’aquests continguts simples, els continguts complexos o estructures de la consciència (perceptes, conceptes, emocions, etc.).
Tot partint del principi que estableix que “res no hi ha a l'intel·lecte que no haja passat abans pels sentits”, volien trobar les lleis d’on es derivaven les sensacions a partir dels estímuls sensorials. Cercaven d’establir lleis causals E-S (és a dir, estímul-sensació) perquè pensaven que havien de servir per a explicar també els processos superiors (el judici, el raciocini, etc.).
La seua ambició final era, doncs, explicar en forma total la vida psíquica, incloent-hi la vida afectiva, encara que en un principi el seu programa era limitacionista ja que excloïa conscientment l’estudi de les funcions psíquiques de les que deriven els continguts de la consciència i, així mateix, es deixaven de costat preguntes per la causalitat, la finalitat i les relacions entre els continguts complexos; tot açò ho consideraven prematur i, per tant –deien-, abans d’explicar, calia descobrir.
De la crítica a l’orientació estructuralista sorgiren altres diverses orientacions que a la vegada discreparen entre elles.
El funcionalisme
El funcionalisme és l’orientació que designa un conjunt de posicions que s’aglutinaren, fonamentalment per la seua crítica, a la manera com l’estructuralisme entenia la finalitat de la investigació psicològica concreta. En comptes de considerar-la una ciència pura, els funcionalistes aspiraven a que la Psicologia servira per donar solució als problemes pràctics. A més de preguntar-se per el “què” i el “com” dels continguts de consciència (com feien els estructuralistes), els funcionalistes es preguntaven per el “per què” (la causa) i el “per a què” (la finalitat) dels processos psíquics. Aquests dos conceptes són inclosos en el significat del terme “funció” que utilitzaren sota dues significacions:
1ª) en el sentit d’acte o activitat psíquica (percebre, imaginar, etc.); aquí el terme
funció té una connotació causalista, ja que servia per a denotar una activitat
relacionada amb factors (hereditaris o ambientals) encara no identificats
adequadament i que calia investigar.
2ª) d’una altra banda, al prendre del darwinisme el concepte d’adaptació, el terme
funció (finalitat) és usat en el sentit de funcions psíquiques la finalitat de les quals
és ajudar en el procés d’adaptació de l’organisme al medi ambient.
De la mateixa manera que els estructuralistes, els funcionalistes consideraven que l’objecte d’estudi de la Psicologia era la consciència. Però, com a mètode, incloïen, a més de la introspecció, l’observació de la conducta.
La inquietud dels funcionalistes, pel que respecta al retrobament de lleis de la Psicologia, fou molt més ampla. A més de preocupar-se de lleis causals E-S (estímul-sensació), com feren els estructuralistes, s’interessaren també per les lleis R-R (resposta-resposta), és a dir, per les correlacions existents entre diverses respostes. Aquestes lleis serveixen per a predir, a partir de l’observació d’una resposta d’un subjecte en una determinada situació, les respostes que oferirà en unes altres situacions. Però, a més a més, els funcionalistes s’interessaren per les lleis causals E-O-R (estímul-organisme-resposta), és a dir, pels processos mitjançant els quals l’organisme realitza la seua adaptació al medi intern i extern.
La psicoanàlisi
La tercera línia crítica amb l’estructuralisme prové de l’orientació psicoanalítica. En realitat els psicoanalistes no discutiren amb les orientacions anteriors, sinó que simplement fixaren nous mètodes i finalitats per a la seua investigació psicològica, totalment diferents. Els psicoanalistes provenien de la psiquiatria, i el seu interès per la investigació psicològica era distint al de totes les anteriors orientacions. La pràctica psiquiàtrica aportà diversos conceptes teòrics (suggestió, dissociació, etc.) que desembocaren, a finals del segle passat, en la noció central de psiquisme inconscient.
L’orientació psicoanalítica s’inicia amb Sigmund Freud a les darreries del segle passat, el qual si en un principi sols aportà una teoria del mecanisme psíquic dels fenòmens històrics i un mètode per a la seua investigació i el seu tractament, després, a mesura que passava el temps i aqueixa teoria es desenvolupava, es convertí, a més, en una teoria sobre l’estructura, dinàmica i desenrotllament del psiquisme, en un mètode per a la seua investigació i en un mètode per a l’aconseguiment de canvis en la personalitat.
La psicoanàlisi aspira a comprendre la vida psíquica de l’home mitjançant l’aclariment dels motius dels seus actes (de consciència i de conducta). En la vida psíquica hi ha processos, els anomenats processos inconscients (representacions, sentiments i desigs) que, de vegades, es connecten amb els continguts i amb els actes de consciència i de conducta, i que els determinen, però que mai no foren experimentats, o que si ho foren varen ser reprimits. Per tant, doncs, el mètode escaient per a la comprensió de la vida psíquica és la interpretació dels continguts i actes de consciència i de conducta; hem dit “interpretació” i no pas simple “descripció”. La necessitat de la interpretació s’origina en el fet que en l’estructura psíquica inconscient, existeixen mecanismes (bàsicament repressius) la funció dels quals és evitar que els motius inconscients puguen accedir a la consciència. Aquests mecanismes emmascaren els motius reals dels actes, el sentit dels quals és, per això, solament aparent.
