PEL·LICULES:
"L'herència del vent", D.Greene.
"A la recerca del foc", J.J.Annaud
DOCUMENTALS:
"Una veu en la música del cosmos", COSMOS, cap.II
"Fora del gel", El naixement d'Europa, cap.I
"El despertar de l'home", Universitat Oberta de Catalunya
Introducció
Avui ja gairebé ningú no creu que l'home començà a existir per designi diví, a imatge i semblança del Creador, en aquell Paradís Terrenal del qual ens parla el Gènesi. Tampoc ja ningú no creu que la ment humana haja caigut del cel, com sosteniren certes corrents inspirades en la filosofia de Plató i Aristòtil. Més bé cal dir que l'home i la ment humana són fills de l'evolució, i aquest terme té un significat molt precís, que tot seguit passarem a estudiar.
El concepte d'"evolució" i la seua procedència
La paraula "evolució" implica canvi amb continuitat (vegeu les diferències entre evolució, canvi, direccionalitat i progrés en el llibre de F.J.Ayala Origen i evolució de l'home, Ed.Alianza Universitat, pàg.212), i quan es parla d'"evolució" normalment s'aplica aquest terme al camp de la Biologia però, nogensmenys, cal ressenyar que les idees evolucionistes havien penetrat ja ocultament en la ciència moderna a través de l'Astronomia i la Geologia.
En l'Astronomia, la idea d'evolució començà a desempenyorar un paper destacat en la ciència moderna amb la hipòtesi de Kant i Laplace, encara que, ja un poc abans, Buffon, en 1749, establí que la Terra tenia una edat de 70.000 anys (en unes notes no publicades arribà a allargar aquesta quantitat fins 500.000 anys).
Kant, en la seua Cosmogonia (1775), anà un poc més lluny, i parlà de milions d'anys, fins i tot de centenars de milions. Kant i Laplace parlaren d'una "nebulosa" com origen del sistema solar, que tindria una composició gasosa, incandescent i en estat de rotació. Aquesta nebulosa aniria gelant-se, condensant-se i contraient-se, formant en el centre una massa fluïda més densa. En anar augmentant la velocitat de rotació, porcions petites de la nebulosa sortirien escampades de la massa uniforme tot gelant-se i solidificant-se amb rapidesa. Així, per evolució, podria eixir un sistema solar, és a dir, un gran sol central rodejat de petits planetes freds i en translació.
En el terreny de la Geologia, naturalistes com White o von Humboldt desenvoluparen teories evolucionistes. Comprovaren que la Terra era molt diferent d'allò que fou en altre temps. Els estrats de la seua superfície contenen deixalles fòssils d'éssers vius avui desconeguts, dipòsits marins existents a l'interior dels continents actuals, etc. Ara bé, els grans canvis ocorreguts en la superfície de la Terra eren explicats per dues teories de dues formes ben diferents:
•les teories catastrofistes, les quals suposaven que eixos
canvis eren deguts a grans cataclismes separats per llargs
períodes de petits canvis.
•les teories dels primers evolucionistes, els quals pensaven
que eixos canvis es devien a l'acció gradual de causes que
estan sempre obrant, com l'erosió, l'acció volcànica, la de-
posició d'al·luvions, etc.
Evolució i biologia
Les teories evolucionistes assoliren la seua màxima influència en el terreny de la Biologia unides a la personalitat de Charles R.Darwin. Ara bé, ja abans que Darwin, Jean B. de Lamarck exposà, en 1809, la primera teoria coherent de l'evolució, tot afirmant l'existència d'una progressió de la naturalesa des dels organismes més complexos fins als animals i l'home. Per a sostenir açò hi invocà 4 principis:
1r) existència en els organismes d'un
impuls intern cap a la perfecció.
2n) capacitat dels organismes per a-
daptar-se a les circumstàncies, al
medi ambient.
3r) el fet freqüent de la generació es-
pontània.
4t) l'herència dels caràcters o trets
adquirits.
De tots aquests, tan sols s'ha pogut conservar el 2n, ja que la resta han estat falsats pel desenvolupament posterior de la ciència.
