LA MEUA DEFINICIÓ DE CULTURA
No sé si un dels jocs més ociosos i estèrils és el de jugar al de les definicions dels conceptes. Però tenen una utilitat. Afina la intel·ligència, assegura el diàleg, esperona el debat, propicia la proximitat des de la discrepància o l'acord, i ens commina a continuar junts per la riquesa que la discussió ens aporta.
El concepte "cultura", com qualsevol altre, ens pot servir per a això, però ell no és un concepte qualsevol sinó un concepte molt especial perquè és una macrocategoria, un politema, com diuen alguns ara. Sobre la cultura hi ha hagut definicions diverses, més de quatre-centes sembla. Tornar a citar-ne alguna com la més important, completa i definitiva no crec que servesca de molt donat l'estat de la discussió. Caldrà, doncs, assajar una que siga pròpia i que facilite un acord de mínims o, al menys, descarte les resistències sorgides en el debat.
Cultura i cultures
L'opinió generalitzada parteix d'un axioma el qual estableix, amb molt bon criteri, que allò que hi trobem al món no és una sola cultura. I la percepció més escèptica detecta que la diferencia és per tot arreu, que el món en va ple i que hi ha clares diferències entre grups humans i societats. Que, en definitiva, hi ha individus, moltíssims dels quals, tot i les clares diferències que existeixen entre ells, pertanyen a una mateixa cultura; i, més evident encara, que així mateix són també observables i clares les diferències que es troben entre individus que pertanyen a cultures diferents. No hi ha UNA cultura, doncs, ni menys encara una que siga “LA CULTURA” amb majúscules. En darrer terme, que aparega a ulls de molts de nosaltres la humanitat com a configuradora d'un sol grup, una sola societat i una sola cultura, (avui està de moda cridar “UN SOL MÓN, UNA SOLA CULTURA, UNA SOLA RAÇA”) no és sinó mera suggestió hipnòtica de slogans que vomiten un desiderata, que molts podem compartir, però que descura l'evidència aclaparadora que allò que existeix és una realitat humana rica, plural, diversa i diferenciada. En el millor dels casos es tracta -i açò ens passa sovint inadvertit- de la més que evident situació que ha portat moltes societats a rebre/acceptar/suportar/patir la influència dels valors i propostes d'altres societats, econòmica i tecnològicament més potents, i que les han influenciat fins a l'extrem de produir fenòmens de contacte, conflicte, invasió, destrucció, col·lapse/desaparició de les manifestacions i formes culturals d'altres societats i móns existents fins aleshores. La sensació, doncs, d'identitat i igualtat entre moltes societats és, segons totes les aparences, molt evident. Però segurament són solament això: aparences, ja que per davall hi ha diferències culturals molt clares i contundents que no podem deixar de percebre, de constatar, de passar per alt.
Allò, doncs, que trobem al món és, doncs, un grapat bastant respectable de cultures i no una sola cultura universal. Segons les aparences i segons tota la realitat quan aquesta és escorcollada més profundament, el que veiem és una existència de societats, comunitats i grups humans molt diversos i plurals ja que tenen o responen a patrons culturals diferents. Són societats i comunitats de cultures diferents. Gens homogènies ni uniformes. Cadascuna d'elles propiciant una resposta pròpia davant l’existència, tal i com totes elles fan, i a la vegada donant-ne una de diferent a la de la resta de cultures i societats. Semblant al déu Janus, un sol déu que exhibia dues cares, la realitat que és una i la mateixa té, també, cares diferents representades per cadascuna de les cultures: aquestes cultures, mirant la mateixa realitat no sols no la perceben com a essent la mateixa (ni tan sols de vegades la perceben com a realitat), sinó que tampoc no perceben els mateixos problemes (de vegades ni tan sols els perceben com a problemes), i no donen, per tant, les mateixes solucions, sinó distintes. En conclusió: tenim un sol món i moltes i diverses cultures, i maneres diverses de veure la realitat i construir-la, de percebre els problemes i formes diverses de solucionar-los, de fer les coses.
