SOBRE LA IDEOLOGIA



"Allò que es dóna per descomptat
allò que no es discuteix forma
part del sistema de valors esta-
blerts, de la ideologia dominant"
S.Cardús


Introducció
En parlar de la filosofia, havíem dit, de la mà de B.Russell, que aquesta era una disciplina situada entre la ciència i la ideologia. En aquest lloc, anem a ocupar-nos ara d'aquesta segona, és a dir, de la ideologia.
Sembla que fou N.Maquiavel (s.XV-XVI) el primer que posà ja en clar la possibilitat de distingir entre la realitat (especialment la realitat política) i les idees polítiques.
Per la seva part, Condillac i Destutt de Tracy (s.XVIII), a qui correntment se l'ha considerat com el primer que utilitzà la paraula "ideologia", ens diuen que aquesta és una disciplina filosòfica, l'objectiu de la qual és l'anàlisi de les idees i de les sensacions.
Hegel, el predecessor de Marx (s.XIX), assenyalà la possibilitat que la consciència se separi de si mateix en el curs del procés històric, la qual cosa equival a reconèixer la possibilitat d'una consciència "deformada" (o "falsa consciència"), és a dir, la possibilitat que la consciència no sigui el que és, i sigui el que no és.
Per a Marx (s.XIX), que realitza la inversió de Hegel, aqueix desdoblament de la consciència apareix com una "ideologia", com una "disfressa", com un "emmascarament" de la realitat.


Com sorgeix la qüestió
L'home, com ens diuen els filòsofs, posseeix una consciència, i allò que és propi d'ella és elaborar representacions sobre la realitat, és a dir, representacions que es refereixen bé a la natura i a les relacions de l'home amb ella, bé a les relacions entre els éssers humans mateixos. Però eixa consciència que no és mai una consciència abstracta, pura, separada de les seves condicions, objectes i relacions diverses i contradictòries, sinó una consciència eminentment social, construeix les seves representacions de "cap per avall", curiosament. En aquestes representacions que podem, per tant, anomenar il·lusòries, els homes i les seves condicions apareixen a l'inrevés; la realitat apareix invertida, mutilada i deformada, constituint el que anomenem una ideologia. Mediadores entre la consciència i la praxi (l'activitat transformadora de l'home), les representacions ideològiques s'afegeixen al procés vital material fent de pantalla, d'obstacle i de bloqueig d'eixa mateixa consciència.

Les ideologies, procedint per extrapolació, a partir del real interpretat i transposat, desemboquen en sistemes (teòrics, filosòfics, polítics o jurídics) que tenen en comú la característica d'anar amb retard respecte del moviment de la història. I les seves representacions es formen mitjançant la formulació i la idealització de les condicions reals que precisament permeten la primacia econòmica, social i política d'un determinat grup o d'una determinada classe.

En una determinada accepció, doncs, la ideologia és un conjunt d'errors, mistificacions, il·lusions i falsedats que els homes es formen sobre si mateixos i sobre la realitat social.

D'una manera més concreta i particular, la ideologia es forma com a "disfressa" de la realitat econòmica, fonamentalment: ocultació, per part de la (les) classe (classes) dominant (s), de la seva situació de predomini i opressió envers les altres classes o grups de la societat.


El doble aspecte de la ideologia
Però la ideologia, a la vegada que ocultació i disfressa d'una realitat, pot ser "revelació" d'eixa realitat. És a dir, únicament quan la ideologia es relaciona amb les seves condicions reals, quan plantegem el problema no de manera abstracta i especulativa, sinó quan ho fem en termes d'història i praxi, aleshores la ideologia deixa de ser una il·lusió i una falsedat. No hi ha, doncs, l'error, la il·lusió, la falsedat, d'una banda, i el coneixement, la veracitat i la certesa, de l'altra. El que avui s'accepta és la distinció, feta per Marx, que una cosa és el contingut ideològic de les idees, l'expressió de determinats interessos de grup, els instruments pràctics amb els quals les classes socials i altres sectors de la societat defensen els seus particulars interessos i valors; i una altra cosa ben diferent és el seu valor cognitiu, la seva legitimitat científica. Aquesta noció d'ideologia és la que s'imposà al pensament contemporani i el seu fonament, que no és abstracte ni especulatiu, sinó històric i sociològic, el constitueixen la divisió del treball i el llenguatge.


