El mite és una de les primeres, si no la primera, formes d’explicació humana de la realitat, feta abans que l’home passara a altres classes de coneixement o explicacions més elaborades d'eixa realitat, com per exemple la filosofia o la ciència.
L’explicació mitopoètica, o el mite, simplement, dóna compte dels fenòmens de la naturalesa sobre la base d'accions i propòsits de tipus humà i personal, i s’imagina les forces naturals com si foren vives, conscients i intencionals.
El mite serveix per a suggerir certa intimitat amb la naturalesa és una manera de no sentir-se incòmode davant el que de desconegut hi ha al món; a la vegada és una explicació, un donar compte del que d"una altra manera seguiria essent fosc, amenazador i ingovernable.
El procés imaginatiu que porta a cap el mite no és un desig innat, per part de l’home, d’adornar, imaginar o contar històries sinó la resposta a una necessitat vital: la d’abandonar la por bèstia i irracional i la de passar a pressumptes coneixements sobre l’origen, la causa i el caràcter de les manifestacions de determinats fenòmens de la naturalesa i la societat.
En les explicacions mitopoètiques existeix un esquema conceptual, construït per la imaginació humana, que pretén d’explicar els fets observats sobre la base d’una causa hipotètica, causa que en forma d’esperit, dimoni o déu es troba investit de totes les propietats necessàries per a explicar per què quelcom succeeix en funció d’una altra cosa ja coneguda.
Ara bé, aplegà un noment en que el mite desaparegué (desaparegué, però, realment?) com explicació de la realitat, i això no perquè apareguera com quelcom d'estúpid i d’'irracional als ulls d’un pensador crític i racional, sinó perquè les condicions d'ordre social i polític que el mantenien desaparegueren. I és que els mites, així com la -màgia, a més de formes d’explicació, eren ideologies i mètodes de govern social.Els seus administradors eren els sacerdots (capellans), en mans dels quals era el poder polític i el govern; d’una altra banda, hi havia els reis teocràtics, que ajudaven el seu govern d’estat mitjançant una ideologia mitològica.
Després d’açò, ha de quedar molt clar que la mitologia no pot explicar-se seriosament mentre es busquen les fonts del mite en els fenòmens de la natura, car, com la sociologia ha demostrat, el món dels mites és la societat, i inclús la concepció de la natura depén de la imatge que es tinga del món social.
Després de les aportacions de Durkheim, ja no podem sostenir la hipòtesi positivista que la mitologia es basa en la ignorància i la superstició, ni tampoc, com mantenen els teòlegs, que el mite és una falsa religió i una expressió del paganisme primitiu. Georg Thenon ha dit que
"el mite més elemental es refereix a l’esforç dels homes
associats en la seua empresa per la transformació i sotme-
timent del món natural. És un producte de la cultura, mes-
cla de realitat i anhels, que requereix una elaboració prò-
pia d’un pensament ja molt desenvolupat... La imaginació
no crea pas més que allò que l’experiència mostra, i el mi-
te antic revela els anhels de l’home de les primeres edats,
les contingèncias dramàtiques de la vida associada, la llui-
ta pel domini de la natura, el poder i el sexe.
(H.Cerdà,op.cit.pàg.126).
Els objectius als quals els mites s’adreçaven han estat exposats per Erich Fromm de manera molt clara: es tracta d'aconseguir la SUBMISSIO total de l’home i la societat, i el mitjà per obtenir açò: la creació d'un SENTIMENT DE CULPABILITAT.
En la seua obra Ètica i psicoanàlisi, Fromm examina dos exemples, les formes simbòliques dels quals encara s’expressen en els rituals de moltes cultures, i que posen en evidència (a la llum de la psicoanàlisi) les intencions tan clares de portar l’home a la submissió. El primer d’ells és 1'OFRENA, per part de l'home als déus o deeses, mitjançant sacrificis, DEL MILLOR DE LA SEUA COLLITA o RAMADA. Es tracta -dirà Fromm- del preu pel crim que l’home comet per rivalitzar amb la voluntat dels déus en la tasca permanent i renovada de produir i crear, privilegi que un determinat tipus de consciència (la consciència autoritària) estableix per a sí mateix i per als déus únicament, i que és la font de la força, la llibertat i la felicitat. Si produir i crear són la base d’aquestes tres i elles constitueixen l’home com un fi i no com un mitjà per a altres homes o altres coses, és clar que la subjecció a l’autoritat, a tota autoritat, divina o humana, es dilueix. D’ací que, en la mesura que l’home se senta dependre de poders que l’ultrapassen (i per a crear eixa dependència ja estan els defensors i els intermediaris del Gran Ordre diví i/o humà), la seua producció i creació li provocaran un sentiment de culpabilitat, així com la necessitat de posterior expiació, arrepentiment i submissió a les autoritats, a l’ordre imposat per elles, que és interpretació de l’ordre i l’autoritat més elevada.