Com que cadascuna de les cultures dóna solucions distintes als problemes que els planteja el medi i les relacions amb els altres, ordeix les seues específiques formes de vida i la pròpia organització social, les seues formes particulars d'expressió, les pròpies visions de la realitat. Com que cada cultura crea i desenvolupa el seu propi codi de comunicació, elabora els propis productes i les pròpies tècniques empleades en la producció d'objectes i eines, així com les seues estratègies productives, de supervivència, etc., i tot açò ho fa al llarg d'allò que anomenem Història, que és la introducció de la dimensió temporal a travès de la qual els homes i les societats porten a cap els aconseguiments que han representat l'esforç de totes elles al llarg de moltes generacions per sobreviure i viure d'acord amb el que millor podien i sabien, doncs en fer açò, actuen com a móns més aviat tancats, com a àmbits a penes comunicats amb les altres cultures veïnes però que en estimular l'activitat al seu interior, esdevingueren cultures peculiars, diferents, conduïdes -tal vegada- per la llei de l'entropia (desordre) cultural la qual estableix, de manera semblant a com passa amb la matèria de l'Univers, que conforme transcorre el temps, les societats i les cultures tendeixen cada vegada més i de manera inexorable a la diferenciació i la separació, malgrat el veïnatge i l’intercanvi que de quan en quan s’efectua amb les cultures veïnes. La qual cosa no té per què significar pobresa, pèrdua ni retard, sinó varietat, diferenciació, canvi, evolució i enriquiment; més, sobretot, si se sap propiciar un context on hi puguin aparèixer eixos intercanvis i préstecs.
Les cultures que existeixen a la Terra són, doncs, diverses, i tot allò que un grup humà, una societat, un poble (amb característiques reconegudes per si mateix i/o pels altres, com essent un i el mateix, que és o acaba essent diferent a allò configurat per altres societats i cultures) realitza, i la manera de realitzar-ho, és o constitueix (o forma part de) la seua cultura.
La diversitat dels productes culturals
Allò que una cultura, una societat, realitza pot ser d'índole diversa. La cultura espiritual i la material; la cultura agrícola i la industrial; la cultura política, la de l’oci, la diversió i l’esport; la cultura cinematogràfica i l’audiovisual; la cultura musical, la teatral, la literària, la científica, la filosòfica i de producció d’idees; la cultura que crea una mentalitat del treball i un enfortiment del caràcter enfront de les adversitats; la cultura que crea una passió irrefrenable i insubornable per la llibertat i les solucions institucionals que la fan possible; la cultura que es preocupa de conservar la memòria col·lectiva, construir i contar la pròpia història i els seus símbols, etc., tot açò constitueix una cultura, són els seus referents més vius i immediats, i és el que defineix una comunitat, un poble.
La cultura i la llengua
Ara bé, totes eixes expressions sols tenen el seu sentit més ple a través de la llengua de la comunitat que ha traduït i tradueix eixes representacions, eixes produccions i eixes activitats. Ella -la llengua- constitueix un element importantíssim -el més important, pot ser, encara que alguns li resten importància- de la pròpia cultura. La identifica, la designa, la defineix, la cimenta, la construeix i la projecta cap endavant. La constitueix com a cultura específica del grup, constitueix el propi grup, la seua identitat pròpia feta de trets objectius i subjectius específics, constitueix el grup com a grup diferenciat, com a grup que comparteix uns orígens, una meta, una aspiració, com a grup a part, com a grup nacional específic, diferent a altres grups que s’identifiquen i es veuen com a “altres”, aliens, de vegades estranys al primer.
En una societat monolingüe -com, per exemple ocorre a la societat portuguesa, o polonesa- es considera cultura pròpia, les manifestacions i productes d’eixes cultures realitzats amb l’ajut de les llengües nacionals respectives: el portugués i el polonés. Un altre exemple el tenim en la cultura francesa la qual s’ufana de tenir un àmbit extraordinàriament extens i fecund a partir del que anomena la francofonie: desenes de països i centenars de comunitats totalment diferents unes d’altres unides, no obstant, per lligams comercials i econòmics amb la metròpolis de l’antic imperi colonial francés i unificades per la llengua francesa. (Es patètic, no obstant, veure entonar en algunes escoles africanes aquell himne que parla de: Nos ancêtres les gaullois ...”). Però, és clar que tot allò que està fet en llengua francesa és cultura francesa, provinga d’on provinga, i estiga on estiga (al Quebec, per exemple, no sols es viu en llengua francesa, sinó que la producció cinematogràfica en aquesta llengua és molt superior a la realitzada en la pròpia França).
