DIFERÈNCIA ENTRE ELS PARADIGMES RELIGIÓS i CIENTÍFIC


Paradigma Religiós

1) Tendència a creure’s en la veritat única, una veritat que no pot entrar en contradicció, ni pot ser impugnada per cap altra veritat o per cap individu.
2) Tendència a considerar el seu coneixement com immutable i per tant, etern, tot d’una peça i acabat per al futur.
3) Tendència a creure que la seua veritat està per damunt del bé i del mal, així com per damunt de les creences usuals de la gent.
4) Tendència al dogmatisme i la no flexibilitat, que la veritat no pot ser modificada perquè ja es troba acabada tal i com està i no pot ser, per tant, modificada per adaptar-se a les persones, més aviat són aquestes les que han adaptar-se a elles i abraçar-les.
5) Tendencia al sectarisme, a tancar-se en si mateix i a sostenir la supervivència del grup com una qüestió prioritària a conservar per damunt dels problemes de la gent i, fins i tot, a restar al marge de la gent i, si cal, actuar contra la gent.
6) Tendència a la patrimonialització de la “veritat” que defensen front a la d’altres grups o religions.
7) Tendència a que sols els seus defensors són els administradors en exclusiva d’eixa veritat.
8) Tendència a l’obscurantisme, a realitzar la seua “missió” no precisament d’una manera clara, pública i transparent, sinó a esquenes de tothom, decidint d’acord amb la defensa dels seus interessos particulars i no els interessos espirituals generals (el secretisme de la gestió dels bens econòmics de l'Esglesia Catòlica per part de la “Banca Ambrosiana”, amb assassinat inclòs del seu director de manera misteriosa; o la política d’inversions en negocis d’armament i antionceptius; o els silencis clamorosos sobre les accions gangsterils de certs països dedicats a envair i saquejar els recursos d’altres països).
9) Tendència al fonamentalisme, a la defensa de la preeminència i superposició de les idees religioses sobre les idees procedents de l’àmbit no religiós, de la societat civil, així com l’intent de desprestigiar i superposar-se al lliurepensament que no és controlat per la religió, a la vegada que intentar que intentar confondre i d'amalgamar poder polític i poder religiós, a fi de controlar les consciències i la societat.
10) Tendència a la no racionalitat, a la construcció i defensa d’històries i vides amb una beneiteria i ingenuïtat inadmissible per al sentit comú i la racionalitat de qualsevol mortal tinga un mínim d’equilibri i lucidesa.
11) Tendència a la creença que hi ha un ésser al que anomena Déu que està darrere del coneixement, que és el seu objecte i que pot ser, doncs, conegut.
12) Tendència a l’acriticisme, a no practicar l’autocrítica ni, sobretot, exposar el seu discurs a la crítica dels demés.
13) Tendència a crear un sentiment de culpabilitat, categoria importantíssima aportada pel pensament cristià, el qual és l’instrument necessari per aconseguir la submissió total de l’home i la societat a l’autoritat establerta, ja que ell ha rivalitzat en la tasca de crear i produir, privilegi exclusiu de la divinitat i d’una determinada consciència (la consciència autoritària), les quals exigeixen que aquesta transgressió de l’ordre social reflex del diví i/o humà, faça l’home sentir-se culpable i més depenent de poders que l’ultrapassen, i senta a la vegada la necessitat d’expiació, penediment i submissió a eixos poders i els seus representants.
14) Tendència a la institucionalització i al reforçament de la seua autoritat, a afiançar-se en la societat com una institució necessària i imprescindible, com una forma de vida respectable que gaudeix/ha de gaudir de la part del botí que representen els impostos ciutadans.
15) Tendència a la generalització de les seues opinions com si hagueren de ser les de tota la societat i observades per tots (totalitarisme de la paraula).
16) Tendència a aparèixer i consolidar-se com un poder social indiscutible i necessari (totalitarisme institucional).
17) Tendència al totalitarisme, a fer-se obeir sense opinions discordants, ni minories que opinen en contrari; quan això no s’aconsegueix se les condemna al silenci i a l’ostracisme.
18) Tendència al sentimentalisme trivial i ximple que tants fruits els ha proporcionat durant segles davant les ments més ingènues.
19) Tendència a la no contrastació seriosa i rigorosa de les seues “veritats”.
20) Tendència a la manipulació de la gent, per a la qual cosa ha realitzat i realitza esforços descomunals.
21) Tendència a sotmetre la gent a xantatge utilitzant la por a la mort com una hipoteca que sols pot ser eixugada amb el sotmetiment a la seua voluntat.
22) Tendència al conservadorisme social, relegant les demandes i les situacions de sofriment i penúria de les classes més desafavorides.
23) Tendència a la covardia davant les circumstàncies de la història real a la contemporaneïtat que exigien la condemna moral sense pal·liatius dels “senyors de la guerra” que com vulgars gangsters atacaven i assassinaven aquells que s’atrevien a oposar-se al seu poder d'ocupació i destrucció.
24) Tendència a plegar-se davant els poders dictatorials i les seues accions bàrbares als quals les premiava amb la simpatia i la comunió com succeí amb Pinotxet amonestant, en canvi, aquells que com Mons. Ernesto Cardenal defensaren el poble i la societat de Nicaragua de la pobresa i la tirania.
25) Tendència a la protecció de les tendències feixistitzants elevant sants que han estat, amb les excepcions que es vulguen, obedients servidors de l’ordre establert al servei de les classes conservadores i reforçadors de les condicions d’opressió de l’ordre social dominant.
26) Tendència a l’asfixia del moviments renovadors que apareixen al seu si, com per exemple la Teologia de l’Alliberament de Jon Sobrino i Leonardo Wof, clar intent de l’església catòlica de base d’adequar-se a un medi hostil per a la supervivència de milions de persones que viuen en condicions infrahumanes en llocs com centreamèrica i sudamèrica.
27) Tendència a l’apocalipticitat, que és la no renúncia a ser imprescindibles i amb el dret de continuar la gestió espiritual de les persones. ("sense mi el Diluvi").
28) Tendència a no desprendir-se dels prejudicis i les creences que el coneixement científic va posant en evidència a ulls de tots.
29) Tendència a desertar de la defensa de valors ètics i polítics com llibertat, justícia i igualtat i recolzar valors com ordre, autoritat, poder, jerarquia, propis de les classes socials superiors, no de la gent en general.
30) Tendència a renunciar a la recerca de la felicitat en aquest món ja que la felicitat veritable sols pot ser realitzada en l’altre món.
31) Tendència històrica a parlar de la pèrdua moral de la societat, de la natura pecaminosa de l’home, del pecat de la carn i les seues conseqüències en els hàbits morals i la societat.
32) Tendència a oblidar-se d’esmentar els genocidis comesos pel colonialisme i l’imperialisme en els països del 3r món. A no condemnar les condicions a les quals un capitalisme ara amb abast global ha creat, produint una encara més salvatge opressió i explotació, així com tot un reguitzell d’altres flagells com la misèria, la fam, l’alienació massiva, la ignorància i molts més.