El segon exemple que Fromm exposa és el que es refereix al RITU DE LA CIRCUMCISIÓ. Aquest ritu no és pas cap altra cosa que l’acte d’apaivagament dels déus (acte, per tant, de submissió, al cap i a la fi), en el qual l’home sacrifica als déus una part del seu fal·lus, que és el símbol del poder creador masculí, per així poder retenir el dret al seu ús. A més d’aquests sacrificis pels quals l'home paga el tribut als déus, admetent (encara que simbòlicament) el seu monopoli de la productivitat, l'home reprimeix els seus propis poders en experimentar sentiments de culpabilitat que arrelen en la convicció de la consciència autoritaria que l’exercici de la pròpia voluntat i poder creador de l’home, de cada home en particular, constitueix una rebel·lió contra la prerrogativa de l’autoritat d’ésser l’únic creador i que el deure dels subjectes ha de consistir en ser l’"objecte" d'ella. Aquest sentiment de culpabilitat, a la vegada, debilita l’home, redueix el seu poder i fa augmentar la seua submissió amb la finalitat de porgar el seu intent d’ésser el seu propi creador i constructor.
En l’actualitat, malgrat el que es podria arribar a pensar, els mites no han desaparegut, ans al contrari es troben sòlidament instal·lats en l’espai (metafòricament parlant) situat entre la gal·làxia Guttenberg i la gal·làxia Marconi (Més prop, en veritat, de l’audio-visual que de l’imprés), convertits en mecanismes autònoms i alienants, deformadors de la realitat, i en mitjans manipulats per l'ordre social dominant, és a dir, per les classes dominants en una societat, les quals se serveixen dels "mass media" o mitjans de comunicació de masses per a difondre els seus propis valors de classe i procurar aíxí el manteniment d’una societat que es basa en la divisió de classes, la propietat privada i l’explotació de l’home per l’home (Cerdà,op.cit.pàg.114).
Els mitjans de comunicació de masses, autèntics productors de mites i idolatries en sèrie, en dirigir-se a un públic anònim i heterogeni, calibren els seus missatges segons uns criteris mitjans, bé siga deformant el sentit original del seu contingut (informació, cultura, art, etc.) o bé esborrant les tradicions culturals dels diferents grups ètnics o socials, d’aquells als quals es dirigeixen, els quals no poden manifestar les seues reivindicacions i deuen, per tant, suportar el que els proposa la classe social dominant, que és l’ama i posseïdora d’eixos mitjans de comunicació o "mass media" (Cerdà,ibidem,pàg.105). D’aquesta manera la societat, en la qual s'insereix la nostra activitat social i/o individual, motlurada per la classe dominant, s’hi troba construida d’acord amb determinats motles i pautes dominants, entre les quals trobem inscrita una mitologia destinada a racionalitzr i/o justificar el passat, el present i el futur de les institucions i valors instaurats per una classe social. (Cerdà,Ibidem,pàg.156).
El nostre present històric més immediat al que s’ha anomenat de diverses maneres (societat post-industrial, era de la informació, revolució cientifico-tecnològica, tercera revolució industrial, post-modernitat, etc.), malgrat exhibir una actitud clarament desmitificadora, és, paradoxalment, (re)productora de mites, i això perquè el nostre és un període de transició, de canvis accelerats, i, com ja se sap, els períodes de transició són períodes d’incertitud, de convulsions, de crisis, d’empobriment estructural, però sobretot, i per això mateix, són períodes de gran riquesa mítica i simbòlica (Cueto,op.cit.pàg.5).
