MARX

Introducció

Fins i tot per a un pensador conservador com ho és el recentment desaparegut Raymond Aron, Karl Marx (1818-1883) és alguna cosa més que un filòsof: és un economista, un historiador i un teòric de la revolució. I això és ben del cert. El marxisme és alguna cosa més que una filosofia i Marx és, sobretot, el sociòleg i l’economista del règim capitalista.

Marx (i Friedrich Engels, el seu company inseparable) és/són fill/s del seu temps, més que cap altre/s pensador/s. No es dedicà, únicament, a analitzar i comprendre el món i la societat sobre la base de les dades subministrades per les diverses ciències socials de l’època (economia, història, moral, sociologia, política, etc.), sinó que, a més a més, intentà de manera conscient provocar canvis que considerava necessaris i justs per a la redempció d’una gran quantitat d’individus per als qui la història passada, present i futura, sols podia oferir penalitats i sofriments interminables. Unificà, doncs, integrant-los, els aspectes teòrics amb els pràctics.

Les seues explicacions sobre la societat i la història no constitueixen una teoria “a priori” de l’explicació social, sinó més aviat una teoria construïda sobre la base dels fets de la història social, és a dir, una ciència (Bernal, op.cit., vol-II, pàg.285), una teoria social, una teoria del canvi social i per al canvi de la societat.

Malgrat el seu oblit deliberat o el seu ocultament intencional per part dels seus enemics intel·lectuals i les autoritats de tot tipus, tant acadèmiques com polítiques, que mantingueren les aportacions de Marx (i les d’Engels) ignorades fins l’any 1917,en que per fi reberen reconeixement oficial, aquestes s’escamparen, tanmateix, per Europa àmpliament i exerciren una gran influència sobre la majoria dels científics socials, alguns dels quals no volien reconèixer l’assimilació de moltes de les idees d’aquests autors, encara que refusaven els mètodes del marxisme i les conclusions pràctiques que se’n derivaven, en particular el mètode històric i les formes més o menys distorsionades d’interpretació econòmica de la història.

L’aportació de Marx (i d’Engels) a les ciències socials, mirada la qüestió des d’ara, quan ja tenim una certa distància i perspectiva històrica, sempre necessària per a jutjar tota mena de fenòmens socials, històrics i de tot ordre humà, constitueix una gran conquista intel·lectual comparable a la de Galileo Galilei a les Ciències Físiques o la de Charles Darwin a la Biologia (Bernal, op.cit., pàg.290).

La seua tasca, a més de científica, és també educativa, propagandística i política, de preparació de la classe d’homes que haurien de forjar el canvi de la societat, així com d’organització de la classe social en nom de la qual s’anaven a produir aquests canvis. A la vegada, doncs, que Marx (i Engels) crearen Teoria social feien Història social. De l’estudi de qualsevol fet important esdevingut arreu del món, així com de l’episodi més famós de tots, la Comuna de París de 1871, era possible extreure elements fonamentals per a una millor comprensió de la Teoria Revolucionària i la Conquista del Poder per la classe treballadora en el futur. Amb la 1ª Internacional i tot la seua tasca teòrica, Marx (i Engels) havien donat a la classe treballadora i als seus aliats una creença raonable en la possibilitat d’enderrocar el capitalisme i esbossaren una mica, encara que rudimentàriament si es vol, el tipus de sistema socialista destinat a substituir-lo.

El marxisme (o el que més comunament ha passat per ser), ha constituït també el centre d’atenció de milions de persones que han vist en ell una possibilitat d’emancipació i un alliberament de les seues cadenes i misèries. En nom de Marx (i d’Engels) i de les seues doctrines, molts pobles i nacions han intentat i intenten (al menys fins no fa massa anys) treure’s del damunt les cadenes de l’opressió i l’esclavatge, adaptant a les seues circumstàncies particulars el pensament marxista (Rússia, Xina, Cuba, Vietnam, Països de Centreamèrica, etc.). La visió que hi ha una possibilitat de vida més racional, justa i lliure, d’una societat que podrà realitzar més plenament que cap altra l’ideal d’una humanitat  universal sense restriccions, ha impulsat molts homes a dirigir la seua mirada i les seues esperances cap a un pensament (tal vegada l’únic pensament ja, l’única esperança ja, amb el perill que açò implica davant una possible fallida d’aquest o qualsevol altre sistema de pensament en una situació semblant) que coneix les claus per a l’establiment  d’una societat que porte a la seua màxima realització la dignitat i la llibertat humanes.

Context històric

Aquest context ve caracteritzat pel següent:

                    1) La situació d’endarreriment d’Alemanya, la qual fins l’any 1863, data de la

                        seua unificació per Otto von Bismark, no era una nació en el sentit modern

                        del terme, car estava dividida en una multitud d’estat sobirans. La preocupació

                        per part de Marx per la sort de la nació alemanya és vertebral. Aquesta nació

                        no pot dimitir del seu paper de nació capdavantera de la civilització i del món

                        occidental. Però ha de canviar substancialment. La crítica filosòfica del

                        període anterior no pot fer que Alemanya canvie. Cal, a més, que la crítica es

                        complemente amb el coneixement de les forces materials que sempre operen

                        en tota mena de canvis, és a dir, cal no excloure, doncs, la pràctica.

                    2) La Revolució Francesa (1789) i les seues conseqüències, entre les quals la

                        més important fou la reorganització profunda de la societat. Però abans que

                        França, un altre país fou capdavanter en la realització d’aquests canvis: Gran

                        Bretanya, que portà a cap el següent:

                     a) la transició d’una economia basada en la producció agrària i artesanal a una

                         economia basada en la màquina i la fàbrica.

                     b) l’allunyament i separació de la Santa Aliança per així iniciar la seua política

                         d’expansió colonial que li donarà el predomini en el Mercat mundial.

                     c) l’aprofundiment en la innovació tecnològica que transformaria radicalment

                         l’organització de la manufactura del cotó i que feren de Gran Bretanya, a

                         meitat del s.XIX, una societat industrial i més avançada que França i

                         Alemanya.

                     d) la transformació gradual i en sentit liberal de Gran Bretanya com a societat

                         política que aconseguí un cert nivell de govern democràtic, propiciant així

                         canvis socials i econòmics en profunditat.

                        Després del període revolucionari a França, s’esdevingué el període   

                        contrarevolucionari que es deixarà sentir a la mateixa França, però també a

                        Itàlia, Prússia, Espanya, Hongria, Llombardia, etc., gràcies als pactes signats

                        pels membres de la Santa Aliança i els seus simpatitzants, que provocaran una

                        època de terror i repressió conservadora a Europa. D’aquesta manera, la   

                        religió i els monarques absoluts recuperarien posicions perdudes en molts

                        països.

                    3) La revolució de 1830, amb l’aixecament dels estudiants de París contra les

                        mesures repressives de Carles Xè, el que provocà la seua caiguda i l’extensió

                        del problema a altres països (independència de Bèlgica, etc.). A Prússia, la

                        repressió de l’any 1843, és un valuós indicador del grau de maduresa de les

                        condicions socials, del compromís de la intel·lectualitat i l’organització de

                        certs grups en els que hi figura Marx. És el moment de la seua acusació per

                        part de les autoritats, de la seua expulsió del territori alemany i del seu exili a

                        París (1844).

                    4) La crisi de 1847, que causà l’aixecament revolucionari dels obrers de París

                        l’any 1848, instaurant-hi la 2ª República i que va estendre l’onada

                        revolucionària per quasi tota Europa. És el període en què es constitueix a

                        London la Lliga del Comunistes (1847) i el moment en què Marx (i Engels)

                        publiquen El Manifest Comunista, on descriuen una Tª del Desenvolupament

                        Històric, l’Estratègia i la Tàctica de la Revolució Proletària així com la Tª del

                        Partit Comunista.

És, també, el moment de la reacció que no tardà en arribar-hi per instaurar les monarquies absolutes que feren retrocedir les conquistes republicanes i democràtiques. A França la contrarevolució aixafa els obrers en les sagnants jornades de Juliol de 1849. A Prússia, la contrarevolució persegueix obrers i redactors de periòdics progressistes, tanca periòdics liberals, trepitja l’aixecament popular a Francfort, i triomfa darrerament a Renania i Westfalia. El fracàs de la revolució significà per a Marx, que havia retornat en la seua ajuda, el tancament de la revista Nova Gaseta Renana, la seua nova expulsió de Prússia i un nou exili a París (1849) des d’on passarà definitivament a Anglaterra (1850).

A més dels fenòmens assenyalats, hi ha d’altres esdeveniments importantíssims que vertebren la història d’aquest període viscut per Marx (i Engels):

                                    a) les reiterades crisis econòmiques del sistema capitalista (1857, 1867).

                                    b) la depressió continuada de final de segle (1873-1896).

                        c) la creació de la 1ª Internacional (1864) dissolta pel govern francès el 1870 (el

                            mateix govern que s’omplí les mans de sang matant 20.000 obrers que

                            defensaven la Comuna de París) i que desapareixeria definitivament el 1876

                            després de la seua escissió.

                        d) la guerra de Crimea, que implicà França i Anglaterra (1855) en la guerra que

                            Turquia mantingué contra Rússia.

                                    e) l’aboliment de la servitud a Rússia (1861).

                                    f) l’aboliment de l’esclavitud als Estat Units d’Amèrica (1865).

                                    g) processos d’unificació i independència nacional de:

                                                                    - Alemanya (1866-1868)

                                                                    - Itàlia         (1861)

                                                                    - Polònia     (1918)

                                                                    - Hongria    (1867)

                                                                            etc. etc.