La interpretació psicoanalítica és un mètode per a la investigació de l’inconscient, per a esbrinar el sentit i les motivacions inconscients actuals dels actes humans. Però, a més a més, és un mètode per a investigar les causes que originaren eixes motivacions inconscients. I per a la psicoanàlisi, aquestes causes hi ha que cercar-les en la història personal del subjecte. A més a més, la interpretació psicoanalítica és un instrument d’acció terapèutica, ja que quan els continguts reprimits es fan conscients, degut a l’ajut de la interpretació, els trastorns semblen desaparèixer, puix ells són els representants d’aquestes vivències reprimides.
La investigació és dirigida a la identificació de lleis: les lleis E-O (estímul-objecte) i O-R (objecte-resposta), és a dir, el que el món significa per a l’individu i el significat dels seus actes dirigits cap el món. Aquestes connexions de sentit que són les lleis i de les quals parteix per a comprendre la visió del món de l’individu en el significat dels seus actes, són, per al psicoanalista, connexions entre els actes i els continguts de l’inconscient. Aquestes relacions de sentit són també relacions dinàmiques, pel seu caràcter causal que accepta l’existència d’una causalitat psíquica. Per això és que la investigació psicològica té per finalitat explicar i transformar la personalitat de l’individu, tant com comprendre-la.
Tots aquests moviments (estructuralisme, funcionalisme, psicoanàlisi) partiren de la mateixa concepció de l’objecte de la psicologia, és a dir, de la consciència, i així mateix procuraren adequar els seus mètodes i les seues nocions teòriques als requeriments de l’objecte de la introspecció.
Compartiren la creença en l’eficàcia del mètode introspectiu, creença que com ja sabem fou iniciada per l’estructuralisme. Però, d’aquesta creença s’apartà una nova orientació, l’orientació conductista, la qual realitzà una crítica radical al mètode introspeccionista. Mentre les anteriors corrents havien procurat adaptar el mètode a l’objecte, els conductistes, però, tractaren d’adaptar l’objecte al que consideraven com l’únic mètode capaç de subministrar coneixements científics: l’observació externa.
El conductisme
El corrent conductista adquirí la seua forma sistemàtica amb les formulacions de John Watson en la primera dècada d’aquest segle. Watson considerava que la Psicologia deuria abandonar la seua esperança en ser una ciència, o bé adoptar el mètode de les ciències anomenades ciències naturals o de la naturalesa.
Per a eixir de la situació precientífica, Watson considera que s’ha d’abandonar, de manera definitiva, l’introspeccionisme, que la Psicologia ha de canviar de mètode i, per tant, d’objecte. L’objecte de la Psicologia ha de ser la conducta. Amb açò Watson posà en dubte l’existència d’això que s’anomena “consciència”, convertint la seua psicologia en un psicologia sense consciència, i eliminant del vocabulari psicològic tots els termes relacionats amb ella.
La finalitat de la psicologia serà, doncs, descobrir la conducta i establir lleis causals E-R (estímul-resposta), que s’explicarien mitjançant l’estudi dels mecanismes fisiològics que els determinen.
El concepte de “reflex condicionat” justificat per Pavlov sobre la base de rigoroses comprovacions experimentals, proveí al conductisme de la base teòrica per a fixar la finalitat de la investigació psicològica. Sobre la base de les lleis E-R, que resulten del “condicionament” de determinats reflexos no innats, la psicologia podria explicar, segons els conductistes, la totalitat de les conductes i, a més a més, produir modificacions en elles.
“Resposta” és tot el que l’home fa o diu; i “estímul” és tot el que provoca una resposta. Donat un estímul exterior, observable, controlat, hi ha que registrar i descobrir què fa l’individu, com es comporta front a eixe estímul. Mitjançant la “tècnica del condicionament” hom poden crear o suprimir respostes a determinats estímuls. D’aquesta manera es creen els hàbits de comportament adequats o no -però adequables- a les necessitats socials. La personalitat és la totalitat dels hàbits, i aquests, al seu torn, depenen dels estímuls.
Mitjançant el control d’aquests últims, que provenen de l’ambient en el que es desenvolupa l’individu, el conductisme pretén modificar els sistemes d’hàbits i, per tant, la personalitat de l’individu malalt.
A partir del moment en què l’orientació conductista es convertí en la corrent psicològica predominant i com que aquesta corrent proposava la substitució de la consciència per l’estudi de la conducta observable, doncs és clar que el terme consciència desaparegué del camp de la Psicologia. Nogensmenys, com ja hem dit al principi, gràcies sobretot a la Neurofisiologia del cervell, que va precisant, cada vegada millor, els mecanismes cerebrals i biològics propis, la consciència torna avui a aparèixer com a fenomen observable.