A l’Estat espanyol sempre hi ha qui està disposat a parlar de 300 milions de parlants com a configurador d’un univers extraordinari i d’un món que s’entén gràcies a parlar la llengua de Cervantes. I, no obstant, eixos móns (els de la francofonie tant com els de la hispanitat o qualsevulla altres) no són mai els mateixos, sinó que són divergents, diferents i peculiars; en res pareguts els uns als altres o molt poc. Les seues històries han deixat de ser les mateixes històries (si és que alguna vegada ho foren), la seua situació ha deixat de ser la mateixa situació, el seu context ha deixat de ser el mateix context. Per això, estem parlant que són móns diferents, societats diferents que passen per situacions diferents, tot i tenir com en aquest cas la mateixa llengua. Ànimes bessones, però distants, alienes, indiferents, de vegades en excés, quan no enemigues. I, en excessives ocasions, abocades per un sinistre destí, a ser considerades com societats neocolonials, situació en la qual el saqueig i el robatori poden ser realitzats amb la impunitat que la pertinença al 1r món atorga als seus privilegiats senyors i depredadors.
Eixe distanciament, eixa indiferència, eixa insolidaritat que ha portat molts pobles i societats a l’abandonament per part dels altres, ha estat producte -probablement- d’una visió miop, mutilada i mesquina del que és l’home, que curiosament ha estat subministrada per la pròpia cultura. Anem a pams.
De sempre, l’home europeu ha patit d’un autoconvenciment que l’ha portat a creure que ell i el seu món (el resultat de la seua pròpia cultura) eren un aconseguiment concret i superior a qualsevol altre, és a dir, que tant ell com el seu món de cultura eren l’expressió més acabada de les solucions supervivencials que existien sobre la terra. Si ell -i no pas els altres- havia arribat a una situació com la que resultava del seu enginy, iniciativa i esforç, i de les quals sols ell fruïa, llavors això volia dir que la seua cultura havia de ser considerada com LA CULTURA (així com sona, amb majúscules!) i que tota la resta no eren sinó cultures, pobles i comunitats absolutament marginals, patètiques, propis d’homes retardats, analfabets i incivilitzats que, per la seua situació de ressaga davant els nous fets de la civilització, a penes podien arribar a la sola de la sabata l’home occidental i la seua cultura (amb majúscules).
Així, de la mà d'aquesta cultura (de la CULTURA) que incorporàvem com a nostra, no sols defugíem les inexorables lleis de la naturalesa i el nostre sotmetiment a d’ella; no sols la coneixíem, sinó que passàvem a controlar-la i la sotmetíem als nostres dictats i necessitats creixents. Un nou tipus de vida i unes solucions sempre noves es deduïen de la cultura i la civilització de l’home occidental. El progrés i la prosperitat material indefinida s’instal·laven en la nostra ment i la nostra societat, i foragitaven els fantasmes seculars de les carències bàsiques per les quals es consignava la història dels humans: fam, malalties, incomoditats, ignorància, superstició, dogmatisme, tiranies, injustícies, ... fins i tot, la realització possible -sempre present en el cor i la ment dels homes- de la llibertat, la felicitat i la dignitat humanes apareixien com a valors realitzables en un futur no distant, i com a aspiracions legítimes que encarnaven el que sempre havien estat considerades quimeres i somnis impossibles de la humanitat.