Context cultural i científic

El capitalisme i la revolució industrial amb la què es dóna pas al segle XIX provoca, amb la seua dinàmica interna i la seua progressiva transformació (pas del sistema capitalista a la fase de capitalisme monopolista i financer), canvis en el domini de la cultura i en el de les ciències.

En el domini de la cultura podem detectar:

                                       - una relativa però creixent secularització de la vida i els costums de la gent.

                                       - una ampliació i complexitat major en alguns nuclis de població que donaran

                                         pas a les ciutats modernes.

                           - l’aparició en aquestes ciutats, d’activitats socials característiques (cafès, 

                             periòdics, teatres, noves diversions) i, darrerament,

                           - un gran auge i desenvolupament de les universitats (École Politechnique i 

                             École Normale Supérieur a França; Royal College of Science, a Anglaterra).

En el domini de les ciències positives, i al mateix temps que es constata un declivi progressiu dels grans sistemes clàssics de filosofia, constatem un auge que podem considerar com a revolucionari: la gran massa de dades i coneixements acumulats des del segle XVI, als que cal sumar l’acció i l’experiència acumulades en els diversos àmbits (física, química, economia, sociologia política), portaren centenars de científics a formular teories verificables experimentalment que explicaven aquestes i moltes altres dades, i que podien guiar predictivament, i amb eficàcia, l’acció humana. La planificació substituïa definitivament la tradició. Els resultats culminaren al fina del segle en algunes gran generalitzacions:

                              1) les lleis de la conservació de la matèria i de l’energia (Helmholtz, Carnot).

                              2) la teoria electromagnètica de la llum (Maxwell).

                              3) la teoria de l’evolució (Darwin).

Aquesta última, amb la seua idea d’evolució continuada, subministrà la noció a les ciències socials que els estats i les societats es troben sotmeses a canvis continus que poden ser coneguts pels homes.

Les idees de Marx (i Engels) venien a confluir amb les de Darwin en els seus fonaments, encara que procedien d’àmbits distints. Però, l’evolucionisme darwinista, que en un principi tingué un efecte alliberador, fracassà en la seua comesa, car introduí elements que foren mal interpretats i distorsionats. Les seues nocions de “selecció natural” i de “lluita entre els individus per la supervivència”, va subministrar un justificació per a tot el que estava ocorrent  en el món capitalista, de la despietada explotació de l’home per l’home i de la conquesta dels pobles menys avançats pels més poderosos. Aquestes indesitjables i interessades opinions conduïren, per exemple, a la fundació, per part de Francis Galton (1822-1911), de la Ciència Sociobiològica de l’Eugenèsia, la qual és tot un intent, encara vigent, de demostrar, sobre bases genètiques, el valor superior de les classes altes de la societat sobre les demés.

A més, l’evolucionisme es va convertir en la justificació de les doctrines filosòfiques que glorificaven la raça (utilitzades per “justificar”(?!) qualsevol grau d’explotació classista o colonial, o per a “demostrar”(?!) que els homes blancs i els homes negres pertanyen a diferents espècies).

Però a més de servir per a glorificar la raça, també varen servir per glorificar la guerra, ja que és únicament a través seu que s’explica (?!) com sobreviuen els millors individus de la raça. Friedrich Nietzsche (1844-1900), Henri Bergson (1859-1941) i Georges Sorel (1847-1922) en donaren algun crèdit. La nostra època contemplaria l’horror de la seua plenitud, i l’excusa de la superioritat racial, acceptada fanàticament per milers de seguidors dels nazis, fou utilitzada per a perpetrar, en condicions de crueltat i degradació increïbles, les majors vexacions i matances de la història (Bernal op.cit., vol-II, pàg.297).

Context filosòfic

En el pensament de Marx conflueixen moltes i diverses opinions, si bé això no vol dir que totes aqueixes varen ser incorporades al seu pensament. Així, per exemple, la filosofia romàntica de August von Schlegel (1767-1845), present en els primers assaigs poètics, o la filosofia d’Eduard Gans (1797-1839), que significà la introducció de Marx en un hegelianisme que exigia que l’estatus quo fos jutjat d’acord amb els dictats de la Raó més aviat que acceptat de manera acrítica. D’una altra banda, conegué la filosofia de Friedrich Karl von Savigny (1179-1861), filosofia conservadora que beneïa l’ordre polític existent pel fet d’existir (“tot el que existeix és correcte”, que Hegel tampoc no acceptava), i que condemnava qualsevol intent de la raó per millorar-lo en nom d’un ordre millor imaginari. De la mateixa manera conegué i no adoptà, tot i estar més a prop d’aquest punt de vista, la forma extrema de la filosofia jove-hegeliana (derivada de Johan G.Fichte (1762-1814) la qual distingia entre el que deu ser i el que històricament és (entre els dictats de la Raó i l’ordre social real).

Però en el pensament de Marx hi ha pensadors i corrents que ell conegué i estudià a fons, que captivaren la seua atenció i influïren en ell en alguna mesura, però no sense que n’extragués les seues pròpies conclusions a partir de l’anàlisi, reflexió i crítica sense concessions a les idees de tots ells i elles. De manera general, doncs, exposarem les que sembla foren les idees fonamentals que més influïren en el pensament de Marx i/o les idees amb les que més en contacte entrà la seua reflexió. Aquestes són:

                                             1) les idees de Hegel.

                                             2) les idees de l’esquerra hegeliana.

                                             3) les idees del pensament utòpic francès (el socialisme utòpic).

                                             4) les idees de l’economia política clàssica.

La filosofia hegeliana i la crítica de Marx

Respecte a la filosofia hegeliana, hem de dir que Marx la considerava com la declaració de principis burgesos més avançada i comprensiva. Dirigida a una classe social que en el seu país encara no havia aconseguit el poder, la filosofia hegeliana desenvolupà “en pensaments” tots aquells principis burgesos (que ja eren una realitat en altres països) però que a alemanya encara no formaven part de la realitat. La filosofia hegeliana:

                                   a) feia de la Raó l’única norma universal de la societat.

                       b) reconeixia el paper desempenyorat pel treball abstracte en la integració dels

                           interessos individuals divergents dins un sistema unificat de necessitats.

                       c) revelava les implicacions revolucionàries de les idees liberals de llibertat i

                           igualtat.

                                   d) descrivia la història de la societat civil com la història dels irreconciliables

                                       antagonismes inherents a aquest ordre social.

Les contribucions de Hegel (1770-1831) en la Fenomenologia de l’Esperit sobre el paper desenvolupat pel treball i pel procés de reificació (alienació o cosificació) i la seua superació, són particularment importants, a parer de Marx. Anem a pams.

D’una banda, el treball, la seua divisió en la societat i la seua interdependència en el sistema de les necessitats iguals, determinen -segons Hegel- el sistema d’Estat i la societat. A més, el procés de treball, en tant que representa -segon el mateix Hegel- la lluita a vida o mort entre senyor i esclau, obre el camí a la llibertat autoconscient. D’una altra banda, la filosofia de Hegel es basa en una interpretació específica, de caire històric, de la relació subjecte-objecte: l’objecte apareix com un objecte de desig, com alguna cosa que ha de ser configurada i apropiada amb la finalitat de satisfer una necessitat humana. Per a Marx, però, aquesta relació no és una simple relació epistemològica entre l’home i les coses (entre subjecte i objecte), sinó una relació dialèctica entre la consciència i el món, entre l’home i les coses, entre el subjecte i l’objecte i constitueix tot un procés social, és a dir, compren la idea que la humanitat es crea a sí mateixa mitjançant la seua activitat i el seu treball (hi ha pel mig, la natura, l’atzar, i els interessos dels altres homes). Açò comporta el propi estranyament  o alienació de la consciència, i la necessitat de la superació d’aquest estranyament (que és també alienació de sí mateix, dels seus productes, dels altres homes, de la seua societat, de la seua pròpia humanitat), cosa que en Hegel es realitza però a nivell de la seua naturalesa espiritual. Dit d’una altra manera: Hegel identifica “alienació” amb “alienació de la consciència”, i “treball” amb “activitat espiritual”, la qual cosa constitueix, segons Marx, una abstracció i una il·lusió.

Per a Marx, el fonament de la humanitat es troba, no en el pensament o autoconsciència, sinó en el treball; aquesta és la condició de tota activitat humana espiritual, i en ell l’home es crea a sí mateix i també a la naturalesa, l’objecte de la seua creativitat.

La filosofia hegeliana perdrà aquí tota la seua força ja que Hegel arribà a establir que, en el seu temps, la unitat entre subjecte i objecte, entre l’home i les coses, entre la consciència i el món, havia estat consumada, i l’alienació o reificació superada La veritat i l’ordre polític, doncs, havien arribat a coincidir, segons Hegel. Les formes socials i polítiques s’havien adequat als principis de la Raó, la realitat coincidia amb la teoria, i això perquè la Raó havia decidit els fets tal com són i proclamar-los conformats a aquesta Raó. La fórmula, com diu Kolakowski, es resumeix en un clar antiutopisme del propi hegelianisme, i açò és, si fa no fa, tant com dir que el hegelianisme significava el reconeixement de la història i de l’estatus quo com a realitats incommovibles, de manera que qualsevol punt de vista basat en ideals normatius més o menys arbitraris, exigències morals o idees de com ha/havia de ser el món i, per suposat, de qualsevol protesta contra el món present en nom d’un altre d’imaginari, hauria de ser rebutjada com un caprici estèril i immadur, per molt comprensiu que fos. Aquest aspecte del pensament de Hegel no tardaria en ser detectat i criticat per part de Marx així com per part d’altres autors, ja que es podia fer una lectura totalment distinta de l’apologia hegeliana de la Raó, la qual podia prendre’s com el postulat d’un món raonable, com l’exigència que la realitat es tornés racional i que la història real fos configurada per l’esperit en la seua lluita per la llibertat (Kolakowski, op.cit., pàg.89). Per aquest camí hom anava a parar al foment d’un esperit de desconfiança i crítica, a que la realitat pogués ser confrontada amb els imperatius de la Raó, i a que s’exigís la seua reforma si aquesta realitat no s’ajustava als seus criteris (Kolakowski, ibídem). No caldrà dir que aquest fou el camí mamprès per Marx i per alguns autors contemporanis seus.