Però, els mitjans de comunicació de masses continuen essent la prolongació dels vells i ja coneguts mecanismes de control social i individual que els poders ideològics utilitzen i utilitzaran (ara de manera més subtil i sofisticada, si cap) per a la manipulació i control de les societats, per a la consolidació del "status quo", de l’ordre establert, dels interessos de classe. I, evidentment, és a través dels "mass media", de la seua manipulació, per on els poders infonen i difonen elements (com per exemple els sentiments de temor i inseguretat) que possibiliten l’estratègia de la dissuasió civil i el consens, l’uniformisme i la jerarquía de classes, la servitud i l’explotació de classe, la submissió i la destrucció individual, de classe, cultural i nacional. Així de simple i així de clar.
Al nivell dels conceptes, n'hi ha un que ha assolit una posició central i autèntica dimensió mitològica. Es tracta del concepte de "CRISI", concepte que ha esdevingut la clau explicativa i justificativa de qualsevol pertorbació, alteracíó, ruptura o desordre en la vida quotidiana. És invocat pels poders de la societat com el detonant central i originari d’una cadena de fenòmens que comencen en la incertitud, continuen en la desconfiança del futur, el pessimisme i la por, i acaben en la inhibició, el silenci i la desmobilització.
A la vegada que sorgeix tot açò, es consoliden els mecanismes de seguretat (repenseu la llei de E.B.White que diu: "La seguretat disminueix a mesura que s'expandeix la maquinària de seguretat"), defensa, repressió, prohibició, continuisme, destrucció (Cueto,Ibidem,pàg.62). Davant tot açò, no és estrany que les lluites socials s’articulen al voltant del catastròfic, i així veiem que la gent batalla contra l'holocaust nuclear, contra l’apocalipsi industrial, contra el genocidi cultural, contra la destrucció de l’hàbitat urbà, contra l’enverinament progressiu, en fi, de la humanitat. Però aquestes semblen, ¡ai, las!, batalles també perdudes que ja estàn ofegant els comportaments de lluita substituint-los per comportaments de fuita (desfeta de les utopies de lluita com a conseqüència
dels esdeveniments a Budapest, Praga, Vietnam, Maig del 68, desil·lusió pels models revolucionaras de la URSS, Xina, etc. Cueto, Ibidem,pàg.38), que molt sovint s’impregnen de religiositat.
Mite i religió
Entre el mite i la religió hi ha una analogia molt clara i de tradició reconeguda, ja que tant en el mite com en la religió existeix un element comú que les relaciona: el ritu. Un ritu és una acció religiosa eficaç que consistex en gestos, cerimònies, celebració i festa. A la vegada, un ritu no podria perdurar si no hi haguera un mite que el legitimara; per això el mite és inseparable del ritu. Però, si hi ha mites fora de la religió, en canvi, no hi ha religions sense mites.
Els rituals i els cultes són representacions o derivacions del pensament màgic, de la màgia, la qual és inseparable de tota religió, no sols de les anomenades "antigues", sinó també de les anomenades "religions civilitzades".
En la nostra societat, que té com a característica essencial el ser bàsicament una societat dividida en classes, les pràctiques màgiques tenen relació amb l’opressió social de les masses populars, ja que la misèria d’uns i l’enriquiment d’altres engendren i sostenen la fe en les forces sobrenaturals, que suposadament dominen les persones (Cerdà,op.cit.pàgs.313 ss.). Aqueixes pràctiques màgiques són instruments d’opressió d'un sistema en el qual les classes dominants s’atorguen a si mateix el dret díví de la gestió temporal i espiritual de la humanitat.
Les pràctiques màgiques són l’avantsala de la superstició del culte animista, de la institucionalització dels miracles, de la idolatria, del misticisme patològic, del fatalisme clerical (Cerdà, ibidem,pàg.354). Què n’és de curiós que els intermediaris de la "cosa divina" ens parlen des dels atris de les respectivas esglésies de la pèrdua moral en la societat, de la natura pecaminosa de l’home, del pecat de la carn i les seues conseqüències en els costums i en els hábits morals, però se n’obliden sempre d’esmentar els genocidis comessos, per exemple, en els pobles del Tercer Món per l’imperialisme i el colonialisme! No condemnen, tanmateix, la fam, l’explotació i la misèria generada pel capitalisme, ni tampoc no els interessa deixar com un drap brut la plusvàlua, l'alienació massiva, la ignorància i tots aquells flagells que afecten els nostres sistemes (Cerdà,ibidem,pàg.303). És per tot açò que les religions són, com els mites, ideologies: legitimen les relacions de producció existents en una determinada societat i, a més a més, proporcionen una representació enganyosa i/o deformada de les relacions entre els individus, les classes socials i la natura (A.Fierro,op.cit.pàg.60).