Per al neurofisiòleg (o psicofisiòleg), la consciència és lligada a un estat cerebral de vigilància que es focalitza al voltant del lliure joc de l’atenció i la distracció. Tant la vigília com l’atenció es relacionen amb l’escorça cerebral, que és l’òrgan de la consciència en els mamífers. Fins i tot, la simple experiència personal mostra que la consciència reposa sobre la vigilia; i que, pel contrari, la pèrdua de consciència es dóna en la son o durant el coma. Durant la son, la consciència és en un estat de “frenat” o “inhibició”; aquesta inhibició és necessària i, a més a més, reconeixible (modificacions del to dels músculs oculars, contracció de la pupil·la, disminució dels reflexos tendinosos, etc.). En definitiva, doncs, podem dir que vigilia, son, coma i cervell, estan molt relacionats.
D’una altra banda, la tècnica ens ha subministrat inestimables instruments amb els quals accedir al cervell per a conéixer sobre els seus estats de funcionament i, fins i tot, saber de les seues deficiències o malalties. L’electroencefalògraf n’és, sembla, el principal. Gràcies a ell, sabem que el cervell té una activitat bioelèctrica de diferent signe segons estiga en un estat o altres (a més de ser un instrument indispensable en la detecció de possibles malalties del cervell). Així, si hom és en plena activitat mental n’apareixen ones Beta (aproximadament 25/seg., molt ràpides i sobre una banda molt estreta). Si hom és en un estat de relaxació hi apareixen ones Alfa (aprox. 10/seg., més separades i menys ràpides i, per tant, més amples). Quan dormim hi apareixen ones Delta (de 1-3/seg., que són més lentes i amples). Aquestes ones apareixen també en estats de coma amb disminució de l’activitat elèctrica del cervell i pèrdua de consciència (com en els estats de coma profund). En els comes sobrepassats (i que donen una línia plana sobre l’electroencefalograma), l’activitat elèctrica desapareix i es pot predir, a més, la mort del pacient.
També gràcies a l’electroencefalògraf sabem que hi ha interrelació entre l’atenció i la distracció, degut a que hi ha un mecanisme en el cervell (la formació reticular) regulador d’ambdós. Però, no sols hi ha modificació dels centres receptors del cervell, sinó que, a més a més, els mecanismes d’atenció o distracció desencadenen modificacions de la polarització elèctrica que fan augmentar o disminuir la receptivitat dels òrgans sensitius o receptors humans.
En la regulació de la vigília hi intervenen una sèrie de factors que pertanyen al cos, com la crispació dels músculs, pertorbacions viscerals i pertorbacions psicosomàtiques. La vigília es desregula degut a la manca de son, i això perquè el cervell produeix una substància, la serotonina, que l’envaeix i provoca rampa muscular i contractures; la son el que fa és prevenir la possible intoxicació del cervell. Si la serotonina és associada als processos (psico)patològics de l’home, és clar, doncs, que la son és un agent terapèutic essencial en eixos processos.
Però, el més gran descobriment de la Neurofisiologia és que el vertader “òrgan” de la consciència és extracerebral. Moruzzi i Magoun descobriren que es tracta de centres reguladors inconscients situats a la base del cervell i que reben el nom de:
1) Formació Reticular.
2) Hipotàlem.
ells dos són els encarregats de regular l’estat de vigília.
L’activitat continuada del cervell produeix una fatiga en la Formació Reticular, que és més vulnerable per l’abundància de cossos cel·lulars i connexions sinapsials. Aquesta fatiga submergeix el cervell en la son, fent decréixer la seua activitat, evitant, en primer lloc, les lesions que provocaria l’insomni, i en segon lloc, permetent la pròpia recuperació de la Formació Reticular amb el descans que la son proporciona.
La Formació Reticular és també la responsable de l’atenció i la distracció. Mitjançant l’atenció seleccionem uns estímuls d’altres. Uns es converteixen en centrals, constituint el nucli preferent de la percepció i essent captats amb extraordinària nitidesa; uns altres, en canvi, els anomenats perifèrics, passen a segon lloc i són menys nítids que els primers. Mitjançant la distracció, que no és cap altra cosa que la resultant de la limitació informativa dels sistema nerviós i del seu procediment selectiu, ocorre que la manca de cabuda per a nous estímuls fa que aquests queden enregistrats en la perifèria del camp atencional, podent ser eventualment recuperats.
Gràcies també a la Formació Reticular s’explica la unitat de l’organisme que funciona com un tot harmoniós (motricitat, funcionament visceral). Així mateix aquest centre controla l’harmonia cerebral, però en condicions de vida antihigiènica es converteix en el nucli de les anomenades “malalties de la civilització” o “del progrés” (neurosis, psicosis, etc.). En resum, doncs, tota l’harmonia cerebral i psíquica depén del bon funcionament de la formació reticular.