Que la realitat no es conformava a la Raó, que la Raó no havia realitzat les seues exigències, que la societat no era el producte de la raó humana, que racionalitat i realitat no havien estat conjugades, que les formes socials existents desenvolupades per l’home no satisfeien el mínims principis de la racionalitat (llibertat, igualtat, justícia, etc.), que la veritat no havia estat encara realitzada (o com es vulga dir), venia avalat per l’existència d’un element que destruïa la veritat del tot: l’existència del proletariat (Marcuse, op.cit., pàg.257), la qual cosa contradiu la suposada realitat de la Raó, ja que el proletariat representa una classe que, amb la seua impossibilitat per poder realitzar les seues potencialitats humanes, demostra la negació mateixa de la raó. Al proletariat no li és permès el poder realitzar les seues potències humanes, la seua humanitat, perquè:

                       1) Si allò pel qual es defineix una persona lliure és la possessió de propietat,

                           llavors el proletariat, en no tenir-ne, no és ni lliure ni persona.

                       2) Si l’exercici de l’art, la religió i la filosofia constitueixen l’essència de

                           l’home, el proletari, en no tenir temps per a dedicar-se a aquestes activitats,

                           està exclòs d’aquesta essència.

                       3) Si l’existència del treball testimonia la pèrdua completa de l’home o com

                           també podem anomenar-ho, la deshumanització (car aquesta pèrdua és el

                           resultat de la forma de treball en què es basa la societat civil), llavors la

                           societat és totalment viciosa i el proletariat expressa una negativitat total: “el

                           patiment universal” i “la injustícia universal”.

Però, a més a més, Marx atacà críticament Hegel en 2 qüestions molt importants (Kolakowski, op.cit., pàg.128-129):

                         1) La idea que l’Estat era, pel seu origen i valor, independent dels individus

                             empírics que el composen. Amb açò, Hegel convertia l’Estat en una entitat

                             abstracta, per damunt dels individus, separada i oposada a ells, que funcionava

                             al marge d’aquests mateixos individus i que únicament es relacionava amb

                             ells de manera accidental. Per a Marx, la relació entre l’Estat i els individus no

                             era un mer vincle accidental, sinó un de substancial, i les funcions de l’Estat,

                             per tant, són les formes d’expressió (formes d’existència i actuació) de les

                             característiques socials dels homes.

                         2) La “inversió de la relació entre predicat i subjecte” que es relativitzava en la

                             filosofia de Hegel, i per la qual, els individus, que són subjectes reals, es

                             converteixen en predicats d’una substància universal. Els individus són,

                             segons aquesta versió, únicament moments o etapes del desenvolupament de

                             la causa comú universal, de l’Estat, i no pas valors independents. D’aquesta

                             manera Hegel sanciona l’engany que l’Estat és la personificació de l’interès

                             general. Mentre que per a Hegel, l’individu és una forma subjectiva i

                             secundària de l’existència de l’Estat, per a Marx “la democràcia sorgeix de

                             l’home i fa a l’estat un home objectivat”, ja que “no és la constitució la que fa

                             a l’home, sinó que és aquest qui fa la constitució”. Totes les reflexions sobre

                             les institucions polítiques s’hauran de remetre als seus orígens humans, per a

                             Marx. Al mateix temps, Marx intentarà subordinar l’Estat real a les necessitats

                             humanes, despullar-lo de l’aparença de ser un valor independent, fer-lo de nou

                             un instrument de l’home. Sols un estat que és una forma de l’existència del

                             seu poble, i no un cos estrany que se situa per damunt d’aquest, és un veritable

                             estat.

                             A més a més, Hegel va creure que l’esperit de l’estat i la seua superioritat

                             respecte dels interessos particulars dels seus ciutadans estaven personificats en

                             la consciència del funcionariat, que els interessos d’aquests s’identificaven

                             amb els de l’estat i que ells eren els qui constituïen (realitzaven) la mediació

                             entre els suprems interessos de l’estat (el de la col·lectivitat) i els dels

                             individus privats (determinats sectors o corporacions). Marx, que acceptà de

                             Hegel la divisió entre societat civil i estat polític, s’oposà de fermament a

                             aquesta il·lusió, car la divisió de la col·lectivitat en dues esferes és real, però la

                             síntesi entre elles no és possible. En la seua forma actual, establiria Marx,

                             l’estat no és un mitjancer entre els interessos particulars, sinó un instrument al

                             servei d’interessos particulars d’un determinat tipus (Kolakowski, op.cit.,

                             pàg.130).

L’esquerra hegeliana

Respecte l’Esquerra hegeliana, hi hem de dir que aquest és un moviment important, fins i tot pel que fa a la formació intel·lectual del mateix Marx, el qual, si hem de creure Kolakowski, es va formar en les seues files, encara que després les seues idees hom anaren radicalitzant i distanciant de les d’aquest grup, sobretot en la seua concepció de la història que és, en ell, totalment diferent.

Encara que aquest grup no durés gaire, ja que es descompongué cap el 1843, època en la qual, Marx començà a formular el seu pensament, l’esquerra hegeliana jugà un paper molt important en el despertar intel·lectual d’alemanya i en la difusió de les idees democràtiques. Tal vegada degut a que Prússia occidental, Renania i Westfalia havien estat quasi 20 anys sota domini francès fins l’any 1815 en què foren annexionades de nou a Prússia, però després que França hi abolís els estats i privilegis feudals i atorgués la igualtat davant la llei, la situació entre aquests territoris i la monarquia prussiana es tornà cada vegada més difícil.

L’any 1840, els “Joves hegelians” o hegelians d’esquerra que havien elaborat tota una filosofia, els postulats de la qual eren la defensa més autèntica de l’estat igualitari burgés (proclamació de l’ideal republicà, aboliment dels estats privilegiats, participació general del poble en la vida política amb sufragi universal sobre una base igualitària, obertura de l’ascens als càrrecs públics, llibertat de premsa i d’expressió, un govern lliurement escollit que representés veritablement a tota la comunitat, a la vegada que atacaven el catolicisme, el protestantisme ortodox, el sentimentalisme pietista i la filosofia romàntica, perquè posaven el dogma, el sentiment o l’emoció per damunt de la raó) es veieren contestats per la monarquia de Frederic Guillem IV amb diverses mesures repressives, que òbviament tendien al reforçament de la monarquia hereditària prussiana i de l’antic ordre feudal, de classes. És en aquest context en el qual, els joves hegelians, fent gala del més pur idealisme republicà, típic del segle XVIII, apostaren perquè l’educació i les llibertats polítiques resoldrien tots els problemes socials, creient ingènuament que això seria possible sense necessitat de modificar el sistema de propietat en el què es basava la producció material i l’intercanvi econòmic.

El grup de joves hegelians es concentrava a Berlín i en la seua vessant filosòfica aglutinava, entre altre, homes com:

                                                                         - David Strauss

                                                                         - August Cieszkowski

                                                                         - Bruno Bauer

                                                                         - Arnold Ruge

                                                                         - Moses Hess

                                                                         - Ludwig Feuerbach

David Strauss (1808-1874), com molts altres joves hegelians, introduí en la seua interpretació de Hegel la idea fichteana d’obligació, és a dir, considerà la Raó hegeliana en un sentit normatiu; per això, totes les realitats socials seuen sotmetre’s a uns criteris inqüestionables de racionalitat, començant per la religió cristiana, la qual era com totes les demés, una etapa transitòria, encara que necessària, en l’evolució de l’esperit D’una altra banda, el mètode dialèctic no podia quedar relegat a la interpretació exclusiva del passat, sinó que devia ser un instrument per a la comprensió del futur així com una eina crítica activa.

August Cieszkowski (1814-1894) revisà la filosofia de la història hegeliana trencant amb la seua tendència contemplativa i retrògrada. Transformà la dialèctica de la negació de Hegel en una filosofia de l’acció La filosofia devia, segons ell, convertir-se en un acte de voluntat, en compte de ser únicament reflexió interpretació, devent girar-se cap el futur i no cap el passat. La idea d’identificació entre activitat intel·lectual i pràctica social, present en germen i sota una vestimenta encara hegeliana, en Cieszkowski, nodrirà la filosofia general de Marx; la tesi XI (Tesis sobre Feuerbach) marxiana que diu que “els filòsofs s’han limitat fins ara a interpretar el món; nogensmenys, del que es tracta és de transformar-lo”, no és ni més ni menys que una repetició de la idea de Cieszkowski.

Bruno Bauer (1809-1882), com molts altres hegelians, emprà també la idea hegeliana d’esperit utilitzant-la com un instrument de crítica política i religiosa. Oposava, com els hegelians, la idea de l’esperit, quelcom sempre actiu, creatiu, crític, a la del món existent. L’activitat crítica de l’esperit havia de dirigir-se contra el conjunt de la realitat empírica, la qual podia i devia ser superada. D’aquesta manera, la força irresistible de les idees enderrocaria totes les institucions anacròniques de la societat, situant l’estat en conformitat amb les exigències de la Raó. La filosofia és la crítica que sap com deuen ser les coses i, per tant, a ella li correspon condemnar i destruir el món que hi troba, atacant especialment les formes establertes de la mitologia religiosa. Des de la més rabiosa posició anticristiana, Bauer pensava que el cristianisme havia prestat un valuós servei per al desenvolupament de l’esperit pel fet que despertà la consciència dels valors que pertanyen a tot ser humà; però al mateix temps, va crear una nova forma de servitud, exigint als individus que acceptaren la submissió de Déu.  Segons Bauer, en el cristianisme l’alienació religiosa assoleix la seua forma extrema: l’home es desprèn de la seua pròpia essència i la confia a forces mítiques, a les quals ret culte des de llavors. La principal tasca de l’actual etapa de la història és retornar a l’home la seua essència que ha estat alienada, alliberant l’esperit dels lligams de la mitologia cristiana i separant l’estat de la religió Aquesta crítica de Bauer sobre l’alienació religiosa, tindrà influència en el pensament de Marx, incloent-hi la famosa comparació de la religió amb l’opi.