L'aportació de Charles R. Darwin, com assenyala Waddington, fou de gran importància, i estigué sotmesa a una comprovació extensa i detinguda. La teoria completa de Darwin sobre els mecanismes de l'evolució fou exposada en la seua obra L'origen de les espècies, publicada el 24 de novembre de 1859. Consta de diverses sub-teories de les quals en sobreïxen 4:
1ª) que concorda amb Lamarck: és el postulat que el
món no és estàtic, sinó que evoluciona. Les es-
pècies canvien; unes s'originen i unes altres s'extin-.
geixen.
2ª) que també concorda amb Lamarck: és el postulat
que el procés de l'evolució és gradual i continu.
No consisteix, per tant, en salts (natura saltus non
dat) o canvis sobtats.
3ª) és el postulat de la "comunitat de descendència".
Lamarck pensava que cada organisme o grup d'orga-
nismes representava una línia evolutiva independent el
principi de la qual era la "generació espontània" i que
hom havia anat perfecionant. Darwin, pel contrari,
postulava que els organismes semblants estaven em-
parentats des d'un avantpassat comú. Segons açò, els
organismes vivents podien remuntar-se fins un origen
únic de la vida. A l'incloure aquí l'home fou molt pro-
testat.
4ª) el postulat de la "selecció natural", que era la clau
per a la interpretació del seu esquema. El canvi evolutiu
-establia Darwin- no és el resultat de cap misteriós im-
puls, ni és degut a l'atzar, sinó que és el resultat de la
selecció.
La selecció és un procés que consta de 2 fases:
a) en la primera etapa, es produeix una gran variabilitat.
En cada generació es produeix una gran quantitat de
grans i petites diferències intraespecífiques. Darwin
constatà açò gràcies a un exhaustiu i arduós coneixe-
ment empíric, però el seu origen no es va conèixer
fins l'aparició de la Genètica com a ciència.
b) en la segona etapa, la selecció actua a través de la
supervivència en la seua lluita per l'existència. En la
la majoria de les espècies que arriben a reproduir-se
de manera abundosa, amb els consegüents problemes
detectats per Malthus, ¿quins descendents apleguen
a sobreviure amb major probabilitat? Doncs aquells
que presentaran la combinació de caràcters més idò-
nia per fer front al medi ambient (el clima, els com-
petidors i els enemics). Ells tindrien major possibili-
tat de sobreviure al passar al següent cicle de selec-
ció i al transmetre les seues qualitats a la generació
següent.
A més del descobriment de l'origen de les espècies per selecció natural, la segona aportació de Darwin es refereix a l'origen concret de la espècie humana. En 1871, dotze anys després de la seua primera publicació, Darwin publicava el seu treball La descendència de l'home, que tingué una major acceptació. En aquesta obra, Darwin assenyala una sèrie de proves que li permetran posar l'home en relació amb els altres mamífers (morfologia del cos, correspondència dels ossos de l'esquelet humà amb els d'un simi, un muriac o una foca, simil·litud d'estructura i composició dels teixits i la sang de l'home i els animals deguda a que ambdós poden contraure malalties semblants).
Així mateix Darwin tractà de demostrar que no hi ha cap diferència entre les facultats mentals de l'home i les de la resta dels mamífers superiors, a més de posar de relleu el control de la selecció natural sobre la vida moral, física, mental i social de l'home.
La Teoria de l'Evolució va rebre un gran ajut per part de G.J.Mendel, el qual descobrí els factors que transmeten la informació hereditària d'una generació a una altra pels progenitors.
En l'actualitat, i gràcies a la Biologia Molecular, sabem que en els nuclis de les cèl·lules hi ha molècules d'ADN (àcid desoxirribonucleic), organitzades en nombrosos gens que tenen la capacitat d'autorreplicar-se. Eixos gens es disposen en els cromosomes ordinadament, i poden recombinar-se entre ells durant el procés cel·lular anomenat "meiosi". Ara bé, també en aquest nivell existeix un procés de selecció natural, el qual pot ser doble:
intrínsec: el factor fenotípic (fenotip) que compe-
teix amb altres fenotips per l'èxit en la reproduc-
ció, èxit que depén, a més a més, de múltiples in-
teraccions amb els enemics, competidors, orga-
nismes patògens i totes unes altres pressions de
selecció.
extrínsec: la dotació genètica que posseeixen certs
individus, que és millor que la d'altres, per fer front,
amb major probabilitat de subsistència i procreació,
a les pressions ecològiques dominants.
