FRIEDRICH NIETZSCHE


La Genealogia de la Moral

RESUM DISSERTACIÓ – II

CULPA, MALA CONSCIÈNCIA i SIMILARS

& 1
L'home ha degut recórrer un llarg camí durant la seua prehistòria per fabricar-se una consciència que el capacitara per a convertir-se en un ésser capaç de responsabilitzar-se dels seus actes, en "un ésser capaç de prometre", en un subjecte moral.
Entre eixos instruments hi ha la capacitat d'oblit, una força activa mitjançant la qual la consciènciaselecciona una part de les experiències considerades importants i a integrar pel subjecte. L'oblit assegura la salut psíquica, la tranquil·litat i la felicitat.
Però per poder prometre, per esdevenir un ésser moral, l'home s'ha hagut de procurar una memòria, una memòria de la voluntat, mitjançant la qual la capacitat d'oblit no funcionara en certs casos (quan cal prometre), i amb la qual el Jo (jo vull, jo faré) podrà disposar del futur. Però un requisit d'açò és que l'home haja aprés abans a distingir la necessitat, la causalitat, distingir objectius i mitjans, la regularitat i l'ordre que existeix i "es torne ell mateix necessari, uniforme, regulat i computable".

&2
Aquest procés que ha produït un home computable, ordenat, regulat, etc. al lllarg de la prehistòria humana ha estat realitzat per "la moralitat dels costums" (tradició i costums que castiguen severament els transgressors) i la "pressió social" (pressió de cara al compliment de les normes).
És d'aquests dos factors com ha sorgit, al final del procés, l'home sobirà, superador de la moral dels costums, autònom, amb voluntat pròpia, lliure i independent, capaç de prometre i de respondre d'ell mateix (això que anomena la seua consciència moral).

&3
Arribar a obtenir, al llarg de la prehistòria de l'home, aquest subjecte que pot prometre, no ha estat possible sense la utilització del dolor o sofrença com a mitjà d'una mnemotècnia en tant que mètode eficaç per a la fabricació d'una memòria de la voluntat, una memòria que en veure's coaccionada a prometre donara pas a l'aparició d'una raó "justificadora" de viure sota els avantatges d'una societat.

&4
Nietzsche ataca l'opinió dels "genealogistes de la moral" o "psicòlegs anglesos" (Paul Rée, J.Stuart Mill, Darwin, Spencer), sobre l'origen dels conceptes de "culpa", institució de la pena, "mala consciència", etc. Procedint antihistòricament, aquests psicòlegs han decidit, extrapolant distincions pròpies de l'home actual (com intencionat, negligent, fortuït, etc.), que l'home prehistòric ja les feia i que, per tant, ja era responsable, car en tenir llibertat per escollir una acció, "el reu podia haver procedit d'una altra manera" que no pas d'aquella que el feia mereixedor de la pena (o càstig). Ara bé aquesta és una interpretació falsa de l'origen de la pena (i de la noció de deute o culpa), diu Nietzsche. El seu origen es troba més aviat en "les relacions bàsiques que s'estableixen entre els individus, relacions d'intercavi, de compra i venda, de contracta, relacions entre creditor i deutor". El concepte de "culpa" té el seu origen "en el concepte molt material de tenir un deute". Culpable és aquell que ha incomplit (delinqüent, transgressor) la promesa realitzada i ha contret un deute, que en exigir compensació (rescabalament) pel mal sofert té la seua expressió en un dolor proporcional al mal causat que el creditor pot infligir en el deutor.

&5
A través d'aquest dolor, al creditor se li fa partícep en el Dret de Crueltat. A través del càstig o pena, que li permet el poder agredir i violar l'infractor, el creditor, en participar del poder dels senyors, rep un "sentiment de benestar com a restitució i compensació" del mal causat pel deutor.

&6
Fins a quin punt el dolor pot ser una compensació de la culpa o deute? Fins al punt en què "el fet de veure patir satisfà i el de fer patir encara satisfà més". Açò és una constant de la història, la qual mostra, malgrat que açò repugne les oides de l'home modern, que "en el càstig hi ha molt de festiu", i que "sense crueltat no hi ha festa".
En aquest àmbit, doncs, el de la crueltat, tenen el seu orígen els conceptes morals de "culpa", "consciència moral", "deure", i altres.