Arnold Ruge (1802-1880), fou un intel·lectual que intentà, des del seu periòdic, consolidar des del 1838 fins el 1843, el moviment dels joves hegelians, dotar-lo d’entitat pròpia i fer que tingués influència en la vida pública de Prússia. Amb ell el moviment es va anar radicalitzant abastant 3 fronts: en filosofia, es trencà amb la doctrina de Hegel de l’autorealització o autoacompliment  de la història, al temps que s’acceptava la idea fichteana que estableix una oposició entre els fets de la història i la Raó normativa; en l’àmbit religiós, es rebutjà la tradició cristiana i s’adoptà un ateisme extrem; en política, s’abandonaren les esperances reformistes i s’acceptà la perspectiva revolucionària, però limitada únicament al canvi polític (no s’estenia, doncs, al sistema de la producció econòmica ni de la propietat), com l’únic camí per a regenerar la humanitat i Alemanya.

Moses Hess (1812-1875), fou el primer autor en expressar determinades idees que foren especialment importants en la història del marxisme: 

                      1) En primer lloc, expressà la convicció que la revolució social seria el resultat

                          de la polarització entre la riquesa i la pobresa, amb la gradual desaparició de

                          les classes mitjanes.

                      2) En segon lloc, va suggerir l’analogia entre l’alienació econòmica i la religiosa,

                          que és el germen dels ulteriors anàlisis marxistes del fetitxisme de la

                          mercaderia.

                      3) En tercer lloc intentà resoldre l’oposició filosòfica entre la llibertat i la

                          necessitat; la lliure activitat creativa de l’home –deia Hess- produiria allò que

                          li seria necessari, i l’autoconsciència s’identificarà amb el procés històric.

                          D’aquesta última idea Marx extraurà la seua noció d’identificació d’una

                          consciència de classe (la del proletariat) amb el procés històric.

                      4) En quart lloc, també  present en Marx, construí la idea que la filosofia serà

                          absorbida o dissolta  en la seua afirmació: “quan la filosofia alemanya es faça

                          pràctica, deixarà de ser filosofia”.

                      5) En cinquè lloc, realitzà el primer intent de fer una síntesi de la filosofia

                          jovehegeliana amb la doctrina comunista, oposant-se a l’antiga convicció

                          jovehegeliana que sols mitjançant canvis polítics (i no amb una revolució

                          social, com digué Hess i, més tard Marx), es podia canviar la societat.

Malgrat la seua influència sobre Marx, Hess no és a la base de la seua interpretació materialista de la història, ni de la seua teoria de la revolució proletària ; aquestes, com tot el desenvolupament teòric inicial del socialisme, es deu ja a Karl Marx.

Ludwig Feuerbach (1804-1872), per la seua part, havent abandonat el hegelianisme i el cristianisme des de molt prompte, adoptà un punt de vista materialista. Feuerbach arrancà, també de la crítica religiosa. La seua obra L’Essència del cristianisme (1841) és una crítica naturalista de la religió. Segons ell, “el secret de la teologia és l’antropologia”, és a dir, tot el que els homes han dit sobre Déu és una expressió en termes mistificats del seu coneixement sobre ells mateixos. Si s’investiga la veritat real de la religió, aquesta mostrarà no ser una altra cosa que el pur ateisme o, simplement, l’afirmació positiva de la humanitat. Déu és la projecció imaginària de l’essència de l’home, la totalitat desl seus poders i atributs elevats al nivell de l’infinit. Déu no pot tenir altres predicats que aquells que els homes han abstret de sí mateixos; ell és real en tant que aquests predicats són reals. Nogensmenys, la religió inverteix la relació entre subjecte i predicats, donant als predicats humans –en la forma de la divinitat-  la primacia sobre el que és real, humà i concret.

La religió és la transferència de les qualitats intel·lectuals i afectives de l’home a un ésser diví imaginari, que afirma la seua pròpia independència i comença a tiranitzar al seu creador, a l’home. L’alienació religiosa, no és sols un error, sinó un empobriment de l’home, car despulla aquest de totes les seues millors facultats i qualitats, atribuint-les a la divinitat. Com més enriqueix, la religió, l’essència de Déu, mes desvitalitza l’home. La humanitat es deu humiliar, degradar i desprendre’s de la seua dignitat a fi que la divinitat puga ostentar el seu caràcter majestuós.

La religió paralitza la capacitat de l’home per a viure en harmonia amb els seus semblants, destrueix els sentiments de solidaritat i estima mútua, fomenta l’egoisme, menysprea tots els valors de la vida terrenal i fa impossible la igualtat i l’harmonia socials. Sols quan les persones retornen a sí mateix i advertesquen que les personificacions de la religió són el fruit de la seua pròpia imaginació infantil, llavors seran capacitats per a formar societats pròpiament humanes.

Si a l’obra adés esmentada, Feuerbach pensava que la supressió de la religió posaria fi a l’egoisme humà, en canvi a les Lliçons sobre l’essència de la religió (1848-9), afirma que l’egoisme és un tret humà natural i inevitable, present fins i tot en les accions més altruistes. Però, en essència, Feuerbach continua mantenint que la religió és l’arrel de tot mal social, i que una vegada fos suprimida la mistificació religiosa desapareixeria la font de la desigualtat social, l’explotació, l’egoisme i l’esclavitud. Per un altra banda, Feuerbach pensava que la formació pública, en acabar amb els prejudicis religiosos eradicaria, a la vegada, la servitud o esclavitud social.

La crítica de Marx a l’Esquerra Hegeliana

Aquest darrer punt esmentat fou un dels principals punts, encara que no pas l’únic, pels quals Marx mostrà una decidida actitud crítica cap a la filosofia de Feuerbach. Aquesta actitud apareixerà a les Tesis sobre Feuerbach (1845) i a La ideologia alemanya (1846), i, fins i tot, a una obra ja molt matinera com fou la Introducció a la crítica de la filosofia del dret de Hegel (1843). Aquí, Marx accepta que l’home és el creador de la religió, però afegeix que:

                   “l’home és el seu propi món, Estat, societat; Estat i societat que produeixen la

                   religió com a consciència tergiversada del món, perquè ells són un món al

                   revés. La religió és ... la realització fantàstica de l’ésser humà, ja que l’ésser

                   humà careix de veritable realitat. Per tant, la lluita contra la religió és

                   indirectament una lluita contra aquest món al que li dóna el seu aroma

                   espiritual ... La religió és l’opi del poble. La superació de la religió com a

                   felicitat il·lusòria del poble és l’exigència que aquest siga realment feliç ... És a

                   una filosofia al servei de la història a qui correspon en primera línia la tasca

                   de desemmascarar l’alienació de sí mateix en les seues formes profanes,

                   després que ha estat desemmascarada la figura santificada de l’alienació de

                   l’home per sí mateix. La crítica del cel es transforma així en crítica de la terra,

                   la crítica de la religió en crítica del Dret, la crítica de la teologia en crítica de

                   la política”.

En definitiva, Marx, que ja ha assumit la qüestió fonamental de l’home, com és el de la seua emancipació humana (o llibertat), ha entès que ni una emancipació política (com estableix Bauer) ni una emancipació religiosa (com estableix Feuerbach), són equivalents d’una emancipació humana, el propòsit de la qual és aconseguir que el caràcter col·lectiu, genèric de la vida humana, siga vida real, de manera que la pròpia societat adopte un caràcter col·lectiu i coincidesca amb la vida de l’Estat.

El gran pas que ha donat Marx és que ha descobert que la idea d’emancipació sols pot ser realitzada per una classe social, l’interès de la qual coincideix amb el de la societat, i les seues exigències constitueixen necessitats universals. Aquesta classe social és el proletariat. L’alliberament del proletariat significa la seua abolició com a classe separada i la destrucció de les distincions de classe en general. Hom prefigura així l’adveniment d’una societat sense distinció de classe, sense conflictes: la societat socialista.

Però la crítica més elaborada a les idees de Feuerbach està continguda a les Tesis sobre Feuerbach i a La ideologia alemanya.

                1) A la primera d’aquestes obres, Marx reprotxa, en primer lloc, a Feuerbach i a

                    tots els materialistes anteriors, la concepció d’una teoria del coneixement

                    purament contemplativa; entenien tots aquests, que els objectes són realitats  

                    que apareixen junt a l’home i que aquest es limita a relacionar-se amb ells en

                    tant que es donen. Marx, pel contrari, entenia que la percepció és en sí un

                    component de la relació pràctica de l’home amb els objectes, amb el món,

                    amb la natura, de manera que l’objecte no ens és donat simplement, com

                    estableix l’epistemologia des dels temps de Descartes, la qual cosa converteix

                    aquesta qüestió en una ficció, no en una qüestió real. L’objecte, el món, la

                    natura, és per a Marx, un objecte, un món, una natura, humanitzat, quelcom

                    que és el fruit d’una activitat sensorial, pràctica, humana, com és el procés de

                    treball, el qual pot fer que aquesta natura siga el mitjà per a l’alliberament de

                    l’home. La relació de l’home amb el món no és originalment contemplació o

                    percepció passiva, sinó contacte actiu de l’home amb la naturalesa, amb el

                    món, a través del treball que és la característica bàsica de la humanitat; en ell

                    es crea a sí mateix i a la natura, la qual és l’objecte de la seua creativitat.