El procés d'hominització
El mateix concepte darwinià de "selecció", ens servirà per a fer més intel·ligible la idea que el món no és estàtic, sinó que es troba en canvi continu, i que la nostra pròpia espècie és el producte de l'evolució, com ja Darwin havia postulat.
Actualment sabem, cada vegada amb major precisió, que la línia evolutiva a la qual pertanyem sorgí a partir d'avantpassats de naturalesa antropoide en el curs de milions d'anys, temps durant el qual es produeix un procés evolutiu paral·lel dels hemisferis cerebrals (procés de cerebració creixent).
La part que més es desenvolupà en l'home és el neocòrtex, que dóna lloc a l'hipocamp, molt associat als processos de la memòria immediata, i que és 3 vegades major que el que cabria esperar per a un primat del nostre mateix tamany corporal. Nogensmenys, hi ha una diferència molt notable que no pot pas atribuir-se a l'expansió del neocòrtex, com diu Passingham, que és la diferència estructural d'aquelles àrees supratemporals compromeses amb l'activitat lingüística i espacial, i que no s'han pogut detectar en cap primat.
Però, a més del tamany de la massa cortical, és important la forma d'organització de les neurones. A això cal que afegim els següents fets:
1) disminució del comportament instintiu.
2) augment de la capacitat d'aprenentatge.
3) posició erecta de l'esquelet.
4) postura de marxa.
5) estructura de la mà i cordes vocals.
6) aparició del llenguatge.
7) desenvolupament de l'organització.
8) consciència reflexa, a més de la consciència directa.
Sobre el problema d'establir quin fou el canvi evolutiu inicial (si el bipedisme o l'augment del tamany del cervell), Ayala expressa una posició intermèdia que anomena d'interacció cibernètica positiva. Segons aquesta interpretació, el bipedisme incipient afavorí el desenvolupament del cervell, la qual cosa, a la vegada, facilità l'evolució ulterior de les extremitats anteriors per a manipular objectes, i açò produí un major augment del cervell, i així successivament (Ayala,op.cit.,pàg.158).
El procés evolutiu que des dels primats conduí directament fins el cervell de l'Homo Sapiens, ha durat al voltant d'uns 10 milions d'anys, xifra que es tendeix, cada vegada més, a eixamplar. En la seua estimació han estat revolucionàries les dades procedents dels estudis amb isòtops radiactius, l'anatomia comparada, la paleontologia i, més modernament, la taxonomia mol·lecular (S.L.Washburn, op.cit.,pàg.135).
Gràcies a la investigació científica, ja és possible tenir una idea molt aproximada -i en algun moment absolutament certa-del procés evolutiu que arriba fins l'Homo Sapiens o home actual.
Ayala ens diu que, probablement, l'Aegyptopithecus fou l'avantpassat comú a partir del qual començà, fa 30 milions d'anys, la separació de dos llinatges: un que va cap al gibó i el siamà (simis antropoides de la família Pongidae, que habiten a l'Asia), i un altre que va als grans antropoides i a l'home.
De fa quelcom més de 20 milions d'anys, apareix el Dryopithecus com essent, probablement, el darrer avantpassat comú a l'home i als grans simis antropoides. Els Dryopithecus eren simis hominoides (encara que no homínids pròpiament). Eren quadrúpedes, arboris; s'alimentaven principalment de fruites, i el seu cervell tenia un tamany no gaire diferent al dels antropoides moderns (Ayala, op.cit.,142). Els seus fòssils han estat trobats a diferents llocs d'Europa i Àsia. Però, l'esquelet de Driopitec més complet que es coneix ha estat trobat al jaciment de Ca'n Llobateres (a prop de Sabadell) i se'l coneix amb el nom de Jordi. Devia tenir uns divuit o vint anys, mesurava 1 metre o 1'10 metres d'alçada i pesava uns trenta-quatre quilos i s'alimentava bàsicament de fruites com dàtils i figues. No és, però, un ancestre directe nostre: no és el nostre besavi, sinó un germà del nostre besavi. (Un descendent seu és l'Oreopitec, que és el primat bípede més antic conegut, però amb un peu amb forma de trípode semblant al d'un gall).