&7
La crueltat és, segons Nietzsche, un instint propi i natural de l'home, la vida del qual era més alegre, més joiosa, quan encara no s'avergonyia dels seus instins tal i com fa l'home actual. El dolor o la sofrença, resultant del patiment per l'aplicació d'un càstig en el que hi participava el creditor era un argument a favor de l'existència. Tant en el cas dels cristians que interpretaren la sofrença com un mecanisme de salvació, com el món antic que la interpretà com un espectacle per al qual els grecs crearen espectadors divins, "es justificava qualsevol mal sols amb que la seua visió fóra edificant per a un déu" car "les alegries de la crueltat fou allò més agradable que l'home pogué concebre per a la seua felicitat"(la dels déus). "La virtut sense testimonis, sense espectadors, era una cosa completament inconcebible per part d'aquell poble d'actors", i la humanitat antiga, doncs, fou "incapaç de concebre la felicitat sense espectacles i festes".

&8
L'orígen del sentiment de culpa es troba en "les relacions de contracta", la relació comprador-venedor, creditor-deutor. És la relació més primitiva de l'home en tant que capaç d'establir preus, d'imaginar equivalents, de mesurar valors, i el constitueix com "l'animal avaluador per excel·lència", característica que el distingeix dels altres animals. Aquesta relació que en principi va ser personal fou aplicada després a les formes més rudimentàries de la societat. Fins i tot la justícia té el seu orígen en la generalització que es desprén d'aquesta relació creditor-deutor i que diu que "tot té el seu preu; tot pot (o ha de) pagar-se".

&9
A la base de l'existència social, doncs, hi trobem aquesta relació bàsica entre creditor i deutor: l'home viu en una comunitat i aquesta li proveeix de seguretat, de protecció, en pau; en contrapartida, l'home es compromet a no causar cap perjudici a la societat. El qui esdevé un infractor en la comunitat, el delinqüent, és un ésser que no ha complit els seus pactes, la seua contracta, el seu compromís amb la col·lectivitat i, per tant, està en deute amb ella, la qual l'expulsa fora del seu si, el posa fora de la llei, el desprotegeix de qualsevol perjudici i l'exposa a l'hostilitat de la societat especialment del creditor al qui li és permés decarregar tota mena d'hostilitats contra el deutor.

&10
Però "quan el poder d'una comunitat augmenta", i l'infractor ja no representa cap possibilitat de perill ni de desestabilització de la comunitat, l'infractor ja no és expulsat sinó més aviat protegit per la comunitat de la ira dels perjudicats. En aquest punt, la justícia que havia començat dient que "tot és pagable i tot ha de pagar-se" acaba suprimint-se ella mateixa i transformant-se en la seua superació: la gràcia. Però és en aquest terreny, on naix la justícia i no pas en el dels sentiments reactius, com dirà en el següent fragment Dühring.

&11
Per a Dühring la justícia naix com a conseqüència del sentiment de venjança del creditor front als perjudicis causats per l'infractor. La justícia, segons aquest pensador, hauría començat essent "un acte de venjança a partir del ressentiment" causat en l'ofés contra el causant de l'ofensa. Per a Dühring, doncs, "l'orígen de la justícia cal cercar-la en el terreny del sentiment reactiu" (ressentiment, venjança, odi, rancúnia), en el terreny propi de l'home del ressentiment. Pel contrari, Nietzsche opina que "és en l'home actiu, noble i agressiu", caracteritzat per la dèria de dominar, dotat d'una major fortalesa i objectivitat qui és capaç, amb la invenció de la llei i el dret, de ser més just per tal com "pot tenir en compte no únicament els interessos dels perjudicats", dels acreedors. "El dret, portat a cap per forces actives i agressives, representa la lluita contra els sentiments reactius" i venjatius, contra el ressentiment, "establint normes d'equivalència dels perjudicis", "inventant o imposant acords", etc. Per tant, Nietzsche no creu que siga a partir dels sentiments de venjança i ressentiment, sinó a partir de la implantació de la llei i el dret que cal parlar de l'orígen de la justícia. "La venjança no és la causa o l'orígen de la justícia, sinó la seua conseqüència darrera". En tot cas, "el dret ha estat la darrera conquista del sentiment de venjança", el darrer àmbit que ha estat atrapat per l'esperit o el pensament de l'home del ressentiment.

