LA INFLUÈNCIA GENÈTICA EN EL COMPORTAMENT HUMÀ



S’ha discutit i debatut molt sobre el condicionament-determinisme que representa, en les conductes humanes, l’existència dels gens, els quals estarien regulant-condicionant-determinant el comportament de tots els homes i dones, particularment els d’aquells i aquelles que presenten una desviació de la norma d’uns individus, pel general adaptats a les exigències de la vida col·lectiva, desviació que estaria posant de relleu la suposada existència de característiques genètiques identificables, i que a través del seu coneixement (d’un estudi genètic del éssers humans) es tornaria una conducta predictible i, per tant, la possibilitat no sols de preveure-la sinó de ser modificada així com de controlar-la.

Des del naixement de la Genètica sabem, i s’ha discutit molt sobre açò, que els esforços d’aquesta ciència per explicar-ho tot, fins i tot la conducta humana, han estat enormes i, en particular, l’enfrontament amb les posicions que dotaven als factors ambientals i als aprenentatges d’una certa preeminència, ha estat especialment dur.

Avui sembla que és una postura comunament acceptada que el comportament humà és un tipus de conducta gens fàcil d’explicar i que reduint molt la qüestió –cosa gens recomanable- podríem acceptar que hi intervenen dues classes de factors: els genètics i els ambientals. El comportament de l’individu seria, doncs, una suma dels dos factors. El que ja no estaria tan clar és en quina proporció hi intervenen cadascun d’ells.

Tampoc no quedaria massa clar si determinades conductes, en especial aquelles que podem anomenar desviades i/o perilloses, tenen un referent genètic clar i identificable com algunes posicions han volgut posar de relleu. Així per ex.: els experiments a propòsit de la identificació del “gen dolent” que apareixeria en els psicòpates. Algunes corrents científiques tracten de dir-nos que (tots) els psicòpates tenen un gen que els identificaria com a tals, i això seria un condicionant que els portaria a exhibir conductes patològiques i desordenades, si bé alguns no tan radicals matisen que en un medi ambient apropiat tal vegada es podrien eliminar o no manifestar aquestes conductes.

La cosa no està tan clara malgrat que hi ha experiments científics que ho demostren. Siga com siga l’opció futura de tenir un carnet genètic per a les poblacions del planeta seria una mesura molt discutible des de molt angles, fins i tot també des de l’angle biològic, ja que molts científics no estarien disposats a donar un crèdit excessiu a aquests estudis científics ni, per tant, a establir una connexió clara entre comportament i “defectes” genètics.

Si Cora Weiss, presidenta de The Hague Appeal for Peace, EUA, afirma que “la cultura de la pau no està en l’ADN, sinó que és quelcom que hem d’aprendre” i moltes malalties no es transmeten genèticament sinó que apareixen de manera espontània, autolocalitzada, i que en els antecessors d’un individu no es detecta cap rastre que indique que haja pogut ser heretada, aleshores no podem establir una correlació o connexió determinista sòlida entre genètica i futures inclinacions o propensions conductuals que ens hagen de portar a concloure que la genètica és bàsica per a comprendre el comportament humà i, en particular, el comportament humà desviat l’origen del qual ha d’estar en una malformació genètica.

I si no existeix o no està clara aquesta connexió, llavors la tesi que els factors ambientals, socials són, si no la clau, sí un element molt important per desxifrar el comportament humà, o que, al menys, aquests factors ambientals o socials no poden ser exclosos d’una explicació racional i completa, cobra nova empenta i solidesa.

D’una altra banda, crec que en tot aquest assumpte el que hi ha és una interpretació interessada de la qüestió que es posa al servei de determinades ideologies i visions de la societat, com sempre ha ocorregut. Determinades teories de l’home i de la societat s’han esgrimit per a fonamentar-legitimar-configurar un determinat tipus de societat i de vida que respon a interessos molt concrets als quals, ara (bé possiblement fa ja molt de temps!), se’ls intenta donar una base “científica”. La qüestió està en saber quan decidim que alguna cosa és ciència i quan no ho és; quan és ciència o quan és una altra cosa o és ideologia, és a dir, la qüestió és saber quan la ciència és al servei del coneixement o quan és al servei d’interessos de grup. I així i tot la qüestió no sembla del tot clara i completament distingible per a molts. La discussió ha estat històrica –no és d’abans d’ahir- i sembla que és inacabable. El que sí va quedant ben perfilat, és que les posicions d’aquells que decideixen que la llibertat és sacrificable en benefici de la seguretat i la defensa d’un suposat ordre etern de les coses, han estat sempre els enemics de les llibertats dels demés, han patrimonialitzat les idees (la ciència, els saber, la tecnologia), han controlat les definicions (les visions del món i les seues idees), i condemnat els altres éssers a ser meres comparses dels seus pensaments, accions i projectes. Per això es consideraven els amos i es legitimaven davant els altres. Aquests altres, en canvi, han estat sistemàticament relegats i marginats, utilitzats en benefici dels importants i els seus interessos a través de l’explotació econòmica, considerats com homes inferiors sobre els quals els importants s’atribuïen el quasi exclusiu dret a la seua propietat i, al límit, el dret d’esclavitud. I quan aquests altres, la majoria d’aquests desheretats i semi-esclaus reclamaren -en llocs i temps consignables- dignitat i igualtat, llavors foren estigmatitzats, combatuts, perseguits i sacrificats, perquè els amos entenien que no era possible que els afers comuns esdevingueren un assumpte de tots, sinó un d’exclusiu dels pocs que manejaven els fils i es cobraven la part del lleó.

Caigut, però, el vel històric que enfosquia les ments i les idees dels esclaus, i davant la possibilitat que l’ordre immutable -producte de la dominació dels amos- caigués, aquests es veieren en la necessitat d’apuntalar “científicament” una societat que, en compte de cercar les causes de la degradació, postergació i misèria dels homes en les accions dels amos, responsabilitzés els individus –als quals anomenaren “púrria” i “xusma”- de la seua pròpia situació, i en casos especials a algun “defecte interior” que indiqués que els mals –el mal- no era social, exterior, estructural, sinó individual, biològic, genètic. La legitimació estava servida i el permís per a esborrar-los -si calia- del mapa, a l’abast de la mà. L’exigència del seu control per part de la societat, és clar, es donava per descomptat i mai no es qüestionava.
____________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, 25-V-MMVI