·EL VALÈNCIA C.F. MÉS QUE UN CLUB?
_____________________________________________________________________________________________

València és, molt possiblement, la segona capital de la cristiandat (amb permís de Paco Roig) en importància del Mediterrani occidental després de Barcelona. Cap i casal (açò no queda massa demostrat) d'un País protegit pel context europeu, viu en la pau i la tranquil·litat relativa que no tenen altres terres banyades pel Mare Nostrum com l'Alger, Palestina o les costes de l'Adriàtic. Ciutat lluminosa, oberta i acollidora, propiciadora de la mescla i l'intercanvi humans, disfruta dels avantatges i inconvenients de formar part de la democràcia que afavoreix la seua vida ciutadana, comercial, econòmica i cultural. Necessitada d'un procés acrisolador i d'un reencontre amb ella mateixa (amb la seua història, la seua cultura, la seua llengua, les seues tradicions) li manca una maduració que sols continuades primaveres aniran assaonant i daurant. Al llarg de la seua història intents febles i no reeixits ens recorden que som com una flama al vent en perill de consumir-se. La seua pàlida llum ens diu que no som allò que alguns digueren fa temps de nosaltres: un poble imaginatiu, joiós, laboriós, manprenedor, sacrificat, d'antigues tradicions, que es reconeix diferent, amb el ciment necessari per a produir la fibra que cal per a constituir i ser considerats com a un poble.

Com tota societat moderna que ha generat fonts de gratificació, la nostra també ha desenvolupat el que constitueix un dels fenòmens més grans de la catarsi col·lectiva: el football, l'esport de masses per excel·lència, propiciant sensacions de potència il·limitada, empatia col·lectiva, identitat d'interessos, aspiracions comunes, sentiments de pèrdua o afrenta, agravis compartits, passions històriques i comunió de ments i esperits. Amb el football o altres espectacles de multituds, les societats han començat a posar en marxa l'organització de catalitzadors de la eufòria col·lectiva. Possiblement també de la frustració. I així, des d'un esport com el futbol que, per excel·lència defineix de la forma més primària els límits de la tribu, València -com qualsevol altra ciutat del món- intenta convertir-se en el portaestendart, el buc insígnia del territori que suposadament domina, de la valenciania i de la societat en tant que col·lectivitat que va a la recerca -necessitada com està- d'un projecte comú global cada vegada més sentit i sol·licitat que cal que passe, en primer lloc, per unir emocionalment la seua gent per després unir-la (en la mesura del possible) en la resta d'àmbits de la vida i així propiciar l'existir en tant que experiència total, experimentar com a vivència la dimensió totalitzadora del nosaltres, una de les fórmules que ens possibilite de sentir-nos vius i valencians: espai comú, territori comú, símbols comuns, accions comunes, vida en comú, emocions comunes, percepcions comunes, realitats comunes, racionalitat comuna, projectes comuns, etc.

Per la seua part, la gent ja ha constatat com altres comunitats -com Euskadi i Catalunya- que posseeixen una gran part dels elements adés al·ludits, tenen un pes més que evident a l'Estat. A més, tothom sent en la pròpia carn que la unitat dels valencians és necessària i irrenunciable, que s'ha de fer des d'institucions pròpiament valencianes, que aquestes han de tenir un sentit de la valenciania innegable, que tot allò que és valencià i dels valencians de tots els llocs configure el patrimoni irrenunciable de tots, i que hem de funcionar junts perquè no sols la terra, la història i la cultura així ho han volgut, sinó perquè ens juguem el futur de la nostra identitat, de la nostra dignitat i del nostre progrés com a poble diferenciat, que no és poc.

És per això que un esport com el futbol, que gaudeix de gran arrelament entre la gent, pot ajudar a configurar eixa solidaritat (unió, agermanament o entesa) tan important. Hi ha en joc no solament una gratificació emocional com a individus, sinó també el propi ser o no ser en tant que societat diferenciada. I si alguna societat esportiva com el València C.F. aconsegueix no sols que la gent plene els estadis de futbol, sinó vertebrar un sentit de comunitat sobre la base de la manera de ser, la cultura i la llengua pròpies, potenciar la seua presència i projecció per tot arreu, identificar-se amb les seues manifestacions culturals, estar al costat de les seues tradicions, recolzar la seua música, les seues bandes, promocionar -en definitiva- tot allò que pot anomenar seu, aleshores podrem parlar d'una societat esportiva que és més que un club.

Però ser més que un club significa que a més de defensar la valenciania, cal cuidar la cantera organitzant una xarxa de monitors, entrenadors i demés personal, que al servei de l'entitat treballe en els nivells i categories inferiors. Ser més que un club significa pensar, possiblement, en escoles o organitzacions esportives de l'envergadura de les que han construit l'Esporting de Gijón o l'Atlètic de Bilbao. Ser més que un club, mal que li pese a Roig, Sanz o el mateix Núñez, no significa guanyar títols a tota costa descurant la cantera i exprement les butxaques dels socis (en el pitjor del casos comminant les institucions polítiques a la subvenció salvífica sota el xantatge de desaparició de l'entitat-emblema) i embarcar-se en operacions especulatives de compra-venda de jugadors a cops de talonari pagant txecs amb multimilionaries xifres que no sols obturen la possibilitat que els de casa puguen jugar al football, sinó que les rendes creades pel treball i l'esforç de la gent viatgen als comptes estrangers provocant una evident sangria econòmica).

Ser més que un club significa no sols organitzar i defensar el futbol base, sinó també invertir més capital econòmic i humà en les diferents seccions esportives i educatives: hàndbol, bàsquetbol, voleibol, atletisme, etc. Darrerament, ser més que un club significa que la societat esportiva és una entitat en la que els socis i les penyes són els seus autèntics amos i intervenen en la seua vida, escullen els seus mandataris i poden fer alguna cosa més - reflexionar, debatre i intervindre en la vida democràtica de club- que únicament alegrar-se amb els triomfs o amargar-se amb les derrotes. Podrà ser algun dia el València C.F. una societat esportiva així?
____________________________________________________________________________________________
Salvador Llàtzer,Tardor del 97