                2) En segon lloc, Marx critica la teoria de la religió de Feuerbach perquè aquest

                redueix el món de la religió a la seua base secular, deixant sense explicar

                l’origen de la dualitat món religiós—món real, ni lligant açò a una explicació

                de la situació de disharmonia de l’home en el món, situació punyent, tràgica

                fins i tot, i no podent, per tant, oferir una solució als problemes humans.

                L’home, dirà Marx, sols pot alliberar-se de la mistificació, de l’alienació, si

                mitjançant l’acció pràctica, l’activitat pràctica, el treball, aconsegueix

                desplaçar els factors negatius de la vida social.

En definitiva, doncs, i front a l’actitud contemplativa de Hegel i Feuerbach, Marx oposa una filosofia pràctica. La Tesi XI (Tesis sobre Feuerbach) apuntala en el seu centre aquesta opinió:

                “Els filòsofs s’han limitat fins ara a interpretar el món de

                  diverses maneres;  nogensmenys, el que cal és

                  transformar-lo”.

Des d’aquesta posició, comprendre el món no significarà contemplar-lo des de l’exterior (explicar-lo o jutjar-lo), sinó que la societat es comprendrà a sí mateixa, principalment quan el pensament es transformarà en un acte revolucionari, transformador.

En conclusió, doncs: l’alienació (religiosa, política, econòmica, etc.) sols pot ser superada mitjançant la praxis revolucionària i dins el marc de la societat, l’únic lloc on poden resoldre’s els problemes humans (contra Feuerbach). Per una altra banda, la praxis revolucionària, la revolució, no pot ser realitzada mitjançant procediments intel·lectuals (contra Bauer).

El socialisme utòpic

Ja hem esmentat més amunt que una de les influències filosòfiques de Marx es troba en les idees socialistes del segle XIX. Ja en la seua època de maduresa, a partir de 1847, Marx hagué de lluitar polemitzant des dels seus escrits amb diverses doctrines i programes socialistes existents des de feia molt de temps (si prescindim de Plató i de certes sectes medievals podríem fixar el seu començament en el Renaixement amb Thomas Moro (1478-1535) i Tomasso Campanella (1568-1639)), els quals li semblava que interpretaven erròniament els fets històrics i econòmics i, a més, entrebancaven el desenvolupament del moviment revolucionari dels treballadors.

El nucli fonamental sobre el què es recolzaven les idees socialistes sorgides de la Revolució Francesa i la Revolució Industrial estava constituït per:

                     a) la convicció que la concentració incontrolada de la riquesa i la desenfrenada

                         competència donarien lloc ala misèria i a crisis cada vegada majors.

                     b) que aquest sistema havia de ser substituït per un altre en el que l’organització

                         de la producció i l’intercanvi acabaria amb la pobresa i l’opressió.

                     c) que el sistema socialista sorgit sobre l’anterior sistema d’explotació produirà

                          una redistribució dels bens del món sobre la base de la igualtat.

Existien moltes classes de projectes i idees socialistes i molt sovint no tots eren coincidents. El primer d’aquests és el de Babeuf (1760-1797), que es presentava amb un clar ideari roussonià i il·lustrat. La seua retòrica igualitària fou un dels primers intents de crític econòmica de la propietat privada com a fonament de la societat. El seu cantor Buonarrotti escriví que:

                 “la causa perpètua de l’esclavatge dels pobles no és una altra que la desigualtat”

i la font d’aquesta desigualtat és la propietat privada, per la qual cosa aquesta cal que siga abolida. Però el mitjà per arribar a una nova societat havia de produir-se mitjançant la conspiració, element de clara inspiració jacobinista, que propiciant l’adquisició del poder polític a través d’un acte de força,  acabaria amb l’antic ordre desigualitari.

Però d’entre les idees socialistes que més influïren en Marx podem esmentar les degudes a Saint-Simón, Owen i Fourier.

Saint-Simón (1760-1825), fou  el creador del modern socialisme teòric. Constitueix l’intent per superar des de dins el romanticisme. La seua crítica de la societat postrevolucionària que Saint-Simón compartia amb els romàntics i Marx, reflectia no sols una simpatia per les classes oprimides víctimes d’una injustícia social permanent, sinó també perquè substituïa tots els vincles entre els éssers humans pel principi negatiu de l’interès privat, de clar matís egoista. Fins i tot, arribà a una conclusió, semblant a la del materialisme històric marxià, és adir: que tot canvi polític es deu a l’evolució dels instruments de la producció, i que la tecnologia actual requeria el corresponent canvi polític. La nova societat es basaria en l’existència de la indústria, la producció planificada i la propietat privada al servei de la col·lectivitat, produint així un nou ordre industrial que acabaria amb la pobresa i la humiliació del proletariat.

Pel que fa al socialisme marxista Saint-Simón creia, de manera semblant a Marx, que:

                       1) La història camina de manera regular i inexorable cap el socialisme, autèntica

                           comunitat social del futur en que la indústria estaria dirigida pels productors

                           de la riquesa i la producció es planificaria en funció de les necessitats.

                       2) La competència existent al món econòmic porta a l’anarquia i té

                           conseqüències desastroses, per la qual cosa es fa necessària la planificació

                           econòmica estatal.

                       3) El govern polític (govern dels homes) serà substituït per l’administració

                           econòmica (govern de les coses).

                                   4) La ciència és l’autèntic motor del progrés social

                       5) Els problemes politico-econòmic hauran de ser contemplats i resolts

                           conjuntament per totes les societats.

Però d’una altra banda, Saint-Simón defensa idees que són contràries al marxisme, així per exemple:

                        1) La idea que l’Estat, en la seua forma actual, en tant que estructura al servei

                            dels interessos d’una sola classe, pot ser utilitzat per a produir una

                            transformació socialista de la societat.

                        2) Que les classes cooperen per la transformació de la societat substituint la

                            confrontació entre elles per la cooperació i la fraternitat universal.

                        3) Que les reformes en la societat no serien portades a cap pels treballadors

                            oprimits d’eixa societat sinó pels industrials, banquers, intel·lectuals i artistes

                            una vegada s’hagueren convençut de la nova doctrina.

                        4) Que l’ordre industrial s’havia de recolzar, no únicament en principis com

                            l’interès propi, sinó en principis sentimentals i religiosos com el d’“estima el

                            teu proïsme”, “ajuda els demés”, etc.

Pel seu costat, Robert Owen (1771-1858), que lluità tota la seua vida contra la pobresa, l’atur, el crim i l’explotació, entengué que l’única font de tot mal i de la infelicitat humana era la ignorància i, d’acord amb els ideals de la il·lustració i l’utilitarisme del s.XVIII, i front al que pensava la religió vigent, insistí en que calia transformar l’educació. Sols aquesta podia acabar amb la crueltat de les condicions de treball dels nens en els telars i la degradació en què vivien els treballadors, els interessos dels quals, a través de la reforma de les condicions del treball, es reconciliarien amb els interessos privats, els de l’empresariat, ja que sols la millora del seu poder adquisitiu per afavorir el consum de bens que ells produeixen acabaria amb les crisis de sobreproducció al mateix temps que amb totes les lacres socials (criminals, borratxos, estafadors, presons o execucions). La ignorància no deixava veure que les limitacions establertes per Malthus (1766-1834) sobre l’increment de la producció eren un error i que, per tant, no hi havia límits coneguts a la capacitat productiva. Així mateix, la ignorància i la superstició eren les culpables dels prejudicis i enemistats nacionals, de la desigualtat entre els homes i del sistema de classes. El socialisme, per les experiències pràctiques que havia portat a cap, li semblava una idea que, una vegada coneguda, seria acceptada per totes les classes.

Owen va compartir amb Marx i altres pensadors, com Saint-Simón, la idea que en la societat socialista el poder de l’estat sobre les persones seria substituït per l’administració de les coses. Les diferències, però, són:

                        a) que la reforma radical que el socialisme portaria a cap es podria efectuar

                            apel·lant als interessos humans universals i amb l’ajut del poder de l’estat

                            existent.

                        b) que el procés de la transformació de la societat sols podria ser realitzat per

                            individus extraordinaris (no per cap altre protagonista com una classe social

                            particular que ha pres consciència com a classe revolucionària del seu paper

                            transformador –com defensà Marx.

                        c) que la transformació de la societat en societat socialista es faria mitjançant la

                            reforma del procés productiu (en contra del que afirmava Marx, el qual diu

                            que no podria fer-se si no després d’una revolució política).

Fourier (1772-1837), possiblement el més ingenu i extravagant de tots els defensors de l’ideari socialista, però que no obstant va fer grans contribucions a la seua evolució, estigué esperonat pels fenòmens de la crisi, l’especulació i la misèria dels treballadors. Únicament la reorganització de la vida social sobre les exigències de la naturalesa humana podia, més que acabar amb els antagonismes, reconduir-los en benefici de la col·lectivitat.

