·EL TREN
____________________________________________________________________________________________

El psicolingüisme de Miquel Siguan és d'un optimisme que astora. Ens ha dit alguna cosa així com que hem d'estar molt contents perquè, malgrat que les coses no van molt bé per a la llengua catalana -donada la supremacía del castellà, hegemònic i dominant a tot arreu dels Països Catalans-, som una societat que tenim la capacitat de produir un grapat de cultura pròpia i possiblement en el futur aquest element siga determinant per a la recuperació de la llengua catalana.

L'explicació no deixa de ser curiosa perquè després d'arrenglerar les dades de les quals qualsevol hauria tret una conclusió més aviat contrària, Siguan fa com el mag que sempre ens sorpren en treure el conill del barret. Però més que un innocent joc de mans, a nosaltres la situació ens recorda la d'un tren que acaba de desenganxar un grapat enorme de vagons (les llengües europees sense possibilitats, de les que n'hi ha una bona pila), quedant-se únicament els 5 ó 6 vagons de més entitat i importància arrossegats per la màquina a respectuosa velocitat. Però, ves per on, malgrat aquest petit invonvenient, hem d'estar molt contents -diu Siguan- perquè no som uns qualsevol del grup segon; som res menys que els primers dels vagons de davant d'eixe grup que va perdent velocitat i despenjant-se de la resta del comboi. Per descomptat que qui no es consola és perquè no vol.

On diu que vol anar el comboi està molt clar: a Europa. Però mentrestant els governants mesetaris juguen -no ho han deixat de fer mai- al centralisme aprofitant la conjuctura propiciada pel control que exerceixen des del govern de l'Estat, amb independència de quines són les realitats i problemes en què es debat el conjunt de la societat espanyola (car ja ens han dit que tot va bé); mentrestant el PP utilitza els resorts que li atorga el poder per a beneficiar impunement el teixit social i econòmic del centre a costa de la perifèria (el ministre Arias Salgado ja ha anunciat que el gros dels futurs pressupostos s'invertiran prop de Madrid); mentrestant aquests representants d'una part petita però molt poderosa de la societat de l'Estat continuen fent-se les víctimes alhora que sagnen les butxaques de tots (especialment la ciutadanía i els sectors productius dels Països Catalans, que són qui soportem més que cap altres del conjunt espanyol una situació abussiva i humiliant -a això ho anomenen "solidaritat"-).

Mentre tot açò succeesca, no podrem sinó suggerir que s'imposa una reflexió profunda a prop del tren en què viatgem. Perquè el capitalisme, en tant que sistema, és un tren que dubtem que ens porte enlloc. La globalització i demés lletanies sols és una tapadora per a saquejar salvatgement els recursos del planeta i les seues poblacions -les de dins i, sobretot, les de fora del sistema-, per la qual cosa aquest esdevé un instrument incapaç de solucionar els problemes reals de la gent (misèria, desnutrició, mort, analfabetisme, pobresa, vivenda, treball, sanitat, educació, etc.).

Amb el control dels estats, particularment el de l'Estat Espanyol, els polítics i els governants els converteixen en elements d'un poder amb els que il·lusionen (cada nou govern aireja que acomplirà els desitjos de la majoria), estafen (l'autonomia de l'individu i la col·lectiva esdevenen mera retòrica com posa de relleu el cas del condado de Treviño als ciutadans del qual no se'ls permet d'exercir el dret a l'autodeterminació per si volen o no continuar pertanyent a Burgos o integrar-se en Euskadi al que geogràficament pertanyen), o acumulen poder (el que ha fet Cascos amb el CESID a costa de ridiculitzar el ministre Serra). Les seues conveniències particulars exigint als demés sacrificis que ells no estan disposats a fer (constants pujades escandaloses de sou i incentius per a l'exercici del càrrec polític) són impresentables. Han produit una aculturació incompatible amb l'existència de la nostra diferent cultura -tan digna i preservable com la d'ells- i amb les nostres pròpies maneres de procedir i fer. La seua no és una concepció de recolçar les economies productives sinó d'inflar aquells sectors que davant el Mercat Europeu volen mantenir a tota costa únicament perquè són més seus desmantellant tot allò que societats febles com la valenciana o l'asturiana no han sabut defensar creient que per "ofrenar noves glòries a Espanya" rebrien un tractament més just per part de l'Estat Central, major poder polític -mare dels ous de quasi tots els problemes-, major influència i pes dins del conjunt, i major capacitat de gestió dels recursos propis.(No cal dir que a penes cap d'aquestes espectatives s'ha acomplit amb discriminiacions i desavantatges evidents).

Per això, un tren que per tot valor ens diu que en el món econòmic tot s'ha de reduir a diners i a eficiència, és un tren que no va enlloc. No hi ha eixida per a un sistema social que sols utilitza el lliuremercat, la ciència, la tecnologia, la indústria, el benefici, el treball i el descans per a construir fonaments de fang. Un tren així es mou per la inèrcia i sols porta a una via morta. Si el tren no va enlloc deuriem preguntar-nos si cal baixar-ne, si cal agafar-ne un altre i si cal buscar nous companys de viatge i canviar de trajectòria. Agafar un comboi que es forme amb aquells que caminen amb un mateix equipatge (llengua, cultura, història, agravis, reivindicacions, passió per la llibertat, rebel·lia front a l'opressió, mentalitat, capacitat de sacrifici, treball ben fet, enginy, previsió, aposta pel futur, situació geogràfica dins un eix d'espectatives de progrés, projecció europea, esperit d'empresa, defensa dels valors individuals, tolerància, seny, respecte, etc.) i que a més procuren, amb les seues polítiques, pels interessos dels que viatgen en tercera classe, és a dir, els més pròxims a les classes no tan benestants.
____________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer,Primavera del 98