Inclús per a pensadors liberals com Bertrand Russell, la religió representa una font de gran misèria per a la raça humana. Fonamentada, principalment, en la por (al que és desconegut, a la derrota, a la mort), la religió (i pel que ens toca de més a prop, la religió cristiana) és la principal enemiga del progrés intel·lectual i moral del món. Segrestada i monopolitzada pels intermediaris de la "cosa divina", la religió es converteix en un instrument al servei d’una casta que monopolitza la seua utilització, casta que converteix els seus representants en els únics i autoritzats intèrprets de les doctrinas del seu fundador elevades a veritats absolutas, i que adquireixen, per això, un poder que utilitzen en el seu propi benefici. El problema és que, com que la veritat que defensen i difonen la consideren invariable, revelada d’una vegada per sempre en tota la seua perfecció, pot succeir que entre en contradicció amb la ciència i el progrés de l’home (així trobem que ataca Galileu, Darwin i Freud).
Des del punt de vista moral, d’una altra banda, les esglésies s’oposaren a l’abolició de l’esclavitud. En l’actualitat, la majoria s’oposen a tot noviment cap a la justícia econòmica, condemnant oficialment el marxisme i el socialisme (Russell,op.cit.pàgs.32-36).
Per al marxisme, l’aportació del qual en aquest terreny ha estat de considerable importància, la religió seria un component més (a l’igual que la moral, l’economia, la política, la filosofia, l’estètica, etc.) de la ideologia; una regió ideològica el paper de la qual és, en un moment determinat, no sols ocultar el nivell econòmic sempre determinant, sinó ocultar el nivell que té el paper dominant i, sobretot, el fet mateix del seu domini (Poulantzas,op.cit.pàg.269); una part, per tant, fonamental, del sistema de dominació classista que té el seu origen en les normes, valors i conceptes sorgits de la distribució de les forces de producció de la tecnologia, de la divisió del treball i del tipus de propietat predominant (Giner,op.cit.pàg.178).
Mite i ciència
Sense cap mena de dubte, l'esdeveniment central de la nostra civilització és la revolució científica i tecnològica dels darrers 50 anys. Això constitueix tot un nou fet de civilització més radical que cap altre dels ocorreguts en segles passats. Però, per una ironia de la història, la ciència moderna, que és el major enemic dels mites i tendeix a acabar amb ells, s’ha convertit en un dels mites més característics de la modernitat. (Cueto,op.cit.pàg.50ss.).
Eixe mite está compost per les versions apocalíptiques que, tot arribant fins la histèria, s’aboquen en deduir de l’avanç científic i tecnològic la gran catàstrofe, el principi de la fi del món. Aquestes versions no són pas cap altra cosa que les conseqüències d’una cultura -la nostra-, fragmentada en dos gran territoris (el de l’home de lletres i el de l’home de ciències o de la "bata blanca") que s'enfronten de manera violenta, més que mai, en l’actualitat, per aconseguir la tutela de la cultura humana, el monopoli de la qual ha estat fins ara en mans dels literats, però que ara mateix, amb la seua espantada del terreny on es juguen els nous fets de la civilització i la cultura, estan deixant de ser el seu guia espiritual (Cueto,ibidem,pàg.54).
No obstant aquesta dramatització de l’esdeveniment científic o tecnològic hem de dir que avui existeixen riscs greus en el desenvolupament de la ciència i la tecnologia (manipulació per part dels poders i els estats dels resultats de la ciència, l’enorme potencial destructiu i d’intimidació de determinats descobriments, etc.) tan greus i amenaçadors, i per això tan reals, que exigeixen de tots nosaltres l’esforç prometeic per a desemmascarar el seu status mitològic(mitjançant anàlisi, crítica i desqualificació), deixant al descobert el que suposen d'hipoteca i estafa permanent sobre la vida humana.
Bibliografia
N.W.Wartofsky, Introducció a la Fª de la Ciència, ed.Al.Universitat
H.Cerdà, Ideologia i contes de fades, ed.Akal.
E.Fromm, Ètica i psicoanàlisi, F.C.E.
Cueto, Mitologies de la modernitat, ed.Salvat.
A.Fierro, El fet religiós, ed.Salvat.
B.Russell, Per què no sóc cristià, ed.Edhasa.
S.Giner, Sociologia, ed.Península.