Nogensmenys, avui sabem que la regulació de la vigília és quelcom més complex, ja que junt amb la Formació Reticular hi intervé un altre centre: l’Hipotàlem (o Sistema Talàmic Difús). El seu paper es comprendrà millor posant-ho en relació amb la Psicoanàlisi. Per a aquesta teoria, la consciència és, també, el procés cerebral fonamental, encara que està en estreta connexió amb l’inconscient. Conscient i inconscient hom relacionen amb l’afectivitat que condiciona el comportament de l’individu: tot allò que és agradable és una font d’atracció; en canvi, el que és desagradable tendeix a ser reprimit i soterrat a l’inconscient per a no comprometre l’estabilitat psicològica del subjecte. Doncs bé, aquest paper és el que fa l’Hipotàlem: ell assegura la defensa psicològica fent que, allò que és perillós s’evite perquè és desagradable. La consciència del que és agradable o desagradable depén de la repercussió de l’estat hipotalàmic sobre el cervell; i a l’inrevés, el psiquisme conscient es reflecteix sobre l’hipotàlem per a posar-lo en estat de joia, de dolor, de desig, etc.
Darrerament, i per tal d’arrodonir la qüestió, solament resta ja dir que la direcció de la conducta i la completa emergència reflexiva del Jo (jo pense, jo actue, jo sent, jo imagine, etc.) o com també podem expressar-ho, la pressa de consciència és deguda als complexos circuits prefrontals. Gràcies a ells és possible una certa representació del futur i una consciència de la responsabilitat, característiques pròpies de l’home. Els circuits pre-frontals, doncs, situats en la zona pre-frontal del cervell humà, són els que asseguren la vigilància completa de l’individu, i els que porten a cap la funció cerebral essencial que resulta de la seua activitat: la pressa de consciència.
L’Inconscient
La Psicologia no és únicament la ciència dels estats mentals conscients (pensaments, desigs, emocions, etc.); com ja hem dit abans, tracta també de ser la ciència de l’inconscient, per tal com postula l’existència d’estats mentals als que no hi tenim un fàcil accés o no el tenim en absolut.
A diferència del conscient, l’inconscient no ens és directament assequible, però això no és obstacle per a que aquest segon concepte jugue un paper fonamental des de Freud, dins d’una orientació com és la Interpretació Psicodinàmica de la Personalitat, que intentarà arribar a la comprensió i explicació exactes del psiquisme humà.
Sembla que la distinció entre conscient i inconscient ja es coneixia abans de Freud. A l’ètica de Spinoza, ja hi apareixen elements del psiquisme que pertanyen a la part inconscient de la personalitat (citat per Fromm a Ètica i psicoanàlisi). Però es creia que la inconsciència d’aquests elements era conseqüència d’una deficiència de les funcions normals del psiquisme. Pel contrari, Freud posà de relleu que la dissociació entre conscient i inconscient es devia a un conflicte psíquic.
La idea d’un inconscient actiu sorgí en Freud l’any 1892 quan col·laborava amb Breuer en el tractament de casos d’histèria. A l’obra que en aquell moment publica, Estudis sobre la histèria, afirma que “el record que constitueix el contingut de l’atac histèric és inconscient o pertany a un segon estat de consciència”.
Al final de la seua obra La interpretació dels somnis, distingeix entre un procés primari (sistema inconscient), un procés secundari (sistema pre-conscient) i una instància repressiva entre els dos. La diferència entre ambdós és que l’inconscient és incapaç de consciència; i el pre-conscient, capaç de consciència baix determinades circumstàncies.
Aquesta divisió es veurà completada i sistematitzada en la seua obra Metapsicologia. Allí estableix que l’aparell psíquic consta de tres estructures:
1) Inconscient.
2) Pre-conscient.
3) Conscient.
A més a més, hi haurien dues instàncies repressives entre aquestes estructures. Entre l’inconscient i el pre-conscient existeix una primera censura. Si aquesta actua de forma negativa sobre l’acte psíquic inconscient, aquest és reprimit i no pot passar al pre-conscient. Si la censura és positiva passa al pre-conscient i d’ací pot fer-se conscient.
En aquesta divisió inicial, la psicoanàlisi havia igualat:
1) el EGO amb la part del conscient, o amb el pre-
conscient o amb els dos.
2) els pensaments reprimits amb l’inconscient.
Tanmateix, es veia clarament que un aspecte de l’EGO -la mateixa força repressora (present baix la forma de resistència durant la pràctica clínica psicoanalítica)- era també inconscient. Freud descobrí així que allò reprimit coincidia amb l’inconscient, però que tot el que era inconscient no era necessàriament reprimit.
D’aquesta manera Freud substituí aquella divisió cap els anys 20, per una altra que establia que la ment és dividida en tres regions:
1) l’ ID o ALLÒ.
2) l’ EGO o JO.
3) el SUPER-EGO o SUPER-JO.
