Condorcet, citat per Jean-Claude Asset a Teories i evo-
lució, dins la Formació Educativa, Enciclopèdia
de la Psicologia i la Pedagogia, vol.5.pàg.139

“L’escola, el desenvolupament de la qual ha anat històricament tan lligat als processos de construcció dels estats i les nacions modernes, ha esdevingut per damunt de tot un instrument d’homogeneïtzació identitària, lingüística, cultural i ideològica, i això s’ha fet gràcies a un estricte control públic del sistema educatiu. L’Estat ha controlat i controla encara els plans d’estudi... L’Administració pública vigila els continguts de les assignatures... L’estat en un sentit genèric té el control de la formació i de la carrera professional dels mestres i el monopoli del control dels certificats d’estudis. I l’Estat regula el sistema de mèrits, que en el món de l’ensenyament està pervertit per la necessitat de quantificar-los i convertir-los en una carrera professional ... Segons la meua opinió, doncs, entre els principals obstacles de tota transformació de l’escola, fins i tot quan hi ha algú que sap què en vol fer, hi ha aquesta dependència estatal i tota l’estructura burocràtica que saboteja qualsevol intent de transformació profunda.”

S.Cardús, El desconcert de l’educació, pàg. 29-30

Activitats:
1) Amb seguretat l’escola ha estat un factor important en la socialització dels individus preparant-los, com diu Condorcet, per al desenvolupament de totes les dimensions de la persona, però amb això: què ha estat l’escola? qui la controla? què detura la seua transformació?


“(...) les escoles ... són centres d’endoctrinament i obediència imposada. Al llarg de la història, l’escola, lluny d’afavorir el pensament independent, no ha deixat d’interpretar un paper institucional dins d’un sistema de control i coerció. Una vegada que has estat educat, se t’ha socialitzat ya d’una manera que recolza les estructures de poder que, a la vegada, et recompensen generosament.

N.Chomsky, La (des)educació, pàg.24

“Des de molt prompte, en l’educació se’ns socialitza per a que comprenguem la necessitat de prestar el nostre recolzament a les estructures de poder, sobretot a les grans empreses, als homes de negocis. La lliçó que podem extreure d’aquesta educació socialitzadora és que, com no recolzes els interessos dels més rics i poderosos, ho tindràs cru: curt i ras, se t’expulsa del sistema o se’t margina. I l’escola compleix amb èxit aquest programa d’“endoctrinament dels joves” –per dir-ho amb les mateixes paraules de la Comissió Trilateral- gràcies a que opera dins d’un marc de propaganda l’efecte del qual és deformar les idees i la informació no desitjades.”

N.Chomsky, La (des)educació, pàg.25

Activitats:
1) A qui ha servit i recolzat, l’escola, al llarg de la història, segons Chomsky? Què pot passar-te si no recolzes els poderosos? Quin és l’instrument amb el que es porta a terme els seus objectius? Què es pretén amb això? Contra qui es dirigeix?


