·FOC, MITES i VIDA
_____________________________________________________________________________________________

Si és veritat el que ha dit i diu encara la ciència sobre l’origen de l’univers, el Foc és a al començament de totes les coses. I possiblement, també, al final de tots els processos. Però molt abans de la ciència, el discurs de la imaginació inventà l’art de pensar l’existència d’una manera creïble, enginyosa i a mida de les necessitats humanes. Nasqueren així la mitologia i la teogonia, dues classes de relats que retien homenatge, a la vegada, als homes i als déus. A uns perquè els divinitzava; als altres perquè els humanitzava. A tots per recordar-los que pensaments, normes, virtuts i vicis són comuns a tothom.

L’elaboració més finament copsada, potser, es deu a un dels pensadors grecs més antics, Heràclit, nascut a la ciutat d’Efes (Àsia menor), el qual arribà a una intuïció genial per a aquells temps com la d’establir que el Foc és l’element primordial de totes les coses i que tot està presidit per ell. Que tot el que contemplem, pròxim o distant, és una transformació de l’immens procés que té el Foc com a principi i com a final.

El millor, no obstant, de les concepcions imaginades la trobem en el mite de Prometeu, degut a Èsquil, l’il·lustre autor grec què narra, com ningú, el gran drama de la humanització, les juguesques dels déus irresponsables i la importància i la transcendència del Foc com element constitutiu de la civilització, dels homes i l’ambició de poder que al seu voltant es congria amb la seua possessió.

Però si la destrucció implicava un no retorn i la desaparició de l’home, el Foc propiciava la vida i la possibilitat d’exisitir. Per això Prometheus furtà el Foc a Zeus i el donà als homes. Amb ell, s’humanitzaren, es civilitzaren i es protegiren de l’anihilament del déu impiu i prepotent i de tota la seua cúria. Sols que en nom del mateix déu, els pobles s’abalançaren –venjatius- contra altres pobles i altres homes. Ara, després de matar el pare –i en nom seu, paradoxalment- maten altres homes i les seues llars i aconseguiments. Usen el nom del Pare en va, la qual cosa sempre ha estat proscrita en la memòria humana. I en nom d’Ell, del Poble, la Llibertat o la Seguretat, sotmeten, assassinen o expulsen els homes de les seues cases i terres. Mes no és eixe el Foc que ens alliberarà. Aquest, el de la destrucció és, més aviat, un Foc que ens encadenarà, perquè de la mateixa manera que aquell Foc encadenava els homes als déus, aquest encadena uns homes a altres homes. I aquest Foc, precisament, no reprodueix el cicle de la Vida, la felicitat i el gaudi, sinó el de la Mort, l’odi i la dominació.

Avui, el Foc espurneja en el fons dels valors que ens han fet homes: democràcia, llibertat, solidaritat, comunitat, igualtat, tolerància, justícia social, pau, respecte mutu, pensament independent, no discriminació, preocupació per la fragilitat del medi ambient, etc. És un Foc de llibertat, rebel, humanitzador. Recordem-ho quan amb ell a les nostres mans recreem l’univers que ens projecta al món com a persones que pertanyem a les cultures del foc, a una que aconseguí una manera pròpia de formar part de la gran Civilització del Foc, és a dir, de la Vida Humana, la que desplega totes les possibilitats variades de recreació contínua entre el seus límits, en algun lloc, en alguna regió, en algun centre, en alguna perifèria.
_____________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, 15 d’octubre del MMII