I això mateix, l’aconseguiment d’una cultura que prometia tot aquest horitzó possible i el tornava imminent, era la prova que nosaltres, els occidentals estàvem instal·lats en una cultura “superior”, i que en nom d’eixa cultura i eixa superioritat podíem esdevenir els nous amos i senyors de tot el que existia, dominadors de l’espai i el temps, dels mars i les terres que anàvem descobrint, dels éssers que les poblaven, i de tot el que estigués al nostre abast, abastés la nostra mirada, i pogués ser dit “nostre”. Fins i tot, dels homes semblants a nosaltres que, amb matisos de color de pell o aspecte, havien de ser considerats inferiors i bèsties de càrrega al servei de la voluntat i les necessitats nostres, les dels “homes superiors”, els “homes civilitzats”, això sí, despullant-los abans dels seus atributs fonamentals (com l’ànima, la racionalitat, el sentit comú, la humanitat, la dignitat, etc.) i convertint-los en éssers irracionals i animals sense capacitat ni consciència intel·lectual ni moral, éssers incapaços de distingir el bé del mal, etc. etc. A tant i tan alt va arribar la CULTURA, algunes cultures.
Cultura és cultivació
La cultura és cultivació, i la cultivació és el que ens pot reorientar sobre el sentit de la cultura, perquè ella sempre construeix un sentit o és feta des d’un sentit. Joan Fuster deia “sistema de referències”. Es tracta de la cultivació feta pels homes, amb les seues particulars visions de les coses i d’acord amb el llegat del que pensaren i aconseguiren aquells que ens precediren, realitzada d’una manera determinada, segons els canons de la tradició, segons un sentit amassat per experiències i contingències històriques, que arrela en el més profund de la consciència col·lectiva.
La cultura és una concepció del món, una forma d’interpretació del món
El món és tal i segons com l’interpretem, podríem dir, no sense que més d’un s’astorés. Però ¿nosaltres l’interpretem com solen fer totes les persones que pertanyen a altres cultures? Ara bé, interpretar-lo significa poder interpretar-lo, poder construir-lo i això sols ho podem fer si nosaltres tenim, perquè ens l’hem guanyada, eixa capacitat. I això sols es fa si som una comunitat, un poble que ha reeixit en el procés de formació històrica com a tal poble i/o no ha patit –cosa ben difícil a aquestes alçades- la interferència de l’"home occidental" amb la seua manera d’entendre i construir el món.
Una societat que estiga patint la privatització de la terra o el bestiar, un sistema liberalitzat de la producció, l’explotació agrícola intensiva, la creació i superposició d’estructures polítiques exògenes que impliquen un trencament dels sistemes socials i polítics de les societat més dependents i febles, la reducció a "bantustans" que controlen tots els moviments de les cultures dependents, el seu empobriment econòmic, etc. no és és una societat com cal, sinó una societat atrapada. Amb coses així, a més de patir pràctiques de veritable genocidi i espoli, dubte molt que tinguem cap possibilitat de construir referències sobre el món, de construir una concepció pròpia, per tal com el seu sistema de construcció/interpretació de la realitat ha estat fet miques.
Una concepció/construcció del món està constituïda per factors molt diversos: el temps, l’espai, la comunitat, les formes d’organització de la comunitat, el seu sistema de solució de conflictes, els valors de la comunitat, els recursos materials i de la supervivència, etc., etc.
El maies, per exemple, més de 5 milions de persones repartides per Mèxic, Guatemala, El Salvador, Belize i Hondures, una ancestral i molt organitzada cultura abans de l’arribada dels espanyols, configurà –a banda d’una concepció que interrelaciona el cosmos, la natura i l’home- un sistema de regulació de la vida i la convivència molt avançat, és a dir, un sistema de justícia. En l’actualitat encara hi manté viu el sistema d’impartir justícia entre el membres d’aquest poble. La vida dels maies és entesa des de la categoria de respecte; aconseguit aquest, es produirà a l’individu, a la societat i al Tot, l’harmonia, l’equilibri i la unitat. Com que hi ha moments en què aquestes es trenquen cal una restauració o restitució. I aquí és on comença a actuar la justícia maia que té per objectiu restablir la unitat, l’equilibri, l’harmonia. La justícia és doncs, unitat, diàleg, consens entre les parts, participació, responsabilitat, respecte i benefici col·lectiu. I el procés està marcat per la tolerància, l’escolta, l’acord entre les parts, el diàleg, l’obertura a noves solucions, el respecte, la reparació i la conciliació.