Amb açò, la Psicoanàlisi es constituí no sols com un mètode terapèutic, ni com una teoria explicativa de l’inconscient, sinó també com una Teoria explicativa de la personalitat.
L’Id o l’Allò
L’Id és la totalitat dels desigs instintius. Tot el que és heretat o fixat en la constitució d’un individu i, de manera especial, els instints, l’origen dels quals es troba en l’organització somàtica, evidencia la seua primera expressió mental en l’Id. Aquest és l’anella entre els processos somàtics i els mentals. L’Id expressa la vertadera intenció de l’organisme individual que és la immediata satisfacció de les necessitats innates. Tota l’energia mental s’hi troba emmagatzemada a l’Id. Al principi, aquesta energia es posa a disposició dels instints orgànics, formats per la fusió de 2 forces (o grans grups d’instints) primàries: eros o energia que serveix a les finalitats de la vida, i thanatos o energia dirigida cap a la destructivitat. L’energia que es dirigeix cap a finalitats de la vida l’anomena líbido i és fonamentalment d’ordre sexual. Amb açò Freud donà a la sexualitat un major abast i importància, sobretot al defensar que aqyesta ja existeix en l’individu des d’etapes molt primeres (ja des del naixement). Per l’altra banda l’energia que es dirigeix cap a la destructivitat comprèn una sèrie d’instints al servei de la mort com l’agressió, el sadisme, el masoquisme i el suïcidi, mai no ben explicats per Freud.
Els instints de vida són una constant font de tensió emotiva i l’impacte conscient d’aquesta tensió és desagradable. D’ací que, segons Freud, totes les activitats de la ment estiguen portades per la necessitat de reduir o eliminar aquesta tensió. La supressió d’aquesta tensió es realitza mitjançant l’acte de l’alliberament, de la descàrrega immediata d’energia psíquica. A aquest alliberament de la tensió li donà el nom de plaer, i al dinamisme que condueix de manera renovada del plaer al dolor, i del dolor al plaer l’anomena Principi del plaer, que és el principi segons el qual es regeix l’Id: exigència de la reducció de la tensió mitjançant descàrrega immediata d’energia acompanyada d’una experiència conscient de plaer.
L’energia libidinal experimenta una evolució que va des del naixement fins la pubertat passant per algunes etapes anomenades:
1) Fase oral: en la qual l’energia sexual està concentrada al voltant de les activitats de mamar i mossegar de l’infant. Amb l’ocasió de la lactància fan la seua aparició les primeres manifestacions de la sexualitat infantil. Al principi el nen sols tracta de satisfer la seua fam; però, quan aquesta necessitat ja està satisfeta busca en la prolongació del mamar o bé en la xuplada del dits, la satisfacció de plaer que en principi estava indisociada amb l’alimentació. Aquesta fase dura, aproximadament, fins els 2 anys.
2) Fase anal: en la qual l’energia sexual o sexualitat està centrada sobre l’anus i descansa sobre l’excitació de la mucosa anal al pas de les matèries fecals. A més, el nen aprèn a poc a poc a evacuar les matèries fecals, la qual cosa suposa un compromís entre la satisfacció instintiva i les regles imposades per la societat. L’infant té que aprendre a renunciar a la satisfacció immediata per a complaure altres persones, influir sobre elles i aconseguir, d’aquesta manera, favors. Durant aquesta fase es desenvolupen els esquemes de “repte-submissió”, les actituds de “dóna-me'n-que-te’n-donaré”, i les relacions d’“amor-odi” (R.Thomson, op.cit., pàg.266). Si es produeix algun conflicte important durant aquesta fase, la persona pot créixer amb un caràcter anal expulsiu i ser, per tant, deixat, brut, destructor, malgastador; o créixer amb un caràcter anal retentiu i ser, per tant polit, net, constret, exigent (Miller,op.cit., pàg.331).
3) Fase uretral o fàl·lica: en la qual l’energia sexual es desplaça als genitals. Es recolza sobre el plaer d’orinar i és una de les fonts de la masturbació infantil. Aquesta fase comença entre els 4 i 5 anys de l’edat de l’infant. Aquesta fase es troba en relació molt estreta amb el complex d’Èdip. Consisteix aquest en l’atracció amorosa i sexual que la mare exerceix sobre el nen. Passiu en un principi front a la mare, va reclamant, a poc a poc, una posició més activa, a la vegada que veu en el pare un rival en el procés de seducció cap a ella, per la qual cosa comença a excloure’l d’aquesta situació. El nen experimenta clars sentiments de rivalitat i, sobretot, de gelosia. Però, per molt important que siga la relació amb la mare, és el conflicte ambivalent amb el pare el que donarà al complex d’Èdip la seua forma específica, el que va a fer-lo evolucionar i a provocar la seua superació final. El pare aconsegueix una importància extrema durant la fase inicial del complex, ja que no és sols un rival, sinó també un model estimat i admirat. En la fase culminant del complex hi ha una veritable relació amorosa amb la mare: el nen li declara que es maridarà amb ella quan siga gran i que tindran fills. En absència del pare ocuparà el seu lloc a taula i també al llit conjugal. Desitja l’absència del pare ardentment i la seua desaparició, de vegades, de manera conscient.