L'objectiu de la ideologia
La ideologia, com estableix Durkheim, és una "representació col·lectiva", però ella no naix d'una societat abstractament considerada, sinó, com estableix Marx, de la interacció (pràctica) dels grups i els individus. Una ideologia no pertany, doncs, al domini del social com a totalitat. Prové, més aviat, de les invencions individuals en el marc social on els grups (castes o classes) lluiten per afirmar-se o per dominar. Per si mateix, les idees abstractes no tenen cap poder; però, la gent que deté el poder (econòmic o polític) se serveix de representacions, de la ideologia, per a legitimar els seus actes. De la seva mà, de la mà de la ideologia, s'expliquen i justifiquen cert nombre d'accions i de situacions que necessiten ser explicades i justificades, i això molt més com més són d'absurdes i d'injustes aquestes accions.

La ideologia serveix, com E.Fromm ha vist molt bé, per a tenir unida la gent, per provocar adhesió, acceptació, fervor, comunió, consens respecte a la societat i el poder. Per descomptat que sense aquesta adhesió no hi ha grups socials, no hi ha societat constituïda. Però, com obté aquest consens? Com els conquistadors, els qui tenen el poder, fan acceptar aquesta opressió? Doncs, d'una banda, i per mitjà de les burocràcies que fixen el seu significat, desenvolupant el que s'anomena un sistema ideològic per mitjà del qual es decideix quin és el pensament recte i quin és l'erroni, qui és el fidel i qui és l'herètic, i a qui n'hi ha que menysprear i condemnar si algú no adopta la ideologia en qüestió; per aquest camí, és clar, el grup esdevé una secta, molt probablement. I d'una altra banda, produint representacions d'una tal classe amb les quals aconsegueix dels individus (que d'aquesta manera adquireixen la condició d'explotats) a més de les seves riqueses materials, la seva acceptació o fins i tot la seva adhesió espiritual.

En resum, doncs, podem dir amb Fromm, que la manipulació de les ideologies es converteix en un dels mitjans més importants per al govern de les gents a través del domini dels seus pensaments.


La ideologia, la societat i les classes socials
Ara bé, cal no oblidar, com ja hem insinuat abans de passada, que la manipulació ideològica no és una qüestió abstracta i intemporal, sinó que s'emmarca dins el context de la història, és a dir, de la societat i de les classes. Coincideix amb la reflexió de Marx feta en la seua "Ideologia Alemanya", fonamental d'altra banda, i que estableix:

"Les idees de la classe dominant són les idees dominants en
cada època; o dit en altres termes, la classe que exerceix
el poder material dominant en la societat és, al mateix
temps, el seu poder espiritual dominant. La classe que té
a la seva disposició els mitjans per a la seva producció
material disposa amb això, al mateix temps, dels mitjans
per a la producció espiritual, cosa que fa que se li sotme-
ten, al mateix temps, les idees d'aquells que hi són man-
cats dels mitjans necessaris per a produir espiritualment..."


Aquells que detenen el poder material (econòmic i polític), segons les relacions jurídiques i socials existents, detenen també el poder espiritual. Les ideologies dominants són, doncs, les seves ideologies, les de la classe dominant, i les representacions que no li convenen són eliminades.