&12
Les explicacions utilitaristes dels genealogistes de la moral (Rée, St.Mill, Darwin, Spencer i el mateix Düring), pateixen d'un error en creure que l'orígen del càstig o pena i la seua utilitat, funció o sentit és una i la mateixa cosa, que en descobrir la seua utilitat es descobreix el seu orígen. Creuen que "la pena o càstic s'havía inventat per a castigar" (produir una venjança, un escarment) i proposada aquesta finalitat de la pena, la posen al principi com si fora la seua causa o orígen. Nietzsche diu que l'orígen o causa i la seua utilitat final o sentit, són coses completament diferents. I que tots aquests canvis del sentit o finalitat d'una cosa "són indicis" de que per davall de tot hi ha la voluntat de poder, l'instint de domini que hi ha en tot el que és viu, que constitueix l'essència de la vida, les forces actives, espotànies i agressives. És un instint que vol imposar-se contra altres poders més febles i que actua en tots els ordres (en el físic, en el biològic, en el socio-cultural, etc.). Els sentits, les finalitats o "les utilitats només són indicis del fet que una voluntat de poder s'ha imposat senyorívolament sobre una cosa menys poderosa", pistes per descobrir quina voluntat s'ha ensenyorit en un moment històric determinat, una possibilitat de descobrir quina és la voluntat de poder que actua oculta i li és atribuïda a un fenòmen sòcio-cultural, i que aquí domina i s'expressa. (i.e.:si es tracta de forces actives o reactives, si procedeix d'instints superiors o inferiors, de l'home noble o del plebeu, etc.).

&13
Al càstig o pena podem distingir dues coses: d'una banda, allò que és durador, l'acte, el procediment, la forma del càstic; i d'altra banda, l'element que s'escola, el sentit, la finalitat o objectiu amb què s'aplica el càstic. Aquest segon "s'esdevé en un estadi molt tardà de la cultura" i el seu sentit pot emprar-se amb propòsits diferents. Hi ha diversos sentits de l'aplicació del càstig (com a impediment d'un perjudici ulterior, com a pagament del mal comés a la persona perjudicada, com a mitjà de disuadir aquells que determinen i executen el càstig, com a compensació dels avantatges dels que ha gaudit el delinqüent, com a violació i escarni d'un que s'ha aconseguit sotmetre, com a mitjà exemplaritzador de les conseqüències de delinquir, etc.)

&14
Però l'ús o sentit de la pena o càstig que la consciència popular considera el fonamental és aquell que estableix que "el càstig ha de poder despertar el sentiment de culpa", la qual cosa no deixa de ser molt lluny de la realitat. Fou precissament mitjançant el càstig -diu Nietzsche- com "fou aturat amb la força més gran el desenvolupament del sentiment de culpa, si més no pel que fa a les víctimes". El delinqüent no era "culpable, sinó l'autor d'un perjudici". El càstig era considerat com "un element de caràcter fatal", quelcom d'atzarós, "una cosa no calculada" que havía anat malament, "un fenomen espantós de la natura".

&15
I si no s'aconsegueix a partir del càstig provocar la mala consciència o el remordiment de consciència, llavors què s'aconsegueix amb ella? Doncs l'"augment de la por", és a dir, "emmansir l'home", diu Nietzsche.

&16
La mala consciència no procedeix, doncs, de la culpa o càstig sinó de la "interiorització dels instints de l'home", del procés de dirigir cap a l'interior de sí mateix "tots aquells instints de l'home salvatge, lliure i vagarívol" que hauríen d'haver descarregat "llur excitació cap enfora". I açò succeí en el moment en que l'home començà a viure en societat i els seus instints de llibertat (com "l'enemistat, la crueltat, el desig de perseguir, d'agredir, de bescanviar, de destruir") foren reprimits: "tot això es gira contra aquell qui posseeix aquests instints. En això consisteix la mala consciència". De ser uns "éssers adaptats a la selva, a la guerra, al vagareig, a l'aventura, de cop sobte tots els seus instints foren desvalorats i desballestats" pel procés que la societat dugué a terme amb els càstics contra eixos instints de llibertat i "aquests dissortats foren reduïts al pensament, a la deducció, al càlcul, a la combinació de causes i efectes, a llur consciència". Amb la interiorització esmentada "començà a desenvolupar-se allò que més tard s'anomena la seua ànima", la construcció d'un món interior on es desenvolupà una lluita contra si mateix i on la crueltat de l'home es fabricà el seu propi procés d'autotortura.

&17
A la base d'aquesta hipòtesi de l'aparició de la mala consciència hi ha:

1)El canvi cap a la situació en la qual l'home esdevingué un ésser social no fou gradual ni voluntari.
2)L'Estat aparegué mitjançant un acte de violència (no mitjançant un contracte) que una raça de senyors portà a cap en forma d'una "tirania terrible i com una maquinària brutal i esclafadora", "sobre una població més nombrosa però desproveïda de forma i vagarívola".