Fa uns 15 milions d'anys, aproximadament, a partir dels Dryopitecus es ramificaren 3 llinatges:
1r) Gegantpithecus, un simi enorme
d'hàbits terrestres i no pas arboris,
que persistí a l'Àsia durant diversos
milions d'anys fins la seua extinció.
2n) el que condueix fins l'orangutà.
3r) el que porta, d'una banda, cap al
goril·la i el ximpanzé, i d'altra, cap
a l'espècie dels Ramapithecus,
que segons alguns antropòlegs, és
l'avantpassat conegut més antic
de l'home, que no l'és, a la vega-
da dels simis moderns.
Es coneixen dues espècies de Ramapithecus:
1ª) Ramapithecus wickeri, que vivia a l'Àfrica, i
està representada per fòssils d'uns 14 milions
d'anys.
2ª) Ramapithecus punjabicus, a l'Índia, repre-
sentada per fòssils d'uns 12 milions d'anys.
L'hàbitat del Ramapithecus era la zona intermèdia entre la selva i la sabana. Vivia i caçava en camp obert, una certa part del seu temps, per a la qual cosa la posició erecta podria ser avantatjosa. Cap al final de la seua existència, el clima terrestre canvia i es fa més sec, la qual cosa va fer que el Ramapithecus s'acomodés a una vida de camp obert, facilitant a la vegada l'evolució cap al bipedisme.
Australopithecus
A causa de la manca quasibé absoluta de fòssils, es fa difícil saber quins foren, entre fa 15 i 5 milions d'anys, els homínids posteriors al Ramapithecus.
El que sí sabem amb certesa, en canvi, és el procés que va des de fa 6 ó 5 milions d'anys fins l'home actual. Aquest procés, que s'inicià enmig d'un canvi climàtic brutal que portà a la dessecació del Mediterrany i a la destrucció de gran part de la selva africana, començà amb el gènere dels Australopithecus, individus d'uns 20 kgs. de pes, 1 m. d'alçada i una capacitat cranial d'uns 500 c.c. (semblant a la del goril·la).
La nova hipòtesi exposada per Eudald Carbonell i Robert Sala (Planeta humà, pàgs.33ss), és que l’espècie més antiga la formaven els individus coneguts com Autralopithecus anamensis, que visqueren fa 4’2 milions d’anys a l’oest del llac Turkana (Kènya), i que serien els fundadors d’aquest gènere, el qual donaria pas, per evolució, a Autralopithecus afarensis. D'aquest es conserven les petjades de tres individus a Laetoli que tenen 3’7 milions d’anys d’antiguitat i les seues restes estan escampades per Tanzània, Kènya, Txad i Etiòpia, lloc aquest on es trobà Lucy, l’esquelet complet d’una femella de fa 3’2 milions d’anys, descoberta l’any 1970 a Afar per Donald Johanson. D’aquest tronc naixerien, fa uns 3 milions d’anys, noves espècies d’Australopithecus, com:
1) Australopithecus africanus, una espècie gràcil,
estilitzada, de crani reduït però amb dentició pro-
gressiva i que, degut a importants modificacions en
aquesta dentició i en les extremitats, ha estat con-
siderada per alguns investigadors com l’avantpassat
del gènere Homo.
2) Australopithecus barghazalensis (a la llunyana regió
del Txad, la qual cosa mostra que varen estendre's més del que es créia).
3) Australopithecus garhi, una nova espècie que seria
la candidata més segura a ser considerada com la des-
cendent de la línia que va des dels Australopithecus
més antics fins la nostra espècie.