Per la seva banda, els grups destinats al treball productiu material no han pogut mai, durant llargs segles, elaborar un pensament que expressaria la seva situació, la seva essencial participació en la praxi, l'essència de la seva activitat, i els seus interessos foren, tant en les guerres com en la pau, sistemàticament sacrificats. Per això, davant de la pressió de la ideologia dominant, de la ideologia burgesa, sobre la resta de les classes de la societat, és precís que aquestes, i en particular la classe obrera, rebin l'auxili de la ciència -però hi ha alguna ciència capaç de fer-ho? tal vegada la ciència marxista? però és el marxisme una ciència (de la història, de l'economia, de la societat, de l'home) en el sentit més autèntic de la paraula? té encara el marxisme capacitat per a ser-ho? i després de tot, té també, encara, legitimitat?- per alliberar-los de la pressió de la ideologia burgesa.


El marxisme, una visió particular. També marginal?
La praxi revolucionària i el marxisme, en tant que coneixement, destrueixen les ideologies. El marxisme, essent conscient de les contradiccions d'on parteix i de la necessitat de transformar les relacions socials donades, es convertirà en ideologia al servei de les classes dominades, i molt en particular de la classe obrera, adjuntant així els caràcters de ciència, filosofia i ideologia. A propòsit d'açò, A.S.Vàzquez assenyala que la filosofia marxista és, d'una part, expressió d'interessos i necessitats d'una classe social (és una ideologia) i respon a determinats condicionaments històrics, però a la vegada té un caràcter científic. Aquest segon aspecte, el científic, no es pot oblidar, car aleshores reduïm el marxisme a mera ideologia, tal i com fa Sartre en la "Crítica de la raó dialèctica", al subratllar l'aspecte ideològic del marxisme com l'única teoria que respon en la nostra època a les necessitats i l'acció d'una classe en ascens: el proletariat.

Però el fet que la filosofia marxista respongui a interessos socials no s'oposa, en principi, a la seva funció cognoscitiva, científica. I no sols no s'oposa a ella, sinó que és precisament l'interès de classe, la perspectiva que l'obri al coneixement. El marxisme, doncs, sols pot acomplir la seva funció ideològica sobre la base d'una comprensió científica, d'un coneixement de la realitat. D'una altra banda, respon als interessos i a les necessitats de la lluita del proletariat. En aquest sentit la filosofia marxista té un "caràcter de classe" (és la filosofia del proletariat), i el seu caràcter de classe, lluny d'excloure el seu caràcter científic, l'exigeix necessàriament.

En el marxisme, doncs, pensament i acció, teoria i praxi, s'articulen dialècticament a partir de la praxi revolucionaria, i, així, la consciència es constitueix com reflexió sobre la praxi, superant un coneixement la característica fonamental del qual és no el fet de reflectir la realitat, sinó de produir un coneixement transposat, mutilat, mesclat amb il·lusions, és a dir, una ideologia.


La ideologia, instrument de la lluita entre les classes
La ideologia, plenament desenvolupada, s'ha convertit en un instrument, en una arma manejada conscientment en la lluita social, de les classes socials per l'apropiació dels mitjans de la producció i dels excedents d'eixa producció, qüestions a les quals els grups i les classes dominants han dedicat sempre no pocs esforços.

Segons l'opinió de determinats autors ja clàssics, la "ideologia és el ciment que serveix de cohesió a l'edifici social" (Gramsci). "Impregna totes les activitats de l'home fins a tal punt que no pot diferenciar-se de la seva experiència viscuda. S'imposen com a estructures a la majoria dels homes sense passar per la seva consciència. Són objectes culturals percebuts-acceptats-suportats que actuen mitjançant un procés que se li escapa a l'home" (Althusser). I "la seva funció no és d'oferir als homes un coneixement vertader de l'estructura social, sinó d'inserir-los, en certa manera, en les seves activitats pràctiques amb les quals sostenen l'esmentada estructura social" (Poulantzas).

En una societat com la nostra, de classes, la ideologia està "destinada a assegurar la cohesió dels homes en l'estructura general de l'explotació de classe". Es destinada a “assegurar la dominació d'una classe sobre l'altra, tot fent acceptar als explotats les seues pròpies condicions d'explotació com quelcom fonamentat en la "voluntat de Déu"”, en la "naturalesa", etc."(Harnecker).


