·DEGRADACIÓ HUMANA i PLENA OCUPACIÓ
______________________________________________________________________________________________

De bon començament un analista clàssic mai no posaria en el mateix cistell aquestes tres figures de la degradació social i econòmica: la de la indigència, la de la pobresa i la de l'atur.

La indigència és un situació límit a la que arriben certes persones immerses en un procés de degradació econòmica i social que es caracteritza per la desituació en tots els ordres de la vida i que comporta una pèrdua greu en el sentit de l'orientació de la realitat. Els atrapats en ella, constitueixen la classe dels que podríem anomenar, usant un llenguatge teològic, com els "desheretats de la terra". Hi ha, en les nostres societats, una degradació molt acusada, en els aspectes psicològics, relacionals, laborals, d'ubicació social, etc., d'aquelles persones a les quals aquesta degradació ha convertit en outsiders extrems. No fa massa Chomsky i Petras déien que aquesta gent estava atrapada en un cercle infernal del qual es veien impotents d'eixir-ne. Com que no tenen treball -deien aquests intel·lectuals- no tenen casa, com que no tenen casa no tenen seguretat social, com que no tenen seguretat social no tenen treball. El cercle no esdevé fàcil de trencar. Per a posar-ho pitjor Ulrich Beck ha afegit que sense treball ni vivenda no hi ha democràcia. Al Estats Units, es calcula que hi ha, aproximadament, 40 milions d'indigents. És a dir, que 20 de cada 100 són, realment, pobres-pobres als EUA. O el que és el mateix, una cinquena part de la població, que no és poc.

L'aturat és aquell que no té feina, però en busca, en fa d'amagat per poder tirar endavant les seues necessitats i càrregues o espera que l'Oficina d'Atur li'l porte a casa. Encara que un aturat s'assemble a un pobre, a causa de la seua precària situació econòmica de la qual voldrà eixir com més prompte millor, no pot ser comparat amb el pobre, per la simple raó que un pobre no és necessàriament un aturat ni pateix el mateix estigma psicològic que un aturat. En tot cas és un altre de ben diferent, l'estigma. Phillippe d'Iribarne diu que a França, a diferència d'Estats Units, a un treballador no se l'acomiada "així com així"; si se l'acomiada, l'aturat sempre provocarà entre els demés la sospita d'haver incomplit el "codi d'honor" de la relació social. Als Estats Units, en canvi, l'entrada en l'atur no té eixa càrrega estigmàtica.

Per pobre entenem normalment una persona que viu de la caritat, que no treballa o no pot treballar, que si ho fa ocupa el seu temps en feines no necessàries ni útils per al desenvolupament econòmic aconseguit per una societat avançada i que, per tant, té remuneracions molt baixes en l'escala salarial. Però per pobre podem entendre també en principi una persona que treballa i conserva intactes les seues energies, la seua psicologia no presenta una degradació tendent a la desesperança ni una obsessió agònica pel futur incert, i manté un elevat to vital que, fins i tot, el pot portar perfectament a identificar-se amb els "guanyadors". Pot arribar a tenir comportaments mimètics amb la classe socialment dominant i, fins i tot, arribar a donar-los la seua confiança als representants d'aquesta classe en les eleccions.

El pobre no té per què ser una persona que no treballa, com per regla general estem acostumats a entendre. Potser és aquell que ho fa i rep, en compensació, una quantitat de salari que sempre està per davall del salari mínim interprofessional. En aquest calaix, per exemple, cal posar tots aquells que treballen per mig d'un contracte-fem, a temps parcial, de temporada, etc. que tenen una durada limitada i semblen estar fets a mesura d'aquells que treballen com a complement de les seguretats que els ofereix el coixí econòmic familiar i que, ni és la situació apropiada, ni és la que tothom considera com a justa i definitiva per poder encarar una autonomia de funcionament en el futur, ni la que de vegades els pares encerten a captar, en la seua dimensió exacta en tant que estafa de fons als què aquests contractes obeeixen. Els acollits a aquests contractes són catalogats com a working poor (treballadors pobres), els quals li renten la cara a les estadístiques d'atur del sistema i als seus controladors, ja que eliminen així de les seues llistes un bon grapat de persones de les que captura una bona quantitat d'energia a preus de saldo. Són pobres i damunt explotats però, en ocasions, massa ocasions, excessivament contents. Es tracta d'un fenomen ben insidiós, perquè la societat virtual i del balafiament ha posat quantitats industrials de consumibles (cotxes, ordinadors, mòbils, objectes de luxe, roba, discos, fast food, vacances, etc.) al davant d'uns sectors -els joves- embadalits i seduïts per gaudir-ne identificant-los amb la felicitat en dosis injectables directament al cervell que els deixen enlluernats i a mercè de les seues representacions simbòliques (poder, prestigi, felicitat, comunicació, control i domini).

Les xifres de la pobresa són contundents: segons Beck en les dues darreres dècades la producció mundial passà de 4 a 23 bilions de dòlars, però la quantitat de pobres augmentà un 20%. 358 multimilionaris posseeixen més de la meitat del que guanya la meitat de tota la humanitat i la participació en la renda mundial de la cinquena part més pobra de la humanitat s'ha reduït en el període de 1960 a 1990 del 4% a l'1 %. Diàriament moren 35.000 xiquets per malalties de la civilització, producte de les condicions de misèria en què es desenvolupen. A l'Àfrica, el 60% viuen en situacions de pobresa i autèntic desastre en quasi tots els ordres de la vida. Als països "rics", com els Estats Units, les estadístiques diuen que hi ha 40 milions de pobres (el 20% de la població activa a la dècada dels noranta), és a dir, una quantitat gran de persones que estan treballant i que viuen per baix de l'índex de pobresa. A l'Estat Espanyol, a principis del 1999, 10 de cada 100 habitants són pobres. És a dir, 3.800.000 persones ho són, encara que alguns estan treballant. Ací hi ha dos grups: els working poor i els que cobren pensions per davall de l'índex de pobresa, grup que molt probablement inclou alguns aturats. Dels indigents res no en sabem, perquè a l'Estat Espanyol no hi ha la sana costum de fer estadístiques com als EEUU.

A la Unió Europea hi ha havia, en 1999, 18 milions d'aturats. Ara diuen que estan pels 12 milions o una cosa així. A l'Estat Espanyol, l'abril del 2.000 les xifres de l'atur no eren massa esperançadores. Ara hi ha 1.600.000 aturats a l'estat, el que suposa un 9'8% d'aturats. La majoria seran pobres, o sense feina, o integrats en la unitat familiar esperant trobar un treball.

El govern del PP diu que vol aconseguir la plena ocupació. Però els economistes del sistema diuen que és impossible la plena ocupació al sistema de lliuremercat. Serà a base de crear més "Mac-Job" (treball fem)? Més situacions que tendeixen a la degradació? Al final cal tenir en compte que tot procés de degradació planificada i sancionada per la llei retorna violentament contra el sistema que l'ha creat, contra els seus empleadors en forma de malestar social, frustració i violència gratuïta. Després no val a queixar-se.
______________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, abril del 2002