Però Australopithecus afarensis, no és només l’avantpassat d’aquestes espècies, de la qual forma part Lucy, sinó el gran tronc evolutiu del qual parteixen els Paranthropus: una altra línia considerada com un gènere a part i de la qual surten tres espècies:
1) Paranthropus aethiopicus,
que n’és, probablement, l'o-
rigen de les dues següents:
2) Paranthropus boisei, lo-
calitzada a l’est d’Àfrica.
3) Paranthropus robustus,
que visqué al sud d’aquest
continent.
L'Australopithecus viví a l'Àfrica des de fa 6-5 milions d'anys fins fa 1 milió, aproximadament. Tots els llinatges s'exhauriren sense solució de continuïtat. Sembla que bé Australopithecus africanus o bé Australopithecus garhi, donarien origen a l'home modern. Fins i tot, n'hi hagué una època en la qual coexistiren diversos llinatges.
De l'estudi de les pelvis d'exemplars d'Australopithecus se sap amb certesa que tenia una postura erecta i, per tant, ja eren bípedes, encara que el seu caminar era molt diferent al dels humans. Aquesta postura deixava les mans lliures per a portar pals o ossos, que utilitzava com armes per a la caça. Quant a la producció d'eines, els Australopithecus eren capaços de manejar-les encara que no fabricar-les, perquè la fabricació d’eines requereix una capacitat d’abstracció molt més gran que no tenia aquesta espècie. No sembla, tampoc, que hagueren inventat el llenguatge. Sembla que tampoc no coneixien el foc i feien nius en els arbres per dormir distants del perill dels possibles depredadors. Eren bàsicament vegetarians i arribaven a la maduresa sexual al voltant dels 7 anys, la mateixa que els ximpanzés.
El veritable salt qualitatiu sembla que es dóna amb l'aparició de l'espècie Homo fa aproximadament 2'5 milions d'anys, si hem de creure l'Eudald Carbonell (Sapiens. El llarg camí dels homínids cap a la intel·ligència, pàg.65), un espècie que sorgeix a partir d'una crisi climàtica de grans dimensions produïda a l'Àfrica i que farà retrocedir la selva i estendre la sabana amb el consegüent trasbals que això implicà per als Australopitecs, alguns dels quals s'adaptarien a aquest nou entorn, es tornarien caçadors i crearien les seues eines per caçar animals, tasca aqueixa que transmetrien a les successives generacions.
Homo Habilis
Entre 3 milions i 1 milió d'anys, situa l'investigador Tobies a l'Homo Habilis (Ayala el data entre 2 milions i 1 milió d'anys), descobert en 1961 a l'Africa oriental pel famós antropòleg Jonathan Leakey. Es tracta d'una espècie d'individus bípedes amb dents encara més humanes que les dels Australopithecus, amb un cervell d'uns 700 c.c., que construien instruments de pedra (la seua cultura o tècnica s'anomena olduvaiana) i que es dedicaven a la caça per alimentar-se, configurant una societat de recol·lectors-caçadors on ja existia una divisió del treball entre els seus membres. No obstant, sembla que no coneixia el foc, no enterrava els morts, no tenia art i no es vestia. Sembla pels indicis de l'interior dels seus cranis que tindrien un llenguatge oral encara que aquest fos primitiu.
Homo Ergaster
En el camí que ens porta als Sapiens, Carbonell, Sala i altres ens parlen d'una espècie amb la qual naix una mena de revolució tècnica importantíssima que tingué lloc fa aproximadament 1'5 milions d'anys: es tracta de Homo Ergaster, i la revolució tècnica en qüestió és coneguda com aixeliana, (Saint-Axeul, barri d'Amiens, França). Homo Ergaster són uns humans que visqueren des de fa 1'8 milions d'anys fins en fa 1'4 milions; mesuren 1'70 cms. d'alçada i tenen un cervell de 850 cc. Sembla que ells, i no pas Homo Erectus ni l'Homo Neanderthalensis, com sempre s'ha arribat a creure, estan en la línia que condueix fins els Sapiens. Com que no hi ha restes d'Homo Ergaster fora d'Àfrica i sí, en canvi, d'altres espècies posteriors, com l'Homo Erectus, s'ha postul·lat que la tècnica els subministrà als primers, un control sobre els recursos disponibles que va obligar als Homo Erectus a emigrar a la recerca d'oportunitats carents de menys competitivitat. Eixa podria ser una explicació plausible de per què començà l'home a viatjar.