La futura societat reunida al voltant de poblats anomenats “falansteris” –agrupacions de no més de 2000 individus- portaria a cap la realització de la vida comunitària, en la qual tindria cabuda la vida privada. La producció estaria organitzada en règim de cooperatives, dins les quals els individus treballarien, de manera no forçosa, en diversos grups, segons el seu desig i aptituds, canviant de treball diverses vegades al dia, cobrant en cadascun segons la seua capacitat. Hi hauria desigualtat, però no pas enveja. La competència seria sana. La propietat privada, l’herència i la desigualtat econòmica no serien abolides, però perdrien el seu caràcter antagonista. No hi hauria explotació en el treball. Els òrgans polítics es farien superflus i sols s’encarregarien de l’administració de les coses. Els assumptes públics es decidirien sobre principis democràtics L’educació seria gratuïta. Les dones gaudirien de plena igualtat amb els homes S’abolirien els treballs domèstics més desagradables i les restriccions de la vida sexual Així mateix seria abolida la vida familiar i els nens serien educats comunitàriament  i a expenses de la riquesa pública. L’amor lliure seria el principi regulador de la nova societat i els prostíbuls una de les institucions més respectades del nou ordre.

Entre les idees de Fourier que passarien a formar part del pensament socialista de Marx tenim:

                     1) La idea que l’explotació i la pobresa es deuen a una discrepància entre les

                         condicions socials i els instruments de la producció desenvolupats (que Marx

                         desenvoluparia més tard de forma més precisa).

                     2) Que el progrés tècnic augmentava la pobresa del proletariat i que els salaris

                         gravitaven cap el mínim nivell de subsistència.

                     3) Que el treball assalariat era una forma d’esclavatge.

                     4) Que la humanitat aspira a la llibertat basada entre els desigs de l’individu i el

                          treball que porta a cap.

                     5) Que la meta de l’home era un societat voluntària d’harmoniosa cooperació.

Les cooperatives de consum dels treballadors i les cooperatives de productors en les que els treballadors foren els propis accionistes serien una conseqüència directa del seu sistema de pensament.

Un individu que pertany també al moviment socialista però que no coincidí amb quasi res amb el caràcter i les idees de Marx fou Pierre Joseph Proudhon (1809-1865). Curiosament fou ell qui va encunyar l’expressió “socialisme científic” ja que intentà mesclar, amb ideals de justícia i d’igualtat, les anàlisis de la vida econòmica de la seua època i qui valorà la possibilitat del canvi en termes pràctics.

Pensava que el sistema actual de la competència, desigualtat i explotació era incompatible amb els inalienables drets de l’home; el dret a la llibertat, la igualtat i la sobirania de l’individu. I únicament els individus concrets, amb el seu esforç, podrien prendre en les seues mans el progrés i configurar un ordre distint a l’existent. Amb el seu treball productiu, i solament amb ell, els homes determinen la seua existència. La vida espiritual, doncs, les idees, a l’inrevés del que Marx va interpretar de Proudhon, no tenen cap altre origen més que el món del treball. Les forces econòmiques i les condicions socials reals, doncs, no són categories filosòfiques anteriors a la realitat social.

La crítica que Proudhon dirigí contra una forma particular del sistema econòmic com era la propietat, ha associat de per vida el seu nom a la frase “La propietat és un robatori”. Ara bé, aquesta frase no era una proclama en favor de l’aboliment de la propietat privada, ja que Proudhon no era un defensor del comunisme. La seua crítica de la propietat privada es basava en la indignació moral que li provocava l’existència d’ingressos no guanyats. El gaudi d’aquest tipus d’ingressos ho considerava una immoralitat i una font de desigualtat. Calia, doncs, no pas l’aboliment de la propietat, sinó l’aboliment dels ingressos no justificats pel treball i la construcció d’una societat en la que els bens foren intercanviats pels productors segons la quantitat de treball que n’hi haguera en ells. Cada persona hauria de rebre del producte del treball dels altres l’equivalent exacte del que ell mateix produeix, i aquesta equivalència caldria que fos mesurada en hores de treball. Amb aquest sistema se suprimeix la propietat en el sentit del monopoli, però no la propietat privada dels mitjans de la producció que en mans dels productors serien la condició de la seua llibertat i sobirania. Amb aquesta generalització de la propietat, que és allò que defensava Proudhon, i no la seua supressió, es desmarcava de la posició comunista que reclamava un estat omnipotent sobre la base de la propietat pública, ja que deia Proudhon, l’estat comunista no tenia res a oferir que no fos el despullament de tota propietat a la ciutadania per a conferir-la a l’estat, el qual es convertiria, de sobte, en el propietari de les vides, talents i aspiracions dels éssers humans; la pobresa universal; la mediocritat com a forma d’existència reglamentada; i un extremat despotisme policial.

De la seua obra es desprèn que l’ideal de vida de Proudhon era el format per una comunitat petit burgesa de petits productors individuals, els quals per assegurar l’ “intercanvi equivalent” havia de reorganitzar el sistema de crèdits, i suprimir l’interès. Sols així es faria possible la justícia social, la llibertat i la igualtat. La societat seria una federació de productors tant agrícoles com industrials, els quals, en tenir el control dels mitjans de la producció, acabarien  amb l’atur, la divisió del treball, els salaris baixos, la superpoblació i la ruïna de la classe treballadora. Únicament al final reconeixeria la necessitat del poder de l’estat en tant que organitzador de la producció. Però a l’inrevés del que considerava Marx:

                                  a) no confiava en l’acció política o econòmica del proletariat.

                                  b) era contrari a les revolucions i fins i tot a les vagues.

                                  c) de vegades mostrava la seua confiança en l’estat com a factor auxiliar.

                                  d) va creure en la cooperació entre les classes com la millor manera de  

                                       transformar la societat.

                                  e) no creia en la necessitat de l’internacionalisme.

Així mateix, formen part de la seua herència:

                                  f) les tendències anticentralistes i antiestatalistes.

                                  g) les reserves front al comunisme considerat com un sistema d’excessiva

                          centralització política i econòmica.

                                  h) la desconfiança i rebuig per part del moviment obrer envers l’acció política i

                      parlamentària com una arma en defensa dels seus interessos, i cap als seus

                      intel·lectuals i totes les ideologies que no servesquen els interessos immediats

                      del proletariat (obrerisme).

En resum, i d’acord amb el que ens diu Kolakowski (op.cit., pàgs.223-224), les proposicions dels ideòlegs socialistes que semblen anticipar les idees més importants són:

                     1) No és possible cap canvi essencial en el sistema de distribució de la riquesa

                         sense un canvi complet en el sistema de la producció i de les relacions de

                         propietat.

                     2) Al llarg de la història, els canvis constitucionals han estat condicionats pels

                         canvis tecnològics.

                                 3) El socialisme és el resultat de lleis històriques inevitables.

                     4) L’organització de la societat capitalista està en contradicció amb l’estat del

                         desenvolupament de les forces productives.

                     5) Sota el capitalisme , els salaris tendeixen naturalment a romandre al nivell

                          mínim de supervivència.

                     6) La competència i el sistema anàrquic de producció porten necessàriament a

                         l’explotació, les crisis de sobreproducció, la pobresa i l’atur.

                     7) El progrés tècnic porta al desastre social, no per raons inherents, sinó per

                         causa del sistema de la propietat.

                                 8) La classe treballadora sols es pot alliberar mitjançant els seus propis esforços.

                     9) La llibertat política té un escàs valor si la massa de la societat es esclavitzada

                         per les pressions econòmiques.

Pel que fa al futur del socialisme, siga quin siga el nom que hom li done, cal anomenar els següents ideals:

                                         1) L’abolició de la propietat privada dels mitjan de la producció.

                             2) Una economia planificada a escala nacional o mundial subordinada a les

                                  necessitats socials i l’eliminació de la competència, l’anarquia i les crisis.

                                         3) El dret al treball, en tant que dret bàsic de l’home.

                                         4) L’abolició de les divisions de classes i dels antagonismes socials.

                                         5) La plena i voluntària cooperació de  productors associats.

                             6) L’educació gratuïta dels nens al càrrec del patrimoni públic, inclosa la

                                 formació tècnica.

                             7) L’abolició de la divisió del treball i de les degradants conseqüències de

                                 l’especialització; en compte d’açò es produirà un desenvolupament global de

                                 l’individu i existirà una lliure oportunitat per a l’ús de les facultats humanes

                                 en totes direccions.

                                        8) L’abolició de les diferències entre camp i ciutat permetent, a la vegada, la

                                 concentració industrial.

                            9) La substitució del poder polític per l’administració econòmica; el fi de

                                l’explotació de l’home per l’home o el domini d’un home sobre un altre.

                                        10) Supressió gradual de les diferències nacionals.

                                        11) Una completa igualtat de drets i oportunitats entre homes i dones.

                                        12) Total llibertat d’expressió de les arts i les ciències.

                            13) El socialisme com a benefici per a tota la humanitat; l’explotació del

                                  proletariat en tant que principal factor que farà precipitar el socialisme.

Malgrat la gran analogia existent en aquestes proposicions, hi ha una diferència bàsica entre els pensadors socialistes de la primera meitat del s.XIX i Marx: aquesta diferència ve introduïda pel concepte de deshumanització. Segons aquesta noció, central en el pensament de Marx, els individus són alienats del seu propi treball i de les seues conseqüències materials, espirituals i socials (bens, idees i institucions) i així mateix dels altres homes i, fins i tot, de si mateixos. Per a Marx, doncs, l’origen de la necessitat d’un sistema superador de la societat capitalista està, no en l’existència de la pobresa, sinó en la consciència de la deshumanització de la classe treballadora. I aquesta consciència sorgirà no com una determinació històrica, com establien els utòpics, sinó mitjançant un acte de pressa de consciència del treballador de la seua situació com a classe deshumanitzada i de la necessitat d’efectuar un canvi en la situació i la de la societat, la qual cosa deu portar a cap mitjançant un alliberament que deu procedir dels seus propis esforços. Com el proletariat no pot abolir el sistema de treball assalariat i de la competència perquè enfront d’ell, participant en el procés productiu, hi ha la burgesia que li impedeix que abandone el seu paper de forma voluntària, cal que el proletariat –que constitueix el punt màxim de la deshumanització- mitjançant un acte revolucionari conscient i lliure, és a dir, polític, enderroque les institucions polítiques actuals que no són pas una altra cosa mes que l’encarnació de l’interès particular de les classes dominants, un instrument al seu servei per al manteniment de l’actual sistema de dominació. En la versió marxiana, inevitabilitat (o necessitat) i llibertat queden enganxades. La societat socialista esdevindrà una realitat a través de la lluita conscient de l’home deshumanitzat per recobrar la seua humanitat i fer del món un món realment humà. La lluita, doncs, no pot ser sols econòmica, com pensaven els pensadors socialistes contra els que lluità Marx. I l’agent conscient d’aquesta lluita, la seua punta de llança, serà el proletariat, a qui els procés històric ja havia deshumanitzat abans que fos possible aquesta lluita.

