·LES MAQUINETES DE LA GASOLINA
____________________________________________________________________________________________

Estan proliferant com a bolets. Són la repera de la modernor i el darrer crit en sofisticada i amable atencíó al client. I és que li parlen amb un esprit de finesse que ni els rectors de poble. Amb veu femenina, quasi totes elles, que sempre embadaleix més al consumidor, cada vegada més melosa i suggerent, li informaran sense cap concessió al dubte que vosté, amable client, està a punt de posar-li una determinada classe de gasolina al seu cotxe. En qüestoons com aquestes ja se sap: cal alertar el personal i així fer bona aquella dita que diu que "el que avisa no és traidor". Perquè si tot el que vosté ha de fer és posar-li gasolina al cotxe i no hi ha l'encarregat de torn que, com abans, es guanyava les garrofes en un lloc de treball tan airejat, com solen ser quasi sempre les gasolineres; si ara és vosté, que practicant la modalitat que anomenen "autoservei" és el que, sense cap mena de confussió, li l'ha de posar si vol que el seu vehicle continue essent-li d'alguna utilitat, doncs ves per on, que la sofisticado màquina li ajuda, li avisa, l'informa, li parla, en definitiva. Però, ai las! Ja la tenim! Una vegada més aquests artefactes bandegen el valencià. ¿Hi havia algún dubte en quina llengua ho havien de fer en un País que tots ells saben i anomenen bilingüe? Tanta retòrica sobre el bilingüisme per acabar en el mateix lloc? "Pa ese viaje no hasian falta tantas alforjas", diuen per terres andalusís.

És molt clar, i en van quatre-centes-mil, que en aquest País nostre, aquí ningú no respecta res ni ajuda en res que signifique la recuperació i la normalització de la llengua dels nostres avantpassats. Tots deixen molt que desitjar. El primer l'Estat i el poders públics menors: Generalitat i institucions de tota mena. I després tot cristo: começant per molts mestres i professors i acabant pels empresaris, hi ha tota una rècua de semi-deus, persones, personatges, homenets, medis, recursos i palanques de tota mena al servei d'una castellanització que és realment desproporcionada i astoradora. I la gent tan agust! Fent bona aquella dita que diu.- "Sarna agust no pica!". No sabia que el tradicional meninfotisme dels valencians arribara a tan altes quotes de masoquisme. 0 en realitat no es tracta de meninfotisme i sí d'autèntica mala llet del personal que ni entén ni vol entendre , ni desitja ni ho vol desitjar, ni tolera ni vol tolerar que el valencià compte amb una salut social i cultural, com caldria esperar de qualsevol idioma que és patrimoni, no sols dels seus parlants, sino patrimoni de l'home civilítzat.

Sabrà aquest poble algun dia el que signifiquen els mots dignitat i respecte? La nostra dignitat i el nostre respecte? Entendrem que el progrés, el nostre progrés no deu implicar renúncia de cap classe ni la desaparició de l'escena de cap tret -i el valencià n'és un de ben definidor- que el distingeix com a persona que viu en el món? No n'estíc segur d'açò. Però, possiblement, les maquinetes de la gasolina no són sols una qüestió de progrés. Són, també, un indicador del respecte cap a nosaltres i el nostre País i, per descomptat, un assumpte que concerneix la nostra dignitat col·lectiva. Fins quan la colonització bastarda i perseverant a la realitat? Fins quan la colonització a l'interior dels nostres cervells?
____________________________________________________________________________________________
Salvador Llàtzer,Revista "El Llavaner"(10/1999)