Aquest complex sols podrà superar-se com cal mitjançant la influència del complex de castració, el contingut afectiu del qual és l’angoixa de castració. El complex de castració consisteix en que el nen tem que el seu pare li talle el penis pels seus desitjos incestuosos i de parricidi. Quasi tots els nens han patit intimidacions de castració al llarg del seu desenvolupament per part dels pares i/o adults, en especial a l’hora de reprimir actes d’exhibició o de masturbació. L’infant, en principi resta indiferent, però més tard aparella l’angoixa de castració. Entre aquests dos moments, l’infant ha tingut coneixement de la diferència de sexes, ha construït la teoria de la "mare amb penis" davant la incredulitat de la percepció real dels òrgans genitals femenins, i encuriosit per la naturalesa de les relacions sexuals dels pares, les quals ha arribat inclús a observar de manera incompleta, ha confeccionat una teoria sàdica del coit. Tot açò, barrejat amb les amenaces de castració (el pare -pensa el nen- ha castrat la mare durant el coit i ara amenaça amb castrar-me també a mi), completa el complex conjunt de sentiments del que és objecte el pare, el qual a part de ser estimat, admirat i objecte de gelosia, és ara, també, temut. El nen estima sa mare i té gelosia del seu pare, però ara tem veure’s transformat en muller per la castració. Sorgeix així un conflicte violent entre la líbido (energia de les pulsions sexuals) incestuosa i l’agressivitat parricida, d’una part, i l’afany de preservar la integritat del cos i del penis, d’una altra. El conflicte es resol quan el nen aconsegueix rebutjar les seues passions incestuoses i parricides: llavors, el complex d’Èdip desapareix, i aquelles pulsions són sepultades en l’inconscient.
En la nena, el Complex d’Èdip (que ací rep el nom de complex d’Electra) no és igual que en el nen. Si en el nen el Complex de Castració marca la fi del complex d’Èdip, en la nena l’entrada en l’Èdip es dóna quan esdevé el Complex de Castració.
L’entrada en el Complex d’Èdip representa un procés de conversió molt dificultós: la mare, que havia estat l’objecte amorós central, que ho ha estat tot per a la nena, és canviada pel pare. A més, la nena fa un descobriment en l’anatomia masculina (la possessió de penis), que és viscut traumàticament per ella, la qual engendra una gran rancúnia contra la seua mare pel que considera haver-la parit en un estat inferior (és a dir, sense penis). Però, quan descobreix la carència de penis en sa mare, la nena aboca la seua afectivitat sobre el pare, que és qui té l’esmentat atribut desitjat per ella. Així doncs, l’amor pel pare, en tant que nou objecte de desig sexual, va precedit de l’enveja de penis i del desig de posseir-lo. Si l’enveja de penis no és superada, esdevé una actitud típica de revenja: negació o menyspreu de l’òrgan viril i l’home que el porta. En els casos més normals, l’enveja de penis es transforma progressivament en desig de posseir-lo i amor al pare, amor que arriba, fins i tot, a desitjar tenir fills d’ell, després que s’ha produït en la nena un procés d’identificació amb la seua mare, de la qual se sent gelosa, competint amb ella en l’amor pel pare i la recerca de la identitat femenina.
L’Ego o Jo
La segona regió en que Freud dividí la ment és l’Ego o Jo. El Jo representa la personalitat organitzada de l’home (Fromm, Marx i Freud, pàg.112). El seu origen radica en l’Id, del qual s’ha anat diferenciant progressivament i transformant-se en el Jo pre-conscient sota la influència de les forces ambientals. Per a la descripció de les funcions de l’Ego o Jo hi ha que partir de la relació d’aquest amb les altres instàncies psíquiques i la realitat; és a dir, el Jo és una instància mitjancera, el treball de la qual consisteix en conciliar les exigències simultànies, i amb freqüència antagòniques, de les tres “realitats” amb les que es posa en contacte: l’Id, el Super-Jo i la realitat.
El Jo infantil, “arcaic”, sols coneix i estima a sí mateix. És narcisista (tipus d’individu en el que predomina el Jo; les seues relacions afectives i socials estan subordinades a la seua pròpia satisfacció). En aquesta etapa de narcisisme primari, el Jo infantil sols té una obscura consciència del món exterior. A mesura que el nen creix, el seu Jo es va fent més capaç de protegir l’organisme de les amenaces de dins i de fora. En els adults ben adaptats, el Jo és el principal agent mental que controla la conducta. Com més desenvolupat i més fort siga el Jo, més equilibrat i més adaptat serà l’individu.