L’economia política clàssica: Smith i Ricardo. La crítica marxiana de tots dos

El pensament de  Carles Marx es troba també influenciat pels economistes clàssics d’entre els quals podem fer esment a Adam Smith i David Ricardo.

A.Smith (1723-1790), és considerat com el fundador de la moderna ciència de l’economia i el seu famós llibre An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations (La riquesa de les nacions, 1776) com el fonament i la justificació de l’activitat econòmica que per tot arreu portaven a cap els individus i els pobles. De fet, Smith és responsable de la concepció individualista liberal així com d’un grapat de conceptes que posà en circulació, algun dels quals com el d’Homo oeconomicus (home en tant que ésser compel·lit exclusivament per motivacions econòmiques) representa una de les nocions centrals d’aquesta concepció).

El mèrit intrínsec de l’obra de Smith està en l’intent sistemàtic de demostrar que els homes, quan actuen intentant perseguir de manera egoista el seu propi benestar, i quan no es dóna, per a ells, cap avantatge, posició de força o situació de privilegi en el terreny econòmic, donen lloc a la constitució i al desenvolupament de la societat econòmica. Els mòbils egoistes, a la llum dels quals actuen tots els individus esdevenen, a l’esfera econòmica, comportaments virtuosos si es dóna la condició que tothom, en perseguir el seu propi interès, no entrebanca el altres quan van en persecució dels seus.

En una obra anterior a La riquesa de les nacions, les Glasgow Lectures (1763), fa la seua aparició un concepte central al pensament de Smith molt interessant, que és inherent a tota activitat econòmica i que està present en qualsevol formació històrica. Es tracta de la noció de divisió del treball i que és detectat per Smith com la causa que determina el progressiu augment de la capacitat reproductiva del treball. En aquesta matinera apreciació, Smith exposa les raons per la qual la divisió del treball determina un augment de la capacitat productiva del propi treball:

                   1ª) L’habilitat del treballador augmenta quan pot dedicar-se a un nombre relatiu

                         petit d’operacions; pot ser màxima quan es dedique a una sola.

                   2ª) Com menys siga el nombre d’operacions realitzades per cadascú, menor serà

                         la pèrdua de temps consumida en el pas d’una operació a l’altra.

                   3ª) Com més lligada i confinada a determinades i particulars operacions és

                         l’activitat humana, més fàcil resulta la invenció d’aquelles màquines que

                         permeten una major producció en un mateix emprat.

Però Smith intentà, a més, esbrinar quin és l’origen de la divisió del treball i pensa que no creu que siga la diversitat d’enginy i talent dels homes, la qual n és més bé una conseqüència, ja que els homes naixen iguals –diu Smith-; l’origen de la divisió del treball està en la propensió humana al canvi i a l’intercanvi de la riquesa material. A la vegada aquesta propensió té el seu origen en una tendència innata de l’home a persuadir, al comerç i a l’intercanvi de les idees de la raó a través de la paraula. Aquesta és una visió optimista basada en la idea d’integració recíproca que porta l’home a poder realitzar la seua naturalesa humana a través de la tendència immanent en tots a buscar els demés com a elements necessaris per al propi desenvolupament i que desplaçarà la visió més pessimista de Hobbes (1588-1679) basada essencialment en una naturalesa fragmentadora per tal com l’home, en estar en permanent guerra de tots contra tots, es troba en un estat de continu aïllament.

Sobre la base de la Teoria Fisiocràtic, però en oposició a ella, i avançant-se al pensament econòmic de Marx, Smith va atribuir la capacitat de crear productivitat i, consegüentment, excedent o benefici al treball humà. Ja no és possible en Smith mantenir la tesi dels fisiòcrates la qual estableix que en la terra, i únicament en ella, és on es genera i d’on procedeix amb exclusivitat la productivitat i, per tant, la riquesa. Ara cal considerar que també altres sectors poden generar productivitat o producte net (excedents) i, per tant, benefici. I, a més a més, no és als propietaris de la terra als qui pertany aquest excedent. En aquests altres sectors, serà a aquells individus (els capitalistes), els que per a mantenir els treballadors productius hagen anticipat el capital adient per a la constant reproducció del treball, als qui haurà de retornar una part del producte d’aquest treball sota la forma del benefici. A l’àmbit agrícola, si es donen aquestes anticipacions del capital, l’excedent haurà de comprendre dues parts: una part que es transforma en renda del propietari; i una altra part que ha de ser atribuïda al benefici del capitalista.

D’aquesta manera és com es ve a configurar l’esquema de la societat econòmica que Smith dibuixa a la seua obra La riquesa de les nacions. I en aquesta societat Smith ens diu que allò que ella produeix, el seu producte global, es caracteritza per contenir:

                                              a) El salari, que fa nàixer els treballadors assalariats.

                                              b) La renda, que dóna lloc als propietaris perceptors de renda.

                                              c) El benefici, que fa sorgir els capitalistes perceptors del benefici.

Els principals conceptes que constituiran la gran aportació de Smith en l’anàlisi de la realitat econòmica per la qual van a guiar-se els principals pensadors són aquests tre:

                                                                       1) El de la producció.

                                                                       2) El de la distribució.

                                                                       3) El del valor.

Pel que fa al primer concepte, el de la producció, Smith diu que allò important en la societat actual és l’augment de la producció i la seua quantitat. És amb la intervenció del capital com la societat realitza una divisió del treball i una incorporació de les màquines modernes produint un espectacular augment de la producció, la qual cosa converteix aquesta societat en una forma dominant respecte d’altres.

Pel que fa al segon concepte, el de la distribució del producte entre les distintes categories socials, Smith no pot resoldre’l sense l’ajut del tercer: el d’una teoria del valor. En analitzar aquest problema arriba a la conclusió que

“...el valor de qualsevol bé ... és semblant a la quantitat de treball que puga adquirir o del que puga disposar per la seua mediació. Per tant, el treball és la mesura real del valor en canvi de tota classe de bens”.

I, ¿d’acord amb quin criteri valorem el treball, la quantitat  de treball contingut en allò produït, en una mercaderia? Doncs tenint en compte que una mercaderia comprèn

(que el seu preu es resol, doncs, en aquests tres elements), i que en el marc de la competència es donen “taxes ordinàries o promigs”  respecte del salari, la renda i el benefici, la quantitat de treball contingut en una mercaderia estarà determinada pel seu “preu natural”, és a dir, el resultant de les taxes “naturals” del salari, la renda i el benefici.

La manera com el salari tendeix al seu nivell “natural” és degut a dos mecanismes:

                      1) Els deguts al sistema de relacions de força entre propietaris del capital i

                          treballadors, mitjançant els quals els primers estan en una situació d’avantatge

                          per a imposar salaris de subsistència que és allò en què es resol el salari

                          “natural”.

                      2) Els deguts als moviments demogràfics, ja que la demanda de treball farà

                          augmentar la remuneració, i açò comportarà la proliferació de matrimonis i la

                          multiplicació dels obrers que en superar la demanda de treball faran baixar el

                          salaris des del nivell de mercat al nivell “natural”.

En aquest darrer punt, Marx se separarà de Smith en postular que aquest problema haurà d’ésser resolt únicament en l’àmbit econòmic i no atenent a factors demogràfics, inservibles per a explicar la divergència entre salari de mercat i salari “natural”, proposant per a la seua explicació la coneguda Teoria de l’Exèrcit Industrial de Reserva.

La manera com s’estableix el “benefici natural” té dues interpretacions en Smith. En la primera ens diu que el seu augment o disminució depèn de la pujada o baixada de l’interès. D’una altra banda, i sense poder donar una explicació satisfactòria, Smith diu que l’acumulació de capital dóna una disminució (?!) del tipus mig de benefici.

Darrerament, la manera com determinem la “renda natural” es fa per mig de l’obtenció d’aquella part del valor del producte que no correspon ni a les despeses per l’ús de la terra (preu que es paga per l’ús de la terra + despeses de salaris) ni al benefici de tipus mig prevalent a l’economia (benefici del capitalista).

                                         Renda  de  la   →   Ús  de  la   →   | 1) despeses per l’ús de la terra.

                                                terra                    terra              |

                                                       \                                        |

                                                         \                                      | 2) benefici segons el tipus

                                                           \                                    |     mig prevalent a

                                                             \                                  |     l’economia

                                                               \

                                                                 \ ——————→   3) “renda natural”.

Aquí Smith formula una tesi que té un cert sabor fisiocràtic ja que arriba a defensar que el treball emprat en l’agricultura és el més productiu per tal com és l’únic treball en la societat que genera una renda a més de reproduir la pròpia subsistència i de produir un benefici.

Bé. Com a valoració final i crítica general a la teoria del valor de Smith podem dir amb Claudio Napoleoni (op.cit., pàg.48) que el problema de Smith és que en la mesura en què el salari, renda i benefici són valors, no es poden determinar únicament a partir de valors, sinó a partir d’elements que no són, ells mateixos, valors. És en aquest sentit, que la teoria del valor per a l’anàlisi del producte net (o excedent) de Smith és un fracàs.

