·L'INDIGENT
_____________________________________________________________________________________________
Entre cartons i per únic company el seu gos, al túnel d'entrada d'un indistingible immoble del Palau de Justícia, tocant a l'oficina del recaptament de la riquesa col·lectiva, sota l'ombra -que no el protegeix- de l'inclinat campanari, davant tothom que hi passa i té ulls i consciència per mirar-hi, a recer de les tempestes i les aigües del cel, a un cèntric lloc de la ciutat, a Alzira, mentre (quasi)tothom disfruta de la vida plàcida i benèvola, amable i sense massa trasbalsos, burgesa i laboriosa, embeguda pel modus vivendi que ofereix el sistema no exempt de paradoxes i ineficàcies, hi ha l'"altra cara", alguna cosa que espanta l'ànima i asfixia el pensament: la pobresa nua; la imatge mateixa de la misèria; el mirall de la nostra indiferència; el reflex de la insolidaritat; el signe que la societat sagna ferides incurables; la prova que el sistema econòmic no aconsegueix donar lloc ni treball a tothom; l'evidència que la política, cínicament, es desentén de les més greus carències i no arbitra els serveis i recursos més bàsics per pal·liar les necessitats urgentíssimes d'una part de la població.
Criatures com nosaltres, de Déu, de la Naturalesa, de la Vida, de l'Atzar, de l'Amor o la Venjança, a mig camí entre la repulsió i l'estima que sentim pels altres, avantsala d'un futur que amenaça els nostres, els indigents s'entossudeixen a no desaparéixer. Això sí, no són notícia ni motiu d'una preocupació que s'haja de compartir per nosaltres, els instal·lats. Però, se sap que en són cada vegada més i que n'hi ha per tot arreu atrapats en el cercle infernal de la desesperació: no poden tenir casa perquè no tenen treball; no poden tenir dret a les prestacions socials bàsiques perquè no tenen domicili; no tenen un número de registre perquè no tenen dret a prestacions; i com que no estan registrats no compten per a poder integrar-se al treball i a la societat. I aquest etern retorn del mateix no tindrà res més d'esgarrifós que la seua inacabable perpetuació.
Els indigents no compten entre la xifra de parats. Però tampoc compten -són innombrables, mai millor dit-, com a indigents. Són com els anònims treballadors de les encara més anònimes empreses de l'economia submergida. Són l'atur submergit dels aturats. Qui faça sociologia ho té ben difícil per comptar-los. Però, interessa comptar-los realment? Interessa conéixer el problema? No posaria al descobert la fal·làcia d'una societat que es diu moral? que diu que vol ser-ho? que es veu a si mateixa com a moral?
Enmig del fast imponent en què es desenvolupa la vida a la societat i de determinades manifestacions, on tot és exhibició, rivalitat i competició, aparença i distinció, oripell i pompa, vanaglòria i orgull, la indigència apareix clara, despullada, culpabilitzadora. Tot un atac a la moral establerta, dominant, encobridora, cínica.
Però, no són els miserables, els pobres, els indigents les criatures preferides de certes revolucions espirituals? "Benaventurats els pobres, els miserables, els perseguits, els qui pateixen fam i set de justícia...", digué un d'aquests revolucionaris. I què hi farem, nosaltres? Els amagarem de la mirada aliena? Els traurem de les ciutats? Els desterrarem? Els reclourem als psiquiàtrics? Els explicarem com els alienats, els covards o els impotents de la vida? Mers residus o excrecències a extirpar de la pròpia evolució humana? Com els "inadaptats" a un medi social hostil que els ha configurat com a "perdedors"? Com aquells que no han sabut "competir" en una societat governada per regles econòmiques salvatges i en la qual sols els "forts" guanyen? Com els "fracassats" en la lluita per la supervivència?
I el nostre propi discurs ¿serà la veu de les víctimes immolades pel sistema? Discurs, doncs, de la impotència? Discurs del "feble" i el "vençut"? Discurs, per tant, del ressentiment i de l'odi? Un anti-discurs, per això? ¿Com explicar, doncs, la pobresa, la misèria, la indigència al món, a tots els móns: al primer, al segon i al tercer món?
Difícil ens ho han posat els temps presents plens de renúncies, desercions i covardies. Així les coses, molt ens temem que el sistema econòmic, social i moral imperant vulga que les seues víctimes, a més de cooperar -obedientment- en ser-ho, siguen, també, unes víctimes agraïdes: just la quadratura del cercle. Per a quan, doncs, la fórmula "Indigents del món, uniu-vos!"?
______________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, Hivern de 1996