La principal tasca del Jo o Ego és l’autoconservació de l’organisme, i la realitza en relació amb el món exterior adonant-se dels estímuls de fora, acumulant les experiències dels mateixos (en el record), evitant els estímuls excessius (mitjançant la fuita), tractant amb els estímuls moderats (mitjançant l’adaptació), i aprenent a realitzar les modificacions apropiades sobre el món exterior en profit propi (mitjançant l’activitat).
El Jo, a diferència de l’Id, s’ocupa del descobriment de mètodes escaients i menys perillosos per a obtenir la satisfacció. En aquest interés el Jo pren en consideració el món exterior.
L’Ego o Jo es regeix pel Principi del plaer, però a diferència de l’Id, és capaç de calcular les conseqüències de la conducta. Així com l’Id és cec i cerca la gratificació immediata de les demandes instintives (la descàrrega plaent de la tensió acumulada per la libido), el Jo és capaç de raonament lògic, d’aprendre les relacions causals i d’aprendre de l’experiència. Degut a aquestes activitats intel·lectuals, el Jo aplica un principi del plaer modificat, s’aferra a la tasca d’autoconservació i posposa o suprimeix les demandes instintives que amenacen l’existència de l’organisme. Aquesta recerca modificada i limitada de plaer fou denominada per Freud Principi de la realitat.
Les funcions fonamentals del Jo o Ego són:
1) control de la motricitat voluntària: el domini de l’ambient pot portar-se a cap per mig de l’acció que el Jo realitza controlant l’aparell motor, però incorporant-hi el pensament que utilitza les experiències dipositades en la memòria. D’aquesta manera substitueix el Principi del Plaer pel Principi de la Realitat que aporta major seguretat i èxit.
2) percepció o comprovació de la realitat: al Jo madur li és permès, mitjançant el sistema perceptiu, comprovar la realitat, confrontar el contingut de les seues percepcions amb la realitat exterior i eliminar de la seua representació del món extern qualsevol element d’origen no real. Si al Jo no li resulta possible controlar l’avinguda d’estímuls, llavors regressa a l’Id dormint o defallint; la regressió és una conseqüència del fracàs en dominar la realitat i és, a la vegada, una senyal de que el Jo és massa dèbil i incapaç de protegir l’organisme contra una estimulació (situació, record, etc.) dolorosa.
3) operacions defensives: es tracta de mecanismes de defensa que el Jo elabora per a controlar les demandes instintives que resulten socialment indesitjables o perilloses per a la supervivència de l’organisme. Es tracta, doncs, d’estratègies mitjançant les quals una persona tracta d’escapar a l’experiència emotiva de l’angoixa que determinades representacions amenaçadores provoquen en el Jo i que procedeixen del Super-Jo (en el cas de l’adult) o de la realitat (en el cas de l’infant). Entre aquests mecanismes podem esmentar els següents:
a) la repressió: és el mecanisme de defensa més fonamental, i per a Freud, el prototipus de totes les operacions defensives. Es producte del Jo que obeeix a les exigències del Super-Jo, i apunta contra les pulsions de l’Id (pulsió = força d’origen somàtic que es manifesta en el psiquisme baix la forma de tensió). Com a resultat de la repressió, alguns desigs i pensaments que en un altre moment foren conscients són ara inaccessibles a la consciència. Sols d’una manera indirecta i deformada, com la que es dóna en els somnis, pot reintroduir en el Jo aquells continguts inconscients.
Segons una altra opinió i perquè la repressió està motivada per l’ansietat (estat pròxim a l’angoixa), els continguts reprimits poden ser recuperats o atrets a la consciència mitjançant la hipnosi. Açò diferencia, sembla, la repressió de l’oblit, encara que d’una manera no massa clara; les dades oblidades són, en la seua majoria, irrecuperables. També hi ha que distingir la repressió de la supressió. La repressió pareix que és inconscient i involuntària; la supressió, en canvi, és considerada com conscient i voluntària.
b) la racionalització: és un raonament fal·laç que serveix per a representar una motivació excessivament irracional com si fos racional, i al mateix temps protegir l’autoestimació.
c) la projecció: consisteix en atribuir a una persona exterior o a un objecte, desitjos, pensaments o actituds que el subjecte rebutja reconèixer en si mateix. El mecanisme de projecció apareix en la vida psíquica normal. Per exemple, en l’odi cap als homosexuals, propi d’homes orgullosos de la seua virilitat (que neguen així les seues pròpies pulsions homosexuals inconscients), o l’horror per la pornografia en les persones que reprimeixen les seues pulsions sexuals. Apareix també en el pensament paranoide en el qual, i per a negar les seues pulsions homosexuals, es canvia un pensament com “jo no l’estime sinó que l’odie” per un com aquest: “no és cert que jo l’odie, la veritat és que ell em detesta”, que és la projecció sobre l’objecte del seu sentiment d’hostilitat que l’odi ha provocat i que dóna pas al típic deliri de persecució.