Però Smith, amb el seu concepte d’excedent, posà les bases per a la concepció marxiana d’una teoria del treball com a element determinant del valor de canvi i segons la qual, l’excedent o plusvalor o plusvàlua és un efecte del sobretreball, és a dir, la quantitat de treball que els treballadors presten més enllà del que serveix per a reconstituir els mitjans de subsistència dels propis treballadors (Napoleoni, ibídem, pàg.48).

En conclusió, doncs, poden dir de la mà de Smith que en la producció total d’una societat es troben els següents elements:

                               Elements                                                                        Creen valor

                               Renda                                                                            Renda

                               Benefici                                                                          Benefici

                               Treball (treball incorporat + treball excedent)                  Treball excedent

                              Passen a ser consumits            Passen a la reproducció            Tenen com a objecte

                              Part de la renda                          Part de la renda

                                                                                                                             L’adquisició de

                              Part del benefici                          Part del benefici

                                                                                                                                   treball

                              Treball incorporat                       Treball excedent

                                                        1ª conseqüència                           2ª conseqüència

                                                      Augment del treball                      Desenvolupament

                                                                                                                    del

                                                       (treball addicional)                       sistema econòmic

En la proposta de Smith quedaran pendents moltes altres qüestions, així com per exemple i entre altres:

                              - el valor dels mitjans de la producció com a part integrant del capital acumulat.

                              - la distinció entre valor total d’una mercaderia i valor dels salaris i de l’excedent.

El pensament econòmic de David Ricardo (1772-1823), és el punt de partida de la teoria econòmica liberal posterior, però a la vegada va ser també una de les bases de la filosofia socialista un cop fou integrat pel pensament de Carles Marx. Com diu en el Pròleg als Principles of Political Economy and Taxation (Principis d’Economia Política, 1817):

        “el problema principal de l’economia política és determinar les lleis que regulen la distribució”.

és a dir, determinar les lleis de la distribució del producte social entre les classes en què la societat es troba dividida. Les preocupacions de Ricardo són, per tant, dues:

                            1) La qüestió de la distribució de la riquesa entre els homes.

                2) La renda de la terra (que com sabem era una de les preocupacions de Smith i

                    els economistes de l’època alhora que els beneficis del capital i els salaris

Per a Ricardo la renda de la terra es defineix com

         “aquella porció del producte que deu pagar-se a l’amo per l’ús de l’energia original i indestructible del terreny”.

L’aparició de la renda no es deu a factors naturals segons la diversa producció extreta de diferents terrenys d’acord amb la seua fertilitat, sinó que és una conseqüència de factors socials d’entre els quals el principal és l’augment de la població. Per això la renda sorgeix quan la població és tan nombrosa que empeny nous colons cap a territoris menys fèrtils, menys valuosos. I serà aquesta diferència entre el valor dels terrenys més rics i el dels més pobres el que crearà la renda. Per a Ricardo sols es crearà renda si en una col·lectivitat apareixen una classe de cultivadors (propietaris o treballadors) d’ordre inferior als ja existents, que amb la seua menor productivitat i, per tant, amb un major  cost addicional de temps per a produir una mateixa quantitat de producte estableixen els preus del mercat i propicien un determinat grau de guanys per a aquells cultivadors en possessió de terres més fèrtils que així extrauen uns ingressos procedents de la renda de la terra que són més elevats com millor són les seues terres. Dit d’una altra manera: si amb una despesa igual de treball i capital dues terres de semblant superfície produeixen quantitats diferents de valor dels productes, la diferència entre allò produït per una i allò produït per l’altra constitueix la renda. Com que les millores estan en mans dels terratinents paràsits, la major renda anirà a parar inexorablement a les mans d’aquests, bé a través de mecanismes d’arrendament, bé degut a les necessitats d’acudir a la utilització de terres d’inferior qualitat per causa de l’augment de la població, bé per la utilització intensiva de la terra ja utilitzada, etc. El valor, doncs, determina la renda.

D’una altra banda, el valor és, per a Ricardo, un producte de la quantitat de treball invertit. I en aquest punt Ricardo va molt més lluny que Smith per a qui el treball era un més dels factors creadors de valor. Per a Ricardo, en canvi, la font del valor és únicament el treball, l’esforç humà, i no cap altre factor com la terra (cultiu, mines, etc.). Per treball entén no sols la labor directa efectuada sobre la naturalesa, sinó també l’esforç invertit en la creació de capitals, o de màquines, o d’apers i determinats serveis. És a dir: que el valor es determina pel que s’entén per cost de producció. Però en aquest punt Ricardo no diu quines formes de treball entren en la formació del valor.

La teoria de Ricardo té implicacions pessimistes perquè, d’una banda, hi ha l’interès de tot propietari de la terra a que la població augmente per a que així aquesta es veja obligada a cultivar terres més pobres o a emigrar. D’una altra banda, perquè als propietaris no els interessa la millora de les condicions de les terres més pobres ja que d’aquesta manera els propietaris rics poden, amb la millora de la productivitat, abaratir els seus productes i jugar amb avantatge al mercat. Ricardo creu que l’única manera de mitigar aquestes tendències és a través de la llibertat de comerç, ja que de la seua mà cadascú pot millorar la seua situació personal abaratint els productes par així vendre’ls millor. El problema està en què amb la llibertat de comerç no desapareixen les condicions penoses de vida d’aquells propietaris que han de treballar sense renda alguna i queden a mercè de les oscil·lacions del mercat.

Una situació molt diferent és aquella a la què es troben sotmeses les moltíssimes persones que no són propietaris i pertanyen, doncs, a la població treballadora. D’aquestes, diu Ricardo, que “el seu treball és una cosa que es compra i es ven”, i el seu “preu natural” és el que els permet subsistir i reproduir-se sense augment ni disminució. Si el seu nombre augmenta, llavors el preu del treball baixa fins a mínims de subsistència; si, pel contrari, el seu nombre disminueix, llavors el salari augmenta i,  davant la millora de les condicions de vida, tornen a augmentar en nombre, amb la qual cosa els salaris tornen a situar-se en el mínim de subsistència. En qualsevol cas, per tant, aquestes persones, els treballadors, estan condemnades a viure sempre en el límit de la supervivència, víctimes de les regles del mercat, una de les quals és la coneguda Llei de Bronze del Salaris que diu exactament això: “Els salaris dels treballadors, dels obrers, han de romandre sempre en els nivells mínims de subsistència”.

Una altra llei podria ser aquesta: “Tot augment en els salaris significa una disminució del capital”. Els obrers estan interessats en l’augment dels salaris i els capitalistes volen evitar la disminució del capital”, la qual cosa significa, per a Ricardo, que els guanys sols podien augmentar a costa dels salaris, i que hi havia una oposició d’interessos dels obrers i els interessos dels capitalistes, encara que no arribà a creure que entre aquestes classes es donés un conflicte obert, sinó que els seus interessos sempre s’arribaven a harmonitzar en la societat.

Per descomptat que la major part de l’edifici teòric que Ricardo intentà alçar s’ha enfonsat des de fa molt de temps. De manera general direm, de la mà de John Maxwell Ferguson, que la seua teoria del valor no suposava cap avanç respecte de la de Smith. Sembla que no comprengué, per exemple, la veritable relació dels salaris amb els guanys; que la manera de tractar aquests darrers vaser molt rudimentària; que en la seua teoria de la distribució, simplement reemplaça l’esquema de Smith d’una harmonia d’interès per el d’una diversitat natural d’interès entre assalariats i patrons d’una banda i els terratinents i les altres classes socials, de l’altra. I que si bé és cert que va jutjar l’organització social  del seu temps com madura i estable, no confiava en què, degut a certs hàbits i inclinacions existents en els capitalistes, assalariats i terratinents, es fes possible una societat futura amb un major benestar social i econòmic.

Per la seua part, segons Kolakowski, Marx utilitzà la Teoria del Valor de forma diferent a con ho va fer Ricardo i els economistes precedents. En compte d’esbrinar com determinar el producte nacional o com es distribueix aquest, Marx utilitzà la teoria per a investigar la naturalesa de l’explotació en la societat capitalista o societat basada en la propietat privada. Distingí el doble caràcter del treball (treball necessari i treball excedent) així com que el treballador no ven treball, sinó la seua força de treball. Però, a més, a l’inrevés que Ricardo, pensà que el treball no era la mesura del valor sinó l’origen del valor; i, a més, mantingué que el fenomen del valor de canvi no era una part natural i inseparable de la societat o la civilització, sinó una forma històrica i transitòria d’organització, de la producció i de l’intercanvi.

El Manifest Comunista

El materialisme històric

El Capital

                                                                              S.Llàtzer, 1993 (inacabat)

Bibliografia

Raymond Aron, Les etapes del pensament sociològic, ed s.XX

Fortuny, F. Et alii, Breu història de la filosofia, ed.Columna.

Kolakowski, L., Les principals corrents del marxisme, ed.Alianza Universitat.

Bernal, J.D., Hª social de la ciència, ed.62 i Península.

Pérez, R., Marx: el marxisme genuí, ed.Cincel.

Stevenson, L., Set teories de la naturalesa humana, ed.Càtedra.

Campbell, T., Set teories de la societat, ed.Càtedra.

Sweezy, PM., Teoria del desenvolupament capitalista, ed.FCE

Napoleoni, C., Fisiocràcia, Smith, Ricardo, Marx, Oikos-tau edicions

Ferguson, J.M., Ha de l’Economia, ed.FCE

Documentals

Monuments al progrés, de la sèrie El triomf d’Occident