·FILOSOFIA DE LA DESTRUCCIÓ
_____________________________________________________________________________________________

Filosofia i Destrucció era un petit llibre interessant. Tractava de dir-nos que la destrucció tenia una presència quotidiana en molts ordres de la vida i que no podíem girar-nos d’esquenes a eixa realitat tan bèstia. No era un mera qüestió. Era “la qüestió”.

Amb els nous temps caldria parlar, no de la destrucció que la filosofia detectava per tot arreu, sinó de la Filosofia de la Destrucció, d’una filosofia que sols veu en la destrucció l’única arma que és possible utilitzar al món per a violentar una realitat que no ha fet una altra cosa que destruir la societat, l’home i totes les condicions que podien realitzar una vida lliure, digna, solidària i justa. És el pensament que, trencant motlles, s’atreveix a realitzar la proposta aparentment incomprensible, absurda, embogida i incendiària que exigeixen els temps presents: la de pensar la destrucció.

La destrucció d’eixe poder-violència, que després d’Auswicz i Hiroshima sols consisteix en la possibilitat d’exercir la violència de manera permanent sobre l’ésser humà per tal com la tècnica ha adquirit més i més poder cada vegada sobre ell, és un requisit indispensable si volem tenir una societat com cal, perquè la societat que ha sorgit d’aquest poder-violència no para d’adquirir més poder, més competitivitat, més armes, més ciment, més turismes, més idiotització amb productes superflus, i també més fam, més subdesenvolupament i més dependència en el món que ajuda a nàixer, anomenat societat de consum. Contra eixe poder-violència ja no val el pacifisme ni les fórmules de la resistència no violenta. La cultura de la no violència no serveix per a res.

Contra ell sols cal una arma: la violència com a resposta a la seua violència, a la violència d’ells. Així ho defensa el filòsof Günther Anders. Contra ells no hi ha un altre camí que contestar a les seues amenaces més que amb l’amenaça. Tota altra fórmula és una forma de covardia. Ni roses, ni concentracions, ni manifestacions, ni cançons, ni teatres, ni recollida de signatures, ni vagues de fam, res de tot això aprofita. El que cal és eliminar aquells que per la seua escassa fantasia o la seua estupidesa emocional no s’aturen davant la destrucció de la vida i la mort de la humanitat. I si aquests projecten actuar en el futur amb més força repressiva contra nosaltres, sols ells seran els culpables d’un augment de la violència, que pot arribar fins la confrontació civil.

Com que l’amenaça de la destrucció de la vida humana encara persisteix, com que expressar la pròpia opinió després del triomf dels mitjans massius de comunicació s’ha fet difícil (i això representa un dubte raonable contra l’existència de la democràcia), com que la democràcia parlamentària ha estat ineficaç per resoldre eixos mateixos problemes de la vida humana, perquè sempre hi ha la meitat més un que té al seu darrere un poderós lobby, llavors l’única solució està en l’acció extraparlamentària. Cal més democràcia que la que fan els representants oficials de la política. El canvi ha d’iniciar-se en els barris i no en els parlaments. Això sí, després d’esglaiar aquells que ens amenacen.
_____________________________________________________________________________________________
Salvador Llàtzer, V-MMIII