Elements fonamentals sobre els quals recolça la ideologia a les societats modernes
En esquema aquests elements són els següents:
1) La perpetuïtat del sistema econòmic.
2) La llibertat del mercat i la lliure competència.
3) La inexahauribilitat dels recursos naturals i la necessitat d'incrementar la producció material i el consum.
4) La ciència i la tecnologia.
5) L'individualisme.
6) La propietat privada, la llibertat i la igualtat.
7) La racionalitat del poder i de l'autoritat.


Anem a poc a poc:

Comentari a l'apartat 1
La ideologia actual estableix la perpetuïtat i la inamobilitat del sistema econòmic i la identificació d'aquest amb els valors morals més elevats i de la civilització. La identificació del sistema econòmic capitalista com el millor i l'únic sistema de la producció possible en qualsevol circumstància històrica. Que, per això, aquest sistema econòmic és etern, és a dir, no s'extingirà, i que tots el països, en un moment o altre de la seva història, aniran a parar indefugiblement a un tipus semblant de sistema econòmic. Aquest sistema, a més, es representa com un tot ja acabat i immutable. Representa la fi dels temps, de la Història humana, a partir de la qual ja no és possible cap altre sistema d'organització econòmica i social. A més a més, aquest sistema de la producció es representa com la fi de les contradiccions socials, de la lluita entre els homes i les classes per l'organització social, el poder polític i la distribució del benefici de la producció econòmica. Així mateix es representa com el final de l'esclavitud econòmica i de l'explotació de l'home per l'home. El món on la Justícia i la Llibertat presidiran la vida i les relacions entre les persones i on serà possible la realització de la felicitat humana. El medi on es realitzaran els valors més elevats de la civilització.

Algunes objeccions
Sense comentaris. No us sembla?


Comentari a l'apartat 2
La ideologia actual proclama la llibertat de mercat i la lliure competència. El sistema es regeix (i es representa) per la llibertat de mercat i la lliure competència de tots els seus agents econòmics sobre la base de la preeminència de la propietat privada. Eixa llibertat de mercat implica la retirada de l'escena econòmica de l'Estat, el qual sols faria d'àrbitre o policia per mantenir en la seva vigència les lleis sobre les quals s'asseuen el mercat i les relacions de producció específiques típiques d'aquesta societat. El joc espontani del mercat permetria una expansió indefinida de les forces productives que a la llarga seria quelcom beneficiós per a tots els individus i les nacions. Malgrat els desequilibris inicials i/o conjunturals, es produiria sempre una tendència a l'equilibri, que es realitzaria de manera automàtica i espontània, com si el mercat fóra el producte d'una "mà invisible" que el regula i equilibra.

Algunes objeccions
Aquesta concepció requereix per part nostra algun comentari. Cal dir que aquesta llibertat que presuposadament tenen els actors de l'economia en una societat de lliure mercat o capitalista és més que discutible. Des d'una perspectiva global, des de la consideració del sistema econòmic com un tot en funcionament, hem de dir que no podem deixar de costat el fet que l'economia mundial estigui dirigida i mediatitzada pel país que exerceix la seva hegemonia a tot el món capitalista (i al no capitalista també, si és que queda alguna parcel·la al marge del sistema): els Estats Units, per dir-ho amb noms i cognoms, país que es troba en una fase molt avançada de capitalisme, com és la fase monopolista del capital, que li permet una posició predominant, d'imperialisme econòmic, respecte d'altres països, i que destrossa així qualsevol exercici de pretesa lliure pràctica d'una economia pròpia per part d'eixos països ("Què és l'imperialisme", M.Vàzquez Montalban, Ed. La Gaya ciència, pàgs. 21-23).