Homo Erectus
Amb l'Homo Erectus, sembla que l'home es posà a caminar i eixí de l'Àfrica. Hi ha proves irrefutables que ens diuen que fa 1'8 milion d'anys ja es troba al Càucas i a Java. Les dates, com sempre, són controvertibles. Els treballs de Coon, Txevtxenko, Kotxetkova, etc., i el del propi Tobies, el situen fa aproximadament uns 2'8 milions d'anys (Ayala el data entre fa 1 milió i 500.000 anys; altres, com el ja citat Washburn, data la seua aparició fa 1'5 milions d'anys) en el començament del Pleistocé (principi del Quaternari). Amb ell s'inicià el vertader enlairament de l'expansió cerebral dels homínids. Segons l'opinió de Coon, l'Homo Erectus posseeix una capacitat cerebral de 800-1.275 c.c. Era bípede i, per tant, caminava redreçat, i tenia una vida social més avançada (fabricava instrument lítics que constitueixen l'estil aixelià ja esmentat. Se sap que coneixia l'ús del foc i s'inicià en l'activitat ritual i, tal vegada, en la pràctica d'enterraments, al mateix temps que la seua organització social creixia en complexitat. L'Homo Erectus es va estendre per l'Àfrica i gran part d'Europa i d'Àsia, però desaparegué fa uns 200.000 anys.
Homo Antecessor
Homo Erectus no és, segons la nova teoria proposada per Carbonell, Sala i altres, d'acord amb les investigacions fetes a Atapuerca (Burgos), el nostre avantpassat, ja que aquest hauria desaparegut sense deixar descendència. En aquesta línia cal situar una nova espècie que ha estat batejada com Homo Antecessor, el qual sembla que és, probablement, el descendent d'Homo Ergaster. Homo Antecessor tenia una constitució robusta, prop d'1'60 m. d'alçada i un cervell de 1.000 cc. Era caçador generalista, recol·lectava aliments vegetals, utilitzava les coves com a campament i vivia a Atapuerca en un clima càlid semblant a l'actual. Eren nòmades però tenien territoris propis. Procedien d'Àfrica com tots els posteriors a Homo Ergaster, i allò més revolucionari és que sabem que aquells que s'hi quedaren evolucionaren cap els Sapiens i els que passaren a Europa ho feren cap els Neandertals.
La transició als Sapiens tingué lloc durant la segona meitat del Pleistocé, començant fa uns 500.000 anys. La segona part del Pleistocé, que dura des de fa 500.000 fins fa 10.000 anys, està caracteritzada per 4 períodes de fred (glaciacions) que alternen amb períodes més curts de clima càlid. De la segona i tercera glaciació hi ha pocs fòssils.
Homo Heidelbergensis
Les notícies més antigues es circumscriuen al voltant de l'Homo Heidelbergensis, que procedeix de l'Homo Antecessor. Les principals notícies apareixen a Europa, perquè Àsia està bàsicament poblada per Homo Erectus on també porta semblants avanços. D'Àfrica no hi ha fòssils, però sabem que s'està originant el futur Homo sapiens. Fa uns 400.000 anys fan la seua aparició homes amb característiques autènticament humanes: domini del foc, creació d'art, acumulació de cadàvers, aparició del llenguatge, ornaments per vestir, de producció d'estris per caçar, món simbòlic i religió incipient, que ens situen davant una cultura pròpiament humana.