“Donat que la nostra societat permet que les cultures corporatives reduesquen les metes de l’educació als requeriments pragmàtics del mercat i, per tant, es forma els estudiants per a que siguen treballadors submisos, consumidors expectants i ciutadans passius, la societat es veu forçada a crear estructures educatives que endormisquen la capacitat crítica dels alumnes, amb la finalitat de domesticar l’ordre social i assegurar així la seua autopreservació. (...) Cada vegada més ... la funció dels mestres es veu reduïda a imposar una veritat oficial, predeterminada per un grup reduït de persones que analitzen, executen, prenen les decisions i mouen els fils del sistema polític, econòmic i ideològic. Per poder portar a cap aquesta tasca d’educació (que irònicament no produeix més que ignorància), els mestres han de tractar els seus alumnes com ampolles buides que cal plenar amb idees predeterminades i, per regla general, desconnectades de la realitat social que els envolta, així com de qualsevol valor d’igualtat, responsabilitat i democràcia. (...) l’escola procura mantenir l’hegemonia cultural i econòmica vigent en les societats anomenades obertes i democràtiques, per a la qual cosa recorre a la propagació de mites. Segons Bàrbara Flores, els mites són persistents perquè no se’ls qüestiona; són convincents perquè ofereixen un retrat simplificat d’una realitat complexa; i són antirealistes, perquè disfressen la veritat. D’açò se segueix que l’ensenyament de la veritat sense disfressar suposa una autèntica amenaça per al sistema doctrinal. Un mestre al qui es paga per a que protegesca el sistema doctrinal i ideològic vigent tindrà escàs interès en assenyalar als seus estudiants que els EUA han violat sistemàticament el Jurament de Fidelitat, des de la legalització de l’esclavitud i la denegació dels drets de les dones al genocidi quasi total dels natius americans, passant per les actual pràctiques discriminatòries en contra de les persones que, degut a la seua raça, ètnia o sexe, no són tractades amb la dignitat i els respecte pels quals s’advoca en el Jurament. Aquest mestre tampoc no tindrà excessius al·licients per explicar la Història de la gent dels EUA, d’Howard Zinn, en la qual els estudiants podrien aprendre que hi havia una vegada un comitè legislatiu de Massachussets, que promulgà una llei per a incentivar econòmicament l’assassinat dels indis: “Per cada cabellera d’un home indi que es mate ... quaranta lliures. Per cada cabellera de muller índia, o d’home indi menor de vint anys ... vint lliures.” (...) [Cal que] desenvolupem un enfocament crític de l’educació, un autèntic servei públic i general que ens proporcionaria tècniques d’autodefensa. Com que els homes tenen la tendència a construir contes plaents amb els quals tendeixen a enganyar-se a si mateixos i afavorir-se a si mateixos i als seus grups (especialment quan eixos contes enganyosos són recompensats per l’ordre social dominant), el desenvolupament d’una comprensió crítica que enllace el significat de les paraules amb un enteniment més coherent del significat del món es constitueix en un requisit previ per aconseguir una percepció més clara de la realitat. (...) Chomsky no sols urgeix tot aquell que aspire a una vida més democràtica perquè adopte una actitud més crítica cap el món, sinó que a més ens proporciona útils eines per revelar el (des)ordre social i, amb ell, les pràctiques hipòcrites i deshumanitzadores de les nostres democràcies; això equival a ensenyar la veritat sobre el món i la societat. (...) Els mestres han d’evitar convertir-se en comissaris culturals ... han de fer seu el llenguatge crític que denuncie la hipocresia, la injustícia social i les situacions de misèria ... Als lectors [els urgeix] a prendre’s seriosament el desafiament de convertir-se en agents de la història; a que treballen per un món menys discriminatori, més democràtic, menys deshumanitzador i més just.”

D.Macedo, Pròleg a La Deseducació, pàgs.11,13,14,20,21

Activitats:
1) Quin és el paper que Macedo atribueix als mestres?
2) Quin és l’objectiu de l’escola segons Donald Macedo? A què recorre?
3) Quin és el paper autèntic que ha de jugar el mestre en tot aquest assumpte?


“La fi de l’educació, tal i com ho expressà Russell, és “donar sentit al valor de les coses que no siguen la dominació”, ajudar a crear “ciutadanes i ciutadans savis d’una comunitat lliure” en la qual tant la llibertat com la “creativitat individual” floresquen i en la qual les persones treballadores siguen les ames del seu destí i no pas eines de la producció.

N.Chomsky, Objectius i visions, Perspectives sobre el poder, pàg.82

“...la situació ideal de qualsevol persona és aquella que li permet una plena llibertat d’acció i que inhibeix el comportament d’altres fins el punt de forçar l’adhesió d’aquestes als seus propis desigs. És a dir, tota persona cerca el domini sobre un món d’esclaves i esclaus...”

Citat a El nou esperit de l’època, Perspectives sobre el poder, N.Chomsky, pàg.84