Però si no és en aquesta raça de senyors on ha nascut la mala consciència, aquesta "no hauría nascut sense ells", és a dir, la mala consciència no ha nascut precissament en els "senyors" sinó en aquells que estan sotmesos al seu poder, és a dir, en els serfs, en els dominats.

&18
La força que crea estats i la que crea la mala consciència és la mateixa força. La primera és una força activa, va dirigida cap enfora i té com a objectiu la dominació dels altres, es descarrega sobre els altres (es tracta de la voluntat de poder); l'altra és una força reactiva, interioritzada i dirigida contra el mateix home i que dóna lloc a la mala consciència.

&19
Com "ha fet la seua entrada al món" la "mala consciència"? Com s'originà històricament? A través de la mateixa relació de contracta, relació entre creditor i deutor, la mala consciència ha estat interpretada, en els temps originaris, remots, i en l'edat mitjana, com un deute amb els avantpassats, el qual augmenta conforme augmenta el poder de la comunitat (i per tant, la por).
Transformats els avantpassats en déus, la por al poder dels avantpassats és la por als déus. En augmentar el poder de la comunitat augmentaria la por als deus. La por, doncs, es troba a l'orígen de les religions.

&20
El sentiment de culpa o deute amb la divinitat ha anat en augment a la vegada que el "concepte de Déu i el sentiment de Déu" augmentaven. El Déu cristià representa un deute impagable per part de l'home ja que és un Déu universal i infinit en el que la culpa esdevé, per tant, infinita.

&21
El que està clar -diu Nietzsche- és que els conceptes de "culpa" i de "deure", en tant que pertanyents a l'àmbit de la mala consciència, han patit un procés de moralització.
Dirigits contra el mateix deutor li han creat un sentiment de que la culpa esdevé impagable ("càstig etern"). Però, també s'han dirigit contra el creditor, Déu, el qual és presentat com el mateix que paga el deute, qui "se sacrifica pel seu deutor" i que "ho fa per amor" al seu deutor. Magnífic si cola, ¿no?

&22
Vet aquí, doncs, que per a esdevenir un ésser domesticat per l'Estat, l'home, inventor de la mala consciència, ha reprimit els seus instints naturals els quals han estat reinterpretats com un "deute amb Déu" (insurrecció contra el senyor, contra el pare, com a enemistat i rebel·lió) convertint-los en magnífics instruments d'autotortura que l'han acabat per fer que es considerara davant eixa ficció del "Déu sant" un ésser culpable, indigne i incapaç de pagar el seu deute per tal com els seus instints són inextingibles.

&23
Ara bé aquesta idea d'un deute amb els avantpassats-déus no sempre ha tingut el sentit d'autotortura i "autodeshonra" que el cristianisme li ha donat. Els grecs, per exemple, els utilitzaren per "allunyar la mala consciència", per "justificar l'home fins a cert grau", per "poder continuar gaudint de llur llibertat d'esperit". Quan algú cometia una transgressió, es tractava d'un trastorn mental causat pels déus. Es tractava d'insensatesa, no de "pecat". Els déus eren la causa del mal o transgressió humà. El tractament, doncs, que li donava el cristianisme estava molt distant del que li donava el poble grec. El Déu sant constitueix per a Nietzsche una "malaltia, la malaltía més terrible que fins ara ha fet estralls en l'home".

&24
Nosaltres, els homes moderns, som la continuació i la darrera expressió d'eixe procés d'autotortura, de fabricació d'una "mala consciència" i de repressió dels instints vitals, dels instints de llibertat degut a que "les seues inclinacions naturals s'han agermanat amb la mala consciència". Ens cal, per això, un nou ideal i la desaparició de l'ideal del "Déu sant". Perquè com diu la llei humana "per tal de poder bastir un santuari, cal que sigui destruït un santuari". Mes per construir nous ideals ja no ens aprofita l'home "satisfet, mandrós, il·lús i cansat", sinó una altra classe d'home: un home més "fort", "l'home de la gran salut", "l'home del futur", l'home que renuncie als ideals desvaloritzadors de la vida "que han existit fins ara" i la seua conseqüència: "el nihilisme".

&25
En arribar ací Nietzsche diu que cal callar, perquè sols a Zarathustra li correspón parlar sobre l'home del futur.



Copyright: S.Llàtzer, 2001