Des d'una perspectiva regional, estatal o domèstica, hem de dir que és simplement fals que no hi hagi intervenció de l'Estat sobre l'economia. Veritablement la hi ha, i cada vegada el pes de la seva influència és major. L'Estat, la influència del qual sobre els assumptes polítics i institucionals és cada vegada més gran, influeix enormement també sobre l'economia tot planificant, programant i establint controls de tota mena. No és casualitat, doncs, que ara, com sempre, la moderna democràcia estimi l'exercici del poder i l'ocupació de les institucions públiques com un objectiu prioritari a aconseguir pels distints grups que la configuren (polítics, econòmics, socials, científics, d’armament, religiosos...) els quals amb eixa ocupació i adquisició del poder, establiran (o estaran en disposició d'establir) situacions per a benefici i privilegi del(s) grup(s) o la(les) classe(s) social(s) respectiva(es) enmig de la conflagració generalitzada, característica d'eixa societat. L'assalt a l'Estat és, doncs, prioritari per a qualsevol classe social, facció de classe o grup, tot i que en la majoria dels països de l'àrea capitalista la creixent influència de les multinacionals limita i mediatitza -o dicta- les polítiques econòmiques nacionals respectives, la qual cosa condiciona fortament les possibilitats de maniobra d'un govern regional i, naturalment, la llibertat dels agents econòmics que actuen en el si de la societat i el mercat.


Comentari a l'apartat 3
La ideologia actual proclama la idea que com els recursos del planeta són il·limitats, cal engegar processos de superproducció i producció incessant i accelerada de, cada vegada més i nous, productes que seran reconeguts com a necessaris per al manteniment de la vida, i que únicament amb el seu consum, els individus aconseguirem un nivell de satisfacció i, per tant, de felicitat apropiades al grau de civilització en què es troben les actuals societats modernes.

Algunes objeccions Ací caldrà dir que no és cert que no hi hagi límits a la producció incessant. Els càlculs més simples estableixen que els recursos del planeta no són il·limitats i que, per tant, no és possible un ritme frenètic d'explotació, com l'actual, d'eixos recursos. L'home, davant el ritme actual d'exacerbada explotació com la que ha posat en marxa, s'ha convertit en un depredador extraordinari i incomparable de gairebé tots els recursos a la seva disposició, l'existència d'alguns dels quals no sobrepassarà en durada els 50 anys. Açò és el mateix que dir que l'home s'ha convertit en un perill, no sols per als éssers vius, sinó també per a ell, per a les generacions presents i per a les futures.

Tot l'ecosistema hi està compromès:
-Exhauriment accelerat dels recursos minerals i petroquímics.
-Depredació i desforestació incessant de boscos i ecosistemes vegetals.
-Contaminació i progressiva destrucció dels diversos hàbitats animals i humans.
-Eliminació d'espècies vegetals i animals que implica capgirament de conseqüències imprevisibles en el tot de la vida com un sistema global d'influències mútues.
-Viatge terminal per a moltes cultures i pobles, víctimes del sistema general de exhauriment i destrucció organitzada.
-Redefinició dels espais perifèrics del sistema que són sotmesos a una contínua i devastadora explotació que configura paisatges desoladors al produir-se en ells canvis dramàtics de tot tipus: en la població i en la seva distribució geogràfica; en la relació dels homes amb el seu medi; en la seva utilització com a recurs instrumental en la cadena de la producció econòmica, subjecció i dependència econòmica dels individus i les nacions al sistema i a l'ordre mundial establert; i, així mateix, submissió a la pròpia impotència per fer que canviï aquest ordre o la seva situació dins d'ell.
-Jerarquització dels grups, les cultures i les nacions que cada vegada esdevenen més excèntriques. Progressiva consolidació de la dependència de la perifèria al voltant del seu nucli o centre, és a dir, dels països subdesenvolupats, i que cada vegada en són i ho són més, respecte dels països capdavanters del sistema, que cada vegada en són menys i més desenvolupats. D'una altra banda, en aquest mateix apartat podem incloure els conceptes acabats d'aparèixer de "classes satèl·lits", "cultures satèl·lits" i "nacions i estats satèl·lits", que parlen molt clarament per on van i de quin caire són les relacions entre les classes, les cultures, les nacions i els estats.