Homo Neandertahalensis
El seus descendents comencen a aparéixer fa 300.000 anys. Es tracta d'els Homes de Neandertal (lloc a prop de la ciutat alemanya de Düsseldorf, on aparegueren per primera vegada les seues restes) alguns dels quals, com el representat pel "crani de Steinheim" (Alemanya), de 1150 c.c., no són molt més grans que alguns d'altres classificats com Homo Erectus (Pithecantropus o "home de Java", Sinantropus o "home de Xina", etc.). Els Neandertals assoliren les cotes més elevades de cerebració (1.500 c.c. o més). Les deixalles de Neandertals són molt abundoses, i es troben repartides per molts països europeus: Palestina, el Turquestà i l'Iran. Alguns eren homes més baixos (1'60-1'70m d'alçada) i forts que els moderns i pesaven 85-90 quilos, amb celles prominents i mandíbula relativament desenvolupada, però sense mentó; altres més alts (2m d'alçada) podien arribar a pesar 130 quilos. Amb l'Homo Neanderthalensis es perfecciona la fabricació d'instruments i, també, la caça. S'introdueix la domesticació d'animals, la recollida selectiva de fruits, i s'inicia una agricultura rudimentària. No obstant, sembla que menjaven molts vegetals i poques proteïnes. Usen el recer i els enterraments, el vestit, els ornaments, la pintura, etc., elements tots ells que constitueixen el que es coneix com estil mosterià (de Le Moustier, departament de la Dordonya, França). Nogensmenys, aquesta espècie desaparegué fa uns 40.000 anys, cap al final de la 4ª glaciació, moment en que són substituïts o absorbits pels Homo Sapiens Sapiens (troballes descobertes a Chancelade, Combe-Capelle, entre altres llocs de França, però sobretot a Cro-Magnon).
Homo Sapiens
L'Homo Sapiens o home de Cro-Magnon, anomenat així pel lloc francés en el qual les seues deixalles foren descobertes per primera vegada, tenia una estructura òssia idèntica a la nostra i, per tant, una estatura semblant. Procedia de l'Àfrica on va aparéixer fa 200.000 anys. Després fa 150.000 anys, degut a un canvi climàtic que dessecà el Sahara convertint-lo en un desert, emigrà cap a Àsia i Europa. Eren atlètics i més alts (1'80 cms) que els Neanderthals, encara que els seus cervells eren més petits (1250-1300 c.c.) que els d'aquests. Tenien una vida nòmada, s'alimentaven dels productes de la caça i de la recolecció de vegetals i, fins on sabem, sembla que no cultivaven la terra (Ayala, Op.cit. pàg.146). L'estil que desenvolupen en les tècniques utilitzades, molt més evolucionat que l'anterior, és anomenat estil aurinyacià nom que el pren de la cova d'Aurinyac, a l'Alta Garona (França) i que consisteix en una manera de tallar la pedra que aprofita la llargada en compte de l'amplada i que es fa amb material de sílex.
La cultura factor d’evolució
Segons Pinillos (op.cit. pàg.51), les característiques fonamentals de l'home de Cro-Magnon serien:
1) independització progressiva del medi natural.
2) inserció en el món de la cultura que ell mateix
crea.
Aquest últim factor, el CULTURAL, és per alguns autors com Bieliki i Ayala, el factor fonamental en el procés d'enlairament de l'hominització. Entre els elements fonamentals d'eixe procés cultural podem enumerar instruments i armes de gran complexitat, la construcció de refugis, l'invent dels primers sistemes de navegació; l'aparició en la dieta humana del peix i el marisc; la població d'altres terres i continents mitjançant empreses marítimes; la proliferació de les arts, tant les plàstiques com les sumptuàries (ceràmica, art pictòric rupestre). El ritme d'acceleració fou progressiu: l'aparició quasi simultània de l'agricultura i la ramaderia, el progrés tecnològic, el domini de noves fonts d'energia (aigua i vent), de nous materials (com el metall) i el pas subsegüent a la revolució industrial i al món tal i com avui el coneixem. Eixa revolució és realment ràpida si comparem els darrers 10.000 anys en els que han anat ocorrent eixos canvis amb els 4 milions d'anys anteriors.
En resum, doncs, i emprant les paraules d'Ayala,
"la cultura és l'atribut més distintiu de la humanitat.