El sistema jurídic maia és molt eficient perquè és ràpid, no es gasta diners en transport ni en dietes per anar al poble on està el tribunal, no es cobren ni exigeixen "mordidas", hi ha un bon tracte a les persones, s’hi fa en la llengua del maia, no hi ha por d’enraonar, s’hi pot participar lliurement a arreglar-los, els acords són justos i legítims, s’hi dialoga i reflexiona sobre els fets, el judicis es fan a qualsevol hora dia i hora, no s’hi castiga sinó que hi ha una reparació dels danys causats, s’eviten problemes futurs perquè cap resulta perjudicat o afavorit, els acords es fan en la mateixa comunitat, se’ls proporciona consells per a viure en el futur, s’hi aplica d’acord amb els seus valors culturals, etc. Al final, reparació, restitució de l’equilibri, harmonia i restabliment de la unitat perduda. El més important és que funciona realment.
Al 5é món, en canvi hi trobem una altra cultura, la dels aborígens australians, de més de 380.000 individus, la concepció del món dels quals es realitza fonamentalment a través dels mites i els llocs. Els aborígens són, fonamentalment, una cultura de l’espai i no del temps, perquè les històries de la creació –principal referent de la identitat col·lectiva que té com a responsables els éssers creadors de la vida, de les muntanyes, del paisatge, dels animals, de les plantes i de l’estil de vida dels aborígens- estan lligades als llocs i al territori, i la seua diferència respecte les altres cultures es basa en esmentar els seus mites i aquests éssers creadors desconeguts.
L’important no és quan van succeir les coses, sinó on van succeir. I la gent pertany al lloc de la mateixa manera que el lloc pertany a la gent. I també els noms de la gent provenen d’aquests llocs i dels animals que varen ser éssers creadors, i de llocs concrets de la naturalesa (així s’anomenen: "Dalt de tot de la cascada X", "Remolí d’aigua a X", "La mandíbula de l’àguila", "Núvol roig a la posta de sol", "Vent fort que destrueix la natura", "Aigua que surt de la terra a X", etc.). El seus sistema de vida, els seu món material i espiritual està, doncs, molt lligat als llocs als que cada persona hi està vinculat i amb la necessitat de visitar-lo de manera regular i tenir-ne cura; és la forma com l’aborigen entra en contacte amb els éssers creadors a través de cançons, rituals, fent pintures o gravats o mantenint l’entorn del lloc al que hi és vinculat.
Però aquesta forma de vida ha estat atacada de manera insistent per part dels occidentals, els quals des que posaren el peu l’any 1787 no feren una altra cosa que posar en funcionament estratègies assimilacionistes i genocides que passaven per:
1) etapa de despossessió de les seues terres durant la qual se’ls ataca, assassina, enverina, desplaça, se’ls introdueixen malalties com la verola, la grip, la disenteria i se’ls provoca una mala alimentació.
2) etapa proteccionista (des de 1870 fins 1950), durant la qual se’ls porta a reserves amb l’excusa que així podrien conservar els seus modes i sistemes de vida, quan en realitat es tractava d’anar aclimatant-los al sistema de vida dels blancs i la seua conversió en mà d’obra barata, a la vegada que se’ls controlava, fins i tot en les seus qüestions més íntimes com casar-se, entrar o sortir de la reserva, traslladar-se a un altre lloc, no tenir accés als diners del seu treball en les granges, tallant la continuïtat de la transmissió cultural segrestant els seus fills i educant-los en internats o donant-los a famílies blanques, etc.
3) etapa d’assimilació (1960 fins ara), durant la qual s’intenta integrar als aborígens a la societat actual oferint-los a canvi la incorporació a la vida social australiana de tipus occidental, amb el mateixos drets, privilegis i responsabilitats, a condició que canvie els seus modes de vida tradicionals (dret a votar, a circular lliurement pel territori, a casar-se amb qui vulga, etc.).
