·CONTES DE PRINCESES
______________________________________________________________________________________________

Una persona acaba de morir en circumstàncies ben tràgiques i tots els mitjans de comunicació (TV, radio, premsa, revistes del cor i de les altres) no han parat de donar-li corda a l'assumpte. Però clar, és que la transpassada era la tan estretament vigilada Diana Spencer, la Lady Di famosa. Jove, tímida, acabalada, filla de comtes, escollida per a ser reina, coartada per l'absolut domini dels amos de Buckingham Palace, fatigada pel rígid protocol de palau, mare de dos fills, a la que l'insincer amor de Carles li jugà una mala passada, preferidora d'un joc a dos i no d'un jeu à trois, perseguida per a ser difamada i víctima dels flaixos de les càmeres dels paparatxi (nom que circula moltíssim com correspón a una societat snob), Diana ha proporcionat, amb la seua mort, una notícia que val el seu pes en or. Aquí sembla que no hi cal allò de descanse en la pau del Senyor. Es tracta de no deixar-la reposar ni tan sols en aquestes dies, altrament no en traurien els dividends -económics i dels altres- que un fet com aquest ropicia. I ja se sap que el negoci no té cor i que ¡les finances són les finances!

Però, en un fet com aquest, del que es pressuposa cal informar de manera objectiva, responsable i respectuosa, el que hi ha és -evidència cada vegada més constatada- l'elevació del fet a la categoría d'espectacle. I així s'esporga la seua vida, s'asalta la seua intimitat, es posen al descobert les seues febleses, es furga en la seua atribolada ànima, s'aireja la seua malaltia d'amor, es dibuixa el seu trist i tràgic destí. Fins i tot, s'insinua que aquest luctuós esdeveniment venia a ser el bàlsam de la tranquil·litat furtada a la casa reial.

Repudiada i destriada com una joguina vella, el millor que podia passar-li era un final que, com aquell, li conferia un plus de suposada dignitat. La vida, ja se sap, apareix essent más elevada si la mort ajuda a cancel·lar la trista derrota. Fins i tot hi ha qui creu que la recordarà amb els elements amb que es construeix tot mite contemporani: passió intensa per la vida, construcció de grans somnis i ideals, amor profund per les coses i les persones, espectatives de futur inesgotables acompanyades de grans decepcions, grans amors que comporten profunds desenganys, rebel·lia front a les convencions socials, ser una personalitat molt singular, tenir una presencialitat apuntalada per una especial cobertura (familia, clan, grup, associació, partit, rol), encarnar allò que s'anomena l'esperit dels temps, el símbol d'una època i, sobretot, la cita tràgica i prematura amb la mort.

Fenòmens casuals, els mites? En absolut. Necessitats d'esquers, els Importants i els seus propagandistes veieren l'oportunitat de convertir en un arquetipus -i n'hi ha d'una diversitat infinita- la princesa Diana. Sols que en el cas de Diana es compaginen elements tan diversos i contradictoris que ens col·loquen davant d'una figura ben irreal i de dubtosa credibilitat. D'una banda, se la descriu com una jove del seu temps, que tenia glamour, que era increíble; que vestia elegantment i amb molt de gust; que tenia un gran carisma; una persona admirada i envejada; disciplinada complidora dels seus deures d'estat, etc.; de l'altra banda, la presenten com essent molt semblant a la gent normal, les seues preocupacions i els seus gustos: com una persona simpática i amable, moderna, senzilla; allunyada de convencionalismes, que va patir molt; dedicada als més necessitats; la más vehement de les persones humanitàries, a la que la sogra no la tractava massa bé; solidaria amb les causes benèfiques; que patia depressió, que tenia boulimia nerviosa; una víctima de la seua propia popularitat; una defensora dels febles; amiga dels amics així com de quasevol persona que la sol·licitara, etc.

Els mitjans de comunicació, principals difusors dels mites, alimenten la fantasia i subministren les imatges convenientment deformades i construides a la mesura de la gent, a la que el cinema, la TV i la premsa del cor han assaonat convenientment durant molts anys, dies i minuts, per a fer-nos acceptar el conviure amb els amassadors immorals de fortunes, la hipocresía que destil·len i la doble moral que exhibeixen com a cosa normal, convenient i inevitable en aquest món. Per cert, tenir un patrimoni xifrat entre 4.000 i 10.000 milions de pessetes, amants reconeguts, impúdiques situacions atribuides, strep-tease públic de la vida matrimonial i familiar no constitueixen, precissament, un caldo de cultiu apropiat per construir cap mite ni reconéixer-li cap virtuositat. D'una altra banda, perseguir l'afecte i l'estima perduda, intentar la seua particular revolució amorosa lluny dels convencionalismes, perpetuar la hipocresía i la doble moral a la qual estava obligada -conservant a la vegada quasi tot de la seua vida de burgesa benestant-, realitzar visites a malalts i necessitats, i donar el seu recolgament económic a ONGs, no són un tan gran mérit com perquè meresca ser elevada a la categoría de model o paradigma ètic i social.

Sols una societat àvida d'objectes, emocions i símbols, i cada vegada més buida i desproveïda d'un marc de normes i valors autèntics, referent imprescindible en l'horitzó cultural actual, pot carregar sobre les seues esquenes imatges mudes d'éssers quotidians el mèrit i el valor de les quals no són a l'altura moral i ètica d'aquells altres que com els Sócrates, Crist, Moro, Russell, Gandhi, Luther King, el "Ché" Guevara o Teresa de Calcuta, anònims alguns, silenciats quasi tots tenen -no obstant- talla d'autèntics gegants, els quals per amor a la veritat, la justícia, els drets humans, o els oprimits i marginats, ho exposaren tot, fins i tot la propia vida, a fi de fer triomfar els ideals que suposaven la dignifícació de l'espècie humana. És així com la seua figura esdevingué model, llegenda i mite. Tot allò altre no són sinó imatges de cartró, espectres, quimeres i fantasmagories que alguns semblen interessats en abocar a la societat per a que la gent consumesca i abrace valors pretesament dignes i superiors. És d'aquesta manera que se'ns diu que cal preferir l'egotisme, la impietat, la vilesa, la submissió i la iniquitat a la solidaritat, la compassió, la dignitat, la llibertat i la justícia.

La pobra i desgraciada Diana, ha mort. No és, en l'autèntic sentit, un mite. La seua historia és, a tot estirar, un conte de princeses. La llegenda de la princesa del llac, doncs, s'eclipsarà ben prompte. Diana no entrará a l'olimp particular dels James Dean, John Lennon, Marilyn Monroe i altres amb semblants tràgics finals. Menys encara resistirà la comparació amb els Martin L. King, "Ché" Guevara o Teresa de Calcuta. I les classes benestants deuran construir un altre model molt més sòlid si volen l'adhesió i la lleialtat dels pobles. Saben que el de Diana será un model oblidat ben prompte, malgrat l'aparent devoció d'una gent plenament seduïda i entregada. Però caldrà que calibren mesuradament no fóra cas que algun dels seus mites acabara amb la seua situació d'escandalós privilegi -simbòlic i dels altres-, moralment il·legitimable encara que comptara amb l'estima dels súbdits satisfets i amb la capacitat dissuasiva i intimidatòria -opressions i ocupacions colonials a banda- d'uns avesats Guardians de l'Ordre Establert. Mes ara, «Good bye, England's rose!»
_______________________________________________________________________________________________
Salvador Llàtzer, Estiu de 1997