·FAUNA POLÍTICA
_____________________________________________________________________________________________

La fauna política d’Alzira, del País i de l’Estat, ha començat la seua festa, que és la de veure qui la diu més insòlita, més estrafolària o, fins i tot, més absurda. Però tots, absolutament tots, estan disposats a aprofitar el seu temps perquè, a les eleccions, cal agitar els reclams deixant de banda antics programes, velles promeses incomplides i la crítica dels propis errors. Ara no toca, s’han dit.

L’arsenal verbal, ja el sabem: “fortalesa, cohesió i unitat”, “renovació permanent que incrementa...”, “cal seguir treballant”, “som els únics que han complit”, “som l’únic partit que hem defensat els interessos de...”, “ens hem trobat amb la nostra història”, “hem renovat la il·lusió per...”, “cal posar el poble en el lloc que...”, “s’ha perdut el tren de...”. I així fins l’extenuació. I la veritat és que l’originalitat en aquest terreny no és fàcil, precisament.

Des dels media, el bombardeig és constant. Delerosos per notariar l’“actualitat” i servir-la a la ciutadania, obrin-tanquen, presenten-ometen, diuen-desdiuen, informen-deformen tot el que creuen que és remarcable de dir amb un impossible exercici de neutralitat. Així ho han dit, al menys, les Ciències Socials, i no serem nosaltres els qui les desmentirem. Algunes notícies no són notícies: com que no són publicades... doncs, ja se sap. Allò que no ix als medis, i els periodistes intel·ligents ho saben, no existeix, perquè no arriba a la consciència pública, és clar!.

La curiositat per “allò que existeix” ens porta a reflexions –a Alzira-, a detectar coses ben interessants. Per exemple, la senyoreta Bastidas, líder del PP, en un exercici de desmemòria altament recomanat per la transició espanyola, ja no recorda que el seu partit és i ha estat el responsable, durant tota la legislatura, de l’asfixia econòmica d’Alzira. Quina classe de lleis tenim que permeten l’encalç i enderrocament d’una ciutat com la nostra que “ha perdut el tren de la prosperitat”? Sempre ens hem preguntat què cal fer davant la violència majúscula del poderós i el corsari, quan no tenim suficient fusta gandiana. Alguns diuen que la solució és la democràcia. Però ens sembla, no deu ser aquesta la classe de democràcia que permeta a la ciutadania aconseguir la realització de valors com llibertat, solidaritat, progrés, etc., si l’asfixia econòmica –una altra forma de violència- serveix per ofegar l’economia de la ciutat, per endarrerir el seu procés de modernització.

Malgrat el que alguns despistats han dit, Esquerra Unida i Esquerra Republicana del País Valencià anem junts a les municipals i el que volem és obrir l’Ajuntament a la ciutadania, intentant sumar esforços, en una llista que encapçalen el Francesc Masià –sempre exigint més democràcia i participació ciutadana- i el Pep Carreres –la cultura, la cultura econòmica, la cultura agrícola i de l’aigua, la cultura educativa, la cultura teatral i musical, etc., perquè són els temes i referents bàsics de tota activitat humana-. Tota la resta de partits, excepte algun cas ben concret, van per separat i al seu aire.

I tot açò enmig d’una sensació general d’asfíxia de valors, dèficits de democràcia real, accentuació de l’autocratisme i prepotència dels poders controlats pels partits de poder, buidatge de l’autonomia i la consciència nacional dels valencians, menyspreu cap als drets lingüístics amb decrets i més decrets centralistes, castellanitzacions i privatitzacions del patrimoni valencià com Canal-9 i Ràdio-9, transvasaments com el del Xúquer-Vinalopó, la superposició del patrioterisme espanyol més recalcitrant i tronat (amb cabra de la Legión i tot),decrets a l’Educació que accentuen l’espanyolitat més histèrico-nacional, plans hidrològics producte de la megalomania dels interessos constructors, AVEs, mega-aeroports, acumulació de tones de ciment en el llit del riu Túria i les costes, robatori de cabals consolidats d’aigua als llauradors, fracassos de gestió dels accidents de vaixells com el Prestige, i recolzament moral als EUA en la seua política genocida per adquirir el que considera els seus recursos que estan, inexplicablement, en terres d’uns altres.

Ja sols falta que, al País -al País Valencià, és clar-, ens parlen de més Comunitat, de més glamour de les figures sempre eclipsades per Madrid (què fa ací Zaplana tapant Camps?) o de més “independència” (però, saben de la perversió del llenguatge?).

El que calen són més valors solidaris, més escoles, més formació, més atenció a la salut pública i més hospitals, més atenció a les demandes dels joves, les dones, els vells, els marginats i els immigrants, més dedicació a la construcció de la xarxa democràtica ciutadana, millor articulació –per tant- de la participació veïnal i les associacions de barri i ciutadanes en la democràcia, més control de la corrupció i l’especulació, més ajudes socials als que viuen per baix de l’índex de pobresa i els immigrants, millorament dels espais urbans, les formes de vida i la cultura, així com el medi ambient. Això és l’horitzó cap el que camina l’Europa com a civilització que cerca la llibertat, la pau i el progrés. Això és el que EUPV-ERPV desitgen. Que això és voler l’utopia? Bé, decidiu-ho vosaltres mateixos. És la democràcia.
_____________________________________________________________________________________________
Salvador Llàtzer, Esquerra Republicana- Esquerra Unida d’Alzira. LEVANTE, 5/2003. Enviat en temps de Campanya Electoral i NO PUBLICAT.