Paradigma Científic

1) Tendència a distingir entre creences i saber o coneixement.
2) Tendència a despullar-se de les entitats metafísiques, no observables al coneixement.
3) Tendència a delimitar la realitat i el que es coneix del que és producte de la fantasia i la imaginació.
4) Tendència a reconèixer els límits del coneixement i del que pot o no pot ser conegut.
5) Tendència a pronunciar-se amb prudència respecte l’inconegut.
6) Tendència a esgrimir actituds interrogatives, de prudència i humilitat, de paciència, d’expectatives respecte el que es pot arribar a conèixer o s’ha acabat de descobrir i caldrà aprofundir en el seu coneixement i la seua articulació amb molts altres coneixements.
7) Tendència a l’anàlisi i la reflexió fonamentades.
8) Tendència a pensar des d’algun context general (teoria) i amb alguna estratègia especial (construcció d’hipòtesis i lleis).
9) Tendència a la crítica i l’autocrítica.
10) Tendència a l’objectivitat del coneixement.
11) Tendència a relativitzar el coneixement i no dogmatitzar.
12) Tendència a l’universalisme del coneixement.
13) Tendència a contrastar les opinions, a verificar-les.
14) Tendència a considerar el coneixement com a quelcom provisional i mai no definitivament establert i acabat, conclús.
15) Tendència creixent a millorar el nostre coneixement del món que és l’objectiu de la ciència teòrica.
16) Tendència creixent a millorar el control de l’home sobre els fets, que és l’objectiu de la ciència aplicada.
17) Tendència creixent a millorar les nostres teories i les nostres tècniques científiques les quals estan en continu perfeccionament.
18) Tendència de la ciència a esperonar les solucions pràctiques que ens porten a millorar els mètodes de la producció i la supervivència en els àmbits industrials, agrícoles, sanitaris, educatius, culturals, econòmics, comercials, mètodes polítics de govern i de tota mena.
19) Tendència negativa -és cert- a produir veritats i subproductes tecnològics adreçats no a solucions pures i innocents, sinó a solucions útils i malicioses que en diverses ocasions han portat l’home a situacions de conflicte generalitzat i vora la destrucció de l’espècie humana, la qual cosa comporta la responsabilitat moral del científic que no en queda exempt.
20) Tendència a proclamar l’ideal de la socialització, de que anirem a parar a una societat en la que imperen els valors comunitaris i socialitzants, acomplint per això el paper de la ciència com a ideologia (discurs generador de falsa consciència), ja que la ciència no és una estructura de la societat que funciona de manera independent, sinó que està sotmesa al joc dels interessos de classe i tensions de classes i, per tant, al servei d’eixos mateixos interessos.


S.Llàtzer, darrera revisió 2007