En la dècada dels 80 arribarà la política d’autodeterminació o autogestió, que com tota autonomia era mera retòrica i significava la dependència econòmica dels recursos financers que arribaven de l’Estat, sense que aquesta ajuda els traguera de la misèria ni els donara la possibilitat d’accedir a la terra –que es reconegueren els seus drets ancestrals a la terra- i, per tant, poder reviscolar la seua cultura, la seua forma de vida.
En la dècada dels 90 comença a parlar-se de política de reconciliació, que implicà el reconeixement de l’impacte que produí el món blanc i les desastroses conseqüències produïdes sobre la població aborigen, però sembla que la societat blanca no volia ni vol sentir-ne a parlar, i les orientacions dels governs conservadors actuals a Austràlia van pel camí de fer retrocedir les reivindicacions històriques i legítimes dels aborígens sobre el seu dret ancestral a la terra.
La història oficial ensenyada a les escoles diu, amb el desvergonyiment que caracteritza la cultura de l’home blanc, que la seua història començà amb les aventures del capità Cook i els primers assentaments britànics com l’inici del poblament del continent, i establint la majoria d’edat per als aborígens des de l’any 1967 quan, realment, aquests ja hi portaven en aquell lloc més de 50.000 anys. Conclusió: minoritzats, espoliats, marginats i discriminats socialment, els aborígens constitueixen una cultura que malviu en la seua pròpia casa on els amos són uns altres i on les seues característiques culturals, formes de vida i visió el món tenen, cada vegada més dificultats per mantenir-s’hi.
Per la seua part, els massai, poble de 350.000 persones, que habiten entre Kenya i Tanzània, construeixen la seua visió del món a través de categories com igualtat, solidaritat, democràcia, consens, redistribució dels bens entre els seus membres, respecte, responsabilitat, esperit de comunitat, reciprocitat, valors que tot massai aprèn a l’etapa d’iniciació en la manyatta, lloc al marge de les famílies on tots els joves s’inicien en els costums, a conviure junts, a construir forts vincles de cohesió entre els membres d’una mateixa classe d’edat, on hi adquireix la noció de consciència col·lectiva. A partir de la manyatta, hi apareix funcionant una societat que configurada en base a l’estructura de classes d’edat, va a consolidar-se en tots els seus aspectes gràcies a aquesta solidaritat que, sense repressió ni imposicions per part d’aquells que estan investits d’autoritat (Consell d’Ancians), va evitant l’ús i acumulació de bens per a fins netament egoistes o la instauració de comportaments de dominació, com podrien ser els perpetuats pels clans en altres cultures o individus que acumularen riquesa en societats que permeten una gran adquisició de la mateixa, ni que es formen classes socials. Com que els massai no defineixen la riquesa per la quantitat de bestiar que tenen, sinó pel nivell de generositat o solidaritat entre els seus membres, la seua és una societat igualitària i solidària, i aquesta depèn del seu sistema econòmic.
Des del moment en què la intromissió dels organismes occidentals com el Banc Mundial i la FAO van propugnar que la propietat privada era el futur de les societats tradicionals, la cultura i el poble massai estan amenaçades. I això perquè si la terra és de propietat col·lectiva, llavors, per als massai, la transhumància és el millor remei per vèncer les èpoques de sequera o d’epidèmies. Com que se’ls imposà des de fora el fenomen de la propietat privada que passà a mans de propietaris externs, al marge de l’opinió i la decisió dels massai, i se’ls ha restringit també l’accés a terres de pasturatge ara en mans de l’Estat, el resultat ha estat que els massai han vist la seua forma de vida desestructurada a nivell social i polític.
Les decisions posteriors presses, després, per tal d’ajudar-los, l’únic que han fet ha estat desballestar-los més encara creant, per exemple, diferències socioeconòmiques entre els massai i poders externs a la comunitat. El principal atac fou l’abolició en la dècada dels 80 de la manyatta, sobre la qual descansava l’estructura social i política del sistema massai. Aquest poble, com molts altres, sols podrà sobreviure si, sense interferir amb els nostres valors i institucions en la seua cultura, deixem que ells decidesquen les fórmules per adaptar-se als nous temps.
continuarà ...
S.Llàtzer, 1-2003