Pel contrari, i amb tots els avantatges al seu favor, així com les expectatives que genera, hi ha el concepte de "civilització", espècie de nou paradís, d'utopia realitzada que desperta en tots, individus, classes, nacions i estats, tensió i expectatives extraordinàries.

Discussió darrera generada a partir d'aquestes categories: països industrialitzats versus països no-industrialitzats, barbàrie (països de l'est) versus civilització (països de l'oest), dialèctica Nord (enriquit) - Sud (empobrit), etc.

Hi ha, d'una altra banda, tot un altre aspecte que configura la ideologia de la moderna societat: el referent al consum i a la possibilitat de felicitat que li segueix. Es clar que mentre el nivell de vida de la població estigui per davall d'un nivell mínimament digne de subsistència, hi haurà una major necessitat natural de consum i, per tant, de producció. També és clar que el major desenvolupament cultural exigeix un major consum a més d'unes necessitats més refinades (millors aliments, objectes de plaer estètic, llibres, etc.). En general, i al principi, la idea de consumir més i millors coses s'adreçava a proporcionar a l'home una vida més feliç i satisfactòria; el consum era un mitjà per a un fi: la felicitat.
Però el cas és que, avui, consumir ja no és un mitjà, sinó que s'ha transformat en un fi en si mateix. El consum ha perdut tota relació amb les necessitats reals de l'home. L'acte de consumir (i, per tant, de comprar) s'ha convertit en una finalitat compulsiva i irracional, perquè és un fi en si mateix. En la nostra cultura, consumir, que hauria de ser un acte o experiència significativa, humana, productora, té realment ben poc d'això. Consumir és essencialment satisfer fantasies artificialment estimulades per la persuasió hàbil i la propaganda. La conseqüència final no és cap altra cosa que l'augment incessant de necessitats, la creació de noves dependències (nova tirania espiritual) respecte dels objectes, persones i institucions en tant que mediadores, la ruïna econòmica i una nova forma d'esclavatge.

Si el consum és per la seva pròpia natura una nova tirania perquè fa augmentar incessantment les nostres necessitats convertint-nos en individus esclavitzats i alienats, llavors no pot haver felicitat en l'actitud de l'home consumidor, ja que aquest roman sempre en estat de passivitat interior i de dependència, de paràlisi de les seves energies creadores, constantment preocupat per matar l'avorriment i omplir el buit interior dedicant-se a la diversió i el plaer com a formes que faciliten la fugida de si mateix i del tedi amenaçador. Però ells no són la felicitat, sinó un substitut d'aquesta.

La felicitat resulta de l'experiència d'una vida productiva i de l'ús de les potències d'estima i raó que ens uneixen amb el món. La felicitat consisteix en el contacte amb el més profund de la realitat, en el descobriment del nostre Jo i de la nostra identitat amb els altres, i de les nostres diferències amb ells. La felicitat és un estat d'intensa activitat interior, i la sensació de l'augment d'energia vital que té lloc en la relació productiva amb el món i amb nosaltres mateixos. (Fromm, op.cit., pàg.170). L'home modern, però, no és un home així, sinó un home bàsicament avorrit o deprimit.

(Deixarem els altres elements de la ideologia per desenvolupar, per no allargar en excés l'exposició).


Bibliografia
Cerdà, H., Ideologia i contes de fades, Ed.Akal.
Fromm, E., Podrà sobreviure l'home?, Ed.Paidos.
Poulantzas, N., Poder polític i classes socials a l'Estat Capitalista, Ed.s.XXI.
Hartnecker, M., Els conceptes fonamentals del materialisme Històric, Ed.s.XXI.
Fromm, E., Psicoanàlisi de la societat contemporània, Ed.F.C.E.
Marx, K., La ideologia Alemanya, Ed.Laia.
Sànchez Vàzquez, A., Filosofia de la praxi, Ed.F.C.E.


Copyright: S.Llàtzer, 1993