d) la denegació: consisteix simplement en el rebuig a veure, sentir o comprendre alguna cosa perceptible o evident.
e) la formació reactiva: suposa una repressió prèvia, i reemplaça la pulsió reprimida per la seua oposada. Així l’hostilitat reprimida és reemplaçada per l’amor, l’exhibicionisme per un pudor escrupolós, l’erotisme anal pel gust per la neteja, etc.
f) la regressió: que en un principi no és un mecanisme de defensa sinó un moviment pulsional. Designa el procés mitjançant el qual una quantitat de libido que ha assolit un cert estat d’evolució torna, total o parcialment, a un estadi anterior (oral, anal o genital). Una líbido genital encara massa dèbil sucumbeix davant els primers obstacles que troba i retorna a la fase anal, a la qual encara està lligada la major part de la líbido del subjecte. Quan el Jo intenta oposar-se a una pulsió genital tan dèbil, provoca la regressió a la fase anterior. La regressió es converteix d’aquesta forma en un mecanisme de defensa.
g) la sublimació: no és en realitat un mecanisme de defensa, sinó un procés mitjançant el qual la pulsió sexual canvia d’objectiu i posa la seua energia al servei d’una activitat valorada socialment, com per exemple, la creació artística o la creació científica.
i) la identificació: consisteix en que la persona s’identifica amb algú que li pareix admirable, amb algú que és invulnerable al perill que causa l’angoixa del subjecte. És, també, la forma específica de reacció front a una crítica, amenaça o prohibició que procedeix d’un altre. Té importància en la formació del Super-Jo, per tal com després de la superació del Complex d’Èdip, el nen s’identificarà amb les imatges paternes, de les quals interioritzarà les prohibicions i les lleis.
El Super-ego o Super-Jo
La tercera regió en que Freud divideix la ment és el Super-Jo o Super-Ego. El seu desenvolupament s’efectua cap al final del període fàl·lic i és el producte de les identificacions infantils amb els pares, amb les seues exigències i ideals.
Comprèn, doncs, dos subsistemes:
- l’ideal del Jo, que és la concepció que té el nen del que els seus pares aproven.
- la consciència (en sentit moral), que és la concepció del nen del que els seus
pares condemnen com moralment dolent.
El primer s’aprèn mitjançant recompenses. El segon mitjançant càstigs. Però, el Super-Jo no és l’agent de la repressió; ha perdut aquest paper. Exigeix la repressió, però no l’efectua. La repressió és més aviat una operació del Jo. El Super-Jo exigeix del Jo la repressió de les pulsions. El Jo pot respondre a aquesta demanda del Super-Jo en major o menor mesura, o no respondre en absolut. Una de les característiques més freqüents del Super-Jo és la seua severitat, i això perquè el Super-Jo està fundat sobre la identificació amb els seus ideals; però eixa severitat es deu també a que el Super-Jo es submergeix en l’Id i utilitza les seues energies pulsionals: tant les pulsions de vida (líbido) com les pulsions de mort. La severitat del Super-Jo, finalment, pot deure’s també, sota pretextos morals, a un autèntic sadisme del Super-Jo dirigit contra el Jo (expressió de la pulsió de mort). Però allò més normal és sempre una interrelació equilibrada i harmoniosa entre les diverses parts de la ment i que, per tant, el Super-Jo prenga el lloc de la funció paterna, observant, guiant i amenaçant el Jo de la mateixa manera que abans ho feien els pares amb el nen, representant aleshores la consciència i les pautes morals, punts de referència moral i social de l’individu importantíssims. En els adults ben equilibrats no hi ha conflicte de cap mena entre les pautes morals de la societat, representada pel Super-Jo, i la concepció realista de l’autoprotecció i supervivència, representada pel Jo i el Principi de la Realitat.
Per acabar ja, sols resta dir que l’equilibri de la persona, o el que és el mateix, la seua salut mental, depèn no sols de la relació harmoniosa entre l’individu i el món on ha de viure, sinó també de l’harmonia entre les 3 parts de la ment abans esmentades (l’Id, el Jo i el Super-Jo). Quan no és possible l’harmonia en algun d’aquests nivells, fan la seua aparició els desequilibris i desordres psicològics (psicopatologies) -neurosis, caracterosis i psicosis- resultants de la frustració d’instints bàsics.
Bibliografia
Svitak,I., Humanisme socialista, Ed.Paidos.
Thomson,R., Breu història de la psicologia, Ed.Guadiana.
Miller,G.A., Introducció a la Psicologia, Ed.Alianza.
Morgan, C., Introducció a la Psicologia, ed.Aguilar
Fromm,E., Marx i Freud, Ed.62.
Fromm,E., Etica i psicoanàlisi, Ed.F.C.E.
Thomson, R., Breu Hª de la Psicologia, ed.Guadiana.
Castilla del Pino, C., Introducció a la Psiquiatria, vol.- II, A.U.
Pel·lícula
“Freud”, John Huston.
S.Llàtzer, 1982