·IDENTICITAT i IGUALTAT: EL CAS BASC.
______________________________________________________________________________________________

Fullejant el llibre Plurilingüisme europeu i llengua catalana, d'Isidor Marí, per extreure la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, vaig veure de casualitat una cita atribuida a Bruno de Witte, sobre la diferència que hi ha entre identicitat i igualtat. Aquests termes se'ls utilitza de manera indistinta i solen ser intercanviats perquè la seua significació és considerada habitualment com essent la mateixa. Però de Witte fa una distinció interessant que em va cridar l'atenció:

"...en matèria lingüística, hom resta sovint agafat a l'antiga visió formalista de la igualtat, consistent a sotmetre tots els ciutadans al mateix règim d'ús de les llengües: un ensenyament comú utilitzant una llengua comuna, programes radiofònics o televisius comuns, la mateixa justícia i els mateixos serveis administratius prestats en la mateixa llengua per a tots.(...) la llengua constitueix un avantatge social i afecta la qualitat del servei prestat. Si el servei prestat és prestat en una sola llengua, tots els usuaris són tractats de manera idèntica, però no són necessàriament tractats de manera igual: en realitat els usuaris que parlen una llengua diferent no reben pas un servei igualment vàlid per a ells, tot i que han contribuït a finançar aquell servei segons els mateixos criteris (...); els diners dels membres d'una minoria lingüística contribueixen a oferir un servei que tan sols és culturalment òptim per a la majoria."

Aquestes observacions de de Witte distingint entre identicitat i igualtat són molt interessants i aclaridores. Aplicades al context del que parla vol dir que una part de la ciutadania que contribueix a pagar un servei administratiu, judicial, educatiu o comunicacional en la llengua de la comunitat dominant i que no és la pròpia, queda sotmesa a una dinàmica discriminatòria, perquè si bé això implica un tractament idèntic de la ciutadania per part dels serveis públics, aquest fet constitueix, no obstant, una clara desigualtat del dret d'eixa part de la comunitat -la que té una llengua diferent a l'emprada per a donar eixos serveis- a rebre'ls en la seua llengua. Cal, doncs, -com diu Isidor Marí- que es tracte el que és igual de manera igual i el que és diferent de manera desigual. Això, o el principi de la igualtat, que és la base de la vida democràtica, també de la nostra, no haurà servit per a corregir, compensar o reequilibrar els defectes d'una societat desigual com la que vivim.

Açò que acabe de dir es podria aplicar a una història que corre de boca en boca sobre l'origen d'Espanya que té tot el tuf de ser de D.Claudio Sánchez Albornoz, el qual va fer circular la idea que l'origen d'aquest invent -España- és al País Basc. Que em perdone D.José Ortega i Gasset quan digué a la seua España invertebrada allò de "España es esa cosa hecha por Castilla", però aquesta altra idea -i ja s'aclariran si volen per la contradicció- de que Espanya és un invent dels bascos sembla ser la convicció de molta gent que pensa que Euskadi ha gaudit de tanta consideració i privilegi per part dels governs espanyols de sempre, se la veu com alguna cosa més pròxima i familiar que no pas Catalunya, per exemple, perquè la matriu d'Espanya ha estat i serà Euskadi, perquè el País basc i Espanya és la mateixa cosa, perquè entre espanyols i bascos no hi ha diferència alguna. Entre aquests dos el que hi ha és igualtat, són el mateix perquè Espanya és una extensió dels Bascos, perquè Espanya és una cosa feta pels bascos, perquè la matriu d'Espanya és el poble basc, perquè Espanya beu dels valors del poble basc: coratge, noblesa, independència, orgull, esperit guerrer i indomable.

Bé, no sé vosaltres, però a mi tot açò em sembla més un producte d'una mitologia tan interessada com qualsevol altra sobre els suposats fonaments o constituents espirituals d'Espanya que de manera interessada han fet viatjar per la història i que no quadra ni de lluny ni de prop amb la realitat. Fins i tot sembla eixa classe de mentides que sols serveixen per atrapar una realitat i sotmetre-la a les raons i els interessos dels qui produeixen i perpetuen eixos mites.

Si utilitzem la distinció entre identicitat i igualtat, feta per I.Marí en el terreny de la sociolingüística i l'apliquem al camp de la sociologia i la sociopolítica, podem arribar a una conclusió molt clara: la idea que la matriu d'Espanya és Euskadi i, per tant, que Euskadi i Espanya és la mateixa cosa, tot i ser una relació que estableix una identicitat no per això expressa una igualtat. Identicitat entre bascos i espanyols, possiblement sí; però no pas igualtat. Si de la percepció dels bascos de les seues insuficiències de sobirania, per exemple, es deriva que no accepten -per clara, antidemocràtica i intolerable- la discriminació que els priva de la igualtat real amb la resta d'espanyols i dels altres ciutadans del món, ¿ens ha d'estranyar que no accepten ser desiguals essent tractats de manera idèntica a qualsevol altre ciutadà de l'Estat espanyol i d'arreu? Queda prou clar, doncs, perquè continuen essent irreductibles? Penseu-ho una mica i veureu.
______________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, 21/01/00