H.Poulantzas, Poder polític i classes socials a l'Estat capitalista, ed.s.XXI
La religió: és possible una defensa?
1.- Si bé en l'actualitat la seua influència ha disminuit enormement en les nostres societats altament secularitzades, la història de l’home ens permet constatar amb generositat moments i èpoques en què la religió institucionalitzada, organitzada, ha estat no sols l’embrió a partir del qual s’ha organitzat la vida social, sinó que ella era l’única organització sobre la qual es muntava l’ordre social, ja que pràcticament s’ocupava de tot:
-de procurar auxili espiritual i de l’ajust de l'individu.
-de l’ensenyament i de la transmissió del saber.
-de la defensa i protecció de la comunitat contra l’enemic exterior i interior.
-d’impartir justícia i dirimir en els conflictes entre els individus.
-d’atendre els malalts i el seu guariment.
-de l’organització i planificació econòmica.
-del proveïment d’una moral individual i una de comunitària que regularan la vida en comú.
2.-En segon lloc, i com a conseqüència de tot l’anterior, manteniment de la comunitat, renovant el sentiment d’afiliació o pertineça al grup, al tot; que s’està lligat al mateix destí que els altres membres de la comunitat i que, per tant, l’individu no queda pas al marge de la societat, exclòs, isolat, apartat, marginat, sinó que forma part integral de la col·lectivitat, que és un element de la societat i es reconeix en ella, i que, a la vegada, és reconegut com a part d’ella.
3.-En tercer lloc, i també com una conseqüència de l’anterior, la religió fa brollar el sentiment de solidaritat entre els qui pertanyen al grup, sentiment per mitjà del qual, en reconéixer els "seus", inclina els individus a estretar lligams i establir relacions de diversa índole entre els qui són membres del grup, defugint, d’una altra banda, els qui no ho són pas, fins que es produeix per part d’aquests darrers l'assimilació de les formes (llenguatge, costums) i l’adquisició dels caracters i signes d’identitat (conductes, rituals, valors, opinions) pròpies del grup.
4.-En quart lloc, la religió afavoreix l’exaltació de la vida col·lectiva i l’entusiasme patriòtic identificant-se o apropiant-se dels símbols en els quals la comunitat es reconeix, i exigint o propiciant, mitjançant el ritual degut, la seua veneració, que no és pas sinó veneració a la pròpia col·lectivitat, la religió (re)crea i (re)afirma el sentiment de pertinença al grup i suscita el sentiment de participació en la força del grup, de la col·lectivitat, com alguna cosa sagrada i extraordinaria. Després d’això, no hi ha res d’estrany que les religions adreçades als pobles siguen, en realitat, religions dels pobles amb les seues particulars identitats, les seues expressions particulars, les seues aspiracions i metes particulars, els seus fantasmas i pors particulars, els seus enemics particulars i que, per tant, siguen religions pertanyents a comunitats i pàtries particulars que exacerben fins on calga el sentiment patriòtic i nacional.
5.-En cinqué lloc, si les religions són, com acabem d’establir, religions nacionals, llavors elles estaran immerses de plé en la definició i sosteniment, compromeses fins al coll en la conservació i promoció de la cultura nacional, en la cultura de la col·lectivitat, en el manteniment de les formes tradicionals dels pobles, usos, costums, creences, cultura, llengua, institucions cíviques i polítiques, art, literatura, etc., que d'alguna manera constitueixen els trets básics d’un poble. Massa sovint veiem com la religió és peça indispensable en la defensa de la cultura nacional i la llengua nacional per tal que un poble puga aconseguir les seues aspiracions nacionals (Estònia, Letònia i Lituània, el 1991 aconseguiren, per fi, la seua sobirania "nacional" en la qual les respectivas esglésies jugaren un paper fonamental).
6.-En sisé lloc, podem observar que en determinadas situacions i condicions (per exemple l'Amèrica Llatina) les religions han lluitat per aconseguir el nivell mínim de dignitat que sistemàticament els era (i els és encara) negat a individus i societats, classes, ètnies i nacions, aculades a situacions límit davant la pràctica sistemàtica de determinats poders per provocar l’asfíxia, l’opressió i l’explotació econòmica, l’eliminació ètnica (no és gens nova aquesta pràctica del genocidi, i menys en aquells llocs citats) i la destrucció nacional.
Copyright:S.Llàtzer,1992