Abraça totes les activitats humanes que no són es-
trictament biològiques i els seus resultats. Abarca les
estructures socials i polítiques dels éssers humans, els
seus modes de viure i actuar, les tradicions ètiques i
religioses, la literatura, l'art, els coneixements cien-
tífics, la tecnologia i, en general, totes les creacions
de la ment humana".
No podem oblidar aquí un factor cultural de primer ordre com és el llenguatge, el qual ha contribuït, sens dubte, a accelerar eixe procés evolutiu de l'home. De la mateixa manera que la bipedestació i la fabricació d'instruments caracteritzen les primeres fases de la humanitat, la capacitat per a la comunicació verbal caracteritza les darreres fases. Sense aquesta forma de comunicació, el nostre progrés hauria estat molt més lent i limitat. I és clar que sense el llenguatge hauria estat així, ja que és el mecanisme fonamental gràcies al qual es possibilita la transmissió acumulativa dels descobriments i coneixements adquirits pels éssers humans al llarg de generacions.
Un sistema obert de comunicació, com és el llenguatge, permet una major organització social, l'establiment d'una societat més complexa. Tal vegada siga aquesta la raó per la qual els primats, davant la manca d'un llenguatge com el nostre, no sols no estan capacitats per a organitzar una societat com la nostra, sinó tampoc formes de comportament equiparables a la religió, la política o l'economia.
Per la seua banda, Jrustov ha fixat la diferència entre els primats i l'home, i assenyala que és en la "conducta instrumental de segon ordre" on radica la frontera de l'hominització. L'animal usa instruments -ens diu Jrustov-, però no els fabrica. Es comunica, però no arriba a tenir un llenguatge. Usa senyals, però no senyals de senyals.
Nosaltres, després de les darreres descobertes portades a cap per psicòlegs americans, que han demostrat que determinats simis, malgrat el condicionament que suposa la seua insuficiència per a l'articulació verbal, han arribat a saber manipular més d'un centenar de símbols o senyals de senyals (130 en el cas de la ximpanzé Sarah), a utilitzar frases, paraules, interrogacions, conceptes de categoria, la negació, el plural, conjuncions, quantitatius, el condicional i la còpula; nosaltres -torne a repetir-ho-, no establirem ja, d'ara en davant, cap barrera absoluta entre llenguatge no-verbalitzat dels animals i pensament humà. Siguen quines siguen, però, les conseqüències que d'aquí n'extraguem, el que sí apareix clar és el fet que el llenguatge ha estat inventat per l'home. (P.Chauchard,op.cit.,pàg.340).
Per concloure ja, a la vegada que reprenem el tema, direm que és possible aventurar que el procés d'evolució psíquica es degué a una desviació de la condició habitual de pre-homínid junt amb la utilització d'objectes com a instruments, la potenciació de vincles socials a través de la senyalització, fònica i gestual, i d'una forçosa divisió del treball. Idea aquesta no gens nova, d'una altra banda, ja que com fa algun temps assenyalà Engels en el seu llibre Dialèctica de la Natura,
"treball i llenguatge són els dos incentius més importants sota
la influència dels quals s'ha transformat, a poc a poc, el cervell
de l'antropoide en el de l'home".
Bibliografia
-Washburn, S.L., "L'evolució de l'espècie humana", en Evolució, Scientific American, ed.Labor.
-Ayala, F.J., Origen i evolució de l'home, ed.Al.Univ.
-Pinillos, J.L., Principis de Psicologia, ed.Al.Univ.
-Chauchard, P., "Llenguatge i pensament", en Enciclopèdia de la psicologia i la pedagogia, ed.Sedmay-Lidis.
-Engels, F., El paper del treball en la transformació del simi en home, ed.Ayuso.
-Cavalli-Sforza, Luca i Francesco, Qui som. Història de la diversitat humana, Ed.Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1994.
-Carbonell, Eudald & Sala, Robert; Planeta Humà, Ed.Empúries, 2000.
-Carbonell, Corbella, Sala & Moyà, Sapiens. El llarg camí dels homínids cap a la intel·ligència, Ed.62.
S.Llàtzer,